Òpera de quatre notes de Tom Johnson

Òpera minimalista centrada en el propi món de l’òpera i les relacions entre els cantants.

El cap de setmana passat es va representar al Teatre de Sarrià, L’òpera de quatre notes de Tom Johnson, en una versió de Paco Mir.

De manera habitual el Teatre de Sarrià programa un cicle dedicat a l’òpera de cambra, on tenen cabuda aquest tipus d’obres musicals que no és fàcil veure. Però a més ho fan amb un nivell de qualitat altisim. En aquest sentit cal destacar també que és una gran oportunitat per conèixer veus encara no consolidades, però de gran bellesa i amb futur.

En aquesta ocasió es tracta d’un obra del compositor i crític, Tom Johnson. Es tracta d’un músic que com es defineix ell mateix és minimalista.

La idea del minimalismo es mucho más grande de lo que muchas personas creen. Incluye, por definición, cualquier música que funcione con materiales limitados o mínimos: piezas que usan solo unas pocas notas, piezas que usan solo unas pocas palabras de texto o piezas escritas para instrumentos muy limitados, como platillos antiguos, ruedas de bicicleta, o vasos de whisky. Incluye piezas que sostienen un ruido electrónico básico durante mucho tiempo. Incluye piezas hechas exclusivamente de grabaciones de ríos y arroyos. Incluye piezas que se mueven en círculos sin fin. Incluye piezas que configuran una pared inmóvil de sonido de saxofón. Incluye piezas que tardan mucho tiempo en pasar gradualmente de un tipo de música a otro. Incluye piezas que permiten todos los tonos posibles, siempre que se encuentren entre Do y Re. Incluye piezas que reducen el ritmo a dos o tres notas por minuto.

Tom Johnson. «Minimalist Music | Music 101»

Lessons in Love and Violence. Liceu Ópera Barcelona

Una òpera que no deixa indiferent. Com diu George Benjamin, la idea d’explicar una història i no de representar-la que li va suggerir el llenguatge de Crimp, el va ajudar a trobar una forma nova d’expressió

Crec que puc començar dient que vaig tenir el privilegi de veure l’òpera Lessons in Love and Violence al Liceu de Barcelona.

Al tractar-se d’una obra nova, vaig voler preparar-me una mica i conèixer millor tant al compositor, George Benjamin, com la seva música. En paral·lel vaig cercar informació sobre el “llibretista” Martin Crimp, dramaturg britànic d’amplia trajectòria o sobre Katie Mitchel que signa la posta en escena. En aquesta línia, vaig seguir la conferència preparatòria que la Sra. Rosa Mesegué va fer pels Amics del Liceu, que em va semblar molt interessant i molt ben documentada. Evidentment no podia deixar d’escoltar les altres òperes i composicions de George Benjamin. Per sort, estan disponibles tant a Youtube musica com a Spotify i a medici.tv

A l’anar un parell de dies després de l’estrena, em va permetre llegir les crítiques i comentaris escrits en post, per persones especialitzades. Amb tota aquesta “motxilleta” plena vaig anar al Liceu.

La veritat és que vaig gaudir moltísim. Vaig tenir la sensació d’haver assistit a un espectacle complert: música, teatre, escenografia, bons texts, etc. Com moltes vegades s’ha dit, l’òpera és un gènere que no pot desaparèixer mai perquè ens presenta els sentiments i emocions humanes, i aquestes, poden presentar-se de formes diferents, però la realitat és que no han canviat gaire al llarg del temps. L’ambició, el poder, la passió, la violència, han estat sempre presents en totes les èpoques.

D’aquí que una temàtica que podria semblar fora de lloc i ja superada, esdevingui tan actual. La posta en escena recolzava en tot moment el sentit del drama que s’estava desenvolupant. La transformació dels elements feien percebre clarament l’ambient de destrucció que es produïa. La presència del acuari al començament, amb l’aigua neta, plena de peixos de colors vius, amb les plantes verdes i el canvi que es va produint fins a ser un espai mort, brut, de color marrò, aconseguia que es percebés aquest ambient de degradació. Fins i tot un detall que pot semblar mínim om va ser el canvi de cobrellit, passant d’un més ric i de color al començament, per canviar a un blanc, senzill, era tota una declaració d’intencions.

Continua llegint “Lessons in Love and Violence. Liceu Ópera Barcelona”

La flauta màgica de Mozart. Amics de l’Òpera de Sabadell.

