Òpera. Passió, poder i política. Caixa Forum

L’exposició que actualment es pot visitar al CaixaForum de Barcelona, va ser presentada per primer cop al V&A de Londres al setembre de 2017. En Col·laboració amb el King’s College de Londres, i a través de la plataforma FutureLearn, es va programar un curs entorn al tema de l’òpera (Putting on an opera today vs. 200 years ago). Va ser molt interessant perquè es va poder revisar tots els elements que conformen una òpera, des de perquè es tria una òpera i una producció i no un altre o el paper que juguen els dissenyadors del vestuari, el director o directora artística, la direcció musical, la coreografia, les llums, elements audiovisuals, etc. A més de les diferents veus i l’orquestra. S’estudiava l’evolució de l’òpera des de la seva aparició, visionant diferents òperes per analitzar cada un d’aquests aspectes. I no només això, sinó que es plantejaven qüestions importants relacionats amb l’evolució i els espais i formes actuals de representació (per exemple aspectes que abans definien una òpera i que actualment han variat: representació en un teatre tancat o absència de micròfons, etc.)

No és d’estranyar, que tingués un gran interès en veure aquesta exposició.

Tal com s’explica en el fulletó de mà, es tracta d’un viatge que s’inicia el 1642 a Venècia, amb Monteverdi i que conclou el 1934 a Leningrad amb Xostakóvitx, passant per Londres (1711, Händel), Viena (1786 Mozart), Milà (1842 Verdi), París (1861 Wagner), Barcelona (1896 Albéniz) i Dresden (1905 Strauss), mentre es repassen les estrenes de òpera en qüestió que es va produir en aquesta ciutat. Aquest viatge permet, no només conèixer les vicissitud de cada òpera, sinó situar-la en el context polític, econòmic i social de la ciutat i del país. I tot això mentre en cada sala, es pot escoltar pels auriculars fragments de l’òpera que es presenta.

Es tracta d’una exposició que requereix temps (un parell d’hores com a mínim per veure-la amb calma). Hi ha molta documentació, objectes i sobre tot, fragments d’òpera que val la pena visionar i escoltar. En la primera sala, en una pantalla d’alta resolució, es succeeixen fragments d’altres òperes en un recorregut força complert. És molt interessant la relació de cada una d’elles, amb els temes i les emocions que aborden: llibertat, sensibilitat, terrorisme, identitat, poder, amor, et.

Max Beckmann. 1884-1950

Fruit de la col·laboració entre la Fundació La Caixa i el Museo Nacional Thyssen-Bornemisza, va ser l’exposició sobre Max Beckmann que es va poder visitar a CaixaForum de Barcelona. L’exposició era molt amplia, fent un repàs per les etapes i principals temes que el van ocupar i preocupar al llarg de la seva vida. Com tota exposició, a més de contemplar les obres exposades, serveix per motivar al públic a cercar més informació sobre l’artista, la seva època i el seu entorn i aconseguir una visió més complerta del moment històric, polític i social en el que va viure. L’art alemany no sempre ha estat a l’abast del gran públic i ni tans sols ha estat presentat de forma entenedora. Aquesta exposició, des del meu punt de vista, va servir per a cobrir aquest buit.

Aquest apunt només vol fer una pinzellada sobre algunes de les obres de l’artista.

A finals del 2016 i en ocasió de l’exposició Un thyssen mai vist es va poder veure un autoretrat de Max Beckmann que ha tornat a estar present en aquesta exposició monogràfica.

Max Beckmann. Autoretrat amb mà alçada. 1950. Museu Thyssen-Bornemisza

Beckmann va ser relacionat amb dos moviments pictòrics: l’expressionisme i com a precursor de la Nova Objectivitat, a pesar de que ell va fugir sempre de les etiquetes i dels encasellaments. Les seves obres es poden considerar figuratives realistes, però no en el sentit de voler mostrar la realitat sinó en el sentit d’ensenyar com son les coses.

L’exposició estava dividida en dues parts. La primera dedicada a les obres anteriors a 1937 i la segona integrada per la seva producció en l’exili.

En el primer període es podien veure obres molt diferents, ja que les corresponents als anys de la Primera Guerra Mundial i posteriors a la mateixa, es desenvolupen principalment a Berlín. Donen molta informació sobre el que passava en cada moment, el tipus de vida que es feia, les preocupacions socials existents. Les obres del període posterior, realitzades als anys 20, es corresponen amb una època de millora econòmica del país i es detecta en la paleta i en les expressions dels personatges.

