Edatisme i sexisme en la publicitat digital

Com es perpetuen les discriminacions a través de la segmentació del marquèting digital

Buscava un accessori de cuina per obrir pots, i vaig cercar a Internet per veure quines alternatives existien. Gran sorpresa: en la resposta havia tot un seguit de productes que s’anunciaven com adreçats a persones grans, “dones” o en altres casos, mestresses de casa, o persones amb artritis:

Abrebotella para personas mayores, manos débiles, artritis, mujeres…

para personas mayores, personas con discapacidades o artritis y ama de casa…

Al veure aquests anuncis, vaig estar buscant i buscant, i puc assegurar que no en vaig trobar cap que poses: “para hombres”.

Aleshores en els cercadors preguntava directament: Accessoris cuina Dones o Accessoris Cuina Homes. Els resultats, no per esperats van deixar de ser significatius. En el cas dels productes adreçats a dones, hi havia olles, motlles per fer pastissos de diferents formes, i barrejats pel mig, joguets eròtics. El llistat de productes per homes era ben diferent: tot tipus d’estris per fer barbacoa, ganivets especials per tallar carn o pernil, davantals de cuina amb dibuixos que consideren divertits, estris diversos relacionats amb el vi, etc.

Res d’això és gratuït. Sabem que els algoritmes que estan al darrera dels cercadors d’Internet, han sigut construïts, en la majoria dels casos per persones que assumeixen el rol masculí i que han plasmat els criteris o els rols que les empreses els hi han explicitat com a propis de cada sexe. La intel·ligència artificial que s’aplica està construïda en base a un seguit de conceptes, situacions, paraules, criteris, en els que no es vigila la neutralitat dels mateixos, al contrari, es busca arribar a sectors de població determinada. El resultat és una base de dades absolutament esbiaixada, discriminatòria i perpetuadora d’aquests rols. Només cal parar una mica d’atenció en els resultats que s’obtenen per a confirmar-ho.

Continua llegint “Edatisme i sexisme en la publicitat digital”

Dones a la ciència

Ja fa uns dies vaig comentar la pel·lícula Figuras ocultas en la que s’explica els problemes racial i de reconeixement de la vàlua de tres dones que van treballar a la NASA. Una d’elles gran matemàtica, la segona va aconseguir ser ingeniera i la tercera va ser la primera que va treballar en el llenguatge Fortran que feia servir l’ordinador IBM que es va instal·lar a la NASA.

Ara fa pocs dies, va aparèixer l’ informe Científicas en Cifras 2015 que posava de manifest l’absència quasi total de dones en llocs de responsabilitat en la direcció d’organismes públics d’investigació.

Aquesta realitat no sorprèn quan el resultat d’una enquesta realitzada a 1.000 ciutadans espanyols i que es va presentar el passat mes de setembre, concloïa que el 63% dels entrevistats no creien que les dones poguessin ser investigadores d’alt nivell. Resultats similars o encara més elevats es van obtenir en altres països d’Europa on també es va fer la mateixa enquesta.

Continua llegint “Dones a la ciència”

Por cada niña, un bosque

Vull recomanar la lectura de l’article Por cada niña, un bosque.  Explica una acció positiva per lluitar contra la cultura que a la Índia, prima el naixement de nens en front del de nenes. És un exemple de com s’estableix una xarxa entre  la comunitat i les famílies, de com l’economia s’enforteix pel treball cooperatiu de les dones i de com en surt guanyant el medi ambient i l’entorn a l’ afavorir que amb els arbres plantats, les plujes no descarnin la terra. Les festes de celebració dels naixements i de les morts, lligades a la natura, crea lligams més forts entre els membres de la comunitat.

És un botó de mostra, però molt valuós. L’ Índia per la seva grandària i per la seva estructura social, econòmica i política, és molt complexe. Darrerament,  van apareixent iniciatives que posen de manifesten el desitj de modificar les coses. En lloc de reprimir, afavorir. És molt engrescador.

Ángel L. Martínez Cantera. Por cada niña, un bosque. El País. Planeta Futuro

Avant-projecte de llei sobre l’avortament

M’hauria agradat finalitzar l’any amb un comentari més optimista sobre la política espanyola, però els fets depassen els meus desitjos. Vull escriure un cop més sobre l’avant-projecte de llei de regulació de l’avortament aprovat en el darrer consell de ministres (potser seria més positiu per a tothom que es dediquessin a jugar a les dames o als escacs en lloc de legislar).

