Nalini Malani. No em sents. Fundació Joan Miró Barcelona

Tornar a visitar la Fundació Joan Miró de Barcelona, sempre és un plaer i un estímul. Saps que trobaràs una proposta interessant i motivadora, a més de poder contemplar algunes de les obres de la col·lecció permanent de la Fundació ( i qui es resisteix a donar un cop d’ull a les obres de Miró?).

El passat mes de març s’havia d’inaugurar l’exposició de l’artista Nalini Malani, No em sents. La pandèmia del coronavirua no ho va permetre i per fí, ara amb la reobertura de la Fundació, ha estat possible. Nalini Malini va ser l’artista guardonada amb el Premi Joan Miró 2019 i amb aquesta exposició, es te la possibilitat de conèixer algunes de les seves obres.

Cal dir d’entrada, que quan es finalitza la visita, et sents tocada, impressionada per la magnitud de l’obra, per la diversitat de tècniques emprades, pels diferents mitjans i suports, pel que tramet aquesta artista de cerca contínua, de curiositat immensa dels diferents camins que li permeten expressar les seves idees i conviccions. Perquè Nalini Malani, és una persona compromesa amb les persones i amb l’entorn, de manera especial amb les dones. Tal com es pot llegir en el full de sala o en el dossier de premsa:

Pionera a introduir la qüestió feminista a l’art del seu país als anys setanta del segle passat, Malani posa un èmfasi especial en els arquetips femenins amb l’objectiu de recuperar i amplificar la veu de les dones de tots els temps. No debades, en la seva faceta com a comissària, Malani va organitzar la primera exposició col·lectiva d’artistes índies l’any 1985 a Delhi. Per ella, «entendre el món des d’una perspectiva feminista és una via essencial per atènyer un futur més esperançador, si volem assolir alguna cosa semblant al progrés humà

Les obres no es presenten de forma cronològica, sinó agrupades per temes o per suports. Una de les característiques de les seves darreres exposicions, son els murals pintats amb carbonet, específics per cada lloc, i que, abans de finalitzar l’exhibició s’esborra, com a símbol de la vulnerabilitat de l’art i com a crida per a la dotació de mitjans econòmics que garanteixin la preservació de obres clàssiques.

Sens dubte, aquesta artista contribueix a apropar-nos a totes les cultures, tan asiàtiques com occidentals i a partir del passat i del seu coneixement, ens porta a reconèixer el present i a plantejar-nos quin pot ser el futur.

Amb aquesta idea de l’art com element de pensament, son molt interessants els textos que estan escrits a les parets, tant seus com d’altres persones, en diferents punts del recorregut. i que serveixen d’introducció i/o de reflexió sobre el que es veu a continuació. Ja en la primera sala, i en un d’aquests murals efímers, es pot llegir:

Estar vius vol dir viure en un mon que ja existia abans de la nostra arribada i que sobreviurà després de la nostra sortida

Aquest frase és en si mateixa tota una declaració de principis.

Cal tenir present que Nalina Malani va ser una pionera en el cinema experimental a l’Índia. En aquesta mostra es poden veure tant pel·lícules on reflectia el somni d’una generació per construir unes ciutats més pensades per la gent, com curts que va fer relacionats amb la discriminació i exclusió que patien les dones a l’Índia.

Una de les sales conté 31 obres, disposades com si fossin el guió gràfic d’una pel·lícula. En elles es fa referència a la història tràgica de Cassandra, princesa de Troia. La tècnica utilitzada és anar disposant la pintura en capes, sobre una superfície transparent, de manera que la darrera, sigui el fons del quadre. Aquest tècnica, dona relleu a les obres i la superposició de pintures genera unes tonalitats de colors molt singulars. El dibuix és part essencial en aquestes obres. A títol d’exemple:

Nalini Malani

Però no s’ha limitat al cine, sinó que ha experimentat amb l’animació tant en gran format com obres per tauletes, ja que vol que la seva obra sigui assequible per a tothom. Només a tall d’exemple:

Animació de Nalini Malani
Nalini Malani. Fundació Miró

Les mesures sanitàries actuals, no permeten disposar de material imprès per seguir l’exposició. Recomano vivament, haver llegit el dossier de premsa abans de la visita. A més, la Fundació Miró posa a disposició dels visitants, a través de l’aplicació QR, l’accés a la Guia de la sala, a través del telèfon. Molt útil: una bona decisió.

Lee Miller

Durant els darrers tres mesos, s’ha pogut visitar a la Fundació Miró de Barcelona, l’exposició sobre Lee Miller i el surrealisme a Gran Bretanya. Ha sigut una exposició molt interessant tant per l’estructura de la mateixa com per les obres que s’han pogut veure.

