Giacomo Puccini. La Bohème. AAO de Sabadell

En record d’en Josep M. T.

En els darrers deu anys, l’òpera que més cops s’ha representat en el conjunt de teatres d’Òpera d’Espanya, ha estat La Bohème de Puccini, per davant de La Traviata de Verdi (198 front a 175, segons Operabase). Aquesta xifra dóna una idea de la seva popularitat i al mateix temps indica l’elevada probabilitat de que en aquest període, una mateixa persona, hagi assistit diverses vegades a la posta en escena d’aquesta obra. Si a les representacions afegim les vegades que es poden haver escoltat total o parcialment alguns enregistraments de la mateixa, ens porta a deduir que tothom la te absolutament incorporada a la seva memòria musical.

D’aquesta manera, i de forma inevitable, tendim a comparar la producció, l’orquestra, els intèrprets, etc. Però no sempre es pot, ni es deu fer, aquesta comparaciò. Un primer exercici, per poder gaudir realment de cada representació i valorar-la en la seva justa mesura, és assistir amb la ment oberta, amb ganes de descobrir tonalitats, matitzos, aspectes que ens havien passat per alt. I com els cantants acostumen a ser uns altres, sempre es produeix aquest miracle.

La Bohème va suposar la consagració definitiva de Giacomo Puccini. Anteriorment havia estrenat Manon Lescaut que va proporcionar-li un primer reconeixement important. La Bohème es situa com a òpera verista, estrenada el 1896 i dirigida en la seva primera representació, per Arturo Toscanini. En les òperes veristes, l’acció transcorre normalment en el s. XVIII i en aquest cas, es situa al París de 1830, fet que ja marca una mica la seva singularitat. (El verisme es situa en la darrera dècada del s. XIX i primera dècada del s. XX)

Puccini sempre va imposar els llibretistes, i això fa que a diferència d’ altres compositors, no tingués un de fix ni que tans sol, el que la iniciava, l’acavés. En La Bohème van participar dos: Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, que es van compenetrar i complementar perfectament. Potser per això, van escriure també els llibrets de Tosca i Madame Butterfly per a Puccini.

En aquesta obra Puccini ens presenta el perfil de l’heroina, com d’una dona dolça. Aquest clixè el repeteix en d’altres òperes, amb exepció de Tosca. Un altre característica de Puccini, és que gairebé totes les seves obres tenen com a títol el nom de la figura femenina: Manon Lescaut, Tosca, Turandot, etc.

L’argument és de sobres conegut: la vida bohèmia d’un grup de joves a París. S’especula que era un reflex de les situacions que va viure el mateix Puccini quan estudiava al Conservatori de Milà i malvivia amb els diners d’una beca que no li donava per gaire.

Entrant ara en l’estrena que es va poder veure al Teatre de La Faràndula de Sabadell el passat dia 1 de maig, i si es jutja pels aplaudiments del públic, l’èxit va ser rotund. En la temporada 2013-2014 ja es va posar en escena, però el repartiment, llevat de Mimí que ja va ser interpretat per Maite Alberola (juntament amb Montserrat Martí), és tot nou. La seva interpretació va ser acollida amb grans aplaudiments i ovacions, que la van emocionar. Fet a destacar és la incorporació de nous intèrprets, que no vol dir, cantants sense experiència, al contari. Cal apuntar que la soprano Maria Miró que fa el paper de Musetta es podrà veure la propera temporada del Liceu, en el paper de Michaela dins de l’òpera Carmen. I que es pot afegir del baríton Enric Martínez-Castignani que no hagi quedat ja dit en altres ocasions. Canta amb rotunditat, força i la veu omple l’escenari, el que no exclou els matitzos. Rodolfo, Enrique Ferrer, va utilitzar molts vibrators, recurs que personalment, no m’acava d’agradar. Però va destacar en l’ària ” Che gelida manina”, cosa que era difícil, ja que com s’ha apuntat amb anterioritat, al ser una de les àries més conegudes, tothom te referents en els que s’emmiralla.

El treball d’actors va ser molt bo. Una interpretació dels personatges dinàmica que els feia molt reals, reconeixibles i adaptats a la situació i fets que descrivien. Cal destacar i aplaudir la producció. A vegades la manca de recursos estimula la creativitat, i es troben alternatives brillants.

