Antoni Llena: En veu baixa. Fundació Vila Casas. Espais Volart.

La força de la fragilitat

En una de les visites a la Fundació Miró, havia una sala amb obres d’Antoni Llena relacionades amb Miró. Al parlar d’Antoni Llena, sempre em ve al cap l’obra Bestiola que forma part de la col·lecció de la Fundació Vila Casas i que es pot veure a Can Framis.

Antoni Llena. Bestiola, 2012
Antoni Llena. Bestiola, 2012

Ara que es pot visitar aquesta exposició monogràfica fins el 25 de juliol als Espais Volart, no he volgut perdre l’ocasió i com sempre que m’és possible, he optat per la visita guiada. Ara bé, crec que és millor primer visitar-la un sol, parar-se davant de cada obra, veure el conjunt, percebre l’evolució i les diferents etapes creatives de l’artista, etc. Amb aquesta primera impressió, sentir les explicacions, ens ajuden a descobrir detalls que ens havien passat per alt, o aprendre coses que desconeixiem totalment.

Es tracta d’una exposició Comissariada pel propi Antoni Llena. No sempre això és possible o fins i tot aconsellable. Hi ha moments en que cal una visió externa, una mica allunyada, per poder trobar les relacions o la millor forma de presentar les obres. Però, en el cas actual, les obres forman tanta part del propi artista i del que vol mostrar, que el criteri triat és el més adient.

Els textos d’Àlex Susana emmarquen l’exposició i contribueixen a situarnos. És molt interessant la idea del concert de música integrat per diversos moviments en que el propi artista rellegeix les seves obres i les reinterpreta, donant-lis una nova tonalitat.

Les obres en tres dimensions, fan que moltes vegades no es pugui afirmar si ens trobem davant d’una escultura o d’un quadre. Si alguna cosa defineix a Antoni Llena és el desig d’expressió allunyat dels ismes i la imposibilitat de ser encasillat en un moviment concret. L’ús de materials reciclats o de baixa qualitat, el poden fer semblar com proper a l’art povera. Però ràpidament aquesta idea es difumina fins a trobar el sentit personal d’Antoni Llena. La manipulació del paper, de baixa qualitat, és molt interessant. Com explicava la guia de l’exposició, Llena havia comentat que de petit perquè s’estes quiet, l’enviaven a un racó i amb unes tisores i paper, començava a retallar. Deseguida es va adonar que el tall era irrevocable, no tenia retorn, cosa que no passava amb un dibuix que sempre el podies esborrar. Per això sempre ha considerat el paper com un objecte, que conté tots els atributs de la matèria i que es pot transformar. Aquesta idea em sembla molt interessant.

Continua llegint “Antoni Llena: En veu baixa. Fundació Vila Casas. Espais Volart.”

Can Framis. Pintura contemporànea catalana

Poc a poc es va re-emprenent l’activitat cultural de la ciutat, coincidint amb el començament del curs. És un bon moment per revisar algunes col·leccions permanents de museus i fundacions, abans de que s’obrin exposicions temporals.

L’espai Can Framis de la Fundació Vila Casas, és un bon lloc per començar aquesta re-entrada o retrobament amb el mon de l’art. La col·lecció permanent, és tan amplia i variada (unes 300 obres d’artistes nascuts o que viuen a Catalunya des dels anys seixanta fins l’actualitat), que segur que tothom troba obres que li agraden i emocionen.

Abans d’entrar, ens rep l’escultura de Jaume Plensa Dell’Arte del 1990, que Antoni Vila Casas va regalar a la ciutat. Es tracta d’una obra de ferro, al·legoria de l’Infern de Dante. Cada bola porta escrit el nom d’un dels pecats

Jaume Plensa. Dell'Arte. 1990.
Jaume Plensa. Dell’Arte. 1990.

Visito aquesta col·lecció amb una certa regularitat i a força de mirar-la vas coneixent millor els estils i tècniques dels diferents artistes. Exigeix temps, no tenir presa, poder mirar, comparar, buscar analogies o contraposicions, retrobar els artistes coneguts i relacionar l’obra que es te al davant amb d’altres que s’han vist en altres museus i exposicions. Cal a vegades tirar enrere per tornar a veure una obra, perquè la que estaves veient t’ha suggerit alguna idea. I com les persones mai som les mateixes, cada cop que vas a Can Framis et criden l’atenció unes obres i potser la següent vegada passis quasi de llarg sense mirar-les. Si s’afegeix l’espai, l’edifici del museu, la llum, etc. surts amb les piles totalment recarregades.

Continua llegint “Can Framis. Pintura contemporànea catalana”

L’art de col·leccionar. Col·lecció Ventura Garcés.

La Fundació Vila Casas en el seu espai de Can Framis, ofereix una exposició temporal que, sota el nom genèric de l’Art de col·leccionar, presenta nou obres de la col·lecció particular de Ventura Garcés. 

