Antoni Llena: En veu baixa. Fundació Vila Casas. Espais Volart.

La força de la fragilitat

En una de les visites a la Fundació Miró, havia una sala amb obres d’Antoni Llena relacionades amb Miró. Al parlar d’Antoni Llena, sempre em ve al cap l’obra Bestiola que forma part de la col·lecció de la Fundació Vila Casas i que es pot veure a Can Framis.

Antoni Llena. Bestiola, 2012
Antoni Llena. Bestiola, 2012

Ara que es pot visitar aquesta exposició monogràfica fins el 25 de juliol als Espais Volart, no he volgut perdre l’ocasió i com sempre que m’és possible, he optat per la visita guiada. Ara bé, crec que és millor primer visitar-la un sol, parar-se davant de cada obra, veure el conjunt, percebre l’evolució i les diferents etapes creatives de l’artista, etc. Amb aquesta primera impressió, sentir les explicacions, ens ajuden a descobrir detalls que ens havien passat per alt, o aprendre coses que desconeixiem totalment.

Es tracta d’una exposició Comissariada pel propi Antoni Llena. No sempre això és possible o fins i tot aconsellable. Hi ha moments en que cal una visió externa, una mica allunyada, per poder trobar les relacions o la millor forma de presentar les obres. Però, en el cas actual, les obres forman tanta part del propi artista i del que vol mostrar, que el criteri triat és el més adient.

Els textos d’Àlex Susana emmarquen l’exposició i contribueixen a situarnos. És molt interessant la idea del concert de música integrat per diversos moviments en que el propi artista rellegeix les seves obres i les reinterpreta, donant-lis una nova tonalitat.

Les obres en tres dimensions, fan que moltes vegades no es pugui afirmar si ens trobem davant d’una escultura o d’un quadre. Si alguna cosa defineix a Antoni Llena és el desig d’expressió allunyat dels ismes i la imposibilitat de ser encasillat en un moviment concret. L’ús de materials reciclats o de baixa qualitat, el poden fer semblar com proper a l’art povera. Però ràpidament aquesta idea es difumina fins a trobar el sentit personal d’Antoni Llena. La manipulació del paper, de baixa qualitat, és molt interessant. Com explicava la guia de l’exposició, Llena havia comentat que de petit perquè s’estes quiet, l’enviaven a un racó i amb unes tisores i paper, començava a retallar. Deseguida es va adonar que el tall era irrevocable, no tenia retorn, cosa que no passava amb un dibuix que sempre el podies esborrar. Per això sempre ha considerat el paper com un objecte, que conté tots els atributs de la matèria i que es pot transformar. Aquesta idea em sembla molt interessant.

Continua llegint “Antoni Llena: En veu baixa. Fundació Vila Casas. Espais Volart.”

Chema Madoz. Obra reciente 2019-2020. Galeria Elvira González

La relació que s’estableix amb les obres d’art i amb els seus creadors, abasta moltes parcel·les diferents. Ens toca directament a les emocions i al mateix temps ens provoca tot tipus de reflexions sobre el procés de creació i la seva relació amb el moment social. És cert que no sempre es produeix amb la mateixa intensitat, però quan has establert certa relació amb un o una artista en particular, totes aquestes sensacions s’expressen d’una forma més viva.

En el cas de Chema Madoz, aquest formigueig ja comença abans de veure una exposició seva. És el neguit del retrobament amb una obra que mai et deixa indiferent. Trobar-te envoltada de les seves obres, és com estar en un lloc acollidor, familiar, on saps amb certesa que et suggerirà un munt de idees i d’històries al mirar cada fotografia.

Perquè és això: cada obra et dona pautes per deixar que la teva imaginació voli lliurement. Es tracte de quedar-te mirant, amb la ment en blanc i escoltar el que l’obra et diu. Sempre m’ha agradat que Chema Madoz no posi títols a les seves obres, em sembla un acte de generositat amb les persones que les observen. Aquest diàleg i les idees que provoca, perduren en el temps. Recordo perfectament les primeres obres que vaig contemplar de Chema Madoz i el que em van suggerir.

Continua llegint “Chema Madoz. Obra reciente 2019-2020. Galeria Elvira González”

Edatisme i sexisme en la publicitat digital

Com es perpetuen les discriminacions a través de la segmentació del marquèting digital

Buscava un accessori de cuina per obrir pots, i vaig cercar a Internet per veure quines alternatives existien. Gran sorpresa: en la resposta havia tot un seguit de productes que s’anunciaven com adreçats a persones grans, “dones” o en altres casos, mestresses de casa, o persones amb artritis:

Abrebotella para personas mayores, manos débiles, artritis, mujeres…

para personas mayores, personas con discapacidades o artritis y ama de casa…

Al veure aquests anuncis, vaig estar buscant i buscant, i puc assegurar que no en vaig trobar cap que poses: “para hombres”.