El punt més feble va ser per a mi, l’orquestra. Segur que la sonoritat del Teatre de la Faràndula, no és extraordinària. Segur que les dimensions del fosar de l’orquestra, no son les dimensions òptimes. Però precisament per tot això i donada l’experiència de l’Orquestra Simfònica del Vallès i del seu director, es podia esperar alguna cosa més. En molts moments tapaven les veus. Era un so sense polir, amb gran potència, però sense modular ni reforçar als intèrprets. Es tenia la sensació de desdoblament: els cantants amb una gran expressivitat i l’orquestra, pel seu costat, com es diu moltes vegades, jugant en un altre lliga. Dissortadament, no és el primer ni el segon cop que tinc aquesta impressió, després d’uns quants anys d’abonament i d’estar col·locada en llocs diferents del teatre. I aquesta no és només una opinió aïllada, sinò que va ser compartida per altres persones.

Un cop més, lloar la tasca que du a terme l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell i la seva presidenta, Mirna Lacambra, en favor de l’Òpera, a través de l’Escola i de les representacions per l’Òpera a Catalunya.

Ja es disposa de la programació de la propera temporada: La Cenerentola de Gioacchino Rossini, La Traviata de Giuseppe Verdi i del mateix Verdi, Macbeth. Ara toca esperar.

L’elisir d’amore. Amics de l’Òpera de Sabadell

El passat dia 13 de febrer es va representar L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti al Teatre de La Faràndula de Sabadell.

Es tracte d’una de les òperes més conegudes i representades. A tall d’exemple, en els darrers cinc anys (2013-2018) s’ha posat en escena 1702 vegades, amb 414 produccions, ocupant el dotzè lloc (el primer és La Traviata de Verdi) , i la previsió de representacions que es faran al llarg del 2019 a Europa i EEUU, és de 162.

A la revista operaactual es llegeix:

Aquestes dades corroboren el fet que quasi la totalitat de les persones que van a veure i sentir aquesta òpera, la tenen molt interioritzada, que moltes de les àries els hi son conegudes i a més les han sentit interpretar per diferents tenors i sopranos.

Amb tots aquests ingredients, l’èxit estava garantit. Però el mateix dia de l’estrena, i abans de començar la representació, van comunicar la mort d’en Xavier Gondolbeu, cofundador de l’Escola d’Òpera de Sabadell i de l’Orquestra Simfònica del Vallés i membre del patronat i de la Fundació Òpera de Catalunya. Es percebia l’emoció i es va trametre al públic i als intèrprets, influint segurament en alguns moments.

La producció va estar molt encertada. El joc de llums a través del sol i de la lluna, va ser molt efectiu i d’una gran bellesa.

El paper d’Adina va ser interpretat per la soprano Núria Vilà. Des de fa com a mínim quatre anys, és present en el repartiment de les diferents temporades operístiques de Sabadell, així dons la seva veu i el seu registre es prou conegut. Un cop més va fer una interpretació molt acurada i es perceb un canvi en la veu amb registres més lírics.

El tenor César Cortés va interpretar el paper de Nemorino. Cal destacar la tasca actoral, amb una actuació molt natural que semblava que no li costava gens, tot plegat proporcionava veracitat al personatge. La veu molt maca, encara que en algun moment semblava que no controlava prou bé la respiració el que l’obligava a agafar aire i per tant trencava la frase. En tot cas, no semblava que fos un problema irresoluble.

En aquesta ocasió el director de l’orquestra va ser Santiago Serrate i es va notar l’experiència en direcció d’òperes. Va sonar més harmònica, més conjuntada. L’acompanyament de les veus va ser molt efectiu, i cal remarcar-ho: les va acompanyar i reforçar; no les tapava. El ritme va ser una mica ràpid pel meu parer, i aquesta òpera ja és prou dinàmica en si mateixa.

Un altre tema és el dels aplaudiments al llarg de tota la representació. És un fenomen que es dona en els concerts i en les representacions operístiques que es fan en els diferents teatres i auditoris. És un debat que caldria abordar de forma conjunta, entre tots, públic i intèrprets. Molts cantants opinen que els trenca la concentració i només això, sinó com tenen preparada tota la frase, amb la respiració inclosa, l’aturada els dificulta el reprendre el cant. I no solament als cantants, sinó a l’orquestra en el seu conjunt. El públic també està concentrat, gaudint de la música, i els aplaudiments, malmeten aquesta concentració. Si cal esperar a que el director de l’orquestra al final de la representació la “tanqui” i a vegades es veu que encara resta uns segons immòbil, com donant-se un temps per a tornar a la realitat, els trencaments continus deguts als aplaudiments, segur que els afecta d’una manera o d’un altre.

