Peggy Guggenheim

Aprofundint de mica en mica en l’època del Surrealisme, he llegit el llibre de Francine Prose: Peggy Guggenheim. El escándalo de la modernidad. Turner Ediciones, 2016. Es tracta d’una biografia de Peggy Guggenheim (1898-1979) que ajuda a conèixer una mica més a aquesta dona, col·leccionista d’art i mecenes.

S’ha de partir de la base que va ser una dona rica i que va crèixer en un entorn culte. Evidentment, aquesta no és una condició sine qua non per dedicar-se al mon de l’art, però és evident que li va permetre obrir galeries d’art amb obres de la seva col·lecció, encara que les hagués de tancar per les pèrdues que li comportaven. El que tothom ha posat de manifest i ha reconegut, és la capacitat de descobrir artistes, i de tenir amb ells tractes que fins aquell moment no s’havien practicat mai. Un exemple és la relació que va establir amb Pollock, al qui passava una quantitat fixa perquè pogués dedicar-se a pintar.

La participació en la vida cultural de París en els anys 30, li va permetre entrar en contacte amb el mon artistic i relacionar-se amb representants de les diverses corrents que convivien en la ciutat, com el dadaisme o el surrealisme. Va ser en aquesta època quan va decidir que la seva activitat artística conformaria també la seva forma de viure. No era un pasatemps, sinò que si va dedicar amb cos i ànima. Al mateix temps, va ser capaç de trobar el seu camí, diferenciant-se decididament de la col·lecció del seu oncle Salomon Guggenheim, que considerava desfasada i anticuada.

És apasionant anar descobrint la seva trajectòria i evolució. La Jeune Guggenheim oberta a Londres va ser la primera galeria on es van exposar quadres de Kandinsky. Una cosa que va caracteritzar a Peggy Guggenheim, és que va saber buscar ajuda i confiar en persones preparades i expertes. Ella admetia que desconeixia tot el que feia referència a l’art modern, i per això es va recolzar totalment en Marcel Duchamp i en el crític d’art Herbert Read, que la va introduir entre molts artistes joves. L’any 1939 va haver de tancar la galeria i va pensar en obrir un museu. L’ambient de guerra no va facilitar aquest opció a curt termini. Va voler crear una residència per joves creador, però las baralles i enfrontaments dels egos, no ho va fer possible tampoc.

Sempre havia pensat en tornar a Europa i buscar un lloc per fer el seu museu. L’any 1947 va decidir tancar la galeria i va dedicar-se a la cerca d’aquest espai tant important per ella. El fet d’exposar alguna de les seves obres a la primera Bienal de Venècia, va contribuir a que triés aquesta ciutat. Com en anteriors ocasions, l’adequació de l’espai no va ser un tema senzill, però al final va aconseguir el seu propòsit.

El trasllat de tota la seva col.lecció a Nova York en vaixell, li va permetre obrir una nova galeria en aquesta ciutat a finals del 1942. Un cop més aconsellada per Duchamp, va encarregar el projecte de Art of this Century, a un interiorista que va adaptar els espais a la idea que tenia Peggy Guggenheim. Un d’ells estava dedicat al surrealisme, un altre al cubisme i un tercer a l’impressionisme. A més havia un espai per exposicions temporals. No cal dir que va ser tot un éxit. La relació dels artistes que van exposar al llarg dels cinc anys de vida de la galeria, així ho demostra. En aquest període va ser la descoberta de Jackson Pollok.

Aconsello a qui tingui interés en veure la col.lecció de Peggy Guggenheim, que dediqui una bona estona a moure’s per la web del Museu Guggenheim de Venècia . Està molt ben documentada.

Com l’objectiu d’aquest apunt és motivar a llegir aquesta biografía, només s’ha fet una pinzellada sobre algunes de les facetes més rellevants de la seva activitat artística, sense entrar en cap moment en aspectes més personals, encara que estan íntimament lligats

Veure aquest documental, serveix per a posar el punt final a aquest comentari.

Peggy Guggenheim, adicta al arte

L’ideal en el paisatge. De Meifrèn a Matisse i Gontxarova

Espai Carmen Thyssen
Espai Carmen Thyssen

En altres ocasions he comentat les exposicions del Museu Thyssen o l’Espai Carmen Thyssen fent referència a l’excel·lent preparació i tasca de difusió de les obres, dins del context polític i històric. Un cop més, a l’anar a visitar l’exposició que ara comento, m’ha sorprès la tasca de documentació que l’envolta. El cronograma existent al final, ajuda a fixar les obres en el temps i en relació als fets polítics i socials que succeïen en el moment de la creació de les obres. Però, no només això, sinó que la riquesa de dades i d’informació que hi ha al web, permet preparar-se la visita de manera que en pots treure molt més profit de la mateixa.

