Margaret Hooks. Tina Modotti: fotógrafa y revolucionaria

Biografia de Tina Modotti. Una vida i una obra per a ser recordada


Aquest comentari vol ser un homenatge a Margaret Hooks, periodista i activista dels drets humans, que va morir el passat 7 de juny.

Tot just estava llegint la biografia de Tina Modotti de Margaret Hooks editada l’any 2017 per La Fábrica, quan en el suplement Culturals de La Vanguardia, del passat dia 7 d’agost, va aparèixer l’article de Jordi Amat. “Cuando la biografía es conocimiento“. Com citava un llibre d’Anna Caballé (El saber biográfico. Ed. Nobel), considerada una referent d’aquest gènere literari, vaig començar a estirar del fil i buscar altres articles i referències que m’ajudesin a valorar millor el llibre que tenia entre mans.

És interessant conèixer l’evolució de la biografia i els diferents tipus i mètodes emprats en la seva construcció. El que es va denominar nova biografia, representada bàsicament per Lytton Strachey, Emil Ludwig i Stefan Zweig, prioritzava el posar de manifest el caràcter del subjecte biografiat, allunyant-ho del mer estudi històric. La biografia de Maria Antonieta escrita per Zweig és un clar exemple de l’ús de la psicologia en la construcció de l’obra. La biografia s’acosta a la literatura en tant que incorpora eines emprades en les novel·les i no es limita a un relat històric.

És imprescindible que es donin a conèixer les fonts a partir de les que s’ha obtingut la informació del personatge, sinó pot quedar en una mera suposició o presentació subjectiva d’uns fets reals o transformats. Aquest és una de les crítiques que es fan a Zweig o Ludwig, en contraposició a Lytton Strachey que com a historiador que era, sempre incloïa les cites de les fonts emprades.

Anna Caballé parla de tres potes bàsiques a considerar: la psicologia, l’antropologia i la història, i com a punt de partida plantejar-se perquè aquesta persona va fer tal cosa o perquè va reaccionar de determinada manera. En base a una sospita es pot anar buscant el QUI és o va ser.

Margaret Hooks ha escrit diverses biografies d’artistes i aquesta, diguem-ni, especialització, es reflecteix en el treball riguròs i en els resultats.

Tina Modotti (1896-1942) va destacar sens dubte, en els dos aspectes que consten en el títol de la biografia: com a fotògrafa i com a revolucionària. En el llibre de Margaret Hooks es poden veure moltes fotografies realitzades per Tina Modotti o relacionades amb ella. Aquesta informaciò és molt valuosa perquè ajuda a seguir la trajectòria artística i vital de la fotògrafa, al mateix temps que el text ens endinsa en la seva vida i el seu pensament.

Nascuda a Itàlia, va emigrar de joveneta a EEUU. Aquest és ja un apartat important. Primer va marxar el pare, després la germana més gran, a continuació ells i al cap d’un temps la mare amb la resta de germans, excepte una que va quedar a Itàlia. Va ser un primer desarrelament i un enfrontar-se amb una situació absolutament diferent. Els anys que viu a NY la introdueixen en un ambient d’artistes i la relació que estableix amb Edward Weston la posa en contacte directe amb la fotografia, encara que ella sempre havia tingut aquesta afició. Posteriorment es traslladen a Mèxic, on viu durant set anys.

El període de Mèxic és el més ric en quant a creativitat, arrelament en una cultura i en un país, fins el punt de prendre una decisió que la va marcar per al resta de la seva vida, com va ser afiliar-se al Partit Comunista de Mèxic. Queda molt ben explicada la confrontació dins del Partit Comunista, entre els estalinistes i els trosquistes, amb l’escisiò que va comportar i amb l’allunyament d’amics com Diego Rivera o Frida Khalo, defensors del trotskisme. En aquest període finalitza la seva relació amb Weston.

Durant un temps és capaç de mantenir el treball fotogràfic de retrats amb reportatges de fotoperiodisme, al narrar aspectes socials. Però la seva tasca a Socorro Rojo, la va anar separant d’aquesta activitat.

Al ser deportada, va aconseguir arribar a Berlín i a partir d’aquí la seva dedicació complerta al Partit i a les tasques que aquest li encomana, fa que vagi deixant la fotografia. Des de Moscú és enviada a Espanya on viu la Guerra Civil i al final emigra de nou a Mèxic on va morir.

