Pablo Picasso i Paul Eluard

L’exposició sobre l’amistat entre Pablo Picasso i Paul Eluard que es pot visitar actualment en el Museu Picasso de Barcelona, te com a principal objectiu, aprofundir en la relació entre ambdós artistes i mostrar les influències mútues. Es podria dir que la majoria de la gent coneix l’obra de Picasso, però per a poder aprofundir  i anar una mica més enllà de la mera contemplació d’elles, cal conèixer el mon que l’envoltava, les seves relacions , les circumstàncies polítiques que li van tocar viure, el seu posicionament personal i els seus pensaments i actuacions en front de totes elles. Com totes les persones, Picasso va ser polièdric, amb moltes facetes diverses. Anar coneixent cada una d’aquestes cares, contribueix a tenir una visió més complerta. Aquests descobriment pot provocar a vegades, una certa incomoditat, en el sentit d’apreciar plenament la faceta artística i al mateix temps, estar absolutament en desacord amb altres aspectes de la persona.

Els anys de relació profunda entre Picasso i Eluard van del 1935, fins a la mort d’aquest darrer el 1952. Certament va ser un període convuls. Primer la Guerra Civil espanyola i posteriorment l’ocupació de França per part de l’Alemanya nazi. Paul Eluard va tenir sempre una posició política molt destacada. Va estar un temps al Partit Comunista que va deixar per desacords amb l’estalinisme i posteriorment es va tornar a afiliar el que li va comportar el pas a la clandestinitat. Després de l’alliberament de París, Picasso també es va adherir al Partit Comunista.

Només un any més tard de conèixer a Eluard, 1936, entra en la vida de Picasso Dora Maar, amb la que va mantenir una relació fins el 1944. Es pot veure dons que coincideix amb els anys de la guerra civil espanyola i l’ocupació de França. No amago el gran interés que em desperta aquesta artista, tant a nivell personal com a nivell artístic i crec que el seu posicionament polític va marcar l’actuació de Picasso.

La coincidència en el posicionament polític de Dora Maar i Paul Eluard, crec que els va fer tenir una relació molt propera. Cal recordar el que ja vaig escriure en un altre comentari, com a ser Eluard el que va retreure a Picasso els problemes mentals que va partir Dora després de la separació i com va ser ell mateix qui la va ajudar a sortir de la institució en la que estava ingressada. Per això m’agrada posar els seus dos retrats junts i sobre tot, el de Paul Eluard fet per la pròpia Dora.

Dora Maar. Tate Modern 20 nov 2019 – 15 març 2020

Hi han exposicions que penses que no les pots deixar de veure i que d’una manera o un altre fan que el dia anterior ja estiguis una mica neguitosa i hagis revisat les obres de l’artista que vas a veure. I això passa sobretot quan és una artista de les que anomeno “velles conegudes”. Comporta tornar-te a trobar cara a cara, recordar el que coneixes de la seva vida i de la seva obra, emmarcar-la en un moment històric i polític concret, relacionar-la amb moviments artístics i els seus integrants, etc. Haver vist l’exposició sobre Lee Miller o haver llegit recentment l’Autobiografia de Gertrude Stein, relacionades ambdues amb Dora Maar, ha contribuït a refrescar tots aquests aspectes dels que he parlat anteriorment.

L’amplia exposició que dedica la Tate Modern a Dora Maar està estructurada en nou sales diferents, el que ja dona una idea de la magnitud de la mateixa.

Dora Maar va pertanya a una generació de fotògrafes, professió en la que les dones tenien més possibilitats de trobar feina en el món de la moda i la publicitat i que van aconseguir una gran notorietat. Al contrari d’altres, Dora Maar no tenia dificultats econòmiques per mantenir-se i per tant no va haver d’exercir la seva professió per necessitat.

Crida molt l’atenció la cerca constant de noves formes d’expressió, de noves tècniques fotogràfiques, de nous recursos. Des de ben aviat utilitza el collage i el foto-muntatge. En els anys 30, en un moment de greu crisi econòmica mundial, documenta la realitat de les persones més desfavorides, emprant la seva càmera. Les fotografies que fa a la Costa Brava, o posteriorment a Londres i en particular a l’àrea denominada “la Zone” de París, ens mostren la seva sensibilitat i compromís polític. Conseqüent amb les seves idees va signar el Manifest d’André Breton: Appel à la lutte i també va participar en el moviment anti-facista Contre-Attaque liderat pel filòsof i crític Georges Bataille.

