William Klein Manifest. La Pedrera

La motivació per anar a veure una exposició, és molt variada. Pot ser que ja es conegui l’obra de l’artista i es vulgui ampliar el coneixement del mateix; pot ser que la institució o la sala on es dugui a terme ens inspiri; pot ser que alguna persona ens hagi fet algun comentari o que s’hagi vist informació en algun mitjà sobre ella o pot ser fruit de la casualitat. Sigui quina sigui la circumstància que ens porti a veure una exposició, el que és segur és que a la sortida, haurem aprés alguna cosa nova i haurem gaudit d’una bona estona.

Per pocs dies, encara es pot veure a La Pedrera, l’exposició que recull més de 200 obres de l’artista nord-americà, William Klein. La seva obra va comportar un trencament amb l’estètica de l’època, i una de les coses que més sorprèn, es constatar l’actualitat de la mateixa. Pel que és més conegut és per la seva tasca com a fotògraf, i en especial, com a fotògraf de carrer, encara que no va ser aquesta la primera faceta artística a la que es va dedicar. Després de l’etapa de formació a la Sorbona de París, va freqüentar durant un període curt de temps, el taller de Fernand Léger . Va ser en aquest període entre 1949 i 1951, quan va pintar algunes natures mortes

Still Life + scale on potato masher, 1949_©William Klein
Still Life + scale on potato masher, 1949_©William Klein. WK11808

Al seu retorn a Nova York, el 1954, és quan comença a treballar en les fotografies de carrer. La diferència amb altres fotógrafs, és que capta les imatges fent partíceps als personatges. No ho fa de manera anònima o volent passar desapercebut, no, busca la mirada directe de les persones, la seva complicitat.

Continua llegint “William Klein Manifest. La Pedrera”

Lou Andreas-Salomé

Fa un parell de mesos ha arribat a les pantalles del cine, el biopic sobre Lou Andreas-Salomé, realitzat per Cordula Kablitz-Post. És de lloar la recuperació de figures femenines de caràcter científic, artístic o filosòfic que fins ara han estat oblidades o molt poc estudiades, a pesar de la importància de les seves aportacions.

És aquest el cas de Lou Andreas-Salomé (1861-1937), escriptora, pensadora i psicoanalista rusa, poc coneguda o coneguda en part,  pel seu comportament  anòmal per l’ època que va viure.  Bàsicament, el que ha arribat d’ella, són aspectes relacionats amb els seus costums i no amb el seu pensament i els seus escrits. La pel·lícula que s’ha estrenat, cau en aquest mateix parany. Es presenten les seves relacions personals amb Nietzsche, Rilke, Paul Reé, Friedrich Carl Andreas o Sigmund Freud, però passa de puntetes sobre aspectes del seu pensament que van marcar, per exemple, diversos posicionaments del mateix Freud relacionats amb la sexualitat femenina o amb la definició del narcisisme positiu. Es considera que va ser la primera dona que va escriure des del punt de vista psicoanalític sobre la sexualitat femenina.

Els estudis que va emprendre de ben jove sobre Teologia, Filosofia, Història de les religions i dels clàssics, la van abocar a uns plantejaments racionalistes i a qüestionar-se els ensenyaments i pràctiques religioses que en les que havia crescut. És important remarcar el seu pas per la Universitat suïssa de Zurich, que era  l’únic país on es permetia l’accés de les dones  a la universitat. A títol d’anècdota, però que serveix per entendre l’ambient de l’època, s’ha d’explicar que per obtenir el passaport per poder viatjar a Suïssa, era imprescindible estar confirmada. S’entén dons que amb un pes tant gran de la religió , el que algú, i a sobre una dona jove, es qüestionés determinats principis, suposava un escàndol.