L’altre vessant de la qüestió, és que alguns intèrprets agraeixen els aplaudiments, ja que els esperona per donar encara més de si mateixos. A tot el dit fins ara, cal afegir que avui en dia es viu més dels efectes immediats, es vol una resposta ràpida, al moment, en aquest sentit els aplaudiments al llarg de tota l’òpera compleixen aquest paper: acció – reacció.

També s’argumenta que l’òpera s’ha anat encotillant i que caldria treure-li o si més no, afluixar-li. Com es pot veure, hi ha arguments per a tots. El que si que és cert, és que els aplaudiments tan freqüents durant la interpretació, destorben. A tall de reflexió, perquè aquest fet només es produeix en espectacles musicals i mai en un espectacle teatral o en el cinema?

Così fan tutte. W.A. Mozart. Òpera de Sabadell

Aquesta setmana ha començat la temporada 2017-2018 de l’Òpera de Sabadell que es representa en el Teatre de La Faràndula d’aquesta ciutat. L’obra amb que s’ha obert aquesta temporada ha estat Così fan tutte de Mozart. Es tracta d’una òpera bufa o “drama giocoso” del 1770, sent per tant una de les darreres òperes que va escriure Mozart.

L’argument es de sobres conegut. Don Alfonso (baríton baix), personatge que va teixint tota la trama, qüestiona a Guglielmo (baríton) i a Ferrando (Tenor) la fidelitat de les seves promeses, Fiordiligi (Soprano) i Dorabella (Mezzosoprano), adduint que son dones i no deesses i com a tals, volubles i infidels per naturalesa. Els joves accepten la juguesca que Don Alfonso els proposa, convençuts que la guanyaran.  Aquell es val de la criada de les joves, Despina (Soprano lleugera) per aconseguir els seus propòsits.

Sempre s’ha destacat d’aquesta òpera, la simetria de personatges i d’àries: tres personatges masculins i tres femenins. I és cert que així com a partir del s.XIX s’ha considerat que els personatges interpretats per la soprano i el tenor  constitueixen la parella protagonista, els que representen els caràcters més romàntics, en el cas de Così fan tutte, ambdues parelles comparteixen aquest rol. És cert que Fiordiligi en les seves àries Come scoglio immoto resta i sobre tot en Per pietà, ben mio, perdona,   expressa els seus sentiments de forma més pura i contundent i aquí es pot pensar que s’ha mantingut el paper tradicional de la soprano, però no és comparable amb altres heroïnes operístiques. El tenor també comparteix el paper protagonista  amb el baríton. I no podem oblidar el pes que la tercera parella formada per Don Alfonso i Despina, te en el desenvolupament de la trama.

Conseqüència del  comentat en l’apartat anterior, en aquesta òpera cal destacar el gran nombre de parts corals.

Tercet: La mia Dorabella capace non è

Duo Fiordiligi i Dorabella: ah guarda sorella 

Quintet: Sento, oh, Dio, ce hac questo piede

Quintet: Di scrivermi ogni giorno

Sextet: Alla bella Despinetta

Quartet: La mano a medate, movetevi un po

Duo Guglielmo i Dorabella: Il core vi dono

Duo Fiordiligi i Ferrando: Fra gli amplessi

Final: Fate presto, o cari amici

Font: Viquipèdia

Podem recordar com també a Les noces de Figaro es dóna aquesta mateixa estructura, arribant fins a set veus  en el final del segon acte: Esci omai garzon malnato

D’aquí la gran importància de totes les veus i no d’una sola. Per això voldria entrar ara en la representació que fa Òpera de Catalunya. Crec que cal destacar l’equilibri entre les sis veus amb un resultat extraordinari. I no és només les veus, sinó la part escènica,  d’assumir el paper i de fer-lo creïble per al públic. D’entrada la presència de Núria Vilà com a Fiordiligi, Anna Tobella en el paper de Dorabella i Elisa Vélez com Despina, ja feia preveure que ens trobaríem davant d’una nit d’èxit. Si afegim la presència d’Enric Martínez-Castignani com Don Alfonso, al que es va veure molt còmode en el seu paper, interpretant amb autoritat el personatge. La versatilitat de la seva veu li permet assumir  papers que requereixen un registre ampli. Els personatges de Guglielmo i Ferrando, interpretats per Carlos Pachón i Joan Francesc Folqué, van ser una sorpresa per a mi. No només no van desmerèixer al costat dels altres cantants, sinó que van reeixir sobradament en la part vocal i interpretativa. Serà fonamental per a la seva carrera que sàpiguen seleccionar els papers que en cada moment els vagi bé, sense forçar la veu.

