Línies d’acció per superar els biaixos de sexe i gènere en Ciència

La tecnologia és neutral. Les persones que la desenvolupen i apliquen, son les que introdueixen els biaixos de sexe i gènere.

Continuant amb el tema de la Intel·ligència Artificial i els biaixos de sexe i gènere, he seguit amb molta atenció el cicle de conferències, debats i taules rodones, que han conformat el Projecte organitzat per la Fundació La Caixa conjuntament amb Barcelona Supercomputing Center i el Programa BioInfo4Women. Les sessions van començar el 16 de març i la darrera va ser el passat 16 de juny. Estic a l’espera de la publicació de les conclusions finals i dels reptes i línies de treball futures, però m’ha semblat tan interessant, que crec val la pena fer una petita ressenya sobre aquest projecte.

Encara que el tema estava focalitzat en relació a la salud, moltes de les coses que es van dir, es poden aplicar a altres sectors de la vida econòmica i social. Alguns dels aspectes que m’han cridat més l’atenció han sigut la constatació dels biaixos que es generen en el disseny dels algoritmes. Es pot parlar des de la selecció d’una mostra incorrecte o de les dades d’entrenament que siguin també poc acurades o directament esbiaixades. Segons com es construeixi un algoritme, si el que es cerca és l’eficiència en la resolució de casos, i s’aplica per exemple en el registre de nous pacients en un hospital, es podria rebutjar els malalts més greus per aconseguir una ràtio d’eficiència més elevada. L’experiència també demostra que les dones triguen més en anar a l’hospital, per tant quan s’està acumulant coneixement en l’algoritme, pot haver una desproporció important de persones d’un sexe en relació a l’altre, deguda a aquest fet.

Continua llegint “Línies d’acció per superar els biaixos de sexe i gènere en Ciència”

 Condemnen a violar a una noia germana del violador.

Ahir vaig llegir una notícia publicada a El Periódico, i em vaig quedar tan trasbalsada que he hagut d’esperar unes hores, abans de poder escriure. El resum dels fets es desencadena a partir de la violació d’una nena de 12 anys al Pakistà, mentre treballava al camp. El germà ho denuncia al Consell d’ancians del poble que decideixen la violació de la germana de l’agresor, una noia de 16 anys. La pena es du a terme en presència del seu pare  i dels 40 membres del Consell d’ancians. És esfereïdor constatar com els homes decideixen no només sobre el cos de les dones, sinò sobre tota la seva vida, ja que les conseqüències per ambdues noies les marcaran per sempre. Al costat d’aquesta brutalitat, les mares respectives , un cop van conèixer els fets, ho van denunciar a la policia. Prèviament, havien anat a demanar perdó i clemència i van intentar que no es portés a terme aquesta brutalitat. Un cop més, la seva opinió no es va tenir en compte i això que elles, com a dones podien entendre els efectes de tot el que habia succeït i les repercusions futures. En aquests moments les dues noies estan en un pis d’acollida per a dones. 

Evidentment la primera pregunta que ve al cap és, i el violador? El seu acte no li va reportar ni cap pena ni el rebuig del seu entorn.

No se si el fet d’haver crescut en aquest ambient pot fer que la percepció dels fets per part de les noies, sigui diferent a la nostra, ho dubto. A sobre podem pensar que dins de tot, el haver sortit la notícia als mitjans, ha permés que les joves hagin estat apartades del seu ambient i potser podran tenir una opció de vida diferent. Però immediatament cal pensar en quantes històries semblants passen cada dia, de les que no en tenim coneixement i amb finals tràgics. 

Un cop més hi haurà gent que clamin pel respecte cap a altres cultures, però crec que el fanatisme, mai es pot considerar una forma de cultura.

L’Educació sempre és un tema d’interés: l’opinió d’Inger Enkvist

Fa pocs dies va aparèixer un article al diari El País (el 13 de juliol) en el que es recollia una entrevista a l’ex assessora en Educació del govern suec,  Inger Enkvist

Moltes vegades hem sentit parlar de les bondats del model d’aquell país, dels bons resultats que sempre obtenen en l’informe PISA, de com han sabut compaginar el temps dedicat a les matèries curriculars amb el dedicat a les activitats extraescolars, i per tot això és motiu de reflexió el contingut de l’esmentada entrevista i les opinions que en ell es posen de manifest.

Los niños tienen que desarrollar hábitos sistemáticos de trabajo y para eso necesitan que un adulto les guíe. Aprender requiere esfuerzo y si se deja a los alumnos elegir, simplemente no sucede”.

