Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC

Fins al mes de novembre del 2021 es pot visitar al MNAC l’exposició Diàlegs intrusos. Tot és present.

Crec que es tracte d’una exposició molt atractiva i novedosa. Em sembla un repte important el enfrontar i/o confrontar obres d’èpoques i tècniques tant diferents. I no només això, sinó que establir canals de col·laboració entre entitats culturals diferents, és una forma d’d’eixamplar horitzons tan per a les persones que acostumen a visitar-les com per a les pròpies institucions.

Es tracte de la col·laboració entre el MNAC i la Fundació Suñol de manera que algunes peces d’art corresponents a les segones avantguardes d’aquesta entitat, s’ubiquen en diverses sales del MNAC buscant el diàleg o el contrast amb alguna de les peces habitualment allí exposades.

Em sembla una tasca increïble haver sabut seleccionar les 19 obres d’ambdues institucions. M’imagino la quantitat d’hores de treball i de diàleg cercant els llaços comuns o els conceptes que podien ajuntar les obres. M’hauria encantat assistir a aquesta feina prèvia. Quan ara et poses al davant, i llegeixes la informació que es facilita, ho veus molt fàcil, mol clar, però és evident que si a cada un dels visitants ens haguessin fent la pregunta de quines obres posaríem a dialogar, posiblement, ens hauriem quedat en blanc i sense saber que respondre. Crec que val la pena veure aquests video

Continua llegint “Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC”

Vamos, Louison. Jean Frémon

Jean Frémon. Vamos, Louison. Barcelona, Ed Elba, 2019. 95 pàg.

L’obra de Louise Bourgeois moltes vegades és sorprenent i inquietant. La lectura d’aquests petit, gran llibre escrit per Jean Frémon, ajuda a endinsar-se en el pensament de l’artista. The Financial Times, el va considerar com un dels millors llibres publicats l’any 2018 i la seva lectura requereix del seu temps. No es tracta ni de lluny, d’una biografia de l’artista, sinó que fruit de les converses mantingudes al llarg del temps, entre l’escriptor i l’escultora, es recullen aquí els pensaments i la forma que tenia Louise Bourgeois de concebre i relacionar-se amb l’escultura i amb el seu entorn. Aquesta visió evidentment, no està deslligada de la seva pròpia història i es percep la importància que va tenir en la seva vida, el seu pare.

A mesura que es va llegint, es va comprenent el que significaven per a ella les aranyes. El seu esperit d’observació, de dedicar temps a entendre la forma de vida d’aquest insecte i conèixer diferents espècies, la va portar a construir unes escultures que tenen una gran força en si mateixes.

Continua llegint “Vamos, Louison. Jean Frémon”

Peggy Guggenheim

Aprofundint de mica en mica en l’època del Surrealisme, he llegit el llibre de Francine Prose: Peggy Guggenheim. El escándalo de la modernidad. Turner Ediciones, 2016. Es tracta d’una biografia de Peggy Guggenheim (1898-1979) que ajuda a conèixer una mica més a aquesta dona, col·leccionista d’art i mecenes.

S’ha de partir de la base que va ser una dona rica i que va crèixer en un entorn culte. Evidentment, aquesta no és una condició sine qua non per dedicar-se al mon de l’art, però és evident que li va permetre obrir galeries d’art amb obres de la seva col·lecció, encara que les hagués de tancar per les pèrdues que li comportaven. El que tothom ha posat de manifest i ha reconegut, és la capacitat de descobrir artistes, i de tenir amb ells tractes que fins aquell moment no s’havien practicat mai. Un exemple és la relació que va establir amb Pollock, al qui passava una quantitat fixa perquè pogués dedicar-se a pintar.

La participació en la vida cultural de París en els anys 30, li va permetre entrar en contacte amb el mon artistic i relacionar-se amb representants de les diverses corrents que convivien en la ciutat, com el dadaisme o el surrealisme. Va ser en aquesta època quan va decidir que la seva activitat artística conformaria també la seva forma de viure. No era un pasatemps, sinò que si va dedicar amb cos i ànima. Al mateix temps, va ser capaç de trobar el seu camí, diferenciant-se decididament de la col·lecció del seu oncle Salomon Guggenheim, que considerava desfasada i anticuada.

És apasionant anar descobrint la seva trajectòria i evolució. La Jeune Guggenheim oberta a Londres va ser la primera galeria on es van exposar quadres de Kandinsky. Una cosa que va caracteritzar a Peggy Guggenheim, és que va saber buscar ajuda i confiar en persones preparades i expertes. Ella admetia que desconeixia tot el que feia referència a l’art modern, i per això es va recolzar totalment en Marcel Duchamp i en el crític d’art Herbert Read, que la va introduir entre molts artistes joves. L’any 1939 va haver de tancar la galeria i va pensar en obrir un museu. L’ambient de guerra no va facilitar aquest opció a curt termini. Va voler crear una residència per joves creador, però las baralles i enfrontaments dels egos, no ho va fer possible tampoc.

