Peggy Guggenheim

Aprofundint de mica en mica en l’època del Surrealisme, he llegit el llibre de Francine Prose: Peggy Guggenheim. El escándalo de la modernidad. Turner Ediciones, 2016. Es tracta d’una biografia de Peggy Guggenheim (1898-1979) que ajuda a conèixer una mica més a aquesta dona, col·leccionista d’art i mecenes.

S’ha de partir de la base que va ser una dona rica i que va crèixer en un entorn culte. Evidentment, aquesta no és una condició sine qua non per dedicar-se al mon de l’art, però és evident que li va permetre obrir galeries d’art amb obres de la seva col·lecció, encara que les hagués de tancar per les pèrdues que li comportaven. El que tothom ha posat de manifest i ha reconegut, és la capacitat de descobrir artistes, i de tenir amb ells tractes que fins aquell moment no s’havien practicat mai. Un exemple és la relació que va establir amb Pollock, al qui passava una quantitat fixa perquè pogués dedicar-se a pintar.

La participació en la vida cultural de París en els anys 30, li va permetre entrar en contacte amb el mon artistic i relacionar-se amb representants de les diverses corrents que convivien en la ciutat, com el dadaisme o el surrealisme. Va ser en aquesta època quan va decidir que la seva activitat artística conformaria també la seva forma de viure. No era un pasatemps, sinò que si va dedicar amb cos i ànima. Al mateix temps, va ser capaç de trobar el seu camí, diferenciant-se decididament de la col·lecció del seu oncle Salomon Guggenheim, que considerava desfasada i anticuada.

És apasionant anar descobrint la seva trajectòria i evolució. La Jeune Guggenheim oberta a Londres va ser la primera galeria on es van exposar quadres de Kandinsky. Una cosa que va caracteritzar a Peggy Guggenheim, és que va saber buscar ajuda i confiar en persones preparades i expertes. Ella admetia que desconeixia tot el que feia referència a l’art modern, i per això es va recolzar totalment en Marcel Duchamp i en el crític d’art Herbert Read, que la va introduir entre molts artistes joves. L’any 1939 va haver de tancar la galeria i va pensar en obrir un museu. L’ambient de guerra no va facilitar aquest opció a curt termini. Va voler crear una residència per joves creador, però las baralles i enfrontaments dels egos, no ho va fer possible tampoc.

Sempre havia pensat en tornar a Europa i buscar un lloc per fer el seu museu. L’any 1947 va decidir tancar la galeria i va dedicar-se a la cerca d’aquest espai tant important per ella. El fet d’exposar alguna de les seves obres a la primera Bienal de Venècia, va contribuir a que triés aquesta ciutat. Com en anteriors ocasions, l’adequació de l’espai no va ser un tema senzill, però al final va aconseguir el seu propòsit.

El trasllat de tota la seva col.lecció a Nova York en vaixell, li va permetre obrir una nova galeria en aquesta ciutat a finals del 1942. Un cop més aconsellada per Duchamp, va encarregar el projecte de Art of this Century, a un interiorista que va adaptar els espais a la idea que tenia Peggy Guggenheim. Un d’ells estava dedicat al surrealisme, un altre al cubisme i un tercer a l’impressionisme. A més havia un espai per exposicions temporals. No cal dir que va ser tot un éxit. La relació dels artistes que van exposar al llarg dels cinc anys de vida de la galeria, així ho demostra. En aquest període va ser la descoberta de Jackson Pollok.

Aconsello a qui tingui interés en veure la col.lecció de Peggy Guggenheim, que dediqui una bona estona a moure’s per la web del Museu Guggenheim de Venècia . Està molt ben documentada.

Com l’objectiu d’aquest apunt és motivar a llegir aquesta biografía, només s’ha fet una pinzellada sobre algunes de les facetes més rellevants de la seva activitat artística, sense entrar en cap moment en aspectes més personals, encara que estan íntimament lligats

Veure aquest documental, serveix per a posar el punt final a aquest comentari.