Aquesta primera afirmació sembla estar en contradicció amb el sistema que s’aplica en les escoles del nostre país, on podem veure com nens i nenes de 4 anys, ja trien sobre quin projecte volen treballar. Certament, el professorat sap nodrir de contingut el tema seleccionat i segur que és positiu que des de ben aviat, aprenguin a negociar, a defensar els seus criteris i al mateix temps, a valorar les opinions dels altres. Però a partir d’un moment determinat cal inculcar el valor de l’esforç  i l’alegria pels èxits obtinguts a base al mateix.

Un niño puede concentrarse en una tarea por iniciativa propia, pero normalmente será en el juego. Aprender a leer y escribir o matemáticas básicas requiere trabajo y nadie se siente llamado a dedicar un esfuerzo tan grande a asimilar una materia tan complicada. Se necesita apoyo, estímulos y algún tipo de recompensa, como la sonrisa de un profesor o la felicitación de los padres.

Saber relacionar-se amb un grup i acceptar les conseqüències de certes accions que quedin al marge de les pautes establertes, s’ha d’ensenyar des de bon començament. Les fites marcades, la importància de complir-les, és una base pel futur de la persona.

En la vida adulta, todos tenemos fechas tope, momentos de entregar un texto y esto se aprende en la escuela. Con los exámenes el niño aprende a responsabilizarse y entiende que no presentarse a una prueba tiene consecuencias; no lo repetirán para él. Si no cumplimos con nuestras obligaciones en la vida adulta, pronto nos veremos descartados de los ambientes profesionales. Los exámenes ayudan a desarrollar hábitos sistemáticos de trabajo.

A vegades espanta quan docents afirmen que no cal ensenyar determinades coses perquè els nens i nenes ja ho trobaran a Internet o be que no no els servirà de gaire pel futur i que es poden obviar. Aquestes idees estan plenes de contingut mercantil i deixen de costat el plaer que pot comportar el saber de determinades coses, encara que no serveixin “per guanyar-se les garrofes”. És preocupant les seves afirmacions sobre la desmotivació del professorat i que moltes vegades, el nou sistema educatiu, expulsa als mestres més bons de les aules. Un cop més cal recordar que l’escola i el sistema educatiu en general, no només ensenya, sinó que educa, i aquest terme abasta tota la vida d’una persona. Així dons, tenir els millors docents és fonamental per a la tasca que han de dur a terme.

Aquest article porta de nou a l’actualitat les opinions de Connie Yowell , especialitzada en Psicologia i Educació per la Universitat d’Stanford. Manté que les escoles no son el lloc adient per a provar noves metodologies, donat que la innovació comporta errors i la societat no es pot permetre errar en l’educació.

A la vida funciona la llei del pèndul: es va d’un costat a l’altre i gràcies a aquest moviment, els rellotges amb aquest mecanisme funcionen. El que cal es trobar l’angle just del moviment.

Innovació educativa

M’ha interessat molt l’entrevista realitzada a Connie Yowell, impulsora de l’organització americana, Learning redesigned for the Connected Age.

El tema de l’Educació és sempre un tema d’actualitat, encara que les opinions que s’expressen no sempre coincideixen ni vagin en la mateixa direcció. En el que es coincideix és en la necessitat de modificar els continguts i la forma d’ensenyar que s’ha aplicat de forma interrompuda al llarg dels anys. Es parla molt d’innovar l’escola i precisament per això m’ha cridat l’atenció el que afirma Connie Yowell:

La innovación no tiene que nacer en las escuelas, que son muy resistentes al cambio.

Los colegios no son laboratorios donde probar nuevas metodologías porque la innovación conlleva prueba y error, y por lo tanto, fracasos. Son espacios de mucha relevancia donde nos jugamos mucho. Los profesores están enseñando al hijo de otra persona y esos conocimientos influirán en su futuro. No podemos esperar que sean las escuelas las que lideren el cambio.

Partint d’aquesta idea, és important que les entitats culturals i de lleure i l’Administració, facin l’esforç de modificar, redefinir, potenciar i dotar de mitjans, altres àmbits i espais de relació dels nens i nenes i del jovent en general.

Hay que acabar con la idea de que las escuelas son los únicos lugares para el aprendizaje. En cualquier rincón de la ciudad hay conocimiento.

Un cop més cal remarcar que l’educació no és una tasca que han de realitzar de forma exclusiva els mestres i professorat, sinó que correspon  a les famílies, a l’escola i a la societat en general. Aquí ens trobem davant d’un punt delicat: el sentiment de propietat dels fills per part de la família. No s’accepta que una persona aliena, pugui reprendre o explicar a una criatura que no es “seva” el perquè una cosa és incorrecte. En canvi, a vegades un pot estar distret i caldria acceptar de forma positiva que un altre persona pugui fer una indicació o recomanació a un dels nostres (evidentment si es fa amb respecte i no intentant imposar criteris personals). No es parla de socialitzar els fills, ni mot menys, sinó de repartir la tasca educadora i que cada part de la societat assumeixi la responsabilitat que li pertoca. Tal com s’entén actualment, sembla que l’educació finalitza quan s’acaba l’etapa escolar i no és així: aquesta segueix al llarg de tota la vida.

