La poética de la libertad. Catedral de Cuenca 2016

Des del passat mes de juliol i fins el mes de novembre es pot visitar a la Catedral de Cuenca una exposició nomenada La poética de la libertad.

La primera idea que em va venir al cap, va ser pensar que em trobava davant d’una gran contradicció i d’un acte d’hipocresia: l’església catòlica convertint-se en abanderada de la llibertat d’expressió!. És evident que no es pot caure en generalitzacions, però si que provoca una certa incomoditat. En el programa es llegeix:

la Catedral de Cuenca …expositivamente retoma el sentido medieval de “Sagrado” o espacio de protección de perseguidos y se enmarca en el discurso de la propia exposición como un actor más.

fent un salt en el temps i volent deixar de banda segles d’actuacions no gaire en línia amb aquesta declaració de principis.

Al marge d’aquesta reflexió, l’exposició val la pena i perdre’s per Cuenca sempre és un regal.

L’exposició està molt ben documentada i és aconsellable fer un cop d’ull abans de visitar-la, a la pàgina de la mateixa.  

Una primera part està dedicada a Cervantes  i sota l’epígraf “La mirada intemporal” recull obres de Florencio Galindo. Segons consta en el programa de mà:

la libertad constituye un concepto integral en la vida y en la literatura de Miguel de Cervantes para quien sus años de cautiverio fueron definitivos a la hora de trazar, a través de la escritura, el retrato moral de su época …

Text El laberinto del dictador
Text El laberinto del dictador
Florencio Galindo ‘El laberinto del dictador’
Florencio Galindo ‘El laberinto del dictador’

 

 

 

 

 

 

 

 

L’accés a la segona part de l’exposició es fa passant per l’Arc de Jamete

El Arco de Jamete es de estilo renacentista con las influencias del primer plateresco y fue realizado probablemente por Esteban Jamete de Orleans, entre 1545 y 1550. Es una monumental puerta por la que se accede al claustro y está considerada como una de las joyas de la catedral y quizá la más monumental de todo el renacimiento español en un interior. La obra fue encargada por el obispo Sebastián Ramírez de Fuenleal a Esteban Jamete de Orleans. El arco representa una especie de fachada interior, a modo de arco triunfal en el que predominan los elementos arquitectónicos sobre los meramente decorativos que aunque pierden protagonismo no desaparecen. El rosetón es el elemento integrador de todo el conjunto. La vidriera fue realizada por Giraldo de Olanda en el año 1550. La portada se ha realizado con dos puertas separadas por un mainel con la figura del Ecce-Homo; un entablamento decorado con escudos, grutescos y guirnaldas y un segundo cuerpo con grandes relieves con escenas alegóricas. (Font:uv.es)

Porta de Jamete
Porta de Jamete

Aquesta segona part està dedicada a Ai Weiwei i es titula “La mirada lejana”. Està ubicada al claustre.

Ai Weiwei es ben conegut com a artista compromès amb el seu país, Xina, motiu pel qual va ser empresonat i privat de llibertat. Es pot veure una instal·lació de l’artista que representa la seva pròpia experiència en la que va patir en carn pròpia la tortura i el tracte denigrant, tot intentant fer-li perdre la dignitat personal.

No cal dir que tots els elements d’aquesta instal·lació colpeixen i no poden deixar indiferent a ningú. Però em va fer replantejar el concepte d’art. Si el relacionem només amb l’estètica, és evident que és l’objectiu de l’exhibició. Però si agafem la definició de la Viquipèdia

L’art és el procés o el producte deliberat de l’organització dels elements en una forma que apel·la els sentits i les emocions (definició d’art a Viquipèdia)

és més que evident que apel·la a les emocions i als sentits. Observar a les persones que deambulaven entre les diverses peces, et feia notar una reacció radicalment diferent de quan estaven en la primera o en la tercera part de l’exposició. Uns llegien i s’ho miraven en silenci, amb expressió de recolliment, i d’altres passaven ràpidament. Es feia palès que a tots els provocava unes emocions que cadascú resolia com podia.

I per finalitzar, a la sala capitular es pot veure la tercera part de l’exposició, la dedicada als Informalistes i titulada “La mirada cercana”.