Un any més, l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell va obrir la temporada operística. Aquest cop, van posar en escena la darrera òpera de Mozart, La Flauta Màgica. És sabut que es tracta d’una de les òperes més representades i més reconegudes. Mozart la va compondre simultàniament amb la Clemenza di Tito. Es pot parlar de la gran diferència entre ambdues, ja que la primera, va ser una obra d’encàrrec, dedicada a la coronació de Leopold II d’Austria, i La Flauta Màgica, va ser una òpera còmica escrita en base a la idea del seu amic Emanuel Schikaneder. A més, es va pensar per a ser representada en un teatre popular i per tant, dirigida a un públic, a priori, menys exigent en els nivells musicals. La quantitat de recitatius que conté l’allunyen de l’òpera italiana i es considera la primera òpera alemanya.

No és la primera vegada que he assistit a una posada en escena d’aquesta òpera al Teatre de la Faràndula de Sabadell per part de l’AAOS, i un cop més cal destacar l’esforç d’innovació. A ningú s’ens escapa que en els moments actuals, no s’està per llençar la casa per la finestra, i és precisament per això, quan adquireix més valor la imaginació i la cerca de solucions creatives que contribueixin a destacar els trets més importants de l’obra. La tasca d’aproximació de l’òpera a tots els públics, allunyant-la del elitisme a la que sempre se l’ha volgut restringir, mereix el reconeixement i suport.

Darrerament s’ha parlat molt de la retirada de películ·les del fons d’algunes distribuïdores per la temàtica sexista o racista. Escoltant La Flauta Màgica, un pensa que podria ser considerada una gran candidata a ser retirada de la circulació. La nit que és la part negativa, l’obscuritat, està interpretada per una soprano (femení). Per contra, la saviesa i la justícia es reserva a un baix (masculí). I que dir de Monostatos: assetjador i negre. I tot el discurs relacionat amb les dones, no s’aguanta per enlloc, vist amb els criteris actuals. Per no parlar també de les diferències socials, etc. En tot cas, cal situar la temàtica en el seu moment històric i en el seu context i aprendre de la història per superar antics esquemes.

El que és innegable és la força de la música. No per ser-nos tan coneguda, deixes de trobar aspectes nous. En les representacions d’aquesta temporada, l’orquestra és més reduïda per poder garantir la separació entre els músics. És evident que repercuteix en el resultat final, però així i tot, l’orquestra va estar a un bon nivell.

Tant el tenor Marc Sala, com el baríton Carlos Pachón, van aconseguir un bon nivell musical i interpretatiu. No es pot oblidar que Marc Sala va debutar amb aquest paper. La soprano lírica Serena Sáez en el paper de Pamina, va demostrar una gran preparació i domini de la veu. Tal com he dit en altres ocasions, sempre cerco a Operabase per veure la trajectòria dels cantants: els papers que han interpretat, els teatres en els que han actuat, produccions, etc. Per això cal reconèixer la gran categoria de tots els cantants que van intervenir. Un resultat global més que positiu.

Ojalà es pugui veure tota la temporada.

Òpera. Passió, poder i política. Caixa Forum

L’exposició que actualment es pot visitar al CaixaForum de Barcelona, va ser presentada per primer cop al V&A de Londres al setembre de 2017. En Col·laboració amb el King’s College de Londres, i a través de la plataforma FutureLearn, es va programar un curs entorn al tema de l’òpera (Putting on an opera today vs. 200 years ago). Va ser molt interessant perquè es va poder revisar tots els elements que conformen una òpera, des de perquè es tria una òpera i una producció i no un altre o el paper que juguen els dissenyadors del vestuari, el director o directora artística, la direcció musical, la coreografia, les llums, elements audiovisuals, etc. A més de les diferents veus i l’orquestra. S’estudiava l’evolució de l’òpera des de la seva aparició, visionant diferents òperes per analitzar cada un d’aquests aspectes. I no només això, sinó que es plantejaven qüestions importants relacionats amb l’evolució i els espais i formes actuals de representació (per exemple aspectes que abans definien una òpera i que actualment han variat: representació en un teatre tancat o absència de micròfons, etc.)

No és d’estranyar, que tingués un gran interès en veure aquesta exposició.

Tal com s’explica en el fulletó de mà, es tracta d’un viatge que s’inicia el 1642 a Venècia, amb Monteverdi i que conclou el 1934 a Leningrad amb Xostakóvitx, passant per Londres (1711, Händel), Viena (1786 Mozart), Milà (1842 Verdi), París (1861 Wagner), Barcelona (1896 Albéniz) i Dresden (1905 Strauss), mentre es repassen les estrenes de òpera en qüestió que es va produir en aquesta ciutat. Aquest viatge permet, no només conèixer les vicissitud de cada òpera, sinó situar-la en el context polític, econòmic i social de la ciutat i del país. I tot això mentre en cada sala, es pot escoltar pels auriculars fragments de l’òpera que es presenta.