Peggy Guggenheim, adicta al arte

André Masson.Une mythologie de l’être et de la nature. Museu de Céret

No havia tingut ocasió de veure tanta obra junta d’ André Masson. En moltes exposicions i en llibres entorn al surrealisme, apareixen referències a la seva participació en aquest moviment, amb alts i baixos i amb enfrontaments importants amb André Breton (quasi es podria dir que l’excepció seria trobar qui no les va tenir), així que poder veure l’evolució de la seva obra al llarg del temps, ajuda a comprendre la seva importància i l’emprempta deixada en l’art del s.XX.

En el centenari de l’arribada d’André Masson a Céret, el Museu d’Art Modern de Céret presenta una exposició que té la natura i la mitologia com a fils conductors.

En l’exposició es poden apreciar les diferents manifestacions artístiques a través de les quals es va expressar Masson: pintura, escultura, dibuixos, poemes i escrits. A més, s’aprecia les diferències en cada una de les etapes. Cal tenir present que quan va anar a viure a Céret, ja havia passat la Primera Guerra Mundial i ell havia estat greument ferit. Aquesta experiència traumàtica, queda perfectament reflectida en la seva obra, a través de les figures d’esquelets, sang, colors, etc.

Les primeres obres van ser considerades tradicionals, amb influències cubistes, però va seguir les lleis de construcció de l’espai marcades per Cézanne, que ell considerava el seu mestre.

També es pot destacar que la paleta de colors d’aquests anys son més els colors de la natura i es veurà l’evolució posterior.

Retorna a París i entre 1920-1922 pinta un seguit de quadres relacionats amb els boscos i la natura. Remarco aquest període perquè a partir d’aquí es produeix un canvi important, degut en part a la seva incorporació al moviment surrealista.

És en el 1924 quan coneix a André Breton en ocasió de la seva primera exposició individual, i fins el 1929 participa d’aquest moviment. Cap al 1937 fa les paus amb Breton i es reincorpora a aquest moviment. El dibuixos automàtics o espontanis, em van recordar ràpidament a Remedios Varo, Oscar Domínguez i Esteban Francés i els seus Cadàvers exquisits que dibuixaven conjuntament a partir d’una paraula.

És important recordar que va ser en aquest mateix any 1927, quan va conèixer a Giacometti que el va introduir en el món de l’escultura.

  • A. Masson. Animaux accouplés. 1927 fondue 1987
  • A. Masson. Amazone. 1938 fondue 1986-87
  • A. Masson. Extase. 1938, fondue  1987
  • A. Masson. Amoroso. 1939 fondue 1986-87
  • A. Masson. Duo amorosso. 1939 fondue 1987.
  • A. Masson. Musicienne. 1942

Els anys que va passar a Tossa de Mar van ser molt enriquidors per la seva obra. Va poder compartir amb altres artistes com Chagall, Olga Sacharoff, George Kars, Oskar Zügel, Georges Bataille, Oscar Zügel, Otho Lloyd o Dora Maar, per citar-ne només us quants. La seva paleta va canviar radicalment, orientant-se als colors vius, calents, sanguinis com a resultat de la llum que va trobar en els diferents indrets d’Espanya que va visitar.

La situació política de França i Alemanya, junt amb els esdeveniments que s’anaven gestant i produint a Catalunya, el van portar a emprar les lluites d’insectes i en particular l’amantis religiosa, com a imatge de l’amor i de l’odi. Les “corridas” van ser també un altre motiu recollit en les seves obres dels anys 30. El fet de coincidir amb Georges Bataille, gran amic , els va permetre treballar en el projecte de la revista Acéphale. Va tornar a París l’any 36.

Com molts d’altres artistes, va emigrar cap EEUU, fent estada abans a Martinica

  • A. Masson. Antillaise. 1941
  • A. Masson. Léonard da Vinci et Isabella d'Este. 1942
  • A. Masson. La Pythie. 1943
  • A. Masson. Torse aux taches de soleil. 1943
  • A. Masson. Nu au soleil. 1944

A la tornada a França l’any 1945 desenvolupa les obres elaborades amb goma aràbiga i sorra, el que l’apropa a l’expressionisme abstracte. Cal recordar la gran amistat que el va unir a Jackson Pollock, referent d’aquest moviment a EEUU.