La complexitat de situacions i les reaccions i canvis que es van produint en Tina Modotti, estan exposats de manera clara i objectiva. Quan una informació no ha pogut ser contrastada, es diu clarament, deixant obertes les diferents possibilitats.

No es d’estranyar que Margaret Hooks obtingués premi i reconeixement per aquesta biografia. És ben bé que davant dels dubtes que podia tenir sobre perquè va prendre determinades decisions Tina Modotti, va anar buscant documentació, fins que la va portar a poder explicar qui va ser Tina Modotti.

Nota: vull fer esment a la tasca de traducció realitzada per Margarita Esther González i Susana de los Ángeles Moreno

Rachel Ignotofsky. Mujeres en el arte

Un llibre il·lustrat de divulgació sobre les dones en l’Art.

Estem ja a Sant Jordi i he pensat en fer una proposta d’un llibre que reuneix diverses qualitats: és sobre art, presenta una selecció de 50 dones artistes, des del s.XXIII fins els nostres dies, te unes il·lustracions magnífiques i pot tenir interès per una públic molt ampli. A més es tracta d’un llibre escrit i il·lustrat per Rachel Ignotofsky, de la que ja tenim coneixement d’altres obres com Mujeres en la ciencia o Mujeres en el deporte.

Conté a més d’una fitxa per artista un apartat dedicat a les Fons que ha emprat l’escriptora. No es limita només a llibres publicats, sinò que incorpora publicacions on es poden consultar dades estadístiques, diverses pàgines web i material audiovisual: pel·lícules i videos.

Continua llegint “Rachel Ignotofsky. Mujeres en el arte”

Vamos, Louison. Jean Frémon

Jean Frémon. Vamos, Louison. Barcelona, Ed Elba, 2019. 95 pàg.

L’obra de Louise Bourgeois moltes vegades és sorprenent i inquietant. La lectura d’aquests petit, gran llibre escrit per Jean Frémon, ajuda a endinsar-se en el pensament de l’artista. The Financial Times, el va considerar com un dels millors llibres publicats l’any 2018 i la seva lectura requereix del seu temps. No es tracta ni de lluny, d’una biografia de l’artista, sinó que fruit de les converses mantingudes al llarg del temps, entre l’escriptor i l’escultora, es recullen aquí els pensaments i la forma que tenia Louise Bourgeois de concebre i relacionar-se amb l’escultura i amb el seu entorn. Aquesta visió evidentment, no està deslligada de la seva pròpia història i es percep la importància que va tenir en la seva vida, el seu pare.

A mesura que es va llegint, es va comprenent el que significaven per a ella les aranyes. El seu esperit d’observació, de dedicar temps a entendre la forma de vida d’aquest insecte i conèixer diferents espècies, la va portar a construir unes escultures que tenen una gran força en si mateixes.

Continua llegint “Vamos, Louison. Jean Frémon”

Fina Miralles: Soc totes les que he sigut. MACBA fins el 5 d’abril de 2021

Quanta més obra veus d’una artista i et vas endinsant en ella, descobreixes, no només aspectes de la vessant artística, sinó també detalls de la persona. Com he escrit alguna vegada, el retrobar-me amb antigues “conegudes” em provoca una sensació especial. De cop una obra que ja ha estat exposada en un altre lloc i que havia vist amb anterioritat, amb anterioritat, et surt al pas i sembla que et saluda i et pregunta, com em trobes avui? Perquè aquesta és la màgia de l’art, cada cop les obres son diferents. Tant pot ser perquè estan ubicades de forma diferent o perquè les altres peces que l’envolten li donen més o menys força. Per això acostumo a fer una primera ullada, per situar-me i a partir d’aquí, torno a començar el recorregut, llegint cada cartel.la i aturant-me tanta estona com la peça em reclami. Aquest és un altre fenomen curiós: no decideixes tu davant de quina obra t’atures, sinó que sense saber perquè, et trobes clavada al terra, sense poder treure els ulls d’ella.

En aquesta exposició de Fina Miralles2, es poden veure fotografies relacionades amb algunes de les seves accions, pintures i instal·lacions. No segueix un ordre cronològic, sinó tal com s’explica en la documentació que l’acompanya,

Es tracta de treballs que qüestionen conceptes com la pertinença, l’autoritat, el poder establert i també que és el que els atorga valor. Les nocions d’art, d’artista i d’espectador es capgiren constantment en aquestes obres.