Posteriorment va viatjar amb la seva mare a Roma on va fer coneixença amb Paul Reé i Nietzsche per medi de Malwida von Meysenbug (feminista alemanya que havia participat en la revolució del 1848 al costat dels socialistes i que es relacionava amb tots els intel·lectuals de l’època). Lou tenia moltes ganes de conèixer-la ja que també s’havía hagut d’enfrentar a les normes de l’època. Però així com Malwida no feia res que cregués podia afectar negativament a altres persones, Lou actuava sense tenir mai presents els sentiments de les altres persones. A la llarga, aquesta diferència d’actituds va portar al distanciament entre ambdues dones i a la no acceptació per part de Malwida von Meysenbug, de la forma de vida de Lou.

La pel·lícula gira principalment sobre la relació de de Lou amb Paul Reé i Friederich Nietzsche, però d’una manera un tant superficial.

La primera obra de Lou Andreas-Salomé, Im Kampf um Gott va tenir un gran éxit, encara que la va escriure sota el pseudònim d’Henry Lou. Presentava les seves reflexions sobre Déu. Per la trascendència de la mateixa cal citar Friederich Nietzsche  en sus obras, on analitza el pensament del filòsof, detallant els punts més febles i les contradiccions en les que cau.

La seva relació amb Freud la va portar a estudiar al seu costat, passant a formar part del seu cercle més proper en el que ella va aportar noves visions sobre les dones.

Les seves memòries, Mirada retrospectiva, editada per primer cop l’any 1951 en alemany, (en castellà va ser publicada l’any 1989 per Alianza Editorial) van servir per conèixer a aquesta autora. No es pot passar per alt el fet de que tota la seva biblioteca i bona part dels seus escrits, es van perdre per l’actuació de la Gestapo, pel fet de ser jueva. Posteriorment, la pel·lícula de Liliana Cavani de l’any 1977 Beyond Good and Evil, va recuperar de nou a Lou Andreas-Salomé i l’any 1979, el compositor i director Giuseppe Sinopoli, va estrenar una òpera, Lou Salomé, encara que no va tenir gaire éxit.

Una pel·licula com la que comentem, amb una valoració no gaire bona per part dels crítics, pot ajudar a despertar l’interès del personatge i, en aquest sentit ja es pot considerar positiva la seva realització.

Dies de cine rtve

Maria by Callas. Tom Volf

El documental de Tom Volf ha sigut llargament esperat pels amants de l’òpera i sobre tot pels molts seguidors de Maria Callas. Es sabia que des de feia anys, Tom Volf estava treballant en aquest projecte i que havia aconseguit molt material relacionat amb el mateix: entrevistes a personatges que havien tingut algun tipus de relació amb ella i sobre tot, fragments de la seva vida i de les seves interpretacions.

En principi, un espera que un documental ajudi a comprendre el personatge, que mostri les diferents facetes personals i professionals, i que amb un tractament el màxim d’objectiu possible, posi a l’abast del públic els elements que li han de permetre  formar-se una idea el més real possible.

Deu ser molt difícil sostreure’s al magnetisme de Maria Callas. De manera que el resultat final no deixa de ser un documental en el que predominen les lloances o la presentació de les parts més amables,  obviant o apuntant només de passada aquells aspectes més foscos o negatius de l’artista. De tant en tant, però, apareixen algunes pinzellades que ajuden a comprendre el personatge: la seva infància a Nova York ,  el paper que va jugar  la seva mare en relació a la seva carrera, la  seva vida amorosa o fins i tot la seva relació amb la professió o amb el poder. Des d’un primer moment, es percep una persona incapaç de gestionar les seves emocions i es pot pensar en algú molt feble de caràcter, que es deixa portar per la gent que l’envolta i per les circumstàncies, sense capacitat de reacció o de prendre decisions. Dona la sensació de que creu en un cert determinisme en la seva vida: segueix la corrent i no pot sostreure’s a ella. Això es detecta en la contradicció entre haver volgut tenir una família i fills (que ella reconeix en diversos moments com objectiu fallit de la seva vida a pesar de creure que és quasi el paper fonamental de les dones) i haver posat per sobre de tot la seva carrera. Ho manifesta clarament quan parla de que en ella conviuen Maria i Callas i no sempre és possible que ambdues facetes estiguin en harmonia.