És molt interessant el documental que es passa a l’auditori del Museu, perquè permet veure en acció a Masson: com va posant la goma sobre les teles, com la fa corre per donar-li formes, com deixa caure la pintura des dels pinzells, com va posant la sorra per damunt, com elimina la que sobra, i els retocs finals fins donar per acabada l’obra. Es viu tot l’acte de creació, el gest, les mirades, els moments de reflexió, tot plegat et mantenen en suspens fins poder apreciar el resultat final. En altres casos, després de pintar la tela, posa un paper a sobre, per absorbir la pintura sobrant. L’expressió de la seva cara mentre apreta el paper i el va aixecant poc a poc, et mostra la seva espectació per veure si el resultat final és el que ell realment esperava.

Em va cridar l’atenció el que en la majoria de teles, la pintura no cobria els extrems, es podia veure la tela original. Dona la sensació de capes molt fines de pintura i quasi no es diferencien les pinzellades entre si.

Clarament quan tenia una idea al cap, l’anava madurant poc a poc o fins i tot la repetia amb expressions ben diferents. A tall d’exemple, l’obra Chevaux attaqués par des poissons, ni ha una del 1927 i un altre del 1932 o Bison del 1944 que està fet amb tempera i sorra i un altre que és un dibuix de tinta sobre paper.

En conjunt, és una exposició extraordinària, molt rica, molt documentada i amb peces representatives de les diferents etapes i estils que va cultivar André Masson. Està oberta fins el 27 d’octubre.

Cubisme i guerra. Museu Picasso Barcelona

Des del passat 21 d’octubre i fins el 29 de gener del 2017, està oberta l’exposició sobre Cubisme al Museu Picasso de Barcelona.

El període recollit és el comprés entre 1913 i 1919; és a dir des de l’any  anterior a l’inici de la Gran Guerra fins l’acabament de la mateixa. Un dels objectius és mostrar com els pintors cubistes que vivien a París van prescindir de tractar la temàtica bel·licista i es van centrar en seguir aprofundint en els aspectes teòrics i tècnics dels Cubisme.

El subtítol de l’exhibició, El cristall dins la flama, sens dubte fa referència al considerat manifest del cubisme, escrit per Apollinaire i que es va publicar a París el 1913. Es descriuen les tres virtuts plàstiques, la puresa, la unitat i la veritat que queden recollides en una flama com a símbol de la pintura. La flama te la puresa que fa que no suporti res estrany, conté la unitat màgica que fa, que si es divideix, cada flama sigui igual a la flama única i te la veritat sublim de la llum que ningú pot negar.

Al llarg de les cinc sales que integren l’exposició (1913-1914, 1915, 1916, 1917 i 1918-1919) es presenten les obres dels pintors més rellevants del cubisme d’artistes com Picasso, considerat pel mateix Apollinaire com a creador del cubisme, Braque, Gris, Léger, Matisse, Lipchitz, Laurens i Diego Rivera entre els més destacats. Vull fer especial esment dels quadres de Maria Blanchard. Ja he escrit altres vegades sobre aquesta pintora, però la veritat és que els seus quadres tenen una força especial.

Cal recordar que Maria Blanchard va viure a París en dos moments diferents de la seva vida. El primer cop van ser els anys de formació, d’aprenentatge (1910). Ja en aquest període va fer amistat amb Juan Gris i amb Diego Rivera i va ser amb aquest darrer amb qui va estar a Mallorca al començament de la guerra. La segona etapa a París comença el 1915 i coincideix de ple amb l’inici de la seva etapa cubista que s’allargarà fins el 1920, moment en el que fa un retorn a la pintura figurativa.