Per començar, em sembla prou significatiu el canvi en el nom de la llei. Es passa de Regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs, a llei d’avortament. Ja no és un acte voluntari sinó tutelat per dos metges psiquiatres i un parell d’informes més d’un metge de capçalera o d’un ginecòleg i un altre que certifiqui que ha rebut la informació pertinent. Sembla estrany que els informes hagin de ser emesos en primer lloc per psiquiatres. Dóna la sensació de que la persona que ha decidit avortar no tingui criteri suficient com per prendre aquesta decisió i ha de ser conduïda. Un psiquiatre amb una visita de com a màxim una hora, pot entrar a fons a conèixer les motivacions i repercussions psíquiques que un acte d’aquesta categoria pot suposar a una dona? Si és un pur tràmit, es convertirà en un mer acte protocol·lari que , això si, posarà en les mans d’aquests professionals la vida futura de les dones.

Aquests dies s’ha escrit i parlat molt sobre aquest tema, i en la majoria dels casos, s’han pogut sentir opinions d’experts legals o en medecina. Per tant l’únic que vull apuntar és la meva indignació, dolor i neguit.

Opino que el tenir majoria parlamentària no ha d’eximir al partit que la té de legislar per tot el país. Han de ser el govern de tots i no només de qui els va votar. Emprar la majoria de forma absolutista, comporta que quan es produeixi una modificació en les urnes, es canviïn automàticament les lleis. Un país no pot anar derogant i canviant lleis en cada legislatura. Per desgràcia, el govern del PP actua d’aquesta manera, sense buscar el consens ni la negociació. En tenim bona prova amb la malament dita Llei Orgànica per la Millora de la Qualitat Educativa (que ha nascut amb data de caducitat incorporada), en la Llei Orgànica per la Protecció de la Seguretat ciutadana i en l’avantprojecte de Llei d’avortament. Des de la instauració de la democràcia, hi ha hagut altres situacions de majoria parlamentària i mai es va donar una situació com l’actual. Com a governants, haurien de tenir un profund sentiment de frustració per no haver estat capaços de convèncer a ningú, ni tans sols als seus propis militants.

S’omplen la boca parlant de democràcia i a l’hora de la veritat demostren tenir un concepte molt reduït del que és realment la democràcia. És insostenible que el ministre Gallardón addueixi que els militants del PP que van acceptar un càrrec públic, obligatòriament han d’estar d’acord amb la “seva” llei. Sembla oblidar que en primer lloc són persones, amb intel·ligència i criteri propi per damunt del criteri dels partits, reconegut  aquest en la Constitució a la que tant sovint acudeixen pel que els interessa. En segon lloc, aquestes persones no coneixien el contingut de la llei, per tant, malament podien estar d’acord amb una cosa inexistent. En tercer lloc està la consciència individual que cal respectar en tot moment. Em sembla un criteri molt brut, l’amenaça de les multes o que hauran d’abandonar el càrrec si voten de manera diferent al que el partit decideix (aquest criteri el faig extensiu a tots els partits del parlament). Aquestes situacions venen motivades per la manca de neutralitat i per l’implicació partidista.

La meva indignació ve de sentir al ministre Gallardón parlant com si fos un capellà de la vella guàrdia, que vetlla per totes les dones que som unes ximpletes i que avortem com si anéssim de compres. No tinc res a dir sobre que ell si que acceptaria tenir un fill amb greus deficiències, és la seva decisió personal. El que no pot pretendre és imposar-nos a tots el seu criteri personal, només faltaria. El que tampoc tinc clar, és que pugui imposar al seu fill o filla, el sofriments que en molts casos porten incorporades aquestes deficiències. També afegiria que quan es tenen mitjans econòmics, aquestes coses es veuen de manera diferent. Que preguntin a famílies que per culpa de les retallades s’han quedat sense ajudes a la dependència i que a més estan a l’atur, que en pensen de tot això. Un cop més insisteixo en que s’ha de legislar per a tothom i no només per a uns quants.

Em preocupa que digui que és la llei més progressista que ha fet. Com deuen ser les altres! O ha perdut el nord i ja no sap discernir el que vol dir progressista (segons el diccionari: “Dit de la persona o grups amb idees o programes socials i polítics avançats, no estancats en el passat”) o ens està enredant a tots i s’en riu de forma descarada. La veritat és que cap de les dues alternatives és bona. Quan el partit de Marine Le Pen és l’únic d’Europa que està d’acord, crec que s’haurien d’encendre totes les alarmes.

La discriminació que s’introdueix entre les persones amb mitjans econòmics (que podran anar a avortar a l’estranger) i les que no en tenen, incrementa encara més el ventall de les diferències socials i genera un país amb més fractura.

Per tot això estic trista i una mica frustrada. Creia que havíem avançat en el camí de la consecució de drets i que deixàvem un món una mica millor a les generacions posteriors. Ara de cop, percebeixo que no és així, que cal tornar a parlar i manifestar-se on calgui. Ja ho deia l’altre dia la periodista Maruja Torres: als seus setanta anys haurà de tornar a lluitar pel reconeixement dels drets de la dona. M’afegeixo a aquesta lluita.