Sempre havia pensat en tornar a Europa i buscar un lloc per fer el seu museu. L’any 1947 va decidir tancar la galeria i va dedicar-se a la cerca d’aquest espai tant important per ella. El fet d’exposar alguna de les seves obres a la primera Bienal de Venècia, va contribuir a que triés aquesta ciutat. Com en anteriors ocasions, l’adequació de l’espai no va ser un tema senzill, però al final va aconseguir el seu propòsit.

El trasllat de tota la seva col.lecció a Nova York en vaixell, li va permetre obrir una nova galeria en aquesta ciutat a finals del 1942. Un cop més aconsellada per Duchamp, va encarregar el projecte de Art of this Century, a un interiorista que va adaptar els espais a la idea que tenia Peggy Guggenheim. Un d’ells estava dedicat al surrealisme, un altre al cubisme i un tercer a l’impressionisme. A més havia un espai per exposicions temporals. No cal dir que va ser tot un éxit. La relació dels artistes que van exposar al llarg dels cinc anys de vida de la galeria, així ho demostra. En aquest període va ser la descoberta de Jackson Pollok.

Aconsello a qui tingui interés en veure la col.lecció de Peggy Guggenheim, que dediqui una bona estona a moure’s per la web del Museu Guggenheim de Venècia . Està molt ben documentada.

Com l’objectiu d’aquest apunt és motivar a llegir aquesta biografía, només s’ha fet una pinzellada sobre algunes de les facetes més rellevants de la seva activitat artística, sense entrar en cap moment en aspectes més personals, encara que estan íntimament lligats

Veure aquest documental, serveix per a posar el punt final a aquest comentari.

Peggy Guggenheim, adicta al arte

Maillol Horvat. Fundació Vila Casas. Espais Volart

L’exposició que es pot visitar als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, recull obres de l’escultor Arístides Maillol i la visió de les mateixes del fotògraf Frank Horvat. Amb anterioritat ja s’havien vist obres d’aquest fotògraf, corresponents a l’etapa que es va dedicar a realitzar fotografies relacionades amb la moda.

Frank Horvat (1928-…) és una persona inquieta, sempre cercant formes d’expressió que li permetin mostrar tot allò que l’interessa. Si es revisa una mica la seva biografia, ens adonem que en una primera etapa i sota l’influència de Cartier-Bresson i de Capra, es va dedicar al mon de la moda.

A mitjans dels 50 va començar a utilitzar el teleobjectiu per capturar imatges de la vida real i que no es podien capturar amb les lents normals. D’aquesta manera s’allunyava de les imatges més ensucrades o romàntiques que es publicaven. Quasi immediatament va començar a utilitzar una càmera Leica per produir fotografies de moda, el que va facilitar molt la tasca en aquest sector. Posteriorment, els anys 60-70 retorna al foto-periodisme, viatjant arreu del mon i experimentant amb el cine i el vídeo. A partir dels 90 fa un altre canvi, treballant amb la fotocomposició, tant a nivell analògic com digital.

Tots aquests canvis, no son només a nivell tècnic, sinó en el temes de les seves fotografies. (Recomano molt visitar el seu web per veure les fotografies dels diferents períodes)

He volgut fer aquesta introducció sobre Horvat per ajudar a entendre quin tipus d’imatges ens trobem en l’exposició. Tal com s’explica en la web de la Fundació Vila Casas

El 2015 es va publicar un llibre amb el títol de Maillol Horvat (Gallimard – Galerie Dina Vierny) que mostrava fotografies fetes per Frank Horvat (Abbazia, 1928) de terracotes de l’escultor Aristide Maillol (Banyuls de la Marenda, 1861-1944), acompanyades per pensaments del fotògraf.

Ara es poden veure 18 terracotes de Maillol, envoltades per 59 fotografies de Horvat. El contrast és gran. Les figures de mida reduïda, es veuen re-dimensionades per les gran fotografies que les acompanyen, ajudant a l’espectador a descobrir punts de vista, facetes especials, que ens poden passar desapercebudes.

Impressiona la tasca realitzada pel fotògraf d’anàlisi de cada peça, però no en un sentit només tècnic, sinó que es percep la mirada profunda, de voler extreure tot el sentit a cada peça. A vegades, tendim a observar les escultures només des d’un costat, i en aquesta ocasió, s’ens presenten de manera absoluta, visualitzem la perfecció de les peces, podem contrastar les dues propostes: la terracota i la fotografia.

Circumstàncies personals semblants (problemes en la vista) i preferències temàtiques comunes (la dona), contribueixen a crear la sensació de complicitat i compenetració entre ambdós artistes.

Les obres que fins ara havia vist de Maillol, eren de bronze o pedra i de grans dimensions, normalment situades en espais públics o en museus. El veure aquestes terracotes, de mides petites, ajuda a apreciar la habilitat i destresa que tenia l’artista, que era capaç de treballar amb materials tan diversos i sobre tot, que requerien tractaments també molt diversos.

Absolutament recomanable.

Jordi Alcaraz: Nits

L’obra d’en Jordi Alcaraz, pintor, gravador i escultor català, no deixa indiferent. Crida l’atenció. La diversitat de materials emprats en cada obra, fa que un no sàpiga com catalogar-la (la veritat és que no cal). Es pot dir que és un quadre perquè està emmarcat, però es podria dir també que són escultures presentades dins d’un contenidor. La tria dels marcs no és gratuïta: uns fets pel propi artista, altres antics i re-aprofitats, de mides i amplades diverses, en definitiva, formen part de l’obra.

