Tàpies als 30. Fundació Antoni Tàpies

30 anys de la Fundació Antoni Tàpies i l’obra de l’artista en els seus 30 anys.

La Fundació Antoni Tàpies celebra els seus 30 anys. Pels qui tenim una certa edat, recordem perfectament tot el procés d’obertura de la Fundació al carrer Aragó. Primer va aparèixer als diaris la noticia de la seva ubicació, després es van anar seguin les obres de restauració i remodelació de l’edifici modernista de l’arquitecte Domènech i Muntaner, fins que va ser inaugurat pel propi artista.

L’exposició que s’ha pogut visitar en motiu d’aquesta efemèride, va ser Tàpies als 30. És a dir, van voler mostrar les obres corresponents als anys 50 i començaments del 60. Aquesta dècada va ser molt important per a Tàpies, la seva obra i el seu posicionament en el mon de l’art. Segons constava en la mateixa exposició, una primera raó de la importància d’aquests anys, és que a partir del 1954, Tàpies va adoptar un llenguatge propi. La segona va ser la internacionalització i el reconeixement a nivell internacional, amb exposicions i premis tant a Europa com a Estats Units, i la darrera el seu posicionament clar en contra del règim franquista.

El viatge que va fer a Nova York a l’octubre de 1953, amb motiu d’assistir a la inauguració d’una exposició seva en una sala de Martha Jackson el va fer entrar en contacte amb artistes que formarien part del que es va anomenar expressionisme abstracte: Pollock, Tobey, De Kooning, etc. A més va sentir parlar de John Cage i va poder escoltar música de Varese, amb qui va mantenir una relació i a través del qual, va arribar a la música tibetana. Tot plegat li va fer percebre la influència que tenia el mon oriental, diferent de com es vivia a Europa. L’exposició no va ser un èxit, però en conjunt, les coneixences que va fer, el que va veure, sentir i el intercanvi d’idees i opinions, van deixa un pòsit molt important.

Continua llegint “Tàpies als 30. Fundació Antoni Tàpies”

Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC

Fins al mes de novembre del 2021 es pot visitar al MNAC l’exposició Diàlegs intrusos. Tot és present.

Crec que es tracte d’una exposició molt atractiva i novedosa. Em sembla un repte important el enfrontar i/o confrontar obres d’èpoques i tècniques tant diferents. I no només això, sinó que establir canals de col·laboració entre entitats culturals diferents, és una forma d’d’eixamplar horitzons tan per a les persones que acostumen a visitar-les com per a les pròpies institucions.

Es tracte de la col·laboració entre el MNAC i la Fundació Suñol de manera que algunes peces d’art corresponents a les segones avantguardes d’aquesta entitat, s’ubiquen en diverses sales del MNAC buscant el diàleg o el contrast amb alguna de les peces habitualment allí exposades.

Em sembla una tasca increïble haver sabut seleccionar les 19 obres d’ambdues institucions. M’imagino la quantitat d’hores de treball i de diàleg cercant els llaços comuns o els conceptes que podien ajuntar les obres. M’hauria encantat assistir a aquesta feina prèvia. Quan ara et poses al davant, i llegeixes la informació que es facilita, ho veus molt fàcil, mol clar, però és evident que si a cada un dels visitants ens haguessin fent la pregunta de quines obres posaríem a dialogar, posiblement, ens hauriem quedat en blanc i sense saber que respondre. Crec que val la pena veure aquests video

Continua llegint “Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC”

JOAN PONÇ. Diàbolo. La Pedrera

L’exposició de La Pedrera dedicada a Joan Ponç,  que es pot veure fins el 4 de febrer del 2018, és molt interessant i atractiva. Per molt que havia vist diferents obres d’aquest artista en museus, com per exemple el Reina Sofia de Madrid, només coneixia quatre trets bàsics, com la seva implicació en la direcció de la revista Dau al Set i cofundador del moviment artístic que es va aplegar darrera  d’aquest nom. D’aquí l’interès en poder fer una visita guiada (sempre recomano que si es pot, es faci així), i en llegir i consultar diferents obres de referència, abans de poder escriure una nota sobre la mateixa. Recomano de forma especial l’Autobiografia seva.