D’entrada, s’em fa difícil saber perquè el comissari de l’exposició, Daniel Giralt-Miracle, ha seleccionat aquestes obres d’entre les prop de cinc-centes que conformen tota la col·lecció. Segons es desprèn de l’entrevista realitzada a un dels fills d’en Garcés, publicada en el fulletó de mà, Ventura Garcés, tenia obra que abasta des dels noucentistes fins l’actualitat (des de Grau Sala o Villà, a Lucio Muñoz, Pello Irazu, Saura o Kiefer). L’únic que puc dir, és que al final et quedes amb moltes ganes de poder veure més obra.

Per poder entrar millor en l’exposició, em vaig fer una ordenació temporal de les obres, un fil conductor. En aquesta ordenació, la primera és Dimoni (1982) de Joan Ponç. Pintor que juntament amb el poeta Joan Brossa i els també pintors, Antoni Tàpies, Modest Cuixart i el filòsof, Arnau Puig, van crear l’any 1948, el grup Dau al Set. L’obra en qüestió,  per a mi, denota la gran influència que va tenir en ell, Joan Miró. La utilització de colors primaris, com el vermell i el blau, o les formes com de gotes allargassades, em van recordar la relació entre ambdós artistes. La temàtica esotèrica va ser freqüentment tractada per Pons.

La segona obra és Díptic negre amb creus, d’Antoni Tàpies (1988). Les obres de Tàpies sempre m’ofereixen moltes idees, de manera que ràpidament em trobo dins del quadre, vivint el que m’indica. Evidentment, és una interpretació personal que pot estar absolutament allunyada de moltes altres interpretacions o vivències. De grans dimensions, 200 x 350 cm, recobert en negre, a la part inferior, es veuen 7 creus blanques, i centrades en la part superior, el que per a mi, son les cames d’una persona, que camina per sobre de la foscor, cap a la llum. No renega de la part dura i fosca, sinó que serveix de base per enlairar-se. Tramet equilibri, tranquil·litat.

La tercera (1989) és de Guinovart, La Pava. També de grans dimensions, 210 x 525 cm, utilitza materials naturals, molt lligats o representant la natura: el marró, el verd, el blanquinós de la lluna o del sol, el lilós i el negre de la nit.

Tot seguit passem al 1993 amb l’obra de Julian Schnabel, Chulos. Recomano visitar la seva web, per copsar en tota la seva magnitud, l’obra d’aquest artista plàstic (cineasta, escultor, arquitecte, pintor, etc.)

A continuació una obra de Jaume Plensa del 1995, Proverbs of Hell. Personalment, he vist altres coses de Plensa que m’han agradat més.

L’obre de Miguel Ángel Campano, Andantino del 2001, em va tocar de manera especial. Es tracta del conjunt de vuit peces, que inicien el pas des de la llum (fons groc, amb pinzellades en tons verds pomes i grocs) fins arribar al setè amb tonalitats liloses i més fosques (encara que també te pinzellades blaves i verdes). De cop en la vuitena peça, torna a esclatar la llum, amb colors vius: groc, carbassa, blanc, verd poma, blau). A mateix temps, si t’apropes, veus les teles, per tant no vol amagar l’origen, el substrat sobre el que construeix l’obra, no vol enganyar. Al contrari, et demostra que amb una base feble, es pot arribar al món de la llum, del trencament, de la plenitud. El Museu Reina Sofia de Madrid, disposa de diverses obres d’aquest pintor, en la seva col·lecció permanent.

De la mateixa data és l’obra de Susy Gómez, s/t 113. Artista plàstica, utilitza diversos materials, combinant-los entre si, per crear les seves obres.

Les dues darreres obres, son d’Antoni LLena de l’any 2002. Es tracta de dues escultures de petit format, anomenades Penediment i certesa (una en filferro i l’altre en or). Em van captivar. Amb una simplicitat absoluta t’expressen el penediment (sentiment per a mi representat amb un material blanquinós, que es desfà i s’estén) i la certesa, més rotund, visualitzat en la taca fosca o en el or.

Certament, pot semblar una exposició petita pel nombre de peces, però un cop estas allà, i comences a mirar un cop i un altre, vas veient detalls, trobes connexions, descobreixes materials, o senzillament et deixes captivar per les obres, així que al final, arribes a la conclusió que ha sigut una gran exposició. En aquest moment, comprens perfectament el que diu en Claudi Garcés, en relació al seu pare:

Ell adquiria únicament guiat per criteris estètics. El que era important per ell era que l’obra li agradés, que se sentís identificat amb ella, mai no pensava en si al cap d’un temps valdria o no dues o tres vegades més.

Una cosa si que és certa, agraeixes molt poder accedir a aquestes obres, que per formar part d’una col·lecció privada, mai s’havien pogut contemplar.

Nota: L’exposició estarà oberta fins el 19 de juliol de 2015.