Alfons Borrell

El passat 6 d’octubre va morir el pintor Alfons Borrell. Tot just en la visita a Can Framis, havia contemplat l’obra que forma part de la col·lecció i a partir d’aquí vaig revisar el llibre Temporada d’Òpera 2019-2020 dels Amics del Liceu, que va ser il·lustrat per aquest pintor. Aquestes obres van estar exposades al Foier del Teatre del Liceu, a començaments de la temporada operística. Ara tinc el llibre sempre a l’abast, per a poder mirar un i un altre cop, les obres que va fer pel llibre.

Hi ha prou informació i bibliografia sobre aquest pintor, fet que ajuda a entrar en la seva obra i sobre tot a comprendre el personatge. Crec que ajuden en gran manera, les entrevistes en les que Alfons Borrell exposa el seu pensament, la seva trajectòria, quins van ser els seus referents, etc. Era tan planer, tan senzill, reivindicava els seus orígens de treballador en un taller de rellotgeria, de manera que quan parlava, el senties com algú proper.

D’altres artistes admires l’obra al marge de la persona, però en aquest cas, és impossible: és un tot.

Arnau Capel i Clara Borrell. 2015
Continua llegint “Alfons Borrell”

Can Framis. Pintura contemporànea catalana

Poc a poc es va re-emprenent l’activitat cultural de la ciutat, coincidint amb el començament del curs. És un bon moment per revisar algunes col·leccions permanents de museus i fundacions, abans de que s’obrin exposicions temporals.

L’espai Can Framis de la Fundació Vila Casas, és un bon lloc per començar aquesta re-entrada o retrobament amb el mon de l’art. La col·lecció permanent, és tan amplia i variada (unes 300 obres d’artistes nascuts o que viuen a Catalunya des dels anys seixanta fins l’actualitat), que segur que tothom troba obres que li agraden i emocionen.

Abans d’entrar, ens rep l’escultura de Jaume Plensa Dell’Arte del 1990, que Antoni Vila Casas va regalar a la ciutat. Es tracta d’una obra de ferro, al·legoria de l’Infern de Dante. Cada bola porta escrit el nom d’un dels pecats

Jaume Plensa. Dell'Arte. 1990.
Jaume Plensa. Dell’Arte. 1990.

Visito aquesta col·lecció amb una certa regularitat i a força de mirar-la vas coneixent millor els estils i tècniques dels diferents artistes. Exigeix temps, no tenir presa, poder mirar, comparar, buscar analogies o contraposicions, retrobar els artistes coneguts i relacionar l’obra que es te al davant amb d’altres que s’han vist en altres museus i exposicions. Cal a vegades tirar enrere per tornar a veure una obra, perquè la que estaves veient t’ha suggerit alguna idea. I com les persones mai som les mateixes, cada cop que vas a Can Framis et criden l’atenció unes obres i potser la següent vegada passis quasi de llarg sense mirar-les. Si s’afegeix l’espai, l’edifici del museu, la llum, etc. surts amb les piles totalment recarregades.

Continua llegint “Can Framis. Pintura contemporànea catalana”

Jordi Alcaraz: Nits

L’obra d’en Jordi Alcaraz, pintor, gravador i escultor català, no deixa indiferent. Crida l’atenció. La diversitat de materials emprats en cada obra, fa que un no sàpiga com catalogar-la (la veritat és que no cal). Es pot dir que és un quadre perquè està emmarcat, però es podria dir també que són escultures presentades dins d’un contenidor. La tria dels marcs no és gratuïta: uns fets pel propi artista, altres antics i re-aprofitats, de mides i amplades diverses, en definitiva, formen part de l’obra.

És prou eloqüent el comentari de Yolanda Montero en el seu article Jordi Alcaraz muestra su diálogo entre escultura y pintura en San Sebastián que va escriure a El País el 2 de maig de 2004 i que comparteixo plenament:

La obra de Jordi Alcaraz (Calella, Barcelona, 1963) es un diálogo entre la escultura, la pintura e incluso la literatura. Es una creación que hace “dudar de los límites de cada cosa, de dónde están las fronteras entre una técnica y otra” …

Utilitza pintura negre barrejada amb metacrilat, ferro, paper i fusta. Les formes que aconsegueix donar al metacrilat són increïbles, suggerents. Donen sensació de moviment i de rotunditat i lleugeresa, tot al mateix temps.

L’exposició que actualment es pot visitar al Museu de Montserrat amb el títol Nits, pot ajudar a acostar a aquest artista al públic de casa seva ja que presenta les obres dels darrers anys, després de quatre anys d’absència pels compromisos en altres països.