No sempre s’ha reconegut la gran importància d’aquest artista, quedant algunes vegades en segon terme degut a la notorietat d’Antoni Tàpies, Modest Cuixart o del seu referent, Joan Miró. És curiós com explica l’Antoni Tàpies com van fer coneixença amb en Miró:

De seguida demanàrem a Prats que ens posés en contacte amb Miró, i recordo que ho va preparar amb molta cura. Ens hi va portar a diversos amics entre els quals recordo en Brossa, en Ponç, l’Arnau Puig, en Lluís Riera…(sic) Tots ens vam reunir a la botiga i amb gran emoció i solemnitat vam pujar al taller d’en Miró. 

Font: Antoni Tàpies. Memòria personal. Editorial Empúries, 1993, pàg. 210

 

Possiblement una de les causes d’aquest coneixement parcial, és degut a que en l’evolució del grup Dau al Set cap al Informalisme, ell va ser l’únic que es va mantenir en els principis estètics que havien originat el grup, diferenciant-se de la resta.

En les primeres sales de l’exposició es poden veure alguns dels “Dibuixos podrits”, obres producte de l’associació lliure d’imatges i de la forma automàtica de pintar. Aquí ja veiem una de les característiques de Ponç que va ser treballar en Suites entorn de temes diversos.

No vaig poder evitar anotar unes paraules de Foix del 1946 presents en l’exposició:

De quin formulari inèdit es valen aquests minyons per a expressar en símbols nous l’ordre i el desordre, aparents i permanents?

que crec expressen de forma clara el reconeixement cap a la capacitat innovadora i creadora d’aquests artistes.

Si s’ha llegit l’Autobiografia es pot comprendre el perquè primen els quadres pintats en colors foscos.  Les hores que va passar de nano tancat a les golfes o al soterrani de la casa, sense llum, van produir en el seu imaginari formes, imatges i colors lligats a aquest entorn. Si afegim l’impromptu que va deixar en ell la malaltia de la seva germana, no sorprèn en absolut la proliferació de monstres i éssers fantàstics. S’entén que pintava com una necessitat física i no tant com un acte intel·lectual. En aquest punt la contemplació del seu Autoretrat, en el que es representa vomitant, és prou significatiu amb aquesta necessitat de treure, d’abocar a l’exterior, tot allò que habitava en el seu interior. Aquest aspecte de la seva obra, com a fet no intel·lectual, possiblement va ser un punt de conflicte entre els artistes i poetes que van integrar el col·lectiu de Dau al Set. Alguns d’ells estaven més relacionat i implicats en aspectes polítics i socials i altres, com el mateix Ponç, marcaven certa distància, al posar l’art en un punt aïllat o separat de tota connotació política.

Tenen una gran influència en ell pintors com Velázquez i sobre tot Goya, al que retorna en moltes ocasions. Però si es parla d’influències, no es pot deixar de citar a Cezane, i es pot veure a l’inici de l’exposició la comparativa entre dues obres d’ambdós pintors,

La seva etapa a Brasil no li va aportar el que ell esperava. Per subsistir,  va fundar una acadèmia d’art. Aquesta insatisfacció el va portar a destruir més de cent obres seves.

En els anys seixanta, la diabetis que petía, li va originar serioses dificultats en la visió i al final de la seva vida, era pràcticament cec. Poc a poc la seva obra va canviant, és més serena. El que si que cal destacar és com segueix cercant noves formes d’expressió, com va incorporant nous materials, com creix l’ús de formes geomètriques, el tractament dels volums i la importància de la llum. És entre els anys 1968 i 1969 quan treballa en les suites  Metafísica geomètrica, Personatges metafísics, Quadrada gran i Quadrada petita. Expressa una gran preocupació per assolir una dimensió científica de l’ésser humà i en aquestes obres es veu que no son tan viscerals com les dels seus inicis, sinó que han passat a ser més intel·lectuals.

Les obres corresponents a la seva darrera època son olis de gran format que contrasten amb la Suite Capses secretes, que elabora mentre esperava a l’hospital les visites al metge.

