Nau Gaudí. Col.lecció Bassat. 1990-1999

El maridatge entre el modernisme d’Antoni Gaudí i l’Art Contemporani

La visita a la Nau Gaudí de Mataró, te una doble vessant: l’espai en si mateix i les obres exposades.

La Nau Gaudí es troba en el mig d’un carrer, a un nivell més baix que aquest i es fa una mica difícil imaginar com era en els seus orígens. Aquesta nau formava part del projecte que en Salvador Pagès va encarregar al seu amic Antoni Gaudí per la Societat Cooperativa la Obrera Mataronense l’any 1978. Es destaca el fet que va ser un encàrrec que no va provenir ni de part de la burgesia catalana, ni tampoc de part de l’església, sinó d’una cooperativa tèxtil. Al ser una obra primerenca de Gaudí, és important destacar com en ella ja es poden trobar elements característics de la seva obra que amb posterioritat s’aniran veient en altres obres. Destaquen els arcs com elements sustentadors. Aquesta mateixa idea es troba en les golfes de La Pedrera i sobre tot en la cripta de la Colònia Güell. És molt interessant veure un audiovisual que es passa en la mateixa Nau Gaudí, on s’explica el procés de disseny i prova de la viabilitat dels arcs. És curiós com fan una maqueta, on els arcs estan al revés i van posant saquets amb boletes de plom de diferent pes, per anar verificant la solidesa d’aquest tipus d’estructura.

En el plànol que es conserva de la nau de blanqueig a l’Arxiu Municipal de Mataró, en el projecte inicial només havia set arcs, però es va ampliar fins els tretze actuals. De tot el projecte, actualment només es conserva aquesta nau i l’edifici de les letrines a l’exterior.

El segon centre d’interès de la visita és l’exposició de obres corresponents a la Col·lecció Bassat. En els moments actuals hi ha una selecció d’obres de la dècada dels anys 90, és a dir, des de 1990 a 1999, encara que amb anterioritat ja s’havia fet un altre exposició d’aquest mateix període.

En aquesta exposició comparteixen espai tant obres pictòriques com escultures. Cal destacar també la gran presència de obres realitzades per dones.

Les obres pel sol fet d’estar fetes en un període determinat, ens parlen de la visió que tenien els artistes d’aquell moment. El text del fulletó de mà de Ricard Mas: Col·lecció Bassat. 1990-1999. Quan la modernitat esdevingué clàsica, em sembla molt aclaridor:

L’obra d’Elvira Fustero López, de l’any 1994 em va resultar molt suggerent. Des de la foscor i amb aquesta com a base, es va progressant i poc a poc entra la llum i la claror ocupa cada cop més espai. Com sempre he dit, m’agraden les obres sense títol, ja que donen llibertat per buscar i treure en cada moment, aspectes diversos

Hi ha tantes obres d’artistes que m’agraden i interessen, que no puc citar-ne només algunes. Però faig una excepció amb l’obra de Regina Giménez de l’any 1991 (i també sense títol). Aquí que cada persona inventi la seva història.

Regina Giménez. Sense títol. 1991

Fina Miralles: Soc totes les que he sigut. MACBA fins el 5 d’abril de 2021

Quanta més obra veus d’una artista i et vas endinsant en ella, descobreixes, no només aspectes de la vessant artística, sinó també detalls de la persona. Com he escrit alguna vegada, el retrobar-me amb antigues “conegudes” em provoca una sensació especial. De cop una obra que ja ha estat exposada en un altre lloc i que havia vist amb anterioritat, amb anterioritat, et surt al pas i sembla que et saluda i et pregunta, com em trobes avui? Perquè aquesta és la màgia de l’art, cada cop les obres son diferents. Tant pot ser perquè estan ubicades de forma diferent o perquè les altres peces que l’envolten li donen més o menys força. Per això acostumo a fer una primera ullada, per situar-me i a partir d’aquí, torno a començar el recorregut, llegint cada cartel.la i aturant-me tanta estona com la peça em reclami. Aquest és un altre fenomen curiós: no decideixes tu davant de quina obra t’atures, sinó que sense saber perquè, et trobes clavada al terra, sense poder treure els ulls d’ella.

En aquesta exposició de Fina Miralles2, es poden veure fotografies relacionades amb algunes de les seves accions, pintures i instal·lacions. No segueix un ordre cronològic, sinó tal com s’explica en la documentació que l’acompanya,

Es tracta de treballs que qüestionen conceptes com la pertinença, l’autoritat, el poder establert i també que és el que els atorga valor. Les nocions d’art, d’artista i d’espectador es capgiren constantment en aquestes obres.