Durant aquest període i acompanyada del seu amic Juan Gris, es va anar integrant en el moviment cubista. Podríem dir que la seva obra inicial s’inclou dins de l’anomenat cubisme analític, per anar evolucionant cap el cubisme sintètic. (“El objecto ya no es analizado y desmembrado en todas sus partes constitutivas, sino que se resumen en su fisonomía esencial sin ninguna sujeción a las reglas de la imitación.” A: Mario de Micheli. “Las vanguardias artísticas del siglo XX”)

Encara que una de les característiques dels cubistes és el considerar el color com element no prioritari, i d’aquí les seves preferències pels tons neutres, grisos, negres, ocre o verds apagats, la paleta de Maria Blanchard era diferent. A més dels grisos, incorpora el rosa, el morat, el lila i un verd, no tan apagat. Un exemple el tenim en el quadre: Natura morta cubista del 1917 o en Dona amb guitarra del 1916-1917. El tercer quadre d’aquesta artista és Natura morta del pa, del 1919, en el que empra uns colors molt més vius, que ja son el preludi dels que farà servir en l’etapa següent i que es faria palès amb un retorn als colors del fauvisme.

Aquesta darrera obra em va captivar. Hi ha un domini del dibuix, de l’equilibri, de la distribució espacial que un cop més em va portar a Apollinaire quan parla de que així com l’art grec considerava l’home com mesura de la perfecció, els cubistes consideren l’univers infinit com l’ideal, deixant en les seves mans donar a l’objecte les proporcions adients al que ells vulguin expressar.

 

Una curiositat, em va sorprendre la quantitat d’obres que tenien com a element artístic la guitarra. M’imagino que la influència de Picasso pot haver sigut un element important, però segur que deu haver una raó de pes.

 

 

Un cop més voldria denunciar la política imperant en museus i sales d’art, que porta a l’absència absoluta de cadires destinades als visitants. Quan alguna persona ha hagut de seure a les escales del Museu per reposar una mica, ràpidament han aparegut tres o quatre responsables de sala dient que no es podia estar allí. Evidentment la persona ha continuat asseguda a l’escala. I el Museu Picasso te un problema. L’Ajuntament de Barcelona, tan preocupat per les polítiques del benestar, no pot permetre una discriminació cap a les persones amb problemes de mobilitat en un dels seus espais.

 

 

 

 

 