Jordi Alcaraz. Got II. 2019
Jordi Alacarz. Got II. 2019

Diverses fonts coincideixen en assenyalar la influència d’Antoni Tàpies, Joan Miró i de Joan Brossa en la seva obra. És evident que es tracta d’un artista matèric i en aquest sentit es poden detectar aquestes similituds, però va més enllà. Crea cavitats que emplena amb pintura o bé els deixa buits, només per donar idea d’absència o plenitud , però el que és més important és el tractament del volum. En algunes obres es poden veure trossos de mirall que donen profunditat o el metacrilat bombat, sobresortint del marc que aporta imatges diferents en funció de la posició en la que es situï l’espectador.

L’espai d’aquesta exposició ha estat pensat especialment per ajudar al públic a seguir un itinerari concret. Personal del Museu comentaven com el propi Jordi Alcaraz transportava les obres junt amb els operaris, a fi de distribuir les obres i aconseguir l’efecte que ell pretenia.

Algunes de les obres que es poden veure, van formar part de l’exposició realitzada l’any 2017 a Can Framis de la Fundació Vila Casas, encara que en una nova versió.

Jordia Alcaraz exposa a Montserrat la seva pintura i els seus dibuixos amb volum

La Galeria Miquel Alzueta en la seva web recomana:

No us perdeu la magnífica exposició “Nits” de Jordi Alcaraz al Museu de Montserrat del 7 de Juny al 17 de Novembre.

I per fer-se una idea del que es pot veure:

L’art de col·leccionar. Col·lecció Ventura Garcés.

La Fundació Vila Casas en el seu espai de Can Framis, ofereix una exposició temporal que, sota el nom genèric de l’Art de col·leccionar, presenta nou obres de la col·lecció particular de Ventura Garcés. 

D’entrada, s’em fa difícil saber perquè el comissari de l’exposició, Daniel Giralt-Miracle, ha seleccionat aquestes obres d’entre les prop de cinc-centes que conformen tota la col·lecció. Segons es desprèn de l’entrevista realitzada a un dels fills d’en Garcés, publicada en el fulletó de mà, Ventura Garcés, tenia obra que abasta des dels noucentistes fins l’actualitat (des de Grau Sala o Villà, a Lucio Muñoz, Pello Irazu, Saura o Kiefer). L’únic que puc dir, és que al final et quedes amb moltes ganes de poder veure més obra.

Per poder entrar millor en l’exposició, em vaig fer una ordenació temporal de les obres, un fil conductor. En aquesta ordenació, la primera és Dimoni (1982) de Joan Ponç. Pintor que juntament amb el poeta Joan Brossa i els també pintors, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i el filòsof, Arnau Puig, van crear l’any 1948, el grup Dau al Set. L’obra en qüestió,  per a mi, denota la gran influència que va tenir en ell, Joan Miró. La utilització de colors primaris, com el vermell i el blau, o les formes com de gotes allargassades, em van recordar la relació entre ambdós artistes. La temàtica esotèrica va ser freqüentment tractada per Pons.

La segona obra és Díptic negre amb creus, d’Antoni Tàpies (1988). Les obres de Tàpies sempre m’ofereixen moltes idees, de manera que ràpidament em trobo dins del quadre, vivint el que m’indica. Evidentment, és una interpretació personal que pot estar absolutament allunyada de moltes altres interpretacions o vivències. De grans dimensions, 200 x 350 cm, recobert en negre, a la part inferior, es veuen 7 creus blanques, i centrades en la part superior, el que per a mi, son les cames d’una persona, que camina per sobre de la foscor, cap a la llum. No renega de la part dura i fosca, sinó que serveix de base per enlairar-se. Tramet equilibri, tranquil·litat.

La tercera (1989) és de Guinovart, La Pava. També de grans dimensions, 210 x 525 cm, utilitza materials naturals, molt lligats o representant la natura: el marró, el verd, el blanquinós de la lluna o del sol, el lilós i el negre de la nit.

Tot seguit passem al 1993 amb l’obra de Julian Schnabel, Chulos. Recomano visitar la seva web, per copsar en tota la seva magnitud, l’obra d’aquest artista plàstic (cineasta, escultor, arquitecte, pintor, etc.)

A continuació una obra de Jaume Plensa del 1995, Proverbs of Hell. Personalment, he vist altres coses de Plensa que m’han agradat més.