És difícil seleccionar només una obra, però a més de la tan coneguda Quappi amb jersei rosa 1932-1934, voldria destacar:

En el cas del Doble retrat, a pesar dels colors que semblen donar una sensació de tranquil·litat, el resultat és el contrari. La dona de rosa està en una posició hieràtica, d’espera tensa, amb la mirada una mica perduda, mentre la dona del vestit negre la mira amb cara de preocupació, expectant. El mateix passa amb el quadre de El peixet. Per un costat tenim el mar, com element fonamental en la pintura de Beckmann, així com el simbolisme. Es tracta d’ una obra de l’any 1933, quan comença a canviar la situació política i econòmica a Alemanya. Suggereix una al·legoria a la situació d’Alemanya, representada per la noia a la que tenen immobilitzada i que li ofereixen un peix que sembla una morena, per tant perillós. La seva cara queda a l’ombra i la posició de la mà i de les celles, denota preocupació i rebuig. Dos anys abans, el 1931 havia pintat:

Max Beckmann. Societat, París. 1931
Max Beckmann. Societat, París. 1931

Societat, París, un retrat de la societat i dels personatges del moment.

I és a partir del 1937 quan Beckmann emprèn l’exili. Passa de ser un artista reconegut, admirat, valorat, al que es convidava a donar classes en diverses universitats, a formar part de l’exposició Entartete Kunst (Art degenerat) inaugurada el 19 de juliol de 1937. L’endemà mateix marxa cap a París i Amsterdam anant deu anys després cap a Estats Units, on moriria a New York, l’any 1950.

L’exili el va fer prendre més consciencia de la mort i de la identitat. La mort va ser un tema que va estar present en la seva obra, de forma especial en Globus amb molí:

Max Beckmann. Globus i molí. Pintura relacionada amb la tortura del règim nazi.

La tortura exemplificada en les persones lligades a cada aspa del molí, sense possibilitat de fer res, o la persona encaixonada en la gàbia, trameten una idea rotunda de la situació. Si afegim els colors emprats, les dues diagonals que es creuen (la gàbia i les aspes), tot plegat contribueix a la sensació d’angoixa.

Max Beckmann. Los argonautas. 1950

La seva darrera pintura va ser Els argonautes, 1950, un tríptic dedicat a l’art en totes les vessants: pintura, música, poesia… Just l’endemà de finalitzar-la, va morir.

Un aspecte que em cridà l’atenció, van ser les mans: tenien força, destacaven sempre per la posició i el gest.

Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre. CaixaForum

En l’imaginari popular, han quedat gravades imatges de les ballarines del Moulin Rouge o del Molin de la Galette lligades a la vida bohèmia dels artistes que vivien a Montmartre als començaments del segle XX. L’exposició que es pot visitar actualment al CaixaForum de Barcelona, permet anar més enllà de la idea general, gràcies a la quantitat i diversitat d’obres que presenta i al relat que es crea a partir de totes elles.

Ens situem a les darreries del s. XIX i primer quart del segle XX. L’art s’expressava seguint el model clàssic i academicista. Els continguts eren irreals, utòpics, allunyats de la vida quotidiana de la gent. La confluència d’artistes de diferents escoles, amb un concepte  de l’art absolutament diferent, provoca un tomb de cent-vuitanta-graus de totes les manifestacions artístiques i, en general, dels valors que havien estat vigents fins aquell moment.  El trencament a més de en el món de l’art, es manifesta en la crítica al paper de la burgesia, l’ estament polític i l’església.

Jean Veber. La carnisseria. 1897
Jean Veber. La carnisseria. 1897
Fernand Pelez. Desemparats, 1883

Aquest quadre contrasta amb molts dels dibuixos, gravats, litografies o d’altres pintures que al llarg de l’exposició  representen dones  en actituds que poden semblar alegres. Els colors emprats, l’expressió del nen de l’esquerra, amb l’anunci d’una gran festa, just darrera del seu cap, fa comprendre quina era la autèntica situació de les dones en aquella època. Mirant amb detall les expressions i les postures amb les que se les dibuixa o pinta, ja es detecta el contrast entre el fet representat i la vida que havien de portar. D’aquest mateix pintor, es pot veure:

Fernand Pelez. Les ballarines, 1905

Les mirades perdudes, sense vida, son prou eloquents. Els moviments hieràtics, donen a entendre gestos repetitius, gairebé inconscients.