Continua llegint “Fina Miralles: Soc totes les que he sigut. MACBA fins el 5 d’abril de 2021”

Nalini Malani. No em sents. Fundació Joan Miró Barcelona

Tornar a visitar la Fundació Joan Miró de Barcelona, sempre és un plaer i un estímul. Saps que trobaràs una proposta interessant i motivadora, a més de poder contemplar algunes de les obres de la col·lecció permanent de la Fundació ( i qui es resisteix a donar un cop d’ull a les obres de Miró?).

El passat mes de març s’havia d’inaugurar l’exposició de l’artista Nalini Malani, No em sents. La pandèmia del coronavirua no ho va permetre i per fí, ara amb la reobertura de la Fundació, ha estat possible. Nalini Malini va ser l’artista guardonada amb el Premi Joan Miró 2019 i amb aquesta exposició, es te la possibilitat de conèixer algunes de les seves obres.

Cal dir d’entrada, que quan es finalitza la visita, et sents tocada, impressionada per la magnitud de l’obra, per la diversitat de tècniques emprades, pels diferents mitjans i suports, pel que tramet aquesta artista de cerca contínua, de curiositat immensa dels diferents camins que li permeten expressar les seves idees i conviccions. Perquè Nalini Malani, és una persona compromesa amb les persones i amb l’entorn, de manera especial amb les dones. Tal com es pot llegir en el full de sala o en el dossier de premsa:

Pionera a introduir la qüestió feminista a l’art del seu país als anys setanta del segle passat, Malani posa un èmfasi especial en els arquetips femenins amb l’objectiu de recuperar i amplificar la veu de les dones de tots els temps. No debades, en la seva faceta com a comissària, Malani va organitzar la primera exposició col·lectiva d’artistes índies l’any 1985 a Delhi. Per ella, «entendre el món des d’una perspectiva feminista és una via essencial per atènyer un futur més esperançador, si volem assolir alguna cosa semblant al progrés humà

Les obres no es presenten de forma cronològica, sinó agrupades per temes o per suports. Una de les característiques de les seves darreres exposicions, son els murals pintats amb carbonet, específics per cada lloc, i que, abans de finalitzar l’exhibició s’esborra, com a símbol de la vulnerabilitat de l’art i com a crida per a la dotació de mitjans econòmics que garanteixin la preservació de obres clàssiques.

Sens dubte, aquesta artista contribueix a apropar-nos a totes les cultures, tan asiàtiques com occidentals i a partir del passat i del seu coneixement, ens porta a reconèixer el present i a plantejar-nos quin pot ser el futur.

Amb aquesta idea de l’art com element de pensament, son molt interessants els textos que estan escrits a les parets, tant seus com d’altres persones, en diferents punts del recorregut. i que serveixen d’introducció i/o de reflexió sobre el que es veu a continuació. Ja en la primera sala, i en un d’aquests murals efímers, es pot llegir:

Estar vius vol dir viure en un mon que ja existia abans de la nostra arribada i que sobreviurà després de la nostra sortida

Aquest frase és en si mateixa tota una declaració de principis.

Cal tenir present que Nalina Malani va ser una pionera en el cinema experimental a l’Índia. En aquesta mostra es poden veure tant pel·lícules on reflectia el somni d’una generació per construir unes ciutats més pensades per la gent, com curts que va fer relacionats amb la discriminació i exclusió que patien les dones a l’Índia.

Una de les sales conté 31 obres, disposades com si fossin el guió gràfic d’una pel·lícula. En elles es fa referència a la història tràgica de Cassandra, princesa de Troia. La tècnica utilitzada és anar disposant la pintura en capes, sobre una superfície transparent, de manera que la darrera, sigui el fons del quadre. Aquest tècnica, dona relleu a les obres i la superposició de pintures genera unes tonalitats de colors molt singulars. El dibuix és part essencial en aquestes obres. A títol d’exemple:

Nalini Malani

Però no s’ha limitat al cine, sinó que ha experimentat amb l’animació tant en gran format com obres per tauletes, ja que vol que la seva obra sigui assequible per a tothom. Només a tall d’exemple:

Animació de Nalini Malani
Nalini Malani. Fundació Miró

Les mesures sanitàries actuals, no permeten disposar de material imprès per seguir l’exposició. Recomano vivament, haver llegit el dossier de premsa abans de la visita. A més, la Fundació Miró posa a disposició dels visitants, a través de l’aplicació QR, l’accés a la Guia de la sala, a través del telèfon. Molt útil: una bona decisió.