Es tracta d’una exposició que requereix temps (un parell d’hores com a mínim per veure-la amb calma). Hi ha molta documentació, objectes i sobre tot, fragments d’òpera que val la pena visionar i escoltar. En la primera sala, en una pantalla d’alta resolució, es succeeixen fragments d’altres òperes en un recorregut força complert. És molt interessant la relació de cada una d’elles, amb els temes i les emocions que aborden: llibertat, sensibilitat, terrorisme, identitat, poder, amor, et.

Els pescadors de perles de Bizet al Liceu

El passat dia 13 de maig, es va representar per primer cop en francès al Teatre del Liceu de Barcelona, l’òpera Els pescadors de perles de Georges Bizet.

Les crítiques (1) es van centrar bàsicament en la direcció d’ escena de Lotte de Beer . Aquesta directora està cada cop més present en els teatres d’òpera de primer nivell i és innegable que està aportant una visió nova, diferent en les seves produccions.

En aquest cas, ha traslladat l’acció a un reality, on els cantants assumeixen el paper dels concursants i el cor representa l’audiència que des de les seves cases segueixen el programa i amb les seves votacions, decideixen el futur dels participants.

En altres ocasions ja s’ha produït el debat de fins a quin punt es pot traslladar l’acció a un entorn absolutament diferent al que consta en el llibret original, però no deixa de ser un tema subjectiu. Recordem les posades en escena de Calixto Bieito o de la Fura dels Baus, per exemple.

Personalment em va agradar molt el plantejament: l’acció no distreia del fons de l’obra. Al contrari, ajudava a pensar com moltes situacions del passat poden ser traslladades al present. Cada dia es pot seguir un reality a través de les pantalles de la TV o a través d’Internet i participar des de les xarxes socials, en el desenvolupament del mateix. No és un espectacle que un es pot mirar des de fora, com a simple espectador, sinó que ens fa partícips i posa de manifest el comportament humà, portant a la reflexió més profunda d’una realitat que estem vivint i de la que participem d’una forma o un altre. Posar en evidència aquests fets, és totalment oportú. L’òpera és un element cultural viu, que s’insereix en un moment i en un context social específic i com a tal, no pot quedar-se al marge. El suport audiovisual és molt encertat i contribueix a aquesta reflexió.

Entrant en la part estrictament musical, cal recordar que aquesta va ser la primera òpera de Bizet, estrenada quan tans sols tenia 25 anys. Està sota la influença oriental del moment, però es considera que és més en el sentit formal que no pas en el real. No es tenia un coneixement acurat de la música oriental ni tans sols de la cultura i forma de vida. En aquest sentit, es parla de la gran diferència entre la música de Bizet i el llibret i moltes vegades es cita el comentari de Berlioz que feia referència a que si s’hagués proporcionat un bon llibret, s’hauria aconseguit una obra mestre.

Cal destacar que aquest cop s’hagi representat en francès. Ja en el moment de l’estrena es va cantar en italià i ha sigut el més habitual. Llegint i escoltant opinions de diversos intèrprets, destaquen les diferències i les dificultats en la dicció i en el fraseig i en el ritme.

La direcció musical està a càrrec d’Yves Abel bon coneixedor de l’òpera francesa com a fundador i director de Opéra Francais de New York. Em va cridar l’atenció la disposició d’alguns components de l’orquestra el que descompensava la sonoritat de la mateixa.

La posició del cor és la que menys em va agradar. Entenent la idea i el paper que se li vol fer jugar, la disposició de les veus, el fet que el so arribi des de darrera de la pantalla on estan ubicats, no permet obtenir un resultat òptim. Des de fa temps es reclama la necessitat d’enfortir el cor i potser aquest cop és una de les vegades en que es fa més palesa aquesta necessitat.

Un cop apaivagats els ànims i feta una reflexió tranquil·la, serà el moment de valorar de nou aquesta producció. De moment podem gaudir de l’extraordinària veu d’Alfredo Krauss:

Alfredo Kraus, as Nadir, sings “Je Crois Entendre Encore” from Georges Bizet’s “Les Pêcheurs De Perles.” From 1970.

(1) Vegeu alguns dels articles apareguts al respecte:

La Vanguardia el passat dia 7 de maig, signat per Maricel Chabarria. Qué pasa cuando convertimos a Bizet en un reality show

ElNacional.cat. Antoni Bofill. Uns pescadors sense perles. 14 de maig de 2019.