Em va cridar l’atenció la seva signatura, absolutament suggerent. Destaquen les línies rectes, les diagonals ascendents que donen lloc a formes geomètriques. A més dels punts que marquen el final de les línies expressant contundència. Em va sobtar perquè la idea de Joan Ponç pintor de la màgia, del món irreal i fantàstic contrasta amb la manera com ell es presentava.  Signatura Joan Ponç

 

La web de l’Associació Joan Ponç és de gran riquesa. Es pot accedir en línia al Catàleg raonat, a més d’altre informació sobre l’artista. Recomano una visita tranquil·la a la mateixa i per descomptat, anar a l’exposició a La Pedrera

 

Antoni Tàpies: Objectes

Trobar-se amb vells i estimats amics, comporta sempre passar una estona rica en emocions i permet revisar coses ja viscudes conjuntament, Anar a la Fundació Antoni Tàpies, sense presa, disposant de temps per contemplar les seves obres, per poder anar i tornar d’una a l’altre, retrobant velles conegudes amb les que recordar les coses que han passat des de la darrera vegada que l’havies vist, tot això i més, és el que vaig trobar en l’exposició Objectes.

És quasi una necessitat vital dedicar un temps a l’obra de Tàpies. Plantar-te al seu davant i mirar-les de fit a fit, deixant que t’aportin idees i motius de reflexió.

En veure aquestes obres em va venir al cap un paràgraf de les Memòries d’en Tàpies:

…potser es tracta senzillament d’això: evitar el gratuït, que l’obra tingui sempre una motivació, aconseguir fer “parlar” el quadre, tots els seus racons.

És una exposició petita, només ocupa les dues  sales del subsol i presenta obres principalment dels anys 60 i 70. Com a indicador d’aquest interès pels objectes com elements artístics, està present l’obra que va realitzar Tàpies el 1956 per la botiga de roba Gales, situada al Passeig de Gràcia de Barcelona, titulada Porta metàl·lica i violí. L’impacte que devia suposar aquesta obra, de provocació i de trencar esquemes, era un clar exponent de la cerca de l’artista de nous camins d’expressió.

En el programa de mà es diu que

Tàpies no volia, … , crear connexions ocultes entre el conscient i l’inconscient, sinó presentar objectes anodins però autèntics.

És cert que son anodins, però la forma o disposició d’aquests objectes fa que deixin de ser anodins. Per exemple, l’obra la Bufanda

 

Antoni Tàpies. Bufanda
Antoni Tàpies. Bufanda

Et fa pensar immediatament amb el marc d’una porta, que et convida a entrar en un lloc que serà càlid perquè tens la bufanda que protegeix i que no és important que estigui esparracada, el valor està precisament en tota la vida i experiències que acumula.

O quan veus un pantaló penjat en una tela, el signe de la victòria et ve al cap, representat precisament en una peça de roba vella, utilitzada en els treballs del camp.

Antoni Tàpies. Pantalons sobre bastidor. 1971
Antoni Tàpies. Pantalons sobre bastidor. 1971

Un cop més prens consciència de la importància de la natura i d’aquelles coses que es troben en estadis molt inicials de l’activitat. La palla que és aliment, escalfor, lloc de descans, etc., això implica la senzilles, l’absència de coses innecessàries i que com element pictòric aporta volum i moviment a més de color. Tot tan simple i al mateix temps tan ric.

Antoni Tàpies. Pila de plats. 1970
Antoni Tàpies. Pila de plats. 1970

Un cop més m’he trobar davant de l’obra Pila de plats del 1970. A més de la seva relació amb la Caputxinada, tal com s’explica en el programa de mà, és un exponent de l’evolució d’en Tàpies i de les seves obres, passant de la pintura, a la pintura matèrica per fer un salt als objectes. Un objecte tan quotidià com uns plats blancs, de vaixella del dia a dia, porten a reflexionar sobre la vida, el malbaratament, el consumisme, etc. Un cop més anar a la font de les Memòries d’en Antoni Tàpies és interessant per completar el que es diu en la presentació de l’exposició sobre la seva experiència a la Caputxinada:

De seguida vaig tenir la sorpresa de conèixer un novici pintor que va resultar ser un fan meu: Antoni Llenna, el qual no solament em va portà el primer plat de sopa, sinó que fins em cedí la seva cel·la, sacrificant-se ell perquè jo pogués descansar, malgrat que no vaig aconseguir tancar els ulls

Antoni Tàpies. Escombra. 1965
Antoni Tàpies. Escombra. 1965

I trufant tota l’exposició, notes manuscrites del seu amic Joan Brossa.