En la sala dedicada al Surrealisme, es constata el que podia semblar una contradicció entre aquest moviment que reivindicava la espontaneïtat i el subjectivisme, en front a la fotografia considerada com una eina per enregistrar una realitat puntual. Dora Maar, amb els seus fotomuntatges, ràpidament va tirar per terra tots aquests apriorismes i va esdevenir una de les poques fotògrafes que va ser inclosa en les més importants exposicions surrealistes que es van dur a terme durant els anys 30, en diferents ciutats i països del món. En aquesta època

A Dora Maar, moltes vegades se l’ha conegut més per la seva relació amb Picasso, que no pas per la seva vàlua professional. La realitat però, és que quan es van conèixer l’hivern del 35, ella estava en el punt culminant de la seva carrera i a ella se li deu el reportatge que va fer del procés de creació del Guernica. I no només això, sinò que el seu compromís personal, va contribuir en gran mesura a que Picasso abordés aquesta obra. Es diu que Picasso la va animar a que retornés a la pintura (a la que s’havia dedicat en els inicis de la seva carrera artística), però la meva opinió personal és que no resistia el tenir al costat una persona que destaqués en una disciplina que ell no coneixia. La ruptura l’any 1945 va ser un cop molt dur per ella i la va abocar a un període d’inestabilitat emocional pel que va ser internada en un hospital. Paul Eluard, gran amic d’ella va retreure a Picasso el sofriment que li havia fet passar.

És en aquests anys i posteriors, que es produeix un canvi de tècnica degut a la col·laboració amb el poeta André Du Bouchet (1924-2001). Quatre dels poemes d’aquest autor, que van aparèixer sota el nom de Sol de la montagne anaven acompanyats d’uns aigua-forts que va fer Dora Maar. A partir d’aquesta experiència, va començar a fer impressions gestuals de la natura i dels elements naturals amb tinta, oli i aquarel·la. Va trobar una línia d’experimentació que va mantenir el seu interès, durant les següents dècades.

Va morir l’any 1997. L’abast de l’experimentació sense càmera durant aquest període només es va revelar després de la seva mort. En aquest moment es van localitzar un seguit de negatius i gravats de contacte que mostraven com havia estat experimentant posant objectes domèstics o objectes personals sobre paper sensible a la foto o traçant llum per la seva superfície.

Això demostra que a pesar d’estar retirada seguí mantenint la curiositat i la necessitat de cercar noves vies d’expressió. Les imatges exposades en la darrera sala, a partir d’aquests negatius, son impactants.

Dora Maar. c. 1980. Centre Pompidou. París. Negatiu ftogràfic pintat.

Lee Miller

Durant els darrers tres mesos, s’ha pogut visitar a la Fundació Miró de Barcelona, l’exposició sobre Lee Miller i el surrealisme a Gran Bretanya. Ha sigut una exposició molt interessant tant per l’estructura de la mateixa com per les obres que s’han pogut veure.

La importància de Lee Miller com a fotògrafa és indiscutible. Va deixar la seva empremta en aspectes tan allunyats entre si com la moda, el foto-periodisme i de forma especial, com a corresponsal de guerra. La seva trajectòria va ser dilatada i aquesta exposició es va centrar en la producció de la dècada dels anys 20 i de manera particular en la seva vinculació amb el moviment surrealista a Gran Bretanya.

Eleanor Clayton (The Hepworth Wakefield)

El concepte de grup dels integrants del moviment surrealista va ser molt fort. Això va ser positiu i negatiu. És prou conegut el comportament d’ Andre Breton quan considerava que algú s’havia apartat de la línia establerta, sense pensar-s’ho dues vegades, apartava a l’escriptor o artista plàstic del col·lectiu. La part positiva és que potenciava la creativitat, afavoria l’intercanvi d’idees. La comunió d’interessos i d’idees era evident i les fotografies en les que es pot veure com podien estar plegats, uns pintant, uns altres escrivint, manifesta aquest flux creatiu que s’establia entre ells.

Le Miller. The Kiss
Le Miller. The Kiss

Un bon exemple és l’obra The Kiss, de la que es podia veure una reconstrucció, que va ser feta per Roland Penrose en base als dibuixos i instruccions que li va enviar Lee Miller, per ser incorporada a l’exposició que es va celebrar a Londres l’any 1940 i a la que ella no hi va assistir per viure en aquells moments a Egipte.