Com en d’altres biòpics, un es planteja que implica el dedicar  a criatures a desenvolupar una carrera que els obliga a cremar etapes de forma ràpida: és per bé dels infants o és egoisme dels pares?

Un aspecte que es mostra de forma palesa, és la cultura de l’esforç i de la renúncia: sense aquests és gairebé impossible aconseguir l’objectiu desitjat.

En tot cas, anar veient la seva transfiguració tant física, com emocional, percebre els canvis en el caràcter, sentir la seva solitud i constatar com sempre recorre en última instància a Elvira Hidalgo, la seva mestra i segons s’ha explicat en diverses ocasions, qui realment li va donar afecte i comprensió al llarg de tota la seva vida.

La música està present, com no podia ser menys, al llarg de tot el documental i en aquest sentit, és fantàstic. És remarcable la visió de Maria Callas en relació a la importància de la interpretació posant-la al mateix nivell de la veu. És evident que mantenir aquest criteri feia que treballés molt els personatges i els feia més propers i creïbles a ulls del públic.

Crida l’atenció  el seu llenguatge corporal en els recitals, res a veure amb el de  les interpretacions operístiques. Molt sovint creua els braços sobre el pit, en una actitud d’autoprotecció i de tancament en si mateixa.

A pesar de les mancances assenyalades, i com a eina d’aproximació a aquesta persona tan complexe com va ser Maria Callas, val la pena veure el documental. Esperona la curiositat i el desig d’aprofundir més en ella i, per descomptat és quasi inevitable, el tornar a escoltar algunes de les seves interpretacions magistrals. Per començar:

I, Daniel Blake. Ken Loach

Les pel·lícules de Ken Loach no acostumen a deixar indiferent a ningú.  Des de quasi l’inici de la seva trajectòria com a director de cine (no es pot oblidar la quantitat de treballs realitzats per a la TV), les seves obres plantegen aspectes de la vida quotidiana de sectors de la societat que pateixen situacions límit. Repassar la seva filmografia dóna bona mostra dels seu interessos.

La darrera pel·lícula, I Daniel Blake, ha obtingut premis importants:

2016: Festival de Cannes: Palma de Oro – Mejor película
2016: Premios del Cine Europeo: 4 nominaciones, incluyendo mejor película
2016: Festival de San Sebastián: Premio del público – mejor película
2016: British Independent Film Awards (BIFA): 5 nominaciones, incl. mejor película
L’argument es pot explicar molt fàcilment. Daniel Blake és un fuster que pateix un infart greu. No pot treballar. Però per a poder accedir a les ajudes socials es veu obligat a buscar feina. En aquest procés, es troba amb una mare amb dos fills que pateix  una situació molt desesperada. Tots dos intenten ajudar-se. Davant del sense sentit de tot plegat es va veient la degradació de les persones al veure’s privades dels mitjans bàsics de supervivència.
Els grans temes que planteja la pel·lícula els agruparia de la següent forma:
1.- Privatització dels serveis públics. Els resultats dels objectius de les empreses que els gestionen, es valoren en funció d’uns barems empresarials que deixen en segon terme els objectius socials que haurien de complir. Aquí ens presenta la situació que es va generar amb el tatcherisme però que podem comparar perfectament amb el que es va començar a aplicar per part de l’administració espanyola a finals dels anys 90.
2.- Analfabetisme digital i/o escletxa digital. Hi ha una part de la població que per edat no ha tingut accés al món digital. Part de la societat actua oblidant aquest fet i de forma automàtica s’exclou i margina a tot un col·lectiu de persones.
3.- Solidaritat. La pel·lícula està plena de detalls de solidaritat. Una part important de la trama és precisament la relació que estableix Daniel Blake amb Katie i els seus fills. Però també en tenim mostres amb els veïns de Daniel, joves que dominen perfectament el mon tecnològic, i que intenten ajudar-lo. O la persona de l’oficina de treball, que intenta ajudar-lo, encara que això li comporti una amonestació per part de la seva cap. O en els companys de feina de Daniel que li reserven trossos de fusta perquè ell pugui seguir creant coses o que el conviden a anar amb ells al pub. Dins del mon esperpèntic i sense sentit que presenta el film. les mostres d’humanitat representen un contrast que en alguns moments arriba a ser dolorós.
4.- Món laboral. Es presenten diversos aspectes comuns a tots els països: la precarietat laboral, persones que encara que treballin el salari no els permet portar una vida digna, l’economia submergida, etc.
5.- Problemes de gènere i infància. Com afecta als menors una situació com la que es planteja: desarrelament social, assetjament, pobresa, afectivitat, etc.
Podem pensar que aquesta pel·lícula és un tractat de tots els problemes que afecten a bona part de la població, amb independència del lloc geogràfic en el que visquin. És la demostració palpable de que l’esquerda social és cada cop més ample.
En quant a la cinta la vaig trobar un pel massa previsible i que en certs moments  el sentimentalisme i la moralitat que traspua és excessiva. Val a dir que potser com la situació que presenta és tan dura, cal desdibuixar els contorns i permetre d’aquesta manera la digestió de les imatges. Totes les obres de Ken Loach tenen un segell comú que les identifica amb el director, de la mateixa manera que passa amb els films de Woody Allen , Almodóvar o Tarantino. En canvi aquesta identificació amb el director no es fa tant amb Billy Wilder, Orson Wells o el mateix Buñuel. Però aquesta és una reflexió diferent.