La importància de Lee Miller com a fotògrafa és indiscutible. Va deixar la seva empremta en aspectes tan allunyats entre si com la moda, el foto-periodisme i de forma especial, com a corresponsal de guerra. La seva trajectòria va ser dilatada i aquesta exposició es va centrar en la producció de la dècada dels anys 20 i de manera particular en la seva vinculació amb el moviment surrealista a Gran Bretanya.

Eleanor Clayton (The Hepworth Wakefield)

El concepte de grup dels integrants del moviment surrealista va ser molt fort. Això va ser positiu i negatiu. És prou conegut el comportament d’ Andre Breton quan considerava que algú s’havia apartat de la línia establerta, sense pensar-s’ho dues vegades, apartava a l’escriptor o artista plàstic del col·lectiu. La part positiva és que potenciava la creativitat, afavoria l’intercanvi d’idees. La comunió d’interessos i d’idees era evident i les fotografies en les que es pot veure com podien estar plegats, uns pintant, uns altres escrivint, manifesta aquest flux creatiu que s’establia entre ells.

Le Miller. The Kiss
Le Miller. The Kiss

Un bon exemple és l’obra The Kiss, de la que es podia veure una reconstrucció, que va ser feta per Roland Penrose en base als dibuixos i instruccions que li va enviar Lee Miller, per ser incorporada a l’exposició que es va celebrar a Londres l’any 1940 i a la que ella no hi va assistir per viure en aquells moments a Egipte.

El quadre sense títol de Lee Miller en el que integra una fotografia del perfil de Dora Maar i un altre d’Eileen Agar, va donar peu a l’obra Butterfly Bride (1938) d’aquesta darrera. I podríem parlar de més obres presents a l’exposició, que posen de manifest la influència d’uns en els altres. Era una competència creativa que els anava fent més grans a tots ells.

Lee Miller, s/n (perfils de Dora Maar Eileen Agar amb postals

La tasca com a foto-periodista demostra de forma fefaent la seva vàlua. Els treballs realitzats en el període 1941-1945 per a la revista Vogue, denoten la seva intel·ligència, sensibilitat i de saber viure en el moment. Corresponen al període inicial de la guerra les imatges relacionades amb la moda. La proposta de cabell curt, el més adient per un període de guerra, quan no es pot disposar ni d’aigua, ni de perruqueria, ni de mitjans econòmics és molt significativa. El “suggeriment” el reforça posant el nom de la persona que llueix aquests tipus de tall, de manera que les dones es sentin còmodes portant-lo elles també. L’altre imatge amb diferents alternatives de com modificar els barrets per allargar-lis la vida, és de rabiosa actualitat:

En la primera d’elles, destaca el que estigui signada: Lee Miller/1942. No era habitual en les revistes que el fotògraf o la fotògrafa signes les obres.

En aquesta fotografia destaca l’efecte de la solarització, descobert de forma accidental per Lee Miller quan treballava en l’estudi de Man Ray i que aquest posteriorment va desenvolupar. Aquest efecte es dona quan es produeix una forta sobreexposició per error o per una exposicio accidental del material sensible a la llum blanca (pot ser un negatiu o una còpia fotogràfica).

D’aquí podem passar a les fotografies com a corresponsal de guerra. Sabia compaginar la cruesa de la situació i el dramatisme, amb fotografies de situacions que parlaven de la guerra de manera subtil. Va seguir a l’exèrcit d’US pel front europeu, enviant a Vogue unes imatges que son considerades de les millors que es disposen de la guerra a França. Però no eren només les fotografies, sinó els comentaris en telegrames i escrits que afegia. S’explica l’anècdota que a l’arribar a París va visitar a Picasso que no la va reconèixer per anar coberta de fang i bruta. Va viure al límit, estant a primera línia en alguns dels moments més cabdals de la guerra, com els efectes del napalm en el setge de Saint-Malo, l’alliberament de París, la batalla d’Alsàcia i l’horror en els camps de concentració de Buchenwald i Dachau.

Existeixen diversos llibres on es recull el seu paper de fotògrafa de guerra i la situació especial que va viure per tractar-se d’una dona (aspecte que no es pot minimitzar tenint present l’època i el moment):

  • Scherman, David E. ; Pensore, Antoni: Lee Miller’s War: Photographer and Correspondent with the Allies in Europe 1944-45
  • Robert, Hilary; Pensore, Antoni: Lee Miller: A Woman’s War
  • Miller, Lee: A Life with Food, Friends and Recipes . Aquest llibre ens la mostra en una faceta diferent: com a cuinera pels amics que els visitaven a Farley Farm.
  • etc.

Lee inventaba platos. Lavaba las espinacas en la lavadora; cocinaba un pescado azul en honor a Miró con una tapa de retrete en la cabeza para protegerse de la grasa. 