Continua llegint “Fina Miralles: Soc totes les que he sigut. MACBA fins el 5 d’abril de 2021”

Exposició Miralda. Obres 1977 i 2015

Fa un parell d’anys, en l’apunt del blog: Del segon orígen. Arts a Catalunya 1950-1977. MNAC, ja vaig incorporar una imatge  d’Antoni Miralda, La Cité du loisir del 1967, corresponent a la sèrie Soldats soldés. Coneixia també el projecte  Honeymoon del 1986-1992 relacionat amb les amonestacions precedents al casament entre l’estàtua de Colon de Barcelona i l’estàtua de la Llibertat de NY. D’aquí l’interés per conèixer una mica més els seus projectes posteriors.

Per comprendre millor l’obra de Miralta, em va ser molt útil llegir la documentació disponible a l’entrada de la sala. En ella s’explica que cal tenir presents tres eixos diferents pels que ell es mou: el territori on es desenvolupa l’obra, la posició conceptual fonamentada en un realisme particular i per últim, la seva mirada. Aquesta mirada el porta a copçar aspectes que no es veuen però que creu estan en les coses i en la vida quotidiana de les persones i de les seves relacions i actuacions col.lectives, de manera intrínseca, formant part d’elles.

Després, a l’escoltar les seves explicacions dels projectes en els vídeos, sorprèn el seu raonament i com va desenvolupant les idees. És fàcil seguir  el seu fil  argumental, de manera que al final et sembla evident el resultat al que ha arribat.

Així veiem dos projectes separats entre si per quasi 30 anys. El primer, presentat a Documenta, l’any 1977: Fest für Leda i el segon de l’any 2015, 46 ossos que forma part del FoodCulturaMuseum que es va presentar a la galeria Moisés Pérez de Albéniz de Madrid.

A través del vídeo Miralda explica com va néixer el projecte Fest für Leda. Quan li van demanar la seva intervenció  a Documenta 6 a Kassel, en un primer moment no sabia que presentaria. Va voler estudiar l’entorn (primer dels eixos descrits anteriorment: el territori on es desenvolupa la seva obra), d’aquesta manera va decubrir un parc i uns pavellons tancats. Quan va  poder accedir a ells, va començar a créixer l’idea de Leda i de la seva relació amb Zeus, partint del mite grec que Zeus va baixar a la Terra en forma de cigne. (Aquest mite ha estat recollit i representat en diverses ocasions, sobre tot des del Renaixement)

Així podem veure els dibuixos preparatius de la performance, amb tot detall: recorregut, màscares, moviments, etc., tot com a part d’un ritual col.lectiu. Amb tot el llegit i vist amb anterioritat, s’entén el projecte en el seu conjunt, amb la part estética i antropológica que aporta.

46 ossos és una vitrina amb 46 objectes en forma d’ossos de procedència molt diversa i amb utilitats i finalitats, també molt diferents. Explica que el primer cop que va viatjar a EEUU, a Los Angeles, el va sobtar una gran botiga dedicada als gossos. En aquella ocasió es va comprar un collar ple de diamants falsos, que va portar molt de temps. A partir d’aquest fet va començar a reflexionar sobre la relació entre aquests animals i les persones i també els lligams que es generaven entre aquells que tenen gossos. Es fixa en la quantitat de mascotes que omplen les ciutats (un cop més observa el territori) i que requereixen polítiques, serveis i mercaderies concretes. La relació home-gos genera rituals propis.

Com es diu en la documentació esmentada al començament:

Gossos, ossos, restes, museu, consum, homes i ciutat adquireixen als ulls de Miralda amplitud, ressò i protagonisme, i són raó de reflexió sobre nosaltres mateixos…

 

Fundacions en obert. Coneix el cor de les fundacions

Fa uns quants dies vaig rebre una invitació per assistir a la presentació de La col·lecció Suñol des de dins a la seu de la Fundació Suñol. Però el que em va cridar l’atenció  i em porta a escriure-ho ara, és que aquesta presentació s’emmarcava dins dels actes programats per la plataforma Fundacions en obert amb  l’objectiu d’apropar els seus fons al públic en general. Fundacions en obert aplega diverses fundacions culturals privades de la ciutat de Barcelona, amb temàtiques, continguts i activitats molt amplies.

La falta de coneixement fa que ens passin per alt les activitats i exposicions que organitzen aquestes entitats, certament unes son més conegudes que les altres.