L’ avenir (El porvenir)

Les reaccions quan s’acaba de veure una pel·lícula poden ser diverses i fins i tot, a vegades, enfrontades amb les d’altres persones. Això és bo. Ens permet reflexionar sobre punts de vista diferents que es deriven de la “motxilla” que cada un de nosaltres portem a l’esquena.

És el cas de l’Avenir, pel·lícula francesa-alemanya, presentada a la Berlinale d’aquest any i dirigida per Mia Hansen-Løve. Personalment el fet que l’intèrpret principal sigui Isabelle Huppert, em dóna garanties de que no és una cinta qualsevol. És un criteri subjectiu i com a tal, qüestionable.

Crec que no es tracte de cap obra mestra, però és interessant de veure. L’argument és senzill, real, quotidià, allunyat d’escenes amb cridòries: tot transcorre amb normalitat. Per a mi és una pel·lícula costumista, impressionista, que va deixant pinzellades que ens ajuden a emmarcar tota la història. És suggerent, oberta a que l’espectador es pugui reconèixer en alguns dels personatges o que discrepi davant de les reaccions que tenen.

Ens presenta a una dona,  a la cinquantena, professora de filosofia en un institut, que escriu manuals de prestigi i d’éxit en el seu moment i que es troba en un punt de la seva vida situat al mig de dues generacions: la seva mare i els fills. I tot això es desenvolupa en un moment de lluites estudiantils, de separació del marit i de canvis professionals.

Està desorientada. Cal ressituar-se. Ha de reubicar  totes les peces que conformen la seva vida. Algunes coses no les entén i li resulten doloroses.

He llegit opinions i crítiques escrites en diversos mitjans o en webs de cine, i el que per alguns és motiu de crítica per a mi és positiu: aquesta pel·licula no expressa grans emocions, pot semblar plana, freda i per això mateix fa que cada espectador posi les seves propies emocions i reflexioni sobre els fets que presenta. Deixa veure el pas del temps, no només les seqüeles físiques que això implica, sinò principalment en les idees i pensaments.

