Joaquím Gomis al Centre Cultural Miramar. Sitges.

Fins el proper dia 17 de març de 2019 es possible visitar al Centre Cultural Miramar de Sitges, l’exposició “No em desagrada, però no ho ambiciono” que recull fotografies de Joaquim Gomis.

Joaquim Gomis. Sitges.1940. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona
Joaquim Gomis. Sitges.1940. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona

Gomis és conegut, per regla general, per les sèries de fotografies dedicades a l’obra d’Antoni Gaudí, Dalí, i Miró, entre d’altres. Però aquesta és només una faceta de les diverses que va desenvolupar en el mon artístic i cultural de l’època. Sempre inquiet i obert a noves propostes, va participar i promoure diverses activitats. És significativa la frase de la Wikipedia:

Un cop finalitzada la guerra, el 1939 tornà a Barcelona, on s’establí definitivament i on es pot dir que fou un agitador i promotor cultural, formant part de la vida social i cultural de la ciutat. Fou un dels membres fundadors del grup ADLAN, així com del Club Cobalto i el Club 49, associació que durant la postguerra es va dedicar a difondre l’art nou. 

Així dons, ens trobem davant d’un personatge molt interessant al que cal acostar-se amb els ulls i la ment molt oberts.

La visita a aquesta exposició es va fer de la mà del Comissari de la mateixa, Fede Montornés. Va ser molt interessant per conèixer tot el procés creatiu i de selecció de les obres. El fons està format per més de 70.000 imatges i documentació, tal com consta al web de la Fundació Joan Miró de Barcelona i és aquesta la que gestiona l’arxiu fotogràfic. Per tant, una tasca fonamental a realitzar en el primer moment va ser visionar un gran nombre de negatius per anar fent la tria que permetés construir un relat coherent. Calia mantenir i reforçar en la mesura del possible, un dels trets definitoris de la forma de treballar de Joaquim Gomis que consistia en explicar històries amb les imatges.

Quan entrava en un poble primer feia vistes generals de lluny; a poc a poc, m’anava acostant als carrers, les gents, els detall de les finestres, les reixes (…) amb una inquietud que no parava fins que no havia acabat.

Font: Programa de ma de l’exposició

Joaquím Gomis. Sitges. 1940. Seqüència d'imatgesHereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona
Joaquím Gomis. Sitges. 1940. Seqüència d’imatges. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona

I aquesta forma de treballar de Gomis és la mateixa que ha emprat en Fede Montornés per agrupar les imatges. A través d’elles es poden descobrir un munt d’històries i al mateix temps, ajuda a crear-ne d’altres a partir de la mirada de cada persona que està a la sala. I tot això s’aconsegueix no només a partir de les fotografies seleccionades, sinó de com se les presenta.

Joaquim Gomis. Retrat Joan Miró. Mallorca (1961).Coberta de Fotoscop Joan Miró (1970). Objectes trobats de la col·lecció de Joan Miró. 1946
Joaquim Gomis. Retrat Joan Miró. Mallorca (1961).Coberta de Fotoscop Joan Miró (1970). Objectes trobats de la col·lecció de Joan Miró. 1946. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró.

És evident que hauria canviat totalment el sentit si aquestes imatges s’haguessin distribuït horitzontalment o en un altre ordre. Amb aquesta disposició, es segueix el fil d’un relat i es te la sensació d’acompanyar a Miró en la descoberta dels objectes tot mirant a través del forat.

Joaquím Gomis. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona
Joaquím Gomis. Hereus Joaquím Gomis. Fundació Joan Miró, Barcelona

Sorprèn la nitidesa de les imatges, cada una d’elles és un quadre en si mateix, on està calculada al mil·límetre la simetria, el equilibri de les formes, la profunditat, el contrast, la perspectiva, etc. És de gran bellesa el veure plegats aquests tres retrats, de dates i llocs tan allunyats entre si (Suïssa-1936-,Texas -1923- i Mont-roig del Camp-1946-) i amb una temàtica tant diferent, però que mostren de forma palesa aquestes característiques que va desenvolupar en tot moment.

Un altre aspecte que fa interessant aquesta exposició, és com en Joaquim Gomis era capaç de captar instants de vida o objectes amb tanta expressivitat. En altres exposicions, s’aprecien les obres per la tècnica amb la que s’han realitzat, però en aquest cas, sorprèn constatar com de forma natural, un crea un relat, perquè incorporen vida.

Josep Anton Gomis i Perales. Dona plegant llençol, Sitges. 1910-1915
Josep Anton Gomis i Perales. Dona plegant llençol, Sitges. 1910-1915

Si no veiéssim la llegenda d’aquesta fotografia, no ens adonaríem que va ser feta pel pare d’en Joaquim Gomis. El saber capturar el gest, l’ombra de la dona, la confluència de les línies, situar l’acció en l’espai, etc. son trets que s’aniran veient posteriorment en les fotos del fill. Incorporar aquesta i un altre imatge a l’exposició, contribueixen a situar al personatge.

He de dir que al final de la visita, vaig entendre una mica més la tasca que realitza el o la comissari d’una exposició. Si l’hagués treballat un altre persona, hauria estat absolutament diferent. D’aquí la importància de no cansar-se mai de veure exposicions d’un mateix autor, el que ens permetrà tenir visions diverses, descobrir noves facetes, encara que les obres siguin sempre les mateixes.