Aleshores en els cercadors preguntava directament: Accessoris cuina Dones o Accessoris Cuina Homes. Els resultats, no per esperats van deixar de ser significatius. En el cas dels productes adreçats a dones, hi havia olles, motlles per fer pastissos de diferents formes, i barrejats pel mig, joguets eròtics. El llistat de productes per homes era ben diferent: tot tipus d’estris per fer barbacoa, ganivets especials per tallar carn o pernil, davantals de cuina amb dibuixos que consideren divertits, estris diversos relacionats amb el vi, etc.

Res d’això és gratuït. Sabem que els algoritmes que estan al darrera dels cercadors d’Internet, han sigut construïts, en la majoria dels casos per persones que assumeixen el rol masculí i que han plasmat els criteris o els rols que les empreses els hi han explicitat com a propis de cada sexe. La intel·ligència artificial que s’aplica està construïda en base a un seguit de conceptes, situacions, paraules, criteris, en els que no es vigila la neutralitat dels mateixos, al contrari, es busca arribar a sectors de població determinada. El resultat és una base de dades absolutament esbiaixada, discriminatòria i perpetuadora d’aquests rols. Només cal parar una mica d’atenció en els resultats que s’obtenen per a confirmar-ho.

Continua llegint “Edatisme i sexisme en la publicitat digital”

Rachel Ignotofsky. Mujeres en el arte

Un llibre il·lustrat de divulgació sobre les dones en l’Art.

Estem ja a Sant Jordi i he pensat en fer una proposta d’un llibre que reuneix diverses qualitats: és sobre art, presenta una selecció de 50 dones artistes, des del s.XXIII fins els nostres dies, te unes il·lustracions magnífiques i pot tenir interès per una públic molt ampli. A més es tracta d’un llibre escrit i il·lustrat per Rachel Ignotofsky, de la que ja tenim coneixement d’altres obres com Mujeres en la ciencia o Mujeres en el deporte.

Conté a més d’una fitxa per artista un apartat dedicat a les Fons que ha emprat l’escriptora. No es limita només a llibres publicats, sinò que incorpora publicacions on es poden consultar dades estadístiques, diverses pàgines web i material audiovisual: pel·lícules i videos.

Continua llegint “Rachel Ignotofsky. Mujeres en el arte”

Tot el que és sòlid s’esvaeix. Fundació Suñol

“Optar per l’abstracció és optar per un camí entre l’anacrònic i l’heroic”. Valentín Rpma

Ja en diverses ocasions he anat manifestant les meves preferències en relació a l’art i això marca els espais que amb més freqüència visito. La gran sort de poder comptar amb uns referents concrets, és que mai et deceben. Així dons es pot dir que anar a la Fundació Suñol, suposava la garantia de trobar-me en terreny conegut. Accedeixes a l’exposició i vas localitzant artistes coneguts: Uslé, Fina Miralles, Carmen Calvo, Tàpies, Ràfols-Casamada, Robert Llimós, Susana Solano, etc. És difícil explicar el que es sent en aquests moments devant de totes aquestes obres.

Però anem poc a poc.

La primera sorpresa ja es te abans d’entrar. El frontal de la Fundació Suñol, és un gran vidre. Però ja es nota que no és un vidre normal. Es tracte de la primera obra d’art de la Fundació que surt a l’encontre dels visitants i de totes les persones que passen pel carrer. És una obra de Martín Vitaliti.

Crec que val la pena veure-la i descobrir-la. Una bona idea és seure una estona en el banc del carrer que just està davant de la Fundació Suñol.

Però si algú està interessat en saber-ne alguna cosa abans de contemplar-la, deixo l’enllaç al document que està disponible en la web de la Fundació: Martín Vitaliti. La idea d’una imatge.

Martí Vitaliti. La idea d'una imatge. Un projecte de Martín Vitaliti en diàleg amb l’obra de Joan Hernández Pijuan. Fundació Suñol
Martí Vitaliti. La idea d’una imatge. Un projecte de Martín Vitaliti en diàleg amb l’obra de Joan Hernández Pijuan. Fundació Suñol

Aquesta exposició forma part d’una trilogia pensada per a donar a conèixer una part de la col·lecció. La primera exposició va ser: Obres mestres conegudes i la segona és la que actualment es pot visitar: Tot el que és sòlid s’esvaeix

Amb el perill de repetir el que darrerament tantes vegades se sent a dir en relació al increment de la informació en línia, en el cas de la web de la Fundació Suñol, crec que el valor no està en la quantitat d’informació sinó sobre tot en la qualitat de la mateixa. I no em refereixo només al grau de resolució de les imatges que ofereix, sinó sobre tot pel contingut didàctic del mateix.