El quadre sense títol de Lee Miller en el que integra una fotografia del perfil de Dora Maar i un altre d’Eileen Agar, va donar peu a l’obra Butterfly Bride (1938) d’aquesta darrera. I podríem parlar de més obres presents a l’exposició, que posen de manifest la influència d’uns en els altres. Era una competència creativa que els anava fent més grans a tots ells.

Lee Miller, s/n (perfils de Dora Maar Eileen Agar amb postals

La tasca com a foto-periodista demostra de forma fefaent la seva vàlua. Els treballs realitzats en el període 1941-1945 per a la revista Vogue, denoten la seva intel·ligència, sensibilitat i de saber viure en el moment. Corresponen al període inicial de la guerra les imatges relacionades amb la moda. La proposta de cabell curt, el més adient per un període de guerra, quan no es pot disposar ni d’aigua, ni de perruqueria, ni de mitjans econòmics és molt significativa. El “suggeriment” el reforça posant el nom de la persona que llueix aquests tipus de tall, de manera que les dones es sentin còmodes portant-lo elles també. L’altre imatge amb diferents alternatives de com modificar els barrets per allargar-lis la vida, és de rabiosa actualitat:

En la primera d’elles, destaca el que estigui signada: Lee Miller/1942. No era habitual en les revistes que el fotògraf o la fotògrafa signes les obres.

En aquesta fotografia destaca l’efecte de la solarització, descobert de forma accidental per Lee Miller quan treballava en l’estudi de Man Ray i que aquest posteriorment va desenvolupar. Aquest efecte es dona quan es produeix una forta sobreexposició per error o per una exposicio accidental del material sensible a la llum blanca (pot ser un negatiu o una còpia fotogràfica).

D’aquí podem passar a les fotografies com a corresponsal de guerra. Sabia compaginar la cruesa de la situació i el dramatisme, amb fotografies de situacions que parlaven de la guerra de manera subtil. Va seguir a l’exèrcit d’US pel front europeu, enviant a Vogue unes imatges que son considerades de les millors que es disposen de la guerra a França. Però no eren només les fotografies, sinó els comentaris en telegrames i escrits que afegia. S’explica l’anècdota que a l’arribar a París va visitar a Picasso que no la va reconèixer per anar coberta de fang i bruta. Va viure al límit, estant a primera línia en alguns dels moments més cabdals de la guerra, com els efectes del napalm en el setge de Saint-Malo, l’alliberament de París, la batalla d’Alsàcia i l’horror en els camps de concentració de Buchenwald i Dachau.

Existeixen diversos llibres on es recull el seu paper de fotògrafa de guerra i la situació especial que va viure per tractar-se d’una dona (aspecte que no es pot minimitzar tenint present l’època i el moment):

  • Scherman, David E. ; Pensore, Antoni: Lee Miller’s War: Photographer and Correspondent with the Allies in Europe 1944-45
  • Robert, Hilary; Pensore, Antoni: Lee Miller: A Woman’s War
  • Miller, Lee: A Life with Food, Friends and Recipes . Aquest llibre ens la mostra en una faceta diferent: com a cuinera pels amics que els visitaven a Farley Farm.
  • etc.

Lee inventaba platos. Lavaba las espinacas en la lavadora; cocinaba un pescado azul en honor a Miró con una tapa de retrete en la cabeza para protegerse de la grasa. 

De Manuel Vicent. El País. 6 de julio de 2018

Veure obres de Leonora Carrington, Dora Maar, Eileen Agar i Maruja Mallo és un regal. Evidentment, sense deixar de costat a De Chirico, Man Ray, Marx Erns, Henry Moore i tans d’altres surrealistes. I més quan en una obra de divulgació com Arte Moderno de la Ed. Taschen, en el capítol dedicat al Surrealisme, només es cita Frida Kahlo o fins i tot en l’entrada a la Wikipedia sobre Surrealisme, cal anar al Vegis també, per trobar un apartat dedicat a les dones integrants del moviment surrealista, agrupades en les diferents vessants artístiques: pintores, escultores, fotògrafes, moda, escriptores, etc.

A l’Espai 13 es podien veure dues exposicions relacionades amb la de Lee Miller. La primera es deia Senyes d’identitat. Retrats de dones i la segona Coetanis. Senyes d’identitat recollia un seguit d’autoretrats de dones que mostren o amaguen rostres i cosos. Coetanis era un projecte on van participar fotògrafs i artistes visuals que comparteixen l’afinitat creaativa. És un encert aquest tipus de projectes vinculats a l’exposició principal.