Cal esperar que els problemes econòmics pels que està passant l’entitat es resolguin ben aviat i puguin continuar  la tasca de difusió de l’òpera i de formació de nous cantants. I els aficionat a l’òpera seguim tenint l’oportunitat de gaudir d’interpretacions com la que ara he comentat.

 

Carmen de Bizet . AAO de Sabadell

Tercera òpera de la temporada de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell.

Aquest cop el dia de l’estrena estava el teatre ple de gom a gom. Al tractar-se d’una òpera tan coneguda com la Carmen de Bizet, va fer de reclam i no quedava ni un seient buit. Quina diferència amb Manon Lescaut, amb el teatre mig buit!. Però millor així.

Acostumats a posades en escena més aviat minimalistes, en aquesta ocasió es va emprar  una solució absolutament diferent. De forma paral·lela es desenvolupen sobre l’escenari dues accions: el rodatge d’una pel·lícula sobre l’òpera Carmen, i el mon dels actors i les relacions que existeixen entre ells. En alguns moments, sobre l’escenari compartien espai, tots els cantants, amb una potència de veus i de moviments, realment complexe i segons com, una mica difícil de seguir.

Cal destacar l’actuació del Cor. Amb més de 30 anys d’experiència, te un paper fonamental dins de l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell. Està molt equilibrat en veus i textures i reforça als cantants.  En aquesta ocasió van intervenir també la Coral de l’Agrupació Pedagógica de Sant Nicolau, donant vida a la coneguda: Avec la garde montante.

L’òpera és un gènere que mostra els sentiments més primaris dels éssers humans. Això fa que sigui a temporal, que tingui vigència i que les persones es puguin veure reflectides en moltes d’elles. El que també és cert, és que amb l’evolució del temps, les interpretacions que fa el públic dels personatges, es van modificant. La violència contra Carmen, provoca un malestar molt relacionat amb la sensibilització social sobre aquest tema. Aquesta idea està perfectament explicada a l’article publicat a Viquipèdia  sobre Carmen:

La concepció del personatge de Carmen ha evolucionat amb la situació social de la dona en el pla sexual. De la tradicional concepció de la pecadora malvada que arrossega Don José a la tragèdia, a la visió més actual de la dona que reivindica la seua llibertat sexual en igualtat amb l’home. Don José, alhora, va ser vist inicialment com una víctima, que arraconada per les circumstàncies no té altra sortida que el delicte, mentre que actualment se sol donar preponderància al seu caràcter d’heroi dèbil, que davant d’una dona absolutament lliure, a la qual ni comprèn ni vol comprendre, reacciona amb un fútil acte de violència masclista. Aquesta possibilitat de diferents lectures, i l’adaptabilitat dels personatges a diferents interpretacions de la passió amorosa que protagonitzen, ha estat potser el factor determinant de la fascinació que el tema ha exercit sobre directors de teatre i de cinema. 

Tornem a la nit de l’estrena. La soprano Maite Alberola era Micaëla, paper que ja havia interpretat l’any 2014 a Bilbao. Em venen al cap la seva participació en el paper de Violeta en La Traviata o Mimí a La Boheme,  a Sabadell o de Fiordiligi a Cosí fan tutte al Liceu. Per tant no descobrim res de nou al parlar de la seva potència de veu i de la força de la seva interpretació. En alguns moments es te la sensació  que el seu volum de veu empetiteix el teatre.

Laura Vila, mezzo, és una presència habitual en l’òpera de Sabadell on ha interpretat diversos rols. L’actuació de l’altre nit va ser molt bona, amb una interpretació molt complerta, tant a nivell musical com interpretativa i teatral.

El tenor Enrique Ferrer va se el Don José. El currículum que consta en el programa de mà és molt extens i rellevant, però en la representació que ens ocupa, no va estar a l’alçada de altres actuacions (Manon Lescaut o Otello). En el primer acte s’el va veure insegur, amb la veu freda; va anar millorant al llarg de la representació, però cal esperar que en les successives representacions, hagi superat aquest primer entrebanc.