Molt recomanable veure l’audiovisual que acompanya l’exposició.

L’art de col·leccionar. Col·lecció Ventura Garcés.

La Fundació Vila Casas en el seu espai de Can Framis, ofereix una exposició temporal que, sota el nom genèric de l’Art de col·leccionar, presenta nou obres de la col·lecció particular de Ventura Garcés. 

D’entrada, s’em fa difícil saber perquè el comissari de l’exposició, Daniel Giralt-Miracle, ha seleccionat aquestes obres d’entre les prop de cinc-centes que conformen tota la col·lecció. Segons es desprèn de l’entrevista realitzada a un dels fills d’en Garcés, publicada en el fulletó de mà, Ventura Garcés, tenia obra que abasta des dels noucentistes fins l’actualitat (des de Grau Sala o Villà, a Lucio Muñoz, Pello Irazu, Saura o Kiefer). L’únic que puc dir, és que al final et quedes amb moltes ganes de poder veure més obra.

Per poder entrar millor en l’exposició, em vaig fer una ordenació temporal de les obres, un fil conductor. En aquesta ordenació, la primera és Dimoni (1982) de Joan Ponç. Pintor que juntament amb el poeta Joan Brossa i els també pintors, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i el filòsof, Arnau Puig, van crear l’any 1948, el grup Dau al Set. L’obra en qüestió,  per a mi, denota la gran influència que va tenir en ell, Joan Miró. La utilització de colors primaris, com el vermell i el blau, o les formes com de gotes allargassades, em van recordar la relació entre ambdós artistes. La temàtica esotèrica va ser freqüentment tractada per Pons.

La segona obra és Díptic negre amb creus, d’Antoni Tàpies (1988). Les obres de Tàpies sempre m’ofereixen moltes idees, de manera que ràpidament em trobo dins del quadre, vivint el que m’indica. Evidentment, és una interpretació personal que pot estar absolutament allunyada de moltes altres interpretacions o vivències. De grans dimensions, 200 x 350 cm, recobert en negre, a la part inferior, es veuen 7 creus blanques, i centrades en la part superior, el que per a mi, son les cames d’una persona, que camina per sobre de la foscor, cap a la llum. No renega de la part dura i fosca, sinó que serveix de base per enlairar-se. Tramet equilibri, tranquil·litat.

La tercera (1989) és de Guinovart, La Pava. També de grans dimensions, 210 x 525 cm, utilitza materials naturals, molt lligats o representant la natura: el marró, el verd, el blanquinós de la lluna o del sol, el lilós i el negre de la nit.

Tot seguit passem al 1993 amb l’obra de Julian Schnabel, Chulos. Recomano visitar la seva web, per copsar en tota la seva magnitud, l’obra d’aquest artista plàstic (cineasta, escultor, arquitecte, pintor, etc.)

A continuació una obra de Jaume Plensa del 1995, Proverbs of Hell. Personalment, he vist altres coses de Plensa que m’han agradat més.

L’obre de Miguel Ángel Campano, Andantino del 2001, em va tocar de manera especial. Es tracta del conjunt de vuit peces, que inicien el pas des de la llum (fons groc, amb pinzellades en tons verds pomes i grocs) fins arribar al setè amb tonalitats liloses i més fosques (encara que també te pinzellades blaves i verdes). De cop en la vuitena peça, torna a esclatar la llum, amb colors vius: groc, carbassa, blanc, verd poma, blau). A mateix temps, si t’apropes, veus les teles, per tant no vol amagar l’origen, el substrat sobre el que construeix l’obra, no vol enganyar. Al contrari, et demostra que amb una base feble, es pot arribar al món de la llum, del trencament, de la plenitud. El Museu Reina Sofia de Madrid, disposa de diverses obres d’aquest pintor, en la seva col·lecció permanent.

De la mateixa data és l’obra de Susy Gómez, s/t 113. Artista plàstica, utilitza diversos materials, combinant-los entre si, per crear les seves obres.