Un trencament fonamental es va produir en relació al dibuix.  Aquest era considerat una eina, una part de la pintura que havia de desaparèixer o quedar amagat en l’obra final, però en aquells moments va passar a tenir una gran importància i a ser reconegut en si mateix. El dibuix també es relaciona amb els cartells, que tan es van emprar en aquells anys.

Cal tenir present també els avenços en les tècniques d’impressió i en l’ús que es va donar a la litografia i els gravats,  deixant de costat tècniques d’impressió emprats fins aleshores, com la gipsografía. Les portades de llibres i revistes  i les il·lustracions que es poden veure, son un clar exemple d’aquest canvi.

La invenció d’un sistema d’impressió fotomecànica d’il·lustracions en blanc i negre basades en dibuixos lineals va revolucionar la indústria editorial. La funció del dibuix va canviar radicalment…

(Programa de mà)

Steinlen. El tràfic de blanques, 1899. Litografia
Steinlen. El tràfic de blanques, 1899. Litografia
Steinlen. El tràfic de blanques, 1899. Litografia
Steinlen. El tràfic de blanques, 1899. Litografia

És difícil sintetitzar la riquesa de l’obra d’aquests artistes. Com es diu col·loquialment, “van tocar tots els pals”. L’art era la seva vida, no es pot separar una cosa de l’altre, era un continuo cercar noves formes d’expressió i de diversió, tot barrejat, inseparables i a vegades gents fàcils. El teatre de ombres xinesses és un bon exemple. La quantitat d’especialistes que calia per posar en pràctica  una obra, així ho demostra. 

Ombres xinesesOmbres xinesses
Henri Rivière. Teatre d’ombres portàtil

És significatiu el quadre de Toulouse-Lautrec amb el que s’inicia l’exposició, en el que dos àngels esgrimeixen un tub de pintura  com si fos un arma: l’art com eina de transformació social, que ho abasteix tot.

Toulouse-Lautrec. El bosc sagrat. 1884
Toulouse-Lautrec. El bosc sagrat. 1884

La influència japonesa està present en el traç de les siluetes i en les grans línies emprades per Loutouse-Lautrec en les escenes de cafè-concert. Aquesta influència es pot detectar també en molts dels artistes presents en l’exposició, i no es pot deixar de costat l’ascendent que va tenir en pintors d’altres moviments, com Gauguin o el mateix Picasso.

Eugène Bataille (Sapeck) 1853-1891
Eugène Bataille (Sapeck) 1853-1891
Paul Bilhaud. Combat de Nègres dans une cave, pendant la nuit, 1882
Paul Bilhaud. Combat de Nègres dans une cave, pendant la nuit, 1882

Les dues obres anteriors mostren clarament el caràcter innovador dels artistes de Montmartre. Quan veus aquesta Mona Lisa, et ve al cap la de Duchamp i la reproducció de Paul Bilhaud és un precedent de l’art conceptual. 

I no podem oblidar la coexistència amb els impressionistes, moviment consolidat i que va aplegar grans artistes, amb els que van compartir estudis, mestres i diversions. Per exemple, Van Gogh va ser amic de Toulouse-Lautrec. Això si, els separava la idea de les temàtiques de les obres, centrant-se els primers de forma especial en la natura, i sent rebutjada totalment pels incoherents. En l’exposició es poden veure tres obres de la pintora impressionista Suzanne Valadon.

Toulouse-Lautrec. A la Bastille (Jeanne Wenz), 1888
Toulouse-Lautrec. A la Bastille (Jeanne Wenz), 1888
Van Gogh. Taula de cafè amb absenta, 1887
Van Gogh. Taula de cafè amb absenta, 1887

Cal citar també pintors com Ramon Casas, Santiago Rossinyol o Picasso, entre els que van participar en activitats artístiques promogudes pels “incoherents”.

És una exposició que requereix molta estona i si es pot, anar més d’un cop. Sense voler es va relacionant un artista amb d’altres, es busquen semblances, influències, moviments, escoles, etc. Fa bullir l’olla! 