Les fundacions i els actes que organitzen son:

  1. Fundació Suñol. La col·lecció Suñol des de dins.
  2. Fundació Vila Casa (Museu Can Framis). Esguards fotogràfics.
  3. Fundació Foto Colectania. Les claus de mostrar i col·leccionar fotografia.
  4. Fundació Cultural Privada Rocamora. De Balenciaga a Jean Paul Gaultier
  5. Fundació de les Arts in els Artistes – MEAN
  6. Fundació Setba. La màgia de la Reial.
  7. Fundació Fran Daurel.

En tots els casos ofereixen la visita guiada a l’exposició temporal que tenen en aquests moments. Això si, cada fundació posa èmfasi en l’aspecte que considera més rellevant.

És interessant la diversitat de col·leccions que abasten  i que complementen algunes de les col·leccions existents en els museus de la ciutat.  No deixen de ser un reflex de la gran tradició que te el col·leccionisme  a casa nostra, on es celebren fires que fomenten l’adquisició de nous objectes o fins i tot amb l’existència de El Troc. Butlletí del col·leccionista.

M’imagino que aquesta plataforma i els actes previstos en aquests moments, poden tenir una certa relació amb l’aterratge a la ciutat de la Fundació Mapfre, que està acaparant tota l’atenció mediàtica i de públic. Sigui quin sigui el motiu, és interessant conèixer una mica millor l’oferta cultural de Barcelona.

Històries de l’Espai 10 i l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró

El títol complert d’aquesta exposició, recentment inaugurada a la Fundació Joan Miró, és “Haver fet un lloc on els artistes tinguin dret a equivocar-se. Històries de l’Espai 10 i l’Espai 13”. Aquesta idea em permet escriure sobre ella, estan convençuda de que amb els pocs coneixements que tinc, l’únic que puc fer, és esperonar a altres persones a que la vagin a veure.

Aquesta exposició fa referència als 35 anys transcorreguts des de la primera edició el 1978 i l’actual, 2014. Com explica la directora de la Fundació, Rosa Maria Malet en la presentació de la mateixa, durant aquest temps han passat 497 artistes i 30 comissaris que han mantingut el dinamisme d’aquest espai,  que vol ser centre difusor de les tendències de cada moment. Aquestes xifres i l’objectiu d’aquests espais (primer el 10 i actualment el 13) ens situen davant de la immensitat de la tasca realitzada. Segur que no ha estat gens fàcil mantenir al llarg del temps una sala dedicada a l’art emergent, on han tingut cabuda tan artistes locals com internacionals. El intercanvi sempre és enriquidor, obrir fronteres ajuda a obrir també la ment i aquest fet és positiu no  solament pels artistes, sinó pel públic en general.

Crec que val mol la pena fer-se amb el catàleg de l’exposició (a pesar de que el disseny dificulta moltísim la lectura del contingut i la qualitat de les imatges no contribueix a fer-se una idea correcta de les obres). Llegir amb calma l’article del comissari de l’exposició, en Manuel Segade, ens permet seguir, guiats per la seva mà, el recorregut per l’història de la Fundació Joan Miró i per totes i cadascuna de les exposicions hagudes durant aquests trenta-cinc anys. Tot això explicat dins del context polític, social i cultural i artístic del país i en concret, de la ciutat de Barcelona. No em resisteixo a citar les seves paraules del programa de mà: “…en un arc de més de tres dècades que no tans sols permet analitzar la història de moviments i tendències en l’art, sinó també detectar les interseccions entre diferents generacions i lleguatges.” D’entrada és una lliçó que  t’ajuda a ubicar cada obra en el temps i en l’entorn.

És important saber que l’existència de l’Espai 10/13 dedicat a exposicions de joves artistes, és degut a la voluntat explícita d’en Joan Miró. Volia que la programació d’aquest espai ajudés a la investigació i experimentació d’aquests artistes. La veritat és que fent el repàs de tots els artistes que han passat per aquest Espai, es constata com molts d’ells han esdevingut primeres figures en el món de l’art i s’han convertit en referents de les noves generacions. Veure obres de Susana Solano, Jaume Plensa, Fina Miralles, Riera Aragó  entre d’altres, ajuda a entendre el camí fet.

M’imagino que la selecció de les obres per aquesta exposició, deu haver sigut una tasca molt complexe. Per un costat calia preservar el fil argumental, però no podem oblidar que ens trobem davant d’art experimental, i això implica que alguna de les obres que es van presentar en el seu moment, ja no estaven disponibles. Tinc previst fer una visita guiada de les que ha programat la Fundació, per poder conèixer de primera mà, com s’ha fet aquesta tria.