És molt enriquidor poder seguir una visita virtual de l’exposició de la ma del seu comisari Valentín Roma. Em va cridar l’atenció el moment en que parla que en els moments actuals es dóna tal sobrecarga d’imatges hiper-realistes, que crear art abstracte és quasi una heroïcitat. És sorprenent. Certament s’agraeix veure art abstracte per la llibertat de pensament que otorga i per les possibilitats que obre de reflexió.

En la presentació d’aquesta exposició es pot llegir:

Tendim a pensar l’abstracció com un revers depurat de la realitat, com aquella part del que és invisible que per fi podem «veure davant els nostres ulls». De la mateixa manera, apreciem del pintor o de l’escultor abstracte que s’hagi atrevit a sintetitzar en un gest, en una taca i en una torsió de la matèria aquelles pulsions que animen el món. Tot i així, també és possible la hipòtesi que sigui el temps allò que registren les obres no figuratives, que el que està documentat per qui practica l’abstracció sigui un instant fugaç, una mena de parpelleig en què fins i tot el que és sòlid també s’esvaneixi.

Anant una mica més enllà, les obres d’art que no tenen títol, sempre m’han semblat d’una gran generositat per part de l’artista: és un acte de lliurament de la seva obra al públic, sense posar cap condició.

Per a les persones que volen conèixer una mica més a fons algunes de les obres que es presenten, és molt recomanable fer la visita guiada. És una visita participativa, amb comentaris dels presents i respostes a les preguntes que la persona que dirigeix la visita va plantejant.

Donant per sentada la subjectivitat dels comentaris que podria fer de les obres, crec més interessant posar-ne algunes de les que es poden veure. I sobre tot, una recomanació: No se la perdin.

  • Fina Miralles. Sense títol, 1979. Fundació Suñol
  • Susana Solano. Ballarí / Ballarina, 1979. Fundació Suñol
  • Mireia Calafell. Cartel·la en diàleg amb l'obra de Susana Solano. Fundació Suñol
  • Juan Uslé. Sense títol, 1999. Fundació Suñol
  • Ràfols-Casamada.Dijous, 1979. Fundació Suñol
  • Eva Lootz. Sense títol, 1980. Fundació Suñol
  • Martí Sales. Cartel·la corresponent a l'obra d'Eva Lootz. Fundació Suñol
  • Virginia Costa. Sense títol, 1996-2000. Fundació Suñol
  • Joan Hernández Pijuan. Paisatge, 1978. Fundació Suñol

Òpera de quatre notes de Tom Johnson

Òpera minimalista centrada en el propi món de l’òpera i les relacions entre els cantants.

El cap de setmana passat es va representar al Teatre de Sarrià, L’òpera de quatre notes de Tom Johnson, en una versió de Paco Mir.

De manera habitual el Teatre de Sarrià programa un cicle dedicat a l’òpera de cambra, on tenen cabuda aquest tipus d’obres musicals que no és fàcil veure. Però a més ho fan amb un nivell de qualitat altisim. En aquest sentit cal destacar també que és una gran oportunitat per conèixer veus encara no consolidades, però de gran bellesa i amb futur.

En aquesta ocasió es tracta d’un obra del compositor i crític, Tom Johnson. Es tracta d’un músic que com es defineix ell mateix és minimalista.

La idea del minimalismo es mucho más grande de lo que muchas personas creen. Incluye, por definición, cualquier música que funcione con materiales limitados o mínimos: piezas que usan solo unas pocas notas, piezas que usan solo unas pocas palabras de texto o piezas escritas para instrumentos muy limitados, como platillos antiguos, ruedas de bicicleta, o vasos de whisky. Incluye piezas que sostienen un ruido electrónico básico durante mucho tiempo. Incluye piezas hechas exclusivamente de grabaciones de ríos y arroyos. Incluye piezas que se mueven en círculos sin fin. Incluye piezas que configuran una pared inmóvil de sonido de saxofón. Incluye piezas que tardan mucho tiempo en pasar gradualmente de un tipo de música a otro. Incluye piezas que permiten todos los tonos posibles, siempre que se encuentren entre Do y Re. Incluye piezas que reducen el ritmo a dos o tres notas por minuto.

Tom Johnson. «Minimalist Music | Music 101»