Dones Surrealistes i la seva connexió amb Catalunya. Galeria Majoral

L’exposició que es pot visitar a la Galeria Majoral de Barcelona fins el dia 1 d’abril de 2017, és excepcional. En primer lloc per haver aconseguit reunir obres de les vuit artistes, provinents de museus i de col·leccions privades. En segon lloc per fer a aquestes artistes més properes al relacionar-les amb el territori i en tercer lloc, per donar a conèixer obres que no són les més habituals d’elles. Al conèixer les artistes present a l’exposició, vaig anar a buscar més informació  en el llibre Artés moderno. 1870-2000. Del impresionismo a la actualidad. Biblioteca Universalis. ED. Taschen, i em va sorprendre  que la única citada fos la Frida Kahlo. I això que va ser editat l’any 2016!

Un altre aspecte que vull ressaltar d’aquesta exposició és el catàleg que Majoral ha penjat a la seva web i que permet disposar d’una informació que serveix per preparar la visita i un cop vista, pots recordar detalls i reviure les sensacions que hagi pogut crear en el visitant.

Ens trobem davant d’una exposició no gaire gran, el que facilita fer un recorregut tranquil, anar d’una obra a l’altre, avançar, tornar enrere, comparar, recordar, etc. És el tipus d’exposicions de la que surts tenint la certesa d’haver aprés, de saber una mica més.

L’obra de Valentine Hugo (1887-1968) m’és poc coneguda i el Retrat de dona present a l’exposició, em va agradar. En aquest cas concret, potser no es pot parlar d’obra surrealista, sembla més aviat una obra acadèmica, però aconsegueix un equilibri i una simetria, fantàstics. Tal com l’enquadra, et fa notar que el que volia destacar era l’expressió de la dona.

Remedios Varo (1908-1963) és per a mi una de les més grans representants d’aquest moviment. El quadre Dona o l’esperit de la nit (1952) és el que més em va agradar. Representa un ésser femení fantàstic i misteriós. La part més important del quadre correspon al que podria ser els pulmons, la respiració, i recorden unes ales, per volar, per enlairar-se. En el cap les grans orelles que recorden un rat-penat, ajuden a veure el conjunt com destacant la oïda, el saber escoltar, que és el sentit que orienta i que permet saltar els obstacles. I tocant a terra la representació del sexe femení. És la figura complerta que uneix la terra i el cel, el món real i la ficció i la imaginació.Fantàstica.

Però l’artista que valoro més és la Leonora Carrington. La seva experiència vital va ser molt dura i atzarosa, i la força de les seves obres és impactant, tant si es tracta d’escultures com de pintures. Recomano la lectura del llibre escrit per Elena Poniatowska, titulat Leonora.

Em va cridar l’atenció  la cita d’ella escrita a la pared:

Si totes les dones del món decidissin controlar la població, si decidissin controlar les guerres i la discriminació per raó de sexe o raça, i forcessin així als homes a que la vida prosperi en aquest planeta, seria de ben segur un miracle.

I no està de més visionar aquest video que es pot trobar a The Guardian

La part més desconeguda per a mi, eren les fotografies tant de Lee Miller com les de Dora Maar, de la que coneixia millor la seva obra pictòrica. Les d’aquesta última ens mostren aspectes de la ciutat de Barcelona, com el barri del Somorrostro, lligat a la figura de Carmen Amaya i perfectament presentat a la pel·licula Los Tarantos de l’any 1963 dirigida per Rovira Beleta, en la que sortia acompanyada d’Antonio Gades. Lee Miller, fotògrafa professional va dedicar-se  a la fotografia de moda per la revista Vogue passant posteriorment a ser corresponsal en la Segona Guerra,

El dibuix de la Frida Kahlo, Autoretrat dibuixant de l’any 1937, és una delícia. Dins de la senzillesa del mateix, es veu el domini del dibuix, el tractament per de donar moviment al braç.

Tornar a veure l’entrevista a Maruja Mallo, on explica l’acció que va donar lloc a Las Sin Sombrero, t’arrenca un somriure i al mateix temps l’admiració cap a aquestes dones que van plantar cara als convencionalismes.

De l’Ángeles Santos és interessant veure un dibuix preparatori del seu famós quadre Un món, que es pot veure al Museu Reina Sofia. 

A títol de resum, caldria destacar la tasca de la comissaria de l’exposició, Victòria Combalía. Qui tingui ocasió que busqui una estona per anar a la Galeria Majoral.