Les dues darreres obres, son d’Antoni LLena de l’any 2002. Es tracta de dues escultures de petit format, anomenades Penediment i certesa (una en filferro i l’altre en or). Em van captivar. Amb una simplicitat absoluta t’expressen el penediment (sentiment per a mi representat amb un material blanquinós, que es desfà i s’estén) i la certesa, més rotund, visualitzat en la taca fosca o en el or.

Certament, pot semblar una exposició petita pel nombre de peces, però un cop estas allà, i comences a mirar un cop i un altre, vas veient detalls, trobes connexions, descobreixes materials, o senzillament et deixes captivar per les obres, així que al final, arribes a la conclusió que ha sigut una gran exposició. En aquest moment, comprens perfectament el que diu en Claudi Garcés, en relació al seu pare:

Ell adquiria únicament guiat per criteris estètics. El que era important per ell era que l’obra li agradés, que se sentís identificat amb ella, mai no pensava en si al cap d’un temps valdria o no dues o tres vegades més.

Una cosa si que és certa, agraeixes molt poder accedir a aquestes obres, que per formar part d’una col·lecció privada, mai s’havien pogut contemplar.

Nota: L’exposició estarà oberta fins el 19 de juliol de 2015.

 

 

Tàpies des de l’interior

Núvol i cadira. Fundació TàpiesEls que heu compartit amb mi, els meus interessos artístics, ja us haureu adonat de la meva particular estima per Antoni Tàpies. Per aquest motiu, quan vaig saber que es faria una exposició sobre l’obra que resta en mans de la família o de la pròpia Fundació, vaig tenir una gran alegria. Com també deveu haver observat, abans de visitar qualsevol exposició, m’agrada preparar-la a fons, revisar coses, i en definitiva anar amb el cap el més obert possible per no perdre res i també, amb l’esperit preparat per gaudir al màxim. Aquest cop, he fet dues coses. La primera, assistir a un curs sobre Tàpies que va programar Casa Elizalde i així, de la mà de l’artista plàstica Mariona Millà i a partir de la seva visió, he pogut entrar encara més en l’obra de Tàpies. El segon element de la preparació, ha sigut llegir Memòria personal. Fragment per a una autobiografia, escrit pel propi Antoni Tàpies. Amb aquest bagatge, afegit al que ja havia en la meva motxilla personal, i la visita repetida a la Fundació Antoni Tàpies i al MNAC, m’ha permès emocionar-me com poques vegades a la vida m’havia passat.

Anem per parts. com escric des del sentiment personal, potser no serà una exposició ordenada, però si voldria fer esment d’aquelles obres que més m’han colpit.

Quines coses m’agraden d’en Tàpies?

1.- Les seves són obres obertes, que et suggereixen i et fan propostes, però sense dogmatismes ni determinismes.

2.- Reflecteixen situacions quotidianes.

3.- Utilitza materials també quotidians, que gairebé tothom podem tenir a casa o podem trobar pel carrer. Aconseguir l’harmonia amb aquests materialsFundació Antoni Tàpies 01

4.- L’experimentació, el cercar contínuament noves formes d’expressió i de comunicació. Incorporació de materials, textures, formes, eines, tècniques, etc. Sempre dóna un pas més enllà.

]5.- L’Humanisme. En un sentit global, de considerar l’home (la persona) centre del món amb totes les seves preocupacions, pensaments, lluites, etc.

6.- Ús curós del color. Aconsegueix amb una paleta molt curta, una gran expressivitat.

7.- El seu sentit progressista de la vida i l’actuació en relació a les situacions que el van envoltar. Les seves paraules, extretes de la Memòria personal, ho expliquen de manera clara:”Tot artista realment viu i sensible no pot estar divorciat de les idees progressistes, perquè són aquestes justament les que sempre li donen impuls creatiu” (pag. 174). Per arribar a aquesta posició, va passar pel descobriment de totes les avantguardes. i sobre tot de comprendre la motivació i la funció social de l’art. Quan va estudiar els integrants d’aquests moviments va poder veure que el seu art era el resultat de la seva preocupació pel més profund de la vida i de la societat. És evident que tot artista s’entén si es situa en el seu temps i espai, si s’analitza el seu entorn social, polític i familiar.