La primera gran novetat d’aquesta exposició, és que per primera vegada, surt del seu propi espai per ocupar les sales on normalment es presenten les exhibicions temporals. L’exposició està ordenada en vuit espais diferents: Cronologia, Fenòmens pictòrics, Objectes escultòrics, Cultura i natura, Fenomenologies del cos, Postcolonialismes, Processos i esdeveniments i Els usos de la cultura popular.

Només vull esmentar les obres que “a mi m’han dit alguna cosa”. Estic convençuda que cada persona que vegi l’exposició podria dir-ne d’altres, però aquestes són les meves:

1.- Cronologia. Antoni Tàpies. No podia ser d’un altre manera. Les seves obres em fan anar més enllà, em suggereixen moltes idees i reflexions. En aquest cas es tracta d’un pila de plats de porcellana blanca i en el de dalt es pot veure que té una esquerda.  Un cop més Tàpies utilitza objectes quotidians, usats, que estan en equilibri, en harmonia, que uns sustenten als altres. Està tot dit.

2.- Fenòmens pictòrics. Alfons Borrell. Pintura amb fons negre i emmarcada amb línies de color groc. Tot cal remarcar-ho per saber la seva magnitud. El fons és negre però al voltant sempre hi ha color i a sobre és un color càlid. Vik Muniz. Laberints. La silueta d’un gos, feta amb sals de plata. La simplicitat a vegades és la millor expressió, la més clara. És un treball previ, necessari per arribar més lluny.

3.- Objectes escultòrics. Susana Solano. Peces de fusta que permeten apreciar la textura i l’ànima de la fusta. El color, les vetes, etc. Un cop més el valor de les coses naturals que a vegades ens passen desapercebudes. Jaume Plensa. Estructures. A través de video es veu el muntatge de les seves obres. Simplicitat en els materials, càlculs perfectes per aconseguir l’equilibri. Susy Gómez. Les seves escultures amb material tèxtil ajuden a veure el valor del quotidià, d’allò que tenim davant dels ulls. L’escultura dels guants blancs, llargs entrellaçats, sembla que t’abracin.

4.- Cultura i natura. Fina Miralles. El mar. Es tracta d’una composició, on el mar es va fent i modificant dia a dia, ja que una tela blanca, per osmosi va xuclant l’aigua tintada de blau que hi ha en un recipient que està a la base. Simplicitat. Intercanvi. Una cosa pot enriquir i modificar un altre. Em va semblar fantàstica. He de confessar la meca debilitat per aquesta artista.

5.- Postcolonialisme. Jackie Brookner. Llengües natives. Les escultures de  llengües de materials de diferents colors i mides, em va semblar molt evocadora i representativa de la integració de persones

6.- Processos i esdeveniments. Esther Ferrer. Perfil. En base al seu perfil, va dibuixant línies que l’envolten i que es van expandint i ocupant tot l’espai. Ja ho va dir Ortega i Gasset, som nosaltres i la nostra circumstància. No es pot oblidar. No estem aïllats encara que ho sembli. Interactuem amb el nostre voltant. Antonio Egea. Tempografies. Papers enterrat que recullen el pas del temps. La transformació del material, els colors resultants, la permeabilitat, etc.

7.- Els usos de la cultura popular. Pere Noguera. Terrissa de la Bisbal. Conjunt de vuit càntirs d’argila negre, amb variacions sense repetició dels tres elements superiors: nansa, galet i broc. Elements molt propers a la nostra cultura que en parlen de l’evolució de les coses, de la seva transformació: no tot és el que sembla a primera vista. Enric Pladevall. Museu de primavera. Joguines fetes amb material reciclats. Un cant a la creativitat, a veure una mica més enllà del propi objecte, a barrejar materials. Liza Lou. Pati del darrera. Taula de fusta amb els bancs per dinar a l’aire lliure. Aquests objectes tant senzills els transforma al revestir-los amb peces petites de vidres de colors, com les que s’utilitzen per a fer collarets. D’aquesta manera l’acte de dinar al camp o fora de casa, al pati del darrera, s’eleva de categoria i adquireix una nova dimensió. Pep Duran. Sabates. En una vitrina petita es veuen tres sabates de criatura de diferents mides. En la petitona hi ha un tinter; en la mitjana les puntes de plomes i en la més gran, els mànecs de les plomes, llapis i goma. Una metàfora fantàstica del creixement.