Art i cinema. 120 anys d’intercanvis. CaixaForum

Ens trobem davant d’una exposició molt amplia, com no podia ser menys si partim de la base que està nodrida pels fons de la Cinémathèque française. És positiu en quant a la riquesa i diversitat de materials, però al mateix temps dificulta el poder gaudir de tot aquest material. A tall d’exemple, només apuntar que vaig hi dedicar més de tres hores i m’haurien calgut alguna més per veure-ho tot amb calma. S’està davant d’un exposició  informativa i divulgativa i no focalitzada en un aspecte o període concret.  És una opció.

L’exposició està ordenada de forma cronològica des del 1890  i després cada dècada te una sala dedicada, amb excepció de la que va des de 1980 fins el 2000.

L’objectiu de l’exposició està perfectament explicat en el fulletó de mà:

Mostrar els vincles del cinema amb la resta de les arts i les seves influències mútues

i també mostren la forma com cal acostar-nos a ella:

Així doncs, des del sofà de casa podem analitzar en una pantalla domèstica fragment de pel·lícules, com quan ens aturem en una pàgina en fullejar llibres d’art. El fragment d’una pel·lícula és l’equivalent del detall d’un quadre…

En base a aquestes dues premisses, ja  podem iniciar el recorregut del que només destacaré alguns aspectes.

En els seus inicis, el cinema volia representar el que passava al mon i només tenia com a objectiu servir de distracció, bàsicament per les classes ben estants.

Però ja en les primeres obres dels germans Lumière, es pot veure l’ús que feien de la llum, de l’enquadrament, com captaven accions i situacions a l’aire lliure, fets tots que serien els senyals d’identificació dels impressionistes.

En la peça Serpentine Dance demostra el treball d’investigació i de cerca de noves possibilitats pel món del cel·luloide. Cada quadre va ser pintat a mà, un per un, i el resultat del moviment i el color, és bell.

és en els any 20 quan el cine deixa de ser només un espectacle i els pintors agafen la càmara i l’usen com a eina d’expressió artística. Així es poden veure obres de Picabia, Marcel Duchamp o Hans Richter entre d’altres. D’aquesta dècada és també Le chien andalus que van realitzar Buñuel i Dali. Voldria destacar però Simfonia de la gran ciudat de Walter Rutman del 1927. Està disponible a youtube tot senser (1h12′) i val molt la pena. I segur que no passareu de llarg davant del documental El gran circ  del director Painlevé sobre un circ construit per Alexandre Calder

És en la dècada dels 50 quan Godard reinventa el cine i encara perviuen les innovacions que va incorporar. Pierre Le Fou (1965) amb un treball extraordinari de Jean-Paul Belmondo, amb una clara referència al blau Klein, amb el que es pinta la cara o Alphabille d’aquest mateix any, del que es pot veure el cartell a l’exposició.

Dels 70 voldria destacar tots els cartells de Raymond Savignac. Realment et feia recordar quan aquests penjaven fora dels cines i servien de reclam . Potser el cine Comedia va ser dels darrers en eliminar de la façana el grans cartells que van anar evolucionant estèticament al llarg del temps.

Un fet important d’aquesta dècada és la utilització d’instal·lacions de cinema pels museus i en especial les aportacions que va fer Alain Fleischer. Posteriorment l’ús d’imatges en moviment en les peces de videoart s’ha anat imposant poc a poc, mostrant l’enriquiment mutu entre l’art plàstic i l’art cinematogràfic.

Andy Warhol's. VideoArt.1966
Andy Warhol’s. VideoArt.1966

És evident que l’evolució del cinema des de la tecnologia analògica al món digital, ha donat un impuls extraordinari a aquesta relació entre diferents arts.

…les tècniques digitals n’han ampliat la capacitat d’inventar formes (…), avui s’ofereixen a la mirada i a la imaginació dels espectadors paisatges, cossos i situacions deslligats de la realitat, objectes de creació virtual.

 

 

Un Thyssen mai vist

L’ exposició que es pot visitar a CaixaForum titulada Un Thyssen mai vist, recull 63 peces de la col·lecció del museu. La majoria han sigut traslladades per primer cop (42) i unes poques estan dipositades al MNAC. Cal recordar que en els seus inicis, aquesta col·lecció estava formada fonamentalment per pintura dels Països Baixos. La  segona generació Thyssen-Bornemisza ja va ampliar el contingut de la mateixa fins l’actualitat.