Les exposicions que es fan a Sant Feliu de Guíxols, mostren obres de la col·lecció particular de Carmen Thyssen. La porta blava que dóna entrada a aquest espai, ajuda a comprendre que ens endinsem en l’entorn propi de la col·lecionista d’art: és el seu món.  De la mateixa manera, haver de traspassar una porta per sortir i accedir a altres espais del Monestir, ens torna a recordar que deixen endarrere aquesta visió seva.

En l’exposició de fa dos anys, el tema era el paisatge, ara aquesta idea torna a ser-hi present. En aquest cas el lliga a tres aspectes: el paisatge vinculat al mar, el jardins i la figura humana relacionada amb aquests entorns.

Homer. Nens a la platja
Homer. Nens a la platja

En el primer bloc d’obres voldria destacar especialment  “Escena de playa. Niños en las olas del pintor americà  Winslow Homer (1836-1910). L’obra està dividida en tres franges horitzontals: la sorra mullada, les ones i el mar i el cel. Aquesta escena devia ser pintada a la posta del sol ja que les ombres de les criatures així ho indiquen. La nena ubicada en primer pla, amb la faldilla vermella, serveix per situar  la resta de figures. El conjunt traspua l’alegria del joc, de la despreocupació de si es mullen les sabates o no; només la nena de la trena a mà esquerra -que sembla oriental per la forma del barret- s’agafa la faldilla. La ratlla de l’horitzó queda tallada per dues taques blanques que corresponen a dos vaixells. Tens també la sensació de trobar-te davant d’una fotografia, està perfectament emmarcada l’acció, el punt de llum cau directament en l’escuma de les ones i tota ella te un equilibri de formes i colors extraordinari.

Dins d’aquest grup també em van agradar Escena en la Playa d’Edward Henry Potthast pintada el 1915 i Niños en la playa, de Samuel S. Carr , del 1879-1881. En totes dues, encara que tot giri entorn del mar, ni l’actitud dels personatges, ni el tractament de les figures, son similars. Crec però, que per a les persones que gaudim del mar i que és un punt fonamental de les nostres vides, aquestes obres, ens recorden escenes que hem vist o que hem viscut.

En contrast amb els blaus del mar, el quadre de Renoir, Camp de blat del 1879, provoca un efecte especial. Sembla que de cop el mar és groc i l’efecte de l’aire que provoca el moviment de les espigues, ens fa “veure” ones. El violeta com a complementari del groc tant utilitzat pels impressionistes, hi és present per marcar la diferència entre el camp i els arbres situats al fons de l’obra.

En les exposicions de l’Espai Carmen Thyssen, sempre hi son  presents de manera substancial pintors catalans. Meinfrèn és un constant  i certament en aquest cas, és un bon representant dels pintors naturalistes i impressionistes. La perfecció de les seves obres feia que a vegades, es dubtés de que les hagués pogut pintar a l’aire lliure i que no fossin obres d’estudi, però la rapidesa amb la que pintava, li permetia aconseguir aquests resultats.

Sunyer. Mediterrània 1910-11
Sunyer. Mediterrània 1910-11

Em va sorprendre molt el quadre Mediterrani de Joaquim Sunyer. Podries pensar que et trobes front a una obra de Gauguin, d’una escena d’un país llunyà. He volgut incorporar aquí la cita que he extret de la Pàgina de Ciències Socials, adreçada a alumnes de batxillerat artístic, que ho explica clarament:

“A partir de 1909, Sunyer dio comienzo en Sitges a una nueva etapa creativa, la que denominó su “segunda vida artística” caracterizada por la representación de paisajes muy sencillos en la composición, austeros, que parecen recoger esencias primitivas en la perfecta delimitación de los volúmenes y en la pureza del dibujo, y que expresan un profundo sentimiento de la realidad mediterránea.

En esta etapa, que ha sido denominada “Hacia un nuevo lenguaje 1909-1911”, realizó una de las obras consideradas como paradigma de la pintura noucentista catalana. Es la denominada “Mediterránea” de 1910-11, un óleo que ha contribuido decisivamente a difundir los rasgos que definen la estética noucentista, como la identificación de la mujer con un tipo de paisaje idílico, o la utilización de la línea, el color y la luz como instrumentos para transmitir un mensaje.”

Si passem a la modernitat he de parlar de l’Esclau agonitzant d’Yves Klein. La figura de color blau Klein intens, ens acosta al mar i al cel, però emprant un tema ben arran de terra. Vull destacar també l’obra de Torres-García, Fusta amb plans de color del 1920, que juga amb els tons terrosos de la terra, però amb el contrapunt d’un pla de color blau. És impressionant com et tramet la força d’un paisatge, fins i tot sembla que la fusta et pot fer arribar l’olor del bosc.

Ara caldrà esperar fins el proper estiu