Chema Madoz. Obra reciente 2019-2020. Galeria Elvira González

La relació que s’estableix amb les obres d’art i amb els seus creadors, abasta moltes parcel·les diferents. Ens toca directament a les emocions i al mateix temps ens provoca tot tipus de reflexions sobre el procés de creació i la seva relació amb el moment social. És cert que no sempre es produeix amb la mateixa intensitat, però quan has establert certa relació amb un o una artista en particular, totes aquestes sensacions s’expressen d’una forma més viva.

En el cas de Chema Madoz, aquest formigueig ja comença abans de veure una exposició seva. És el neguit del retrobament amb una obra que mai et deixa indiferent. Trobar-te envoltada de les seves obres, és com estar en un lloc acollidor, familiar, on saps amb certesa que et suggerirà un munt de idees i d’històries al mirar cada fotografia.

Perquè és això: cada obra et dona pautes per deixar que la teva imaginació voli lliurement. Es tracte de quedar-te mirant, amb la ment en blanc i escoltar el que l’obra et diu. Sempre m’ha agradat que Chema Madoz no posi títols a les seves obres, em sembla un acte de generositat amb les persones que les observen. Aquest diàleg i les idees que provoca, perduren en el temps. Recordo perfectament les primeres obres que vaig contemplar de Chema Madoz i el que em van suggerir.

Continua llegint “Chema Madoz. Obra reciente 2019-2020. Galeria Elvira González”

Zapato de Chema Madoz: Imatge del confinament

El poder d’una fotografia de Chema Madoz, Zapato, per expressar les sensacions i sentiments del confinament per la pandèmia.

En el País Semanal del 13 de Març, havia un article titulat:”Coronavirus: Un año de confinamiento visto por Alberto Corazón, Blanca Li y otros cuatro creadores”.

Dins d’aquest article, es troba un fotomuntatge de Chema Madoz en el que es veu una sabata d’home, d’una talla gran, i a dins unes cames, des de els genolls als peus, nues. El títol és “Zapato”. Des de la primera obra que vaig veure de Chema Madoz, sempre m’impressiona la força que tenen i com és capaç de suggerir tantes coses amb una imatge senzilla. Immediatament es percep la sensació del confinament, d’estar tancats i sense saber si es veurà en algun moment la llum o no. El cap queda en la foscor, dins de la sabata, no sap que passa fora, si hi ha persones, i si hi ha vida o no. Tampoc es pot saber si aquesta situació durarà molt o poc i, a l’estar aïllat, no es te cap informació de com ho estan vivint les altres persones: és la incomunicació total.

Segur que moltes persones en el primer moment del confinament van tenir aquestes mateixes sensacions, de no saber que passaria, de quan temps duraria, de que feien les altres persones, etc. El poder resumir en una imatge totes les sensacions, pors i angoixes que les persones vam poder tenir al començament de la pandèmia, em sembla d’una lucidesa extraordinària.

Chema Madoz ha utilitzat una sabata, tan d’home com de dona, en altres obres seves. Només que es faci una cerca a Internet o millor, accedir al seu web, es poden contemplar les diferents propostes i gaudir d’elles.

Chema Madoz. Galeria Joan Prats

L’exposició de la Galeria Joan Prats dedicada a Chema Madoz, havia d’acabar el 28 de març d’enguany. La declaració de l’estat d’alarma deguda a la pandèmia provocada per covid-19, va fer que es quedés molta gent sense poder visitar-la, i davant de les peticions que van rebre, han decidit prolongar-la fins a finals d’aquest mes. Decisió que els he agraït profundament.

Fa set anys ja vaig escriure un comentari sobre aquest artista i he d’admetre que segueix impactant-me. Aquesta exposició recull obres recents, totes en blanc i negre i fetes amb llum natural. Sempre m’ha agradat que no portin títol. Això permet que cada persona es posicioni davant de les obres, sense cap idea preconcebuda, només amb una actitud oberta i amb la mirada neta disposada a captar el que la imatge li vol trametre. Son muntatges amb elements quotidians, que fàcilment tothom pot tenir, i que un cop feta la fotografia desapareixen. És curiós perquè per un costat es pot considerar art efímer, però que gràcies a la fotografia prenen entitat i perdurabilitat.

Son imatges netes, plenes de simbolismes i de suggerències: equilibrades i amb profunditat. La imatge destacada que he triat, et convida a llegir, a no quedar-te en la superfície. Però les escales son tan d’entrada com de sortida… així que cadascú pot interpretar el que vulgui.

I així podriem anar parlant de cad una d’elles. Recomano mirar-les totes elles amb detall.