M’ha semblat encertada una opinió que diu:

Mia Hansen-Love habla de una generación de europeos que hemos crecido en pleno Estado del Bienestar, con todas las oportunidades a nuestro alcance, y que creemos haber fundamentado nuestra vida en valores de progreso y tolerancia. La protagonista ve que sus relaciones familiares se resquebrajan (el marido la abandona, la madre cae en el delirio…), su prestigio profesional se tambalea y su entorno social evoluciona ajeno a los valores que han marcado su vida. “El porvenir” es una historia sobre convicciones y fragilidades. Cuando Nathalie dice “ahora soy realmente libre”, lo hace sumida en la amargura y, sobre todo, en el desconcierto. La protagonista busca en la Filosofía y en una granja perdida en los Alpes un sentido a su vida, pero nota que su propio espíritu se ha ido perdiendo por el camino.

The music lovers de Ken Russell

La pel·lícula de Ken Russell sobre Tchaikowsky estrenada l’any 1970 va tenir un gran  impacte en el seu moment. No es pot oblidar que un any abans havia arribat un altre obra del mateix director “Women in love”, basada en la novel·la de D.H. Lawrence i que l’any 1971 s’estrenaria The Devils. La filmografia de Russell estava molt present i era absolutament trencadora i impactant en una societat, com l’espanyola, que estava vivint encara sota la dictadura.

Revisant la música de Tchaikowsky m’ha portat a recuperar aquesta pel·lícula. És evident que es tracta d’una adaptació lliure de la vida del músic i que els anys passats fan que aspectes relacionats amb la homosexualitat del músic, avui en dia possiblement serien tractats de manera diferent. La seva mort per exemple, no està del tot clar que no fos un suïcidi o un suïcidi induït. L’aparició de documents i cartes han aportat informació i han aixecat sospites sobre aquest tema.

La part onírica de la pel·lícula és de gran força i amb imatges esgarrifadores però també molt belles. Es cert que la dona de Tchaikowsky, Nina Milukova, va morir en un manicomi l’any 1917, però la presentació que ens fa d’ella correspon a la part més fosca i dramàtica. No es posa prou de manifest que era una alumna seva i en canvi, en certs moments sembla gairebé analfabeta en termes musicals. Tenir a Glenda Jackson al repartiment (també va treballar a Mujeres enamoradas i posteriorment i dirigida pel mateix Ken Russell, Salome’s Last Dance de Oscar Wilde), és un luxe, i és ben segur que va seguir les instruccions que el director li devia fer.

La part musical va anar a càrrec d’ André Previn (Berlín 1929), pianista, director i compositor, reconegut i guardonat en diverses ocasions per la música de pel·lícules com Irma la dulce de Billy Wilder o Gigi i The Four Horsemen of the Apocalypse de Minnelli, entre d’altres. No es pot oblidar que durant uns anys va treballar al departament musical de la Metro Goldwyn Mayer. Amb aquesta carta de presentació, el resultat no podia ser cap altre que una banda sonora ben aconseguida i harmonitzada amb les imatges i amb el personatge del músic.

Crec però que cal deixar una mica de banda el personatge de Tchaikowsky, per tenir la visió complerta de la pel·lícula. Quan es pensa que han passat prop de cinquanta anys de la seva estrena, no es te la sensació d’una pel·lícula antiquada, ni per la fotografia, ni per la manera d’explicar la història (que funciona perfectament). És interessant revisar les crítiques que es van fer en el seu moment a aquesta obra i que ens ajuden a situar-la i comprendre-la millor. Vull deixar aquí la ressenya que va fer  Johnny Web recollida a scoopy.com. Per un costat ens recorda que Ken Russell va fer varies pel·lícules dedicades a músics: Malher, List o Eldgar, i que ell mateix és un amant de la música. Al mateix temps,  no va pretendre fer una biografia de Tchaikowsky, sinó com explicava als seus seguidors: “the story of a homosexual married to a nymphomaniac”. També és important destacar la consideració que fa de Russell com a precursor de l’ús de la tècnica de incorporar talls molt ràpids que el feia més proper a Fellini que no pas a Bergman.

L’entrevista següent ens ajuda a entendre amb ulls d’avui aquesta pel·lícula i al seu director.