M’ha ajudat a entrar en les seves primeres obres, el que ell explicava. La ubicació del personatge com a eix de l’obra, col·locat simètricament, i envoltat de raigs, que no es sap si venen cap al seu cap o bé, surten d’ell. Em sorprèn veure com ja en aquestes primeres obres, aquests raigs, estan fets no amb pinzell, sinó amb un punxó. Ja fugia de l’academicisme.Home. 1946. Antoni Tàpies

Amb aquesta preocupació de donar preponderància a l’home en l’univers, creia que era aquest mateix home el que creava la realitat. Però per poder-la captar en la seva totalitat, calia capgirar la visió, i per això en aquest quadre, el cap està de cap avall. Em fa pensar en tenir sempre la ment

Zoom. 1948. Antoni Tàpies

oberta, en estar disposat a acceptar moltes opinions i moltes visions, fins i tot  aquelles que puguin semblar estranyes; això sí, sempre analitzades amb llum. Un altre cosa, que personalment em dóna equilibri, és que les seves obres tenen sempre, d’una manera o d’un altre, una base, toquen de peus a terra.

De tota aquesta obra de la segona meitat dels anys 40, destaca Tríptic de l’any 1948 que va realitzar a finals de la Segona Guerra Mundial.  Es poden veure tots els estaments de poder representats, oprimint a l’home devastat per la guerra.  En diverses obres de Tàpies es pot veure de forma molt explícita la representació del sexe, però per mi, en aquest quadre, m’agrada veure que la figura femenina és la que té les seves cames convertides en arrels que entren a la terra i que és la que donarà fruits. Em sembla una representació de la feminitat molt aconseguida. En aquests anys, va fer molts collages amb papers bruts, cartrons amb creus, fusta cremada, filferros (antecedents de Núvol i cadira?), etc. Volia que la situació de misèria, de dolor després de la guerra, quedés reflectida  com a demostració de solidaritat amb les persones. En diverses ocasions va fer esment de la petitesa dels personatges investits de poder i que creia que la saviesa és justament comprendre aquesta petitesa. No es pot oblidar que va ser precisament l’any 1948 quan va participar per primera vegda en una exposició pública , en motiu del Saló d’octubre de Barcelona.  Vol dir que va ser aquesta producció la que entre d’altres, va arribar per primer cop a la gent.

Tríptic. 1948. Antoni TàpiesUn objectiu fonamental en la seva obra, és el desitj de que el quadre no es limiti a representar una cosa, sinó que ell mateix havia de ser una cosa. Com escriu en la Memòria personal: “… un objecte carregat d’una energia mental que l’artista hi incorpora, una mena de càrrega elèctrica que en ser tocada per l’espectador de sensibilitat adequada, és a dir, de la seva mateixa ona, desencadena unes emocions determinades” (pag. 187). en aquesta mateixa línia es podrien arrenglerar les que estan plasmades a l’exposició i que fent referència al Llibre del te de Kakuzo Okakura, en Tàpies deia: “…l’observador ha de cultivar la seva pròpia actitud per percebre el missatge i l’artista ha de saber comunicar-ho” . No puc menys que fer esment a l’obra Colador i tassa del 9998. Com sempre els materials són aprofitats, la tassa sense nansa, però que precisament per això, ens donen més la sensació de fet repetit, quotidià, amb una càrrega de sentiments molt gran. Colador i tassa. 1998. Antoni Tàpies

Impossible no destacar la seva obsessió per la materialitat i les textures. Es va adonar que normalment es treballava en les formes i els colors com elements per provocar la percepció visual, però aquest tercer element, la textura, restava molt poc treballat. Com des del començament havia fugit de les formes acadèmiques, va avançar per aquest camí, aprofitant el gruix, el volum dels materials, o la seva pròpia intervenció, per aconseguir aquestes noves textures.

M’agrada molt com és capaç de fer-me entendre el pas del temps. En aquest sentit hi han dues obres d’èpoques diferents, però que a mi em fan reflexionar sobre aquest tema. Em refereixo a Llit marró de l’any 1960 i Dos coixins del 1994.