María Blanchard. Centre d’Art Reina Sofía

maria-blanchard El passat 17 d’octubre i fins el 25 de febrer del 2013, es va obrir l’exposició sobre Mara Blanchard al Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofía, organitzada conjuntament amb la Fundació Botín
Així com al fer referència a la visita al Museu Thyssen-Bornemisza, vaig posar de relleu la seva política de comunicació i d’atenció al públic, he de fer constar en aquest cas, la meva sorpresa i desencís en l’exposició de Maria Blanchard.Tota la informació que es pot obtenir de l’exposició, és un full amb un resum de l’obra de la genial pintora. Les sales no tenen cap retolació específica relacionada amb l’època o etapa de la vida de l’artista, ni fulls explicatius del que allí s’exposa. Per descomptat no hi ha cap material d’àudio que ens ajudi a entendre millor l’obra exposada.  Fins i tot, el personal de les sales desconeixien si existia algun catàleg que estès disponible a la botiga del Museu.Tot just el dia abans de visitar l’exposició, havia llegit unes declaracions del director del Museu Reina Sofía, on deia que havia arribat el temps de Maria Blanchard. No se gaire a que es referia, però és evident que amb aquest tractament serà difícil. Potser és conseqüència de les retallades que s’estan produint en l’àmbit de la cultura, però he de dir que em vaig quedar bastant decebuda.
Em va emocionar molt l’exposició. Fa anys que vaig descobrir a aquesta pintora, i vaig intentar veure la seva obra i saber una mica d’ella .  El poder gaudir de tota aquesta obra reunida, i anar d’una a l’altre; comparant colors, formes, èpoques, etc., va ser un privilegi que no te preu.
Un primer punt que cal remarcar, és el fet que la seva família, i sobre tot el seu pare, afavorissin que anés a formar-se a Madrid, sola, quan tot just començava el 1900. No havia de ser fàcil, si s’ajunta a més, el fet que la María, patia una deformitat física de naixement.  L’any 1909 es trasllada a París, gracies a l’obtenció d’unes beques,  on s’instal·laria definitivament el 1916 i on moriria el 1932.
 A partir del 1911-12 ja es veu la transformació de la seva obra cap al cubisme, i sobre tot el seu interès per tot el que feia referència al color i la llum. Sembla que va tenir coneixement de la cerca i retorn al primitivisme d’altres pintors de vanguarda, fet que me la fa relacionar amb l’exposició sobre Gauguin y el viaje a lo exótico.
L’any 1914 va pintar un dels quadres més interessants, La comulgante, que actualment és propietat de la Fundación Botín.
D’aquest quadre s`han dit moltes coses i s’han posat moltes etiquetes.El que és ben cert és que impressiona: el tamany, els colors, la distribució dels elements, la tristessa que traspua, … en tot cas no deixa indiferent. La Comulgante Entenc que quan va presentar aquest quadre el 1921 al Salon des Indépendents de París, tingués una gran repercussió. És impossible que deixi indiferent
 La seva arribada al cubisme es situa amb l’obra Mujer con abanico, que va pintar entre 1913-1915.
Mujer con abanico Es poden dir moltes coses d’aquest quadre que te una gran força i moviment, degut als plans que es troven i es creuen entre si. Al mateix temps, està reseguida per una línia gruixuda negre, el que encorseta totes les peces. Tramet una gran tensió enfortida per les taques vermelles del primer plà. El contrapunt està en els tons grocs i ocres que reben la llum directament aportant una  mica de serenor.Els especialistes parlen de la possible influència del Greco i també el califiquen com un essaig de cubisme analític.
 Un aspecte que a mí m’interessa de manera especial, és el paper de les dones artistes dins del moviments pictòrics. El cubisme, com després el dadaisme i el surrealisme,  continuaven tenint una visió de les dones molt retrògada. Deien que la capacitat creativa de les dones estava en poder tenir fills, que pel fet de ser “natura” no tenien capacitat d’abstracció, inherent a l’home. El que ponderaven de les dones eren les qualitats “femenines”: ser dócils, la capacitat intuitiva, l’atractiu sexual, un cert infantilisme, etc.Podem imaginar-nos a la Maria Blanchard envoltada d’aquest ambient , evitant al màxim els temes que es poguessin qualificar de femenins. Debía viure en una dualitat complerta, ja que en alguns escrits de la condesa de Campo Alage posa de relleu que la Maria Blanchard havía sacrificat la seva feminitat. Per exemple diu:…tan lejos de la ternura espontánea que hay en ella y quiere brotar sin trabas, lejos de toda teoria, que tan mal va con su talento esencialmente femenino. …
Composición cubista Tota l’estona que vaig estar a l’exposició, intentava veure les diferències entre les pintures de la María Blanchard i les de Juan Gris.Un aspecte molt clar per a mí, és la paleta de colors que utilitzava cada un d’ells.  En aquest quadre, Composición cubista del 1916, es veu el verd, que fa servir moltes vagades per emmarcar els objectes, tan pot ser que l’utilitzi pel terra com per la part superior, els blaus, el vermell o el carbassa com en aquest cas, i els blancs.L’altre aspecte diferenciador és l´ús de dibuixos o línies que ajuden a definir l’element o la forma representada. També aplicava trocets de paper o sorra barrejada amb el color. En aquest quadre es veu el dibuix d’una motllura.
El que està clar és que preparava molt cada obra. Feia molts dibuixos, però que degut a la seva gran exigència personal, no els donava valor i no s’han conservat.  Si que es veu clarament aquesta capacitat seva de dibuix, en l’obra Bodegón con botella, que està fet amb tinta i ploma.
A partir de l’any 1919 es pot veure una transició des del cubisme retornant a la figuració.  Altres artistes de l’época van fer un salt cap al dadaisme o el surrealisme, però Maria Blanchard va recuperar la figuració, mostrant més afinitats amb la pintura holandesa, francesa i espanyola dels s. XV al XVIII, que no pas amb la tradició italiana.Un aspecte clau d’aquesta etapa és el tractament dels reflexes  de la llum com es pot veure en aquests dos quadres
 El niño del helado blanchard_nina_escalera
blanchard. la convalesciente La veritat és que m’apasiona tota l’obra de la María Blanchard. Potser la que menys m’interessa és la de contingut religiós.He volgut posar com a darrera, aquesta de La convaleciente, del 1925-1926, que encara que no sigui de les últimes que va pintar, a mí em fa pensar en el seu desig de “curar-se” , de tenir esperança, malgrat la situació personal en la que es trobava.