Toni Marsol, baríton, és com de casa. Entre les actuacions a l’òpera de Sabadell i el Gran Teatre del Liceu, es pot dir que anem seguint la seva carrera i ja està programada la seva participació en la propera temporada del Liceu en el paper de Masseto a Don Giovani  i com a Pietro Fléville a Andrea Chénier. En aquesta ocasió va interpretar el paper d’Escamillo. Molt convincent en el seu rol, amb una veu plena de matissos i autoritat.

Les interpretacions de Frasquita, Beatriz Jiménez soprano i Mercedes, Assumpta Cumí mezzo, van ser molt solvents.  En general, em van agradar més les veus femenines.

L’orquestra va ser dirigida per Santiago Serrate. Personalment no és del tipus de direcció que més m’agrada (austera, senzilla, directe, …).

Ara a esperar la propera temporada amb les representacions de Cosi fan tutte( Mozart), Don Carlo (Verdi), Cavalleria rusticana (Mascagni) i Pagliacci (Leoncavallo).

Manon Lescaut a Sabadell

Ja fa uns anys que segueixo la temporada  que l’Associació d’Amics de l’òpera de Sabadell programa any darrera any. Aquesta setmana van posar en escena Manon Lescaut de Puccini, amb l’atractiu afegit per a mi, de la participació com Lescaut d’un bon amic i gran baríton, Enric Martínez-Castignani. Pot semblar absurd, però abans de començar estava intranquil·la, tot i estar segura de que no hi hauria cap problema. Però anem per parts.

L’escenografia. Així com normalment la considero molt encertada i que amb recursos escassos  en treuen un gran profit, aquest cop  em va decebre. Sobre tot el primer i el quart actes. Els motius son diferents. En el primer acte, i degut a que havien de tenir preparat el vaixell del 3è acte, quedava l’escenari molt reduït. Aquesta circumstància s’intentava minimitzar amb una escala, que permetia l’entrada i sortida del cor i d’altres personatges, però que en certs moments era un batibull de gent amunt i a avall, que trencava l’escena. Però el més preocupant va ser a nivell acústic. Les veus quedaven concentrades en el poc espai que restava i no permetia que es sentissin correctament. Si afegim l’orquestra, que pel meu gust, va pecar de massa intensitat, el resultat no va ser el millor. En el quart acte, l’escenografia no donava en cap moment la sensació de desert, de calor, d’espai buit, sense possibilitats d’aixopluc. Més aviat trametia sensació de caos, d’un espai bigarrat, ple. En aquest cas tampoc l’il·luminació va ajudar.

El tenor, Enrique Ferrer, va tenir un començament incert. En el primer acte li va mancar seguretat i la veu sonava forçada. Potser és que com he comentat abans,  l’orquestra l’anul·lava, i ell va intentar resoldre la situació amb més potència de veu. El problema aleshores, era la manca de matisos i acabava per sonar tot igual. En els altres actes es va anar resolent aquesta situació, i el resultat global va ser força positiu.

L’Enric Martínez-Castignani, baríton, va tenir una actuació molt complerta. Compaginava la tasca actoral i la interpretació musical amb gran naturalitat. Et feia creïble el personatge,   els canvis de situació els interpretava amb tota naturalitat. Es pot dir que era l’element “sènior” de l’obra, i es notava. En el seu cant podies percebre els matisos, les modulacions, els canvis.

Manon va brillar. Svetla Krasteva va tenir una brillant actuació. Va mostrar un domini fantàstic, una coloratura de veu i un timbre meravellós. Va ser tot un plaer sentir-la.

De moment val la pena sentir a Angela Gheorghiu en la cèlebre ària del quart acte: Sola, perduta, abbandonata.

Llàstima que el teatre no es va emplenar. Per qui no va tenir ocasió de veure-la, cal estar amatents al web de VOTV i la Xarxa de Televisions Locals que enregistren les tres òperes d’aquest any. De moment ja està disponible Don Giovani en l’enllac:  http://votv.xiptv.cat/operacat

Don Giovanni de Mozart a Sabadell

Un any més l’inici de la temporada  de l‘Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell va ser un èxit. Enguany celebren la 35ena temporada d’òpera, el 30 aniversari de la creació de  l’Orquestra Simfònica del Vallès i per arrodonir-ho, cal afegir els 20 anys de l’Escola d’Òpera. Per tant es tracta d’una temporada molt especial.

I per començar, i molt adient amb l’època de l’any en que ens trobem, van posar en escena Don Giovanni de Mozart.