Chema Madoz

Només suggerir a les persones que els hi agradi l’obra de Chema Madoz, i que estiguin aquests dies per Madrid, que es poden veure les seves darreres obres a la galeria d’Elvira González.

També recomano els articles apareguts recentment a El País semanal, La metáfora infinita de Quino Petit i Chema Madoz ante el espejo, del mateix autor. 

Per estar al dia i seguir la seva trajectòria i la seva obra, és molt recomenable veure el documental que es va passar a TV2,  a l’espai dels divendres, Imprescindibles, el passat mes de gener

Chema Madoz

S/T Chema MadozAquests dies a Barcelona, es pot veure producció diversa de Chema Madoz. Una part de les seves obres, potser les més conegudes, estan exposades a La Pedrera en l’exposició Ars combinatoria, que es va iniciar el passat 9 d’abril i es clourà els proper 28 de juliol.
Cada obra seva consta d’un procés molt llarg d’elaboració. Des del moment que comença a tenir una idea, passant per tota l’elaboració de la mateixa (cerca dels materials adients, muntatge, preparació, etc.), fins que arriba el moment de la captura fotogràfica de la peça. He volgut incloure aquesta imatge en concret, com a exponent del procés de creació. Segons explica un amic de Madoz en l’audiovisual que es pot veure a l’exposició, un dia li va preguntar si no s’havia fixat que a vegades a les fustes apareixien formes com d’una flama. Va estar buscant temps i temps per totes les fusteries i magatzems, la fusta que l’ajudés a plasmar la seva idea. Havia de mantenir una proporció entre el misto i la flama i no va ser una tasca fàcil. Al cap d’un temps, aquest amic, va veure aquesta fotografia en una exposició: per fi ho havia aconseguit.

Cada fotografia ens explica una història, ens dóna idees per pensar o ens mostra la ironia que traspuen i ens fan somriure. El fet que Madoz no tituli les seves obres, per no mediatitzar més de compte a l’espectador, permet que cada persona afegeixi aspectes propis. És evident que en molts casos la intenció està molt clara, que no cal cap títol, però és una manera més de fer-nos partícips de l’obra i que no s’ens atribueixi el mer paper d’espectadors. També contribueix el fet de que siguin imatges en blanc i negre, de manera que el color no ens distreu del contingut.

Com explica el propi Madoz, va ser a finals del 80 i començament dels 90, quan va fer un gir radical en la seva obra. Es va anar centrant més en l’objecte, modificat, però que serveix de vehicle de comunicació de la seva manera de veure el món i d’entendre les coses que l’envolten.
El temps és un element fonamental en la seva obra. Per un costat, queda recollit per la presència de rellotges de diverses formes i tomanys, interrelacionats amb altres elements que ajuden a fer més pales el pas del temps. La presència de l’univers, juntament amb objectes com el forat d’una aigüera, reforça igualment aquesta idea de finitut.
També les escales constitueixen un element que es repeteix, i que des del meu punt de vista porta incorporat el concepte temporal.

A mi personalment. en va agradar una obra en la que es veu un gronxador, en el que el seient és un llibre. Em sembla un símbol perfecte de com l’educació i la cultura son la base que ens sustenta com a persones, ajudant-nos a enlairar-nos i a tenir una visió més amplia de les coses. Una idea semblant em va venir al cap al veure el marc d’una porta fet amb llibres.

Es parla dels poemes visuals de Madoz i no és d’estranyar que quan l’any 1995, el poeta Joan Brossa el va descobrir, volgués fer alguna cosa amb ell. Fruit d’aquesta col·laboració és el llibre Fotopoemario, publicat l’any 2003. Es presenten també, algunes de les aportacions de Chema Madoz al llibre de Salvador Espriu, Para el libro de salmos de estos viejos cielos, publicat el 2008 i editat per Caixa Catalunya.

L’austeritat de l’entorn, la col·locació de les obres, la il·luminació i tot el muntatge en general, ajuda a centrar-te en les imatges, sense que hagi res que et distregui.

Amb els ulls i el cap ple de l’obra d’aquest artista, vaig baixar una mica pel Passeig de Gràcia per poder veure l’aparador d’una firma de moda i complements francesa, que ha realitzat aquest mateix autor. En aquest cas no es tracta d’obra gràfica, sinó que ha utilitzat els objectes directament. Em va sorprendre. Ho situu dins d’un nou àmbit de recerca.

Per tancar el cercle, em vaig acostar a la sala Joan Prats, que exposen fins a finals del juny, obra actual de Madoz. Presenten 20 fotografies dels darrers temps. És com anar donant passos, amb cura, però amb una idea clara d’on es vol anar.

És un artista que m’interessa i que procuraré seguir la seva trajectòria.