De Manuel Vicent. El País. 6 de julio de 2018

Veure obres de Leonora Carrington, Dora Maar, Eileen Agar i Maruja Mallo és un regal. Evidentment, sense deixar de costat a De Chirico, Man Ray, Marx Erns, Henry Moore i tans d’altres surrealistes. I més quan en una obra de divulgació com Arte Moderno de la Ed. Taschen, en el capítol dedicat al Surrealisme, només es cita Frida Kahlo o fins i tot en l’entrada a la Wikipedia sobre Surrealisme, cal anar al Vegis també, per trobar un apartat dedicat a les dones integrants del moviment surrealista, agrupades en les diferents vessants artístiques: pintores, escultores, fotògrafes, moda, escriptores, etc.

A l’Espai 13 es podien veure dues exposicions relacionades amb la de Lee Miller. La primera es deia Senyes d’identitat. Retrats de dones i la segona Coetanis. Senyes d’identitat recollia un seguit d’autoretrats de dones que mostren o amaguen rostres i cosos. Coetanis era un projecte on van participar fotògrafs i artistes visuals que comparteixen l’afinitat creaativa. És un encert aquest tipus de projectes vinculats a l’exposició principal.

Mi obra maestra. Gastón Duprat. El mercat de l’art.

Al Festival de Cine de Venècia del 2018, es va presentar fora de concurs la pel·lícula dirigida per Gastón Duprat, Mi obra maestra. En ella presenta la relació d’amistat entre un galerista i un pintor que  viu un període de decadència en la seva carrera. 

El meu comentari no gira entorn a la producció cinematogràfica, sinó en relació al mon de l’art. Què fa que un artista sigui valorat, que les seves obres tinguin un preu en un moment donat i al cap d’un temps quedin arraconades? El diferents elements del mercat, les modes, la beneiteria d’una part dels compradors o com es diria en castellà, el “papanatisme”  (RAE: Persona simple y crédula o demasiado cándida y fácil de engañar), juguen un paper molt important en aquest entorn.

Aquesta situació però, no és nova ni es pot aplicar només a un país o a una zona geogràfica concreta.

En els manuals d’Història de l’Art s’identifica el Renaixement com a punt inicial, a partir del qual es posa un preu a les obres d’art. Es comença a considerar com a mercaderia tot allò que es pot comprar o vendre incloses les peces creades pels artistes i es te constància dels primers contractes relacionats amb l’art. En períodes anteriors la figura del mecenes jugava un paper fonamental encarregant una obra a l’artista a canvi d’una quantitat de diners. 

Ens trobem davant de molts factors, uns objectius i quantificables i d’altres subjectius i per tant difícils de mesurar el pes que tenen en cada transacció. Cal afegir els diferents personatges que integren el mercat de l’art: els artistes, els col·leccionistes, els galeristes, els restauradors, els consumidors, restauradors, etc.

Una figura bàsica és la del col·leccionista. Què porta a un col·leccionista a comprar determinades obres? En alguns casos buscaran el reconeixement i l’admiració (i fins i tot l’enveja), però d’altres mantindran en secret la seva col·lecció i voldran les obres pel seu gaudi personal. Uns compraran amb propòsits financers i d’altres per reconeixement d’un artista o d’un moviment. Segurament qui està immers en aquest mon, pot tipificar millor aquesta figura, però això no treu que sempre puguin haver excepcions.

Un altre element fonamental és el galerista. Llegint diferents escrits sobre el mercat de l’art, es veu la complexitat d’aquesta figura. En principi manté una relació més directe amb l’artista i vetlla pel desenvolupament de la seva carrera, però també és important la vessant comercial i crematística. En aquesta línia recordar l’entrada al blog sobre Fernando Vijande com exemple del rol del col·leccionista.

I no ens podem oblidar de les institucions i l’administració pública, principalment la intervenció que tenen en les subhastes d’objectes d’art. En aquest punt, si s’analitzen els seus objectius és evident que en moltes ocasions , difereixen del col·leccionista particular.

Des de la segona mitat del s. XIV, que es comença a identificar els quadres com pintura autònoma o pintura de cavallet, fins arribar a l’Art contextual, i passar a formar part de la producció i per tant en l’economia dels països, s’ha seguit un camí llarg i complex. El que fa més difícil de comprendre el preu d’una obra d’art, és que difereix absolutament del funcionament del de la resta de productes. En termes econòmics, el preu ve determinat pel mode de producció, des de l’origen. El preu d’un objecte d’art el determina el mercat, quan aquest ja està acabat. Es pot resumir dient que la valoració d’una obra es determina en funció de la relació entre el comprador en potència i l’objecte desitjat.

És estimulant constatar com a partir d’una pel·lícula, es poden entreobrir portes que duen a camins desconeguts. Sempre es pot aprendre.

Nota: D’interès el informe anual El mercado del Arte Contemporáneo (des del 2006-2007) i El mercado del arte en … (des de 2002), accessibles a través del web es.artprice.com