Citant paraules de Roger Alier en el programa de mà:

És potser la més famosa de les òperes de Wolfgang Amadeus Mozart …

I cercant a la web Operabase.com, es pot veure que aquesta es manté en el desè lloc del rànquing mundial en quant a nombre de representacions des de l’any 2011-2012, amb una mitja de 365 anuals. Per tant es tracta d’una obra ben coneguda. Aquest fet te una part positiva però també comporta que tothom la tingui molt interioritzada i classificada segons els cantants, la producció, etc. Qualsevol interferència es fa més palesa i les comparacions, encara que siguin odioses, venen al cap.

Al trobar-nos davant d’una òpera bufa, algú pot pensar equivocadament, que es tracta d’una obra menor. En canvi s’afirma que és la millor de totes les dedicades al mite de D. Joan, i compositors com Beethoven, Liszt o Chopin van crear variacions de les melodies principals de l’obra. També es conegut que Wagner es referia a ella com “l’òpera de les òperes”.

Encara que sigui una obra dedicada a Don Giovanni, es pot dir que és el seu servidor Leporello, l’autèntic protagonista. Ell fa de lligam entre tots els personatges, representa, sens dubte, la part còmica,  però en el moment final, copsa tot el drama del seu amo i canvia de registre. Aquest paper va ser interpretat per Toni Marsol, baríton que ja altres vegades l’hem vist actuant en el mateix escenari o en el Gran Teatre del Liceu (on properament interpretarà a Marullo a Rigoletto i aquesta mateixa temporada el veurem com Masetto al mateix Liceu). Tant la vessant teatral com musical em va semblar esplèndides.

Les sopranos Núria Vilà en el paper de Donna Anna i Eugènia Montenegro com a Donna Elvira, son també velles conegudes. Núria Vilà ha interpretat amb anterioritat a Sussana en Le nozze di Figaro, o Frasquita a Carmen, Musetta a La Bohème, la Primera Dama a La Flauta màgica o Anna a Nabucco. De la mateixa manera es poden citar les intervencions a les darreres temporades de l’Òpera de Sabadell d’Eugènia Montenegro com a Abigaille a Nabucco, Pamina a La Flauta Màgica, Eurídice a Orfeo, Liù a Turandot o Marcellina a Le nozze di Figaro.  El anar seguint a aquestes sopranos en diversos papers, permet veure l’evolució de la veu, del to, del timbre i d’una manera o altre, poder percebre quins son els rols en els que es mouen amb més desimboltura. Aquesta continuïtat suposa per a mi un valor afegit que aporta l’Òpera de Sabadell.

Per contra he de dir que era la primera vegada que sentia a la soprano Sara Blanch, i em va deixar absolutament perplexa. Omplia l’escenari: amb la seva personalitat, amb la naturalitat amb que cantava i interpretava, amb el domini de l’espai escènic, amb la veu. El proper mes de març estarà al Liceu a Thaïs de Massenet, interpretant el paper de Crobyle. Caldrà veure-la.

Em va decebre Sinho Kim en el paper del Commendatore. Aquí no puc oblidar a Anatoly Kocherga en la versió de Don Giovanni de Calixto Bieito que es va representar al Liceu l’any 2002. Em va fer sentir por, realment trametia la contundència i el dramatisme del moment.

 La producció va ser eficaç i es pot dir que va aconseguir una molt bona nota. En altres ocasions ja he comentat que les posades en escena, partint de recursos limitats, aconseguien uns nivells insuperables. És minimalista en tots els aspectes: materials i colors. Però la conjunció amb el joc de llums, fa que la suma de tots aquests elements, embolcalli l’acció dramàtica presentant-la als ulls del públic de manera complerta. Potser el moment de la baixada a l’infern de D. Giovanni va ser un tant previsible, però efectiva.

El cor cada cop sona millor. Totes les veus queden compensades i equilibrades.

Un aspecte que cal parlar son els aplaudiments que tallen contínuament la representació. Aquest mateix fenomen es dóna al Liceu i trenquen la concentració dels cantants i l’emoció del públic. En certes ocasions sembla lògic però, que s’aplaudeixi després de cada ària o duet, no és de rebut. En espectacles teatrals és inimaginable que s’interrompi l’obra, a les hores, perquè es fa i/o es permet en l’òpera? Potser de la mateixa manera que es demana que es tregui el so dels dispositius electrònics o que no es permet l’accés un cop començada la sessió, s’haurà de recordar al públic que la millor manera de manifestar el reconeixement a un cantant, és al final de tot.