Primer situem-nos en l’espai:

Fue construida a principios del siglo XVI. Dispone de unas magníficas puertas realizadas en madera de nogal tallado de estilo plateresco que contienen varios medallones circulares y paneles decorados con motivos renacentistas, atribuibles a Diego de Tiedra. En su interior se albergan obras pictóricas de Andrés de Vargas. El artesonado de la sala es de estilo renacentista con tintes del primer plateresco. Se encuentra separada de la catedral por un pequeño recinto que estuvo abierto hasta el siglo XVIII. En la segunda mitad del siglo XVIII se le añadió la pintura que hoy la recubre, de clara influencia francesa. Los doce apóstoles de los laterales fueron pintados por García Salmerón en 1649 para la Sala de los Reyes, trasladadas a la Sala Capitular en el año 1779. Sobre el coro actual se conservan, en las ojivas, pinturas de profetas que formaban parte de ese conjunto. Pedro Paez completó el conjunto pictórico con las figuras de Cristo y San Matías. (Font: uv.es)

Hom pot imaginar el contrast entre el continent i el contingut: sorprenent

Les obres de Martín Chirino, Francisco Farreras, Luís Feito, Rafael Canogar, Fernando Zóbel i Antonio Saura ocupen les parets laterals deixant un pared complerta a les fotografies de Juan Barte.

Em sorprèn que ni al web ni al programa de mà, hi ha cap referència a les obres de Zóbel i Saura. Aquest darrer juntament amb Canogar, Feito i posteriorment Martín Chirino, van formar part del grup El Paso, creat l’any 1957 i que van constituir el grup de major rellevància en la configuració i definició de la avantguarda espanyola de postguerra.

Les obres que més em van agradar van ser:

Martín Chirino. Alfaguara. 2005
Martín Chirino. Alfaguara. 2005
Carlos Saura. Sudario
Antonio Saura. Sudario

 

 

 

 

 

 

 

 

L’art i la tauromàquia: de Goya a Barceló

Programa de mà. Le preintre et l'arène. Céret

El Museu d’art modern de Céret està programant fins el proper 12 d’octubre, una exposició entorn a la relació dels pintors i les places de braus, i en concret des de Goya fins a Barceló.

Cal recordar la importància d’aquesta vila en el món artístic, ja que per ella van passar a partir del 1910, escultors i pintors de vanguarda, representants de les diverses corrents com el cubisme, l’expressionisme o el fauvisme. Es poden citar a Picasso, Braque, Juan Gris, Marc Chagall o Matisse, fins arribar a Antoni Tàpies l’any 1983.

Un altre característica de Cèret és l’afició a les curses de braus. Festa absolutament popular i de gran participació. És pot considerar una de les places del sud de França  amb més tradició, on es celebra una fira al juliol i un altre al setembre. Fins i tot existeix una escola de toreig, que van posar en marxa antics “toreros” per ensenyar a les noves generacions. La relació entre aquestes dues activitats de Céret es complementen de tal manera que fins i tot el cartell de la fira de toros d’enguany es va inspirar en un quadre de Claude Viallat.

Amb tot aquest bagatge, veure l’exposició actual, té molt de sentit.

Sempre he trobat molt ben muntades les exposicions,  cuidades fins al darrer detall, amb  documentació abundant que permet aprofundir en les obres, i aquesta vegada no és diferent. Veure els 33 gravats de Goya que es van publicar el 1816, i les 11estampes inèdites, és sempre un regal. Son obres molt conegudes i que s’han vist al museu del Prado o a exposicions temporals, però sempre criden l’atenció. Van ser realitzats en el període comprés després dels Desastres i abans del Disparates. Segons Wikipedia  la festa va néixer a Espanya el s. XII. Quan veus diversos gravats representant a a moros torejant, s’et fa present l’història d’Espanya. Es podrien parlar de mil i un detalls dels gravats i no s’acabaria mai.

Em van sorprendre els 33 quadres d’Antoni Saura. Va començar a tractar aquest tema al final dels anys 60, però va ser el 1980 que va fer 10 litografies per il·lustrar un llibre de José Bergamín. Posteriorment, el 1989,  va fer una serie d’obres de tècnica mixta (tinta xina sobre fotografia) que són els que estan presents en aquesta exposició. Presenta la tensió i la força de les curses, amb tot el dramatisme i la tragèdia que representen. Impactants.

Les ceràmiques  de Picasso són difícils d’explicar. La senzillés de les línies, els colors, les formes, tot el conjunt de l’obra, requeriria un escrit separat. Voldria destacar els 26 aiguaforts que es van utilitzar pel llibre “La Tauromaquia o el arte de torear” de l’editorial Gustavo Gili de l’any 1959. És la seqüència perfecta de tota una “corrida”. És quasi un curt, que si ens el passessin ràpid, podrien veure tot el procés, des de que la quadrilla entra a la plaça, fins la sortida del torero al final de la faena.

Els estudis de tauromaquia de Francis Bacon del 1987 van reclamar la meva atenció, de la mateixa manera que l’obra de Man Ray del 1936, titulada Corrida. Es tracta d’una prova de gelatina-plata, extraordinàries. He de dir que no esperava veure un esbos d’un torero d’Antoni Gaudí.

No es pot parlar de totes les obres, però si que voldria fer una menció especial de les nou escultures de bronzo de l’artista Manolo (Manolo Martínez Hugué) .