Cal cercar la millor manera d’ensenyar i d’educar. Formes tradicionals han deixat de ser vàlides i aquí si que cal aplicar l’innovació, la cerca de noves vies.

Los jóvenes de hoy aprenden de forma efectiva cuando coinciden tres elementos. Les interesa un tema, encuentran a un grupo de personas que comparten esa inquietud y ese aprendizaje les sirve para algo en su día a día. Eso es el aprendizaje conectado. La tecnología y las herramientas online permiten que esos tres factores coincidan y por eso son críticas para transformar la manera en la que aprendemos. Según uno de los estudios que realizamos en el que participaron más de 1.000 jóvenes, el 95% de ellos se comunican con sus amigos a través de redes sociales y entre el 10 y el 15% son activos en comunidades online de videojuegos, moda… El intercambio de contenidos y el aprendizaje que se da en esas plataformas es extraordinario.

Aquests tres punts es poden aplicar al llarg de tota la vida, tant l’escolar com la professional: tenir interès i motivació pel que es fa en el dia a dia, participar d’un ambient col·laboratiu i cooperatiu i tenir un objectiu concret a assolir, del que un sent que en forma part. I no es pot deixar de banda la tecnologia. Les eines tecnològiques han d’ajudar a aconseguir els tres aspectes citats amb anterioritat i, un cop més, això és vàlid en qualsevol etapa vital. En aquest sentit posaria especial èmfasi en potenciar l’educació en etapes en les que es pot produir analfabetisme digital, que pot deixar fora de l’aprenentatge a alguns segments de la societat.

 

 

La doble discriminación de las mujeres negras en ‘Figuras ocultas’

No hi ha cap dubte que és convenient anar fent visibles a tantes i tantes dones que han deixat empremta en diferents activitats en les que han intervingut al llarg de la seva vida.
Poc a poc es van fent “visibles”. En els darrers temps hem pogut conèixer el paper d’algunes d’elles en el mon de la música, o en el desenvolupament de l’arquitectura, o en el camp de la ciència. Sembla que fos un fet extraordinari i que per això es destaca en els mitjans. Cal esperar que arribarà un dia que apareixeran aquestes històries amb tota normalitat.

A més de les tres dones protagonistes de la pel·lícula que es comenta, sorprèn l’existència de tot el departament de calculadores. No sembla que existeixi un departament igual en l’ala dels blancs. Quina contradicció que a aquestes persones se’ls atribueixi una responsabilitat tan gran que comporta un cert reconeixement de la seva vàlua, i al mateix temps siguin anul·lades i tractades de manera tan ignominiosa!.

Un cop més cal fer esment a l’educació. Sense uns bons mestres que van descobrir, motivar i recolzar-les a elles i a les famílies, s’hauria perdut tot aquest coneixement. Els van despertar la curiositat, el desig d’anar sempre endevant, de no conformar-se amb el que tenien. I a més amb  naturalitat, sense falses humilitats.

Com sempre passa quan veus un film que parteix de fets reals, voldria saber quanta ficció hi ha i quina va ser la realitat. S’intueix la duresa de la situació, però només ens deixen veure algunes pinzellades. El sentit de solidaritat s’ens presenta de manera molt nítida, cal pensar que va ser realment així. Al final van aconseguir els seus propòsits, però el cost personal va ser molt alt.

No és casualitat que aquesta pel·lícula s’hagi fet en l’època del President Obama, però caldrà estar a l’aguait per que no es facin passos enrere, ara que ha arribat un nou inquilí a la Casa Blanca

hombresmujeresyfeminismo

En plena temporada de premios cinematográficos (BAFTA, Oscars, Golden Globes, etc.), hay una película que me gusta y emociona especialmente: ‘Figuras ocultas’ (‘Hidden Figures’). Antes de compartir con vosotros su sinopsis, echad un vistazo a esta imagen del film:

feminismo-negro-figuras-ocultas-fox

En la fotografía podemos ver a un grupo de trabajo de la NASA compuesto por 30 personas. De esas 30 personas, solo hay una mujer. Además, de esas 30 personas, 29 son blancas y únicamente una es de raza negra. Llamativo, ¿verdad?