Més visions sobre María Blanchard

Després del comentari sobre les exposicions de l’obra de la María Blanchard he anat ampliant la cerca d’informació sobre la mateixa (per cert el seu nom era Maria Gutierrez Cueto, però va triar utilitzar el cognom del seu avi matern).

Una cosa que m’ha sorprès,  és constatar la informació reduïda que hi ha, bastant repetitiva, però que estic segura que després d’aquestes exposicions, la de Santander corresponent a l’etapa cubista i la de Madrid, una antològica, s’ampliarà.

Per exemple, m’agradaria recomanar l’article que va aparèixer el passat divendres 28 de juliol a Babelia, escrit per Javier Maderuelo i titulat: Un respeto para María Blanchard. Destaca la seva sensibilitat que queda recollida en l’ús del color i la seva tècnica, que entre altres aspectes es manifesta en el tractament dels plans, en diferents direccions, que donen a les seves obres una sensació de dinamisme i mobilitat. Per a ml el tema del color en les seves composicions sempre m’ha cridat l’atenció i per això m’he sentit identificada quan en Javier Maderuelo parla del “colors serens i harmoniosos”.

Fa un parell de mesos, al Museu Picasso de Barcelona, havia una exposició que plantejava la pregunta sobre si Picasso havia utilitzat la tècnica del collage abans del 1912, a partir de l’anàlisi d’un dibuix del 1899.  Sembla que no va ser així i que el seu ús esdevé una tècnica habitual dins del col·lectiu  dels cubistes, com en el cas  de Maria Blanchard .

Hi han diverses webs on es pot trobar informació, entre d’altres voldria destacar:

hoyesarte.com

mujeres en el arte

I sobre tot aquesta peça fantàstica:

Elegía a María Blanchard por Federico García Lorca

Espero poder anar afegint coses sobre aquesta gran pintora.

 

María Blanchard

Maternitat, 1925 de Maria Blanchard

 

He vist el cartell que anuncía les dues exposicions que entorn a María Blanchard han organitzat la Fundació Botín Santander, fins al 16 de setembre i després al Museu Nacional Centro de Artes Reina Sofia, a partir del 17 d’octubre  i fins al 25 de febrer del 2013.

Poder disfrutar amb l’obra d’aquesta gran artista és un privilegi que no es pot deixar perdre. Tal com diu la Glòria Crespo que ha preparat un documental sobre María Blanchard, Rue du Departament 26. Érase una vez París, ja era hora de que es fes un reconeixement més explícit d’aquesta pintora que va tenir un pes important entre els pintors cubistes dels anys 20 a París. (veure l’artícle publicat al País el passat 31 de gener de 2012: Un documental rescata la figura cubista de María Blanchard).

Un conjunt de circumstàncies personals i familiars (a la seva mort, la seva família va retirar tota la seva obra del mercat) van provocar aquest desconeixement i el ser una dona entre un conjunt d’artístes com Diego Ribera o Joan Gris, no va ajudar gens al coneixement i difusió de la seva obra.

Per sort, avui en dia es podem conèixer amb facilitat aspectes personals i del seu entorn pictòric que ens permeten mirar amb nous ulls la seva obra i gaudir-la. Sinó teniu la possibilitat de veure les exposicions, no deixeu de buscar informaciò i admireu la seva obra.