Llit marró. 1960 Dos coixins. 1994En el primer  quadre veiem un llit i a la part baixa, el forat que han deixat els talons d’una persona. Havia estat, però ara no hi és. Ens parla d’un temps anterior, del que no sabem res. L’obra Dos coixins és de les que més m’han impressionat. Per un costat es nota que al terra havia hagut una estora, que ja no hi és, també veiem els coixins que no estan junts, sinó separats, el llit que més aviat sembla un taüt, la ubicació del llit a la part alta del quadre, no sabem si com a sublimació d’una situació, o que vol indicar que ja no està a la terra, Per a mí va ser una forma de parlar de l’absència, del pas del temps, en definitiva de la mort.

Hi han obres, com Forma negra sobre quadrat gris de l’any 1960 o Infinit del 1988, que m’aclaparen i al mateix temps m’obliguen a buscar i a veure una mica més enllà dels meus ulls. En la primera, la presència de la forma d’un cap de Forma negre sobre quadrat gris. 1960color negre a la part baixa del quadre, fa que automàticament l’espectador es posicioni en el lloc d’aquest cap. La primera impressió és només veure el gris que ens envolta, però poc a poc, veus que hi ha moltes tonalitats de gris. Això ja tranquil·litza, però a més la pintura està esquarterada, com si s’hagués emprat una tècnica de secat ràpid. Les coses ja canvien, veim que per una d’aquestes escletxes podem entrar, ens podem submergir en un nou món o es poden descobrir milers de coses. Un aspecte també característic d’en Tàpies, és no arribar fins al final de la tela o bé no deixar cap marge per un marc. En aquest quadre, la part baixa, la base, té una línia, per dir-ho així, que també contribueix a pensar que la pots aixecar i accedir a la part posterior. És un misteri que convida a anar més enllà. Una mica semblant és l’obra Infinit del 1988. Tota en tons grisos, però en els quatre costats del quadre apareix la paraula infinit. D’aquesta manera sembla que delimita l’espai, que el fa més accessible i que convida a no quedar-nos en la superfície. L’infinit espanta però al mateix temps t’acull, compren el desitj de saber més, de no quedar-no en la superfície.

IMG_5576No crec que ningú pugui passar per davant d’Homenatge a Salvador Puig Antic. 1974 i no quedar-se commocionat. La dimensió del quadre, la tela blanca com a símbol de vida a l’igual que la paleta de colors Pantome, on tot estava per fer i per viure, i per sobre els parracs negres en forma de cadira, de la que cauen reguerots de pintura negre, com la vida que s’esmuny, acompanyats amb pinzellades grises amples arrodonides, com si fos el cos que va caient. És cert que cal tenir una certa edat o posseir uns bons coneixements de la recent història d’Espanya, per rebre aquest impacte.

Altres obres tant de les exposades a la Fundació com en el propi MNAC ens acosten a l’arrelament d’en Tàpies a la terra i a la natura. No es pot comprendre’l sense aquesta part. Les seves passejades per la muntanya, l’observació de la natura i la seva transformació, els colors, la immensitat, els fenòmens de desbordament, etc. (per exemple l’obra Montseny-Montnegre del 1988).

De la mateixa manera que cal observar la presència i l’ús dels números i de les creus i de les ics. Del significat que per a ell tenien ho va escriure i explicar convenientment. Un altre símbol present en la seva obra, són els ulls, mig tancats, fent referència a la meditació.

Dos personatges. 2011. Antoni TàpiesCom espero que tothom que pugui, s’acosti a veure aquesta exposició, per acabar, vull fer esment a la darrera obra d’en Tàpies: Dos personatges. 2011. Per mi és el seu comiat. La darrera obra que va fer pensant en la seva vida al costat de la seva dona, Teresa. És d’un tendresa, acompanyada d’una força, de la simplicitat de l’ús del carbonet i la cera vermella sobre una fusta del seu color natural. tot per representar un home i una dona, on ella està clarament delimitada, amb un somriure als llavis. No falta la ics o creu formada per la fusió de les dues T, de Teresa i Toni, ni la silueta d’una muntanya. El traç en el cas de l’home és més vacil·lant, però el gest de les mans de tots dos tocant-se la punta dels dits, conservant el contacte però al mateix temps separant-se poc a poc. És la confirmació de la persona com a eix central de tota la seva obra que no va oblidar en cap moment.