Ara.cat . Jaime Radigales. 14 de maig de 2019. Pescadors d’aigua dolça en un Liceu plató de ‘reality’

OperaActual. Fernando SANS RIVIÈRE. Barcelona: ‘Pescadores de perlas’, el reto en directo. 15 de mayo de 2019.

L’elisir d’amore. Amics de l’Òpera de Sabadell

El passat dia 13 de febrer es va representar L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti al Teatre de La Faràndula de Sabadell.

Es tracte d’una de les òperes més conegudes i representades. A tall d’exemple, en els darrers cinc anys (2013-2018) s’ha posat en escena 1702 vegades, amb 414 produccions, ocupant el dotzè lloc (el primer és La Traviata de Verdi) , i la previsió de representacions que es faran al llarg del 2019 a Europa i EEUU, és de 162.

A la revista operaactual es llegeix:

Aquestes dades corroboren el fet que quasi la totalitat de les persones que van a veure i sentir aquesta òpera, la tenen molt interioritzada, que moltes de les àries els hi son conegudes i a més les han sentit interpretar per diferents tenors i sopranos.

Amb tots aquests ingredients, l’èxit estava garantit. Però el mateix dia de l’estrena, i abans de començar la representació, van comunicar la mort d’en Xavier Gondolbeu, cofundador de l’Escola d’Òpera de Sabadell i de l’Orquestra Simfònica del Vallés i membre del patronat i de la Fundació Òpera de Catalunya. Es percebia l’emoció i es va trametre al públic i als intèrprets, influint segurament en alguns moments.

La producció va estar molt encertada. El joc de llums a través del sol i de la lluna, va ser molt efectiu i d’una gran bellesa.

El paper d’Adina va ser interpretat per la soprano Núria Vilà. Des de fa com a mínim quatre anys, és present en el repartiment de les diferents temporades operístiques de Sabadell, així dons la seva veu i el seu registre es prou conegut. Un cop més va fer una interpretació molt acurada i es perceb un canvi en la veu amb registres més lírics.

El tenor César Cortés va interpretar el paper de Nemorino. Cal destacar la tasca actoral, amb una actuació molt natural que semblava que no li costava gens, tot plegat proporcionava veracitat al personatge. La veu molt maca, encara que en algun moment semblava que no controlava prou bé la respiració el que l’obligava a agafar aire i per tant trencava la frase. En tot cas, no semblava que fos un problema irresoluble.

En aquesta ocasió el director de l’orquestra va ser Santiago Serrate i es va notar l’experiència en direcció d’òperes. Va sonar més harmònica, més conjuntada. L’acompanyament de les veus va ser molt efectiu, i cal remarcar-ho: les va acompanyar i reforçar; no les tapava. El ritme va ser una mica ràpid pel meu parer, i aquesta òpera ja és prou dinàmica en si mateixa.

Un altre tema és el dels aplaudiments al llarg de tota la representació. És un fenomen que es dona en els concerts i en les representacions operístiques que es fan en els diferents teatres i auditoris. És un debat que caldria abordar de forma conjunta, entre tots, públic i intèrprets. Molts cantants opinen que els trenca la concentració i només això, sinó com tenen preparada tota la frase, amb la respiració inclosa, l’aturada els dificulta el reprendre el cant. I no solament als cantants, sinó a l’orquestra en el seu conjunt. El públic també està concentrat, gaudint de la música, i els aplaudiments, malmeten aquesta concentració. Si cal esperar a que el director de l’orquestra al final de la representació la “tanqui” i a vegades es veu que encara resta uns segons immòbil, com donant-se un temps per a tornar a la realitat, els trencaments continus deguts als aplaudiments, segur que els afecta d’una manera o d’un altre.

L’altre vessant de la qüestió, és que alguns intèrprets agraeixen els aplaudiments, ja que els esperona per donar encara més de si mateixos. A tot el dit fins ara, cal afegir que avui en dia es viu més dels efectes immediats, es vol una resposta ràpida, al moment, en aquest sentit els aplaudiments al llarg de tota l’òpera compleixen aquest paper: acció – reacció.

També s’argumenta que l’òpera s’ha anat encotillant i que caldria treure-li o si més no, afluixar-li. Com es pot veure, hi ha arguments per a tots. El que si que és cert, és que els aplaudiments tan freqüents durant la interpretació, destorben. A tall de reflexió, perquè aquest fet només es produeix en espectacles musicals i mai en un espectacle teatral o en el cinema?