En los años 60 (y, por desgracia, a veces también en la actualidad), esta imagen no resultaba extraña. ‘Figuras ocultas’ narra la historia real de tres mujeres negras que trabajaron en importantes proyectos espaciales de la NASA, como la puesta en órbita del astronauta John Glenn. Es importante tener en cuenta que las tres protagonistas de la historia, así como el resto de sus compañeras afroamericanas, sufrían una…

View original post 336 more words

A voltes amb l’Educació

És per tots coneguda la manca de consens que la LOMCE o popularment anomenada Llei Wert, va generar en el parlament i en gran part de la població durant la seva tramitació i posterior aprovació.

Les noves circumstàncies polítiques, propiciades per la manca de majoria absoluta del govern actual ha fet, que el propi govern,  coneixedor de les crítiques  que s’han expressat tan des de dins del seu partit, com des d’algunes comunitats autònomes i des de els altres partits polítics, hagi corregut a modificar alguns dels aspectes de la citada llei. És evident que el nou govern no volia començar el seu mandat veient-se qüestionat per sectors del PP (al marge de l’oposició) i ja en la sessió d’investidura van anunciar la modificació de la valoració acadèmica de les revàlides.

No és menyspreable aquest pas enrere, però tampoc podem ser tan babaus com per a no veure que no ha sigut un avenç atribuïble només als partits, sinó una maniobra estratègica del nou govern. Que tothom estigui satisfet no ens pot fer perdre de vista la realitat. Davant de la presentació aquesta setmana dels resultats  de la prova TIMSS (Estudi de les Tendències en Matemàtiques  i Ciències), el secretari d’ Estat d’ Educació, Marcial Marín, va declarar  que Espanya està “en el buen camino” i va atribuir l’èxit a  “una nueva ley educativa (LOMCE) que ha pretendido atender a la diversidad”. És estrany que hagin corregut a modificar alguns aspectes de la LOMCE i que vagin traient pit per la formació d’una comissió per parlar d’un possible pacte d’Educació, i amb pocs dies de diferència, es dediquen a lloar els resultats obtinguts gràcies a l’esmentada llei. Aquí es veu el llautó!

És simptomàtic de la importància que es dóna a l’educació, el fet que revisant els estudis  del CIS (Centre d’Investigacions Sociològiques), es veu que el darrer que es va dedicar explícitament a aquest tema, es del 18 de novembre de 2008: “Imagen social de la educación en España”. I des d’aquesta data fins ara, s’han realitzat 15 estudis més de diverses temàtiques.

Sorprèn més quan a l’ analitzar els problemes que més preocupen a la població espanyola i que queden recollits en el Barómetro mensual que elabora el mateix CIS (el darrer del setembre de 2016), si agafem les respostes dels que consideren el principal problema tant a nivell global com si s’analitza tant en quant els afecta a ells personalment, l’EDUCACIÓ sempre apareix en sisè lloc,

CIS. Barómetro 09/2016

Si tenim present que hi ha una llista de 46 problemes, que l’educació ocupi el lloc 6, denota un nivell de preocupació de la població molt elevat. I caldria treure ja el problema de la falta de govern, pel que presumiblement, en el proper baròmetre, pot situar-se en el cinquè lloc. Aquesta prioritat de la ciutadania no sembla correspondre’s amb l’interès demostrat fins ara pels governs del PP.

 

Caldria aprofundir molt més en el significat d’aquesta preocupació de la població. Si es miren els objectius de l’estudi del CIS de l’any 2008:

  1. ¿Cuáles son los factores, elementos, indicadores que articulan la percepción social de la calidad educativa?
  2. ¿Qué se entiende/percibe como calidad educativa según etapa-nivel-ciclo educativo: primaria, secundaria, bachiller?
  3. Percepción del cambio a este respecto en España en los últimos años. Elementos que están detrás de ese cambio.
  4. Ejes estructurales que definen la calidad educativa.
    1. Titularidad del centro: público, concertado-religioso, concertado-no religioso, privado-
      
      religioso, privado-no religioso, internacional.
    2. Agentes implicados: instituciones públicas (estatales, autonómicas, rurales, urbanas,...);
      
      políticos (la y los políticos, leyes: LOE, LOCE,...); familia (tipos de familias), técnicos
      
      (profesorado, equipos de apoyo formadores, dotación), AMPAS, alumnos.
    3. Contenidos curriculares: materias básicas, transversales, optativas,

es troben a faltar objectius relacionats amb el desenvolupament global de l’alumnat (valors personals i com a ciutadans, millora de les aptituds, maduració i relació amb l’entorn, etc. ) i no només que es tractin aspectes curriculars. El Pacte per l’Educació esperem que incorpori aquests punts i que contempli un canvi substancial en la formació inicial dels mestres. Fora be tornar a recuperar el sentit de “mestre”, persona amb autoritat moral reconeguda pels seus alumnes, que segueixen les seves indicacions a fi d’aconseguir un bon nivell de coneixements i paralel·lament, desenvolupar-se com a persones.