Charlotte Salomon. Vida? o teatre?

Amb ocasió de l’exposició L’Art en Guerra. França 1938-1947,  presentada al Museu Guggenheim de Bilbao, vaig veure per primer cop un quadre de Charlotte Salomon. Posteriorment el llibre de David Foenkinos em va fer conèixer la seva vida. A partir d’aquí va començar la recerca de més informació sobre aquesta artista.

És sorprenent l’entrevista al seu pare i a Paula Lindberg, pel desconeixement que tenien de la situació emocional dels darrers anys de la vida de la seva filla, fins al punt que fins l’any 1961 no va obrir la maleta que havia deixat aquesta i va ser quan descobrir  les seves pintures amb el relat de la seva vida.

Es pot especular sobre quina hauria pogut ser l’evolució i la trajectòria artística de Charlotte Salomon, però la realitat és que només es disposa del material  de la maleta. És cert que més de 1000 pintures ja donen una idea clara de la tècnica, però sobre tot, el que és fonamental és el que aporta. S’ha parlat del llenguatge cinematogràfic, però també es podria parlar de novel·la gràfica o de còmic. Si s’afegeix la música amb que ella acompanyava cada quadre, que son inseparables i que formen una unitat, s’obté un relat complet d’una riquesa inqüestionable.

Fins el 7 de febrer es pot visitar l’exposició Vida? o Teatre? Charlotte Salomon (Berlín 1917 – Auschwitz 1943) al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes de Barcelona. Es poden contemplar 237 guaixos estructurats en tres actes, pròleg, cos i epíleg. El primer acte es desenvolupa des del 1913 amb el suïcidi de la germana de la seva mare fins l’arribada dels nacionalsocialistes. La part central abasta fins l’any 1939 i l’epíleg es porta a la deportació de la Charlotte junt amb el seu avi. Amb la simplicitat del traç i  una paleta de només tres colors, és capaç de trametre tot el dramatisme i els sentiments enfrontats que devia sentir al llarg de la seva vida, malauradament molt curta. Enganxa i fa que un es quedi aturat mirant i remirant una mateixa escena. És inevitable sentir-se transportat a aquella situació i imaginar-te-la amb els seus ulls. Hi han opinions divergents sobre la veracitat d’algunes de les coses que la Charlotte mostra. Però a qui no li ha passat sentir a  dues persones explicant un mateix fet de manera contradictòria? A les hores, perquè es pretén que hi hagi una coherència absoluta en el seu relat?

A la sala on estan exposats tots els quadres, hi ha uns fulls amb l’explicació de cada un d’ells i es pot seguir el “guió” de l’opereta. És imprescindible la seva lectura, ja que moltes anotacions estan en alemany i d’aquesta manera es pot comprendre millor el contingut. Però no només això, sinó en molts d’ells, està referenciada la melodia que l’havia d’acompanyar o en cas contrari, consta: Sense melodia.

Recomanació: És convenient portar impresos aquests fulls, ja que permet anotar l’equivalència de la numeració d’aquesta exposició amb el número que tenen assignat al Jewish Cultural Quarter d’Amsterdam (per exemple, el darrer de l’exposició és el 237 que equival al 558 del JCQ) i amb posterioritat es poden revisar.

En aquest cas, més que mai, val la pena informar-se abans d’anar a l’exposició: escoltar l´òpera que amb el seu nom es va estrenar l’any 2014 al Festival de Salzburg o llegir els  articles i referències sobre la seva vida i la seva obra. Tota aquesta informació ens apropa al moment històric en el que es va produir, ens acosta a la situació política de França i la d’Alemanya, es va entrant en els canvis d’actituds de la població que van anar des de la sorpresa, incredulitat i horror o a la negació i desconeixement de la realitat

 

 

Charlotte. David Foenkinos

Llegir un llibre és com recórrer diferents camins, que es sobreposen els uns amb els altres. En un d’ells podem gaudir de com l’autor utilitza els recursos del llenguatge. En un altre discorre la història i el desenvolupament de la mateixa. Un tercer està plé de bifurcacions i ens porta a investigar en certs personatges o a obrir la porta  a una nova història. Tots aquests camins es poden trobar a Charlotte de David Foenkinos.

Sorprèn la forma d’escriptura. Frases curtes, d’una sola línia, com si d’un vers es tractés. Així ho comenta el propi autor:

Tanto o más que por su historia, el libro sorprende por la forma escogida para relatarla. Foenkinos dispone las frases en versos libres y breves, igual que en un largo poema narrativo. “La escribí así porque era la única manera de poder respirar al llegar al final de la frase. No lo llamaría poesía. Y, de hecho, tampoco biografía. Es una novela, aunque todo lo que cuente sea cierto”.

En quant a la història, ens presenta la vida de Charlotte Salomon, artista víctima de l’holocaust  a Auswich que va ser capaç de pintar tota la seva vida, acompanyant-la amb texts.

En l’apunt  sobre l’exposició L’art en guerra. França 1938- 1947, en el Museu Guggenheim de Bilbao, ja vaig escriure: “Pel seu valor de testimoni a més d’artístic, em va frapar moltísim l’obra de Charlotte Salomon, morta el 1943 a Auswitch. Recomano buscar i llegir sobre ella i sobre el seu llegat”. Es pot dir que conèixer aquest llibre, era quasi un deure per a mi.

El tercer camí ens endinsa en altres aspectes també enriquidors i interessants. Alguns relacionats amb persones, com la Hanna Arent, amb la que va coincidir al camp de concentració de Gurs. I coses de la vida, totes dues van poder sortir d’ell. Un apartat molt important és el relacionat amb la música. La presència de la mare interpretant a Bach al piano, la segona dona del seu pare, Paula Lindberg, reconeguda cantant d’òpera, que ens presenta el món artístic del moment,  i sobre tot,  la se va relació amb l’Alfred Wolfsohn. Professor de cant de la seva madrastra, irromp a la seva vida a través de Schubert i de La mort i la donzella i dels Impromptus.

També ens permet explorar pintors, com Munch, o llibres que en la seva adolescència va llegir amb fruidesa Charlotte. I tot això sense perdre de vista el moment polític i històric en el que va viure Charlotte Salomon: el nazisme.