Aquest apunt el que pretén és animar a anar a  l’exposició. És molt interessant poder veure de costat peces d’un mateix àmbit pictòric resolt de formes tan diferents, segons les èpoques i les tendències de cada artista.

No es tracta d’una ordenació cronològica de les obres, sinó per àmbits pictòrics. En primer lloc estan les obres de temàtica religiosa, àmbit considerat la matriu de la resta de gèneres.  És així perquè moltes vegades les obres contenien petits paisatges, retrats (tot sovint quedava recollida la imatge del mecenes), natures mortes, etc.

Un exemple el tenim en aquesta Anunciació del Greco corresponent a la seva etapa italiana (1614). Veiem un paisatge, un gos que ens dóna idea de la vida quotidiana i l’edifici com escena urbana. Tots aquests aspectes evolucionaran per a donar lloc a àmbits ben diferenciats.

Greco. Anunciació. Col·lecció Thyssen
Greco. Anunciació. Col·lecció Thyssen

El segon grup d’obres  és el corresponent al retrat, que com s’ha indicat al parlar de la pintura religiosa, ja apareixia expressat  en l’imatge del donant, del mecenes en algunes obres. De manera definitiva va donar el salt per passar al tractament aïllat de les figures i en concret dels retrats.

Aquest apartat és molt ampli, abastant obres de Rubens, Ribera, Rembrant, Hopper o Picasso. Donada la diversitat d’obres, és molt interessant veure la quantitat d’informació que ens aporten de l’època en la que van ser pintades. Un exemple en tenim en el Retrat d’una dona filant (1531) del pintor Maerten van Heemskerck, que ens mostra el paper de la dona en la societat del moment així com les activitats i estris que s’utilitzaven.

Algunes criden l’atenció pel detall (com és el cas de Rubens)

Una subcategoria dels retrats son els autoretrats. En destaquen un parell.

Rembrant. Autoretrat de l'artista. Col·lecció Thyssen
Rembrant. Autoretrat de l’artista. Col·lecció Thyssen

Rembrant, amb un Autoretrat amb gorra i dues cadenes, que ens mostra el que era important per a ell: dir que era pintor. Això es dedueix per la cadena que llueix i que en el seu moment era indicador de reconeixement social com artista.

I el de Max Beckmann:

Max Beckmann. Autoretrat amb mà alçada. 1950. Museu Thyssen-Bornemisza
Max Beckmann. Autoretrat amb mà alçada. 1908. Museu Thyssen-Bornemisza

Llegint la fitxa  que facilita el Museu Thyssen-Bornemisza sobre aquesta obra, em va sorprendre llegir que relacionaven a aquest pintor amb Shiele, perquè al veure el quadre vaig pensar que podia ser d’ ell. És evident que entre els pintors d’entre guerres existeixen trets comuns que ajuda a relacionar-los entre si.

El tercer àmbit aplega natures mortes i bodegons. Aquí es mostra una selecció (evidentment subjectiva i en funció de les  preferències personals)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La part final està dedicada a escenes de paisatge. De nou ens trobem davant d’una varietat d’artistes i de temes important. Així podem contemplar l’obra de Joachim Patinir Paisaje con el descanso en la huida a Egipto  o Jan Brueghel i el seu Crist en la tempesta del mar de Galilea, tots dos del s. XVI, passant per Gustave Coubert i el seu El rierol de Brème del 1866 o Camille Pisarro del XIX o l’espectacular quadre de Max Ernst, Arbre solitari i arbres conjugals del 1940 

Emi Nolde.Núvols d'estiu. 1913. Museu Thyssen-Bornemisza
Emil Nolde.Núvols d’estiu. 1913. Museu Thyssen-Bornemisza

He de reconèixer que l’obra d’Emil Nolde sempre m’ha atret pels colors i per la representació que fa del mar, per tant no puc deixar de citar la seva obra Núvols d’estiu del 1913. Cal recordar que les seves obres van formar part de les obres anomenades “degenerades” pel govern nazi i com a tal van estar retingudes fins que el Govern Alemany les va vendre.