Joana Francés. Galería Mayoral Barcelona

Joana Francés. Época Informalisme. Exposició Galeria Mayoral.

La Sala Mayoral de Barcelona, com moltes d’altres, van haver de tancar les portes amb exposicions en marxa. Ara amb la reobertura, es pot veure encara la mostra dedicada a Joana Francés, pintora que va formar part del grup El Paso, conjuntament amb d’altres artistes com Carlos Saura, Miralles, Feito, Jorge Oteiza, Chillida, seguint la pauta de Antoni Tàpies. Com s’ha reconegut en diversos articles, Joana Francés és la pintora menys coneguda de tot el grup i de la que menys vegades s’han fet exposicions. En relació a aquest tema, hi ha un article de Laura Fernández Orgaz. “Acerca de Juana Francés“. A: Espacio, Tiempo y Forma, Serie VII, Hª del Arte, t.16, 2003, pàg.. 233-252.

És molt interessant l’article de Tomás Llorens inclòs a Mayoral Magazine: Joana Francés: 1957-1962, ja que situa l’estat de la qüestió de l’art després de la Primera Guerra Mundial fins finals de la dècada dels 50 a nivell internacional i comparant-ho amb la situació dels artistes espanyols. És en aquest context on cal emmarcar la figura de Joana Francés.

A diferència d’altres artistes, ella va tenir una formació acadèmica important, adquirida a la Real Academia de San Fernando a Madrid, on va entrar el 1945. Posteriorment va aconseguir una beca del govern francés, que li va permetre completar la seva formació a París.

En relació a la seva obra, es parla de quatre etapes diferents. La primera, entre 1953-1956, és figurativa, però amb una personatges que semblen tancats en ella mateixos

La segona correspon al període 1956-1963. Hi ha una evolució important tant en la temàtica com en la tècnica que utilitza.

La tercera etapa va del 1963 al 1980, destacant la temàtica sobre Home i ciutat. La darrera etapa correspont als deu darrers anys de la seva vida i es pot subdividir en dos. Els primers cinc anys es caracteritzen per l’ús de formes circulars i brillants que donen peu a les seves obres cometes en el cel o fons submarins. El 1985 va morir Pablo Serrano i això vva provocar que els darrers anys tornés a una época més fosca.

L’exposició de la Galeria Mayoral es centra en l’obra de la segona etapa 1956-1990.

Com he comentat anteriorment, aquesta etapa suposa un trencament tant en la temàtica com en la tècnica. Abandona la pintura a l’oli i opta per l’abstració dins de les corrents informalistes. Treballa amb les teles al terra i utilitza el goteig com a tècnica (dripping: tècnica emprada Jackson Pollock i que es relacionava amb l’escriptura automàtica surrealista). Incorpora diversos materials (sorra, metall, vidres, etc.) i utilitza l’espàtula o pincells gruixuts. Un altre característica d’aquesta etapa és que canvia el suport, passant a utilitzar lli, arpilleres o sacs.

Crida molt l’atenció la lluminositat de les obres. Aquest efecte l’aconseguia superposant taques de colors i jugant amb els diferents tons de les sorres. Son obres absolutament equilibrades, atractives. Evidentment venen al cap obres de Saura o Millares i es relacionen entre si, però hi ha diferència en els materials i en el tractament dels mateixos.

Després de veure l’exposició, venen moltes ganes d’anar a visitar el Museo de Arte Contemporáneo de Alicante i l’Instituto Aragonés de Arte y Cultura Contemporáneo Pablo Serrano, llocs on hi ha la major part de la seva obra, a més del Museu Reina Sofia i el IVAM de València.

Un cop més cal destacar la tasca d’aquesta galeria en la recuperació i visibilització de grans artistes dones, que fin ara havien quedat relegades a un segon terme.

Veure també: Dones Surrealistes i la seva connexió amb Catalunya. Galeria Majoral