És prou eloqüent el comentari de Yolanda Montero en el seu article Jordi Alcaraz muestra su diálogo entre escultura y pintura en San Sebastián que va escriure a El País el 2 de maig de 2004 i que comparteixo plenament:

La obra de Jordi Alcaraz (Calella, Barcelona, 1963) es un diálogo entre la escultura, la pintura e incluso la literatura. Es una creación que hace “dudar de los límites de cada cosa, de dónde están las fronteras entre una técnica y otra” …

Utilitza pintura negre barrejada amb metacrilat, ferro, paper i fusta. Les formes que aconsegueix donar al metacrilat són increïbles, suggerents. Donen sensació de moviment i de rotunditat i lleugeresa, tot al mateix temps.

L’exposició que actualment es pot visitar al Museu de Montserrat amb el títol Nits, pot ajudar a acostar a aquest artista al públic de casa seva ja que presenta les obres dels darrers anys, després de quatre anys d’absència pels compromisos en altres països.

Jordi Alcaraz. Got II. 2019
Jordi Alacarz. Got II. 2019

Diverses fonts coincideixen en assenyalar la influència d’Antoni Tàpies, Joan Miró i de Joan Brossa en la seva obra. És evident que es tracta d’un artista matèric i en aquest sentit es poden detectar aquestes similituds, però va més enllà. Crea cavitats que emplena amb pintura o bé els deixa buits, només per donar idea d’absència o plenitud , però el que és més important és el tractament del volum. En algunes obres es poden veure trossos de mirall que donen profunditat o el metacrilat bombat, sobresortint del marc que aporta imatges diferents en funció de la posició en la que es situï l’espectador.

L’espai d’aquesta exposició ha estat pensat especialment per ajudar al públic a seguir un itinerari concret. Personal del Museu comentaven com el propi Jordi Alcaraz transportava les obres junt amb els operaris, a fi de distribuir les obres i aconseguir l’efecte que ell pretenia.

Algunes de les obres que es poden veure, van formar part de l’exposició realitzada l’any 2017 a Can Framis de la Fundació Vila Casas, encara que en una nova versió.

Jordia Alcaraz exposa a Montserrat la seva pintura i els seus dibuixos amb volum

La Galeria Miquel Alzueta en la seva web recomana:

No us perdeu la magnífica exposició “Nits” de Jordi Alcaraz al Museu de Montserrat del 7 de Juny al 17 de Novembre.

I per fer-se una idea del que es pot veure:

Alain Clément. Ceret

Al Museu d’Art Modern de Céret vaig descobrir un artista que fins ara m’era desconegut: Alain Clément.  No apareix en la relació de les seves exposicions cap referència a que s’hagi pogut veure  obra seva a casa nostra, pel que dedueixo pot ser desconegut per a molta gent. L’exposició constava de teles, gravats, aquarel·les i escultures. És precisament aquesta interrelació entre diverses tècniques i formes d’expressió artística, el que el fa més interessant. Es tracta d’un artista autodidacte en quan a la seva formació inicial,  que ha dedicat posteriorment una part important de la seva vida a la docència.

El que més em va cridar l’atenció van ser les escultures, encara que segur que és molt incorrecte voler deslligar aquestes de la resta de la seva obra.  Treballades principalment en acer pintat, sorprenen per la varietat de formes i sobre tot pel moviment i per la lleugeresa que trameten a pesar del material emprat: bàsicament acer i també pedra i fusta. Si un es desplaça al voltant d’elles, en cada moment es poden percebre formes diverses i els espais interiors permeten descobrir aspectes que passen desapercebuts a simple vista (molt diferent en el concepte, però em recordaven el tractament del buit de Jorge Oteiza)

Les seves obres no tenen títol, son a temporals, deslligades de qualsevol patró que les pugui tancar. Aquesta característica sempre m’ha agradat i la fa suggestiva a que cada persona pugui gaudir de l’obra, sense cap idea prèvia, amb total llibertat.

IMG_6333
Alain Clément. 2017. Museu Ceret

IMG_6331
Alain Clément.2017. Museu Ceret

IMG_6324
Alain Clément.2017. Museu Ceret

IMG_6323
Alain Clément.2017. Museu Ceret

IMG_6321
Alain Clément.2017. Museu Ceret

IMG_6320
Alain Clément.2017. Museu Ceret

IMG_6318
Alain Clément.2017. Museu Ceret

IMG_6315
Alain Clément 07D2S, 2007

IMG_6312
Alain Clément.2017. Museu Ceret

IMG_6311
Alain Clément.2017. Museu Ceret

IMG_6309
Alain Clément.2017. Museu Ceret

IMG_6308
Alain Clément.2017. Museu Ceret

IMG_6307
Alain Clément.2017. Museu Ceret

IMG_6303
Alain Clément.2017. Museu Ceret

IMG_6302
Alain Clément.2017. Museu Ceret