L’obre de Miguel Ángel Campano, Andantino del 2001, em va tocar de manera especial. Es tracta del conjunt de vuit peces, que inicien el pas des de la llum (fons groc, amb pinzellades en tons verds pomes i grocs) fins arribar al setè amb tonalitats liloses i més fosques (encara que també te pinzellades blaves i verdes). De cop en la vuitena peça, torna a esclatar la llum, amb colors vius: groc, carbassa, blanc, verd poma, blau). A mateix temps, si t’apropes, veus les teles, per tant no vol amagar l’origen, el substrat sobre el que construeix l’obra, no vol enganyar. Al contrari, et demostra que amb una base feble, es pot arribar al món de la llum, del trencament, de la plenitud. El Museu Reina Sofia de Madrid, disposa de diverses obres d’aquest pintor, en la seva col·lecció permanent.

De la mateixa data és l’obra de Susy Gómez, s/t 113. Artista plàstica, utilitza diversos materials, combinant-los entre si, per crear les seves obres.

Les dues darreres obres, son d’Antoni LLena de l’any 2002. Es tracta de dues escultures de petit format, anomenades Penediment i certesa (una en filferro i l’altre en or). Em van captivar. Amb una simplicitat absoluta t’expressen el penediment (sentiment per a mi representat amb un material blanquinós, que es desfà i s’estén) i la certesa, més rotund, visualitzat en la taca fosca o en el or.

Certament, pot semblar una exposició petita pel nombre de peces, però un cop estas allà, i comences a mirar un cop i un altre, vas veient detalls, trobes connexions, descobreixes materials, o senzillament et deixes captivar per les obres, així que al final, arribes a la conclusió que ha sigut una gran exposició. En aquest moment, comprens perfectament el que diu en Claudi Garcés, en relació al seu pare:

Ell adquiria únicament guiat per criteris estètics. El que era important per ell era que l’obra li agradés, que se sentís identificat amb ella, mai no pensava en si al cap d’un temps valdria o no dues o tres vegades més.

Una cosa si que és certa, agraeixes molt poder accedir a aquestes obres, que per formar part d’una col·lecció privada, mai s’havien pogut contemplar.

Nota: L’exposició estarà oberta fins el 19 de juliol de 2015.

 

 

Cent anys de Claver

4 març 2013- 14 juliol 2013claver1

Museu Can Framis –  Fundació Vila Casas

Roc Boronat 116/126 –  09018 BARCELONA

A la seu de Can Framis, en ocasió del centenari del naixement del pintor Antoni Clavé a Barcelona, el 5 d’abril de 1913 i que morí el 30 d’agost de 2005, a Saint Tropez, França, hi ha una exposició antològica composta per unes setanta obres provinents de col·leccions particulars catalanes.

Hi he vist el treball d’un artista multidisciplinari que podent caure en el caos degut a la seva capacitat mimètica, va aconseguir aglutinar camins i trobar el seu propi lloc a la historia de l’art contemporani.

En aquesta mostra no veurem la seva faceta de cartellista, ni de fotògraf, o de joier, ni les seves incursions al  cinema  o els seus treballs com a escenògraf. Aquí veurem el pintor.

En el primer espai, l’exposició comença per la seva època d’exili a París, on va raure fugint de la guerra civil, a l’època  en que encara era lluny de convertir-se en un pintor abstracte, i la influència dels pintors del moment, sobretot de Pierre Bonnard, es feia sentir als seus treballs. A París va coincidir amb Antonio Saura, Juan Gris i  Joan Miró.

claver2

Conegué Picasso el 1939, i aquest va ser un fet que va marcar profundament la seva vida i la seva obra, ja que  el pintor malagueny, hi va exercir una sorprenent i  notable influencia, fins al punt que fóra fàcilment atribuïble a Picasso una part dels seus quadres. Potser Clavé és més barroc, però els temes circenses, els retrats d’arlequins, d’ infants i natures mortes, i l’elecció dels colors de la paleta picassiana, el posen a l’ombra del mestre.

De tots els quadres que hi ha exposats d’aquest període, que ocupa els espais u i dos, n’hi ha un que m’ha agradat especialment, és el “Retrat de noia amb ocell”, un collage de paper i cartró pintat amb guaix i tinta .

El tercer i quart espai del que seria la segona part de la mostra, estan  dedicats al seu pas a l’abstracció. Comença aquesta època basant-se en un cert realisme i en la iconografia medieval, i fa servir guerrers i els reis i reines del joc de cartes. De mica en mica va anar evolucionant cap a l’abstracció treballant la línia i la taca com a valors sintetitzadors.

En aquest apartat, en el que es mostra l’evolució cap a l’abstracte a partir d’altres realitats ja elaborades, he de ressaltar un quadre de la sèrie de l’homenatge que va fer a “El Greco”, i en el que representa al ”Cavaller de la mà al pit”.

Vista l’exposició fins aquí, destacaria que Clavé és un pintor absolutament bidimensional. Resol els seus treballs en l’alçada i l’amplada, i no sembla en cap moment preocupat per simular la profunditat a base de cap de les tècniques més comunes. claver3

Simplement sobreposa plans. Moltes de les seves composicions poden resoldre’s en la figura plana del quadrat o del rectangle.