 

Em deixo moltes obres al tinter a Pintura de que cadascú pugui descobrir-les en funció dels seus gustos. I una recomanació, visiteu el web del Museu Thyssen-Bornemisza i cerqueu informació sobre les obres i observeu l’espai en el que habitualment estan ubicades. D’aquesta manera es poden relacionar amb d’altres obres i es pot tenir una visió més general. No és el mateix que veure les obres directament, però és una bona eina i val la pena aprofitar-la.

The Phillips Collection a CaixaForum

Sempre es diu, i és ben veritat, que cada col·lecció és subjectiva. En el cas de la Duncan Phillips Collection també es compleix aquesta dita. Això fa que un es pugui preguntar com és que hi han determinades obres, o que en faltin d’altres. Perquè un pintor està representat en un període de la seva producció i no hi hagi cap  obra d’etapes potser més reconegudes d’aquest artista. A més del criteri d’inversió i d’oportunitat en l’adquisició de les obres, és interessant  intentar entrar una mica en la psicologia del personatge i anar seguint la trajectòria de les adquisicions i els comentaris que va anar fent en relació als pintors. Pels que no hem tingut la fortuna de poder visitar la col·lecció a Washington, recomano una visita tranquil.la pel web, ja que permet apreciar el sentit de l col·lecció i la seva importància, ja que ha sabut barrejar artistes europeus amb artistes americans, aconseguint una visió molt amplia i rica del món de l’art.

M’imagino que ha de ser difícil seleccionar només 60 obres, aconseguint al mateix temps mantenir el relat i el grau de representativitat buscat. Per això tinc el costum de mirar qui ha comissariat l’exposició, i encara que no en se gens, no deixa de ser un acte de reconeixement cap a la tasca realitzada.

Es pot llegir en la presentació de l’exposició:

La mostra està estructurada en sis blocs, des del romanticisme fins a l’expressionisme abstracte. Comptar amb els noms més influents de cadascun d’aquests moviments és una fita en la programació expositiva amb la qual es pot comptar molt poques vegades, una oportunitat excepcional per poder contemplar les obres principals de la història de la pintura dels últims 200 anys. En paraules de Duncan Phillips, “l’esperit compartit per artistes de diferents indrets del món i èpoques diferents ens demostra que l’art és un llenguatge universal”.

Aquesta distribució també lliga amb un dels objectius de Duncan Phillips: decidida voluntat pedagògica. No pretenia  gaudir només ell de les pintures, sinó que arribés al conjunt de la societat i que nous artistes poguessin trobar aixopluc, estímul i reconeixement en la Phillips Collection. És interessant veure com alguna de les obres les va adquirir no va ser perquè li agradessin de forma especial, sinó perquè creia que conformaven un esglaó bàsic dins de l’història de l’art i per tant, les havia de tenir per mantenir un fil argumental lògic de la col·lecció.

Ja he dit que com a col·lecció privada està subjecte als gustos personals. En aquest sentit, es diu que triava quadres perquè li agradaven en si mateixos, no tant perquè formessin part d’una corrent estètica específica. Però s’explica que no li agradava Picasso perquè no estava prou definit, el que sembla voler dir que com no el podia encabir en un corrent concret, no li feia el pes.  Entre la selecció d’obres per aquesta exposició es poden veure els tres únics picassos que va comprar.

És evident que cada persona es situa davant de les obres carregant un bagatge particular. En aquesta línia voldria destacar des del meu punt de vista algunes de les obres que més em van agradar:

Pierre Bonard. Nude in an Interior
Pierre Bonard. Nude in an Interior

Aquesta del Pierre Bonard dels voltants del 1935. la vaig situar mentalment al costat del quadre de Picasso. Habitació blava del 1901. Crec que totes dues estan dins del realisme, amb temàtica molt assemblant. Personalment em decanto per aquesta.

L’obra de Van Gogh em va semblar d’una gran tècnica, en el sentit d’utilitzar les pinzellades verticals per marcar el primer pla, passant a les pinzellades horitzontals per donar un altre perspectiva i marcar el canvi de pla. Aquest quadre el va pintar sis setmanes abans de suïcidar-se i certament tens consciència de que estava tancat en un espai sense sortida, sense límits ni cap camí que dibuixes una possibilitat de sortida.

Van Gogh. Casa d'Anvers. 1890
Van Gogh. Casa d’Anvers. 1890

Mentre no arriba l’exposició a altres indrets, es pot anar fent boca:

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.