En el cinquè  i darrer espai,  que és el més gran, veiem les darreres produccions. Un Clavé ja consagrat, amb més seguretat en si mateix, que s’atreveix ja aquí a dedicar un homenatge a Picasso, però ara sí, de Claver a Picasso.

Els viatges al Japó i a Nova York li aporten noves idees, així com les novetats del seu entorn  que no dubta mai a  absorbir,  a afegir-les a la seva obra, i fer-les pròpies.

Hi veiem també el maridatge de les tècniques mixtes de collages i pintures que  afegeixen al pla un suau  esbós de relleu.

A través d’un audiovisual, descobrim el Clavé experimental que utilitza i barreja diverses tècniques com el collage amb papers, pintures i planxes de metall, amb el “papier froissé” fruit de l’ús de l’aerosol sobre papers rebregats, la juxtaposició de textures provocades per diversos agents que intervenen en el pla per modificar-lo, trencant-ne la superfície, foradant-la, estripant els papers, sobreposant diversos materials, fent córrer la pintura sobre el pla ja modificat, deixant que ompli els relleus originats i s’escoli per les esquerdes.

La visió d’aquest curt ajuda a entendre el nivell artesanal i creatiu  que va assolir el pintor.claver4

Com a conclusió, diré que em sembla evident que Clavé va ser un artista polifacètic, de l’obra del qual, només n’he vist una petita mostra. Tinc la impressió que era un home molt treballador i observador, amb una gran capacitat per assimilar totes les influències que en un moment donat li arribaven. Que va ser capaç de transformar-les i fer-les seves.

I a qui no deixo de veure en el fons, com un pintor figuratiu.

La capacitat de transcendir la pròpia obra és el que fa a un artista anar més enllà, ser capaç d’aportar alguna cosa més a l’art en general, que  permeti que aquest avanci i que la seva trajectòria es reconegui.

I Clavé va saber-ho fer.

Us recomano la visita a l’exposició i, a més,  l’entrada és de franc.

 

Maria Arús 14/ 03 /2013

Exposició Agusti Centelles. Can Framis

L’exposició de fotografies d’Agusti Centelles, porta com a subtítol Una crónica fotogràfica. Anys 30. L’any 2010 l’Ajuntament de Barcelona va arribar a un acord amb la Fundacio Vilà Casas i els hereus d’en Centelles, per l’adquisició d’una part de l’obra original i tiratges dels anys 70, amb el compromís de que es faria una exposició l’any 2012.

Cada cop valoro més la tasca del comissari/a d’una exposició i el muntatge de la mateixa.
La distribució temàtica dels espais és molt encertada i ajuda a copsar millor el contingut. No hi ha cap dubte que ha estat preparada amb molta cura i un gran respecte per Agustí Centelles.
El títol del primer espai és República, 1931-1936, i presenta una gran varietat temàtica. Des d’imatges de la vida de carrer, a aspectes de la vida de la burgesía, d’aconteixements esportius o de grans manifestacions. El conjunt de totes elles et situa perfectament en el context polític i social del moment. En el segon espai podem veure fotografies del 19 de juliol i l’inici de la Guerra Civil. De forma gradual anem entrant en l’horror de la guerra. D’aquesta manera ens preparem pel tercer espai dedicat al Front i el quart que son Retrats del front. El següent grup són imatges de la Reraguarda. La desesperació davant la mort dels civils, els mítings, el paper de les dones, etc. I així arribem al final, El camp de concentració de Bram.

Crec que és fonamental el fet que en Centelles fos fotoperiodista. Quan feia una fotografia ho feia pensant que seria publicada. Per tant vigilava l’encuadrament, compensava les composicions perquè fossin equilibrades i a tot això cal afegir la seva sensibilitat pels temes i els coneixements tècnics pel tractament dels negatius a fi de treure’n un resultat òptim.

Un altre aspecte molt interessant és que algunes fotografies porten enganxada una etiqueta amb l’explicació del lloc, la persona o la situació. En Centelles després de la mort de Franco, va recuperar la maleta que s’havia dut a l’exili, amb els negatius on apareixien persones que pel paper que van jugar durant la República, podien ser represaliats si queien en mans del dictador. Aquest material el va ordenar i documentar, ja que va tenir la plena conciència de que estava en front d’unes fotografies que formarien part de la nostre història. Va demostrar una gran generositat al primar el criteri d’explicar pel futur les coses que va viure i veure, encara que fos fent malbé les fotografies. El cert és que se li ha d’agrair el llegat que ens va deixar.