La Shubertíada a Vilajuïga

Un nou espai per la Shubertiada, l’Espai Miracle – Deu d’Aigua de Vilajuïga

A finals d’agost va finalitzar la Shubertíada del 2021. A hores d’ara, el comité organitzador deu estar fent balanç i treballant ja per la propera edició. Les diverses crítiques i comentaris que han anat sortint al llarg del mes, han posat de manifest l’altíssim nivell assolit i la categoria dels diferents concerts. És evident que sempre existeixen coses per millorar, però és de justícia reconèixer, que a pesar de ser una edició en unes condicions anòmales, el resultat ha sigut bo.

Una de les novetats d’aquesta edició passada, ha sigut la celebració en diversos espais i territoris: a Barcelona, al País Basc i l’Empordà. En els dos primers emplaçaments, en dates anteriors a les habituals de la Shubertiada. En el cas concret de l’Empordà, dels dinou concerts, dos es van fer a la Basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries i dos a l’Espai Misteri Deu d’Aigua de Vilajuïga.

Crec que ha sigut un gran encert aquesta obertura a altres poblacions. També ha sigut un encert la diversitat d’horaris. En el cas concret de l’Espai Misteri de Vilajuïga, un concert va ser al vespre, a les 8 i un altre al matí, a les 11:30.

L’Espai Misteri- Deu d’aigua de Vilajuïga, mereix un comentari especial. Aquest auditori es troba sota terra, on brolla l’aigua carbònica de Vilajuïga. La sensació no pot ser més especial. Les claraboies del sostre, deixen entrar el sol i la llum del dia, però al fer-ho a través de l’aigua, crea formes i dibuixos que es van movent i desplaçant. És un espai no gaire gran, de manera que els intèrprets els tens a una distància curta i pots apreciar els gestos, les expressions i la tècnica. Si es te en compte que en el concert del 29 d’agost, es van interpretar cançons relacionades amb l’aigua, el resultat final no podia ser millor.

Estic convençuda de que aquesta experiència tindrà continuïtat i podrem gaudir de molts altres concert

  • Espai Miracle. Rampa de baixada
  • Espai Miracle. Claraboies
  • Espai Miracle. Parets interiors
  • Espai Miracle. Auditori

Òpera de quatre notes de Tom Johnson

Òpera minimalista centrada en el propi món de l’òpera i les relacions entre els cantants.

El cap de setmana passat es va representar al Teatre de Sarrià, L’òpera de quatre notes de Tom Johnson, en una versió de Paco Mir.

De manera habitual el Teatre de Sarrià programa un cicle dedicat a l’òpera de cambra, on tenen cabuda aquest tipus d’obres musicals que no és fàcil veure. Però a més ho fan amb un nivell de qualitat altisim. En aquest sentit cal destacar també que és una gran oportunitat per conèixer veus encara no consolidades, però de gran bellesa i amb futur.

En aquesta ocasió es tracta d’un obra del compositor i crític, Tom Johnson. Es tracta d’un músic que com es defineix ell mateix és minimalista.

La idea del minimalismo es mucho más grande de lo que muchas personas creen. Incluye, por definición, cualquier música que funcione con materiales limitados o mínimos: piezas que usan solo unas pocas notas, piezas que usan solo unas pocas palabras de texto o piezas escritas para instrumentos muy limitados, como platillos antiguos, ruedas de bicicleta, o vasos de whisky. Incluye piezas que sostienen un ruido electrónico básico durante mucho tiempo. Incluye piezas hechas exclusivamente de grabaciones de ríos y arroyos. Incluye piezas que se mueven en círculos sin fin. Incluye piezas que configuran una pared inmóvil de sonido de saxofón. Incluye piezas que tardan mucho tiempo en pasar gradualmente de un tipo de música a otro. Incluye piezas que permiten todos los tonos posibles, siempre que se encuentren entre Do y Re. Incluye piezas que reducen el ritmo a dos o tres notas por minuto.

Tom Johnson. «Minimalist Music | Music 101»

Lessons in Love and Violence. Liceu Ópera Barcelona

Una òpera que no deixa indiferent. Com diu George Benjamin, la idea d’explicar una història i no de representar-la que li va suggerir el llenguatge de Crimp, el va ajudar a trobar una forma nova d’expressió

Crec que puc començar dient que vaig tenir el privilegi de veure l’òpera Lessons in Love and Violence al Liceu de Barcelona.

Al tractar-se d’una obra nova, vaig voler preparar-me una mica i conèixer millor tant al compositor, George Benjamin, com la seva música. En paral·lel vaig cercar informació sobre el “llibretista” Martin Crimp, dramaturg britànic d’amplia trajectòria o sobre Katie Mitchel que signa la posta en escena. En aquesta línia, vaig seguir la conferència preparatòria que la Sra. Rosa Mesegué va fer pels Amics del Liceu, que em va semblar molt interessant i molt ben documentada. Evidentment no podia deixar d’escoltar les altres òperes i composicions de George Benjamin. Per sort, estan disponibles tant a Youtube musica com a Spotify i a medici.tv

A l’anar un parell de dies després de l’estrena, em va permetre llegir les crítiques i comentaris escrits en post, per persones especialitzades. Amb tota aquesta “motxilleta” plena vaig anar al Liceu.

La veritat és que vaig gaudir moltísim. Vaig tenir la sensació d’haver assistit a un espectacle complert: música, teatre, escenografia, bons texts, etc. Com moltes vegades s’ha dit, l’òpera és un gènere que no pot desaparèixer mai perquè ens presenta els sentiments i emocions humanes, i aquestes, poden presentar-se de formes diferents, però la realitat és que no han canviat gaire al llarg del temps. L’ambició, el poder, la passió, la violència, han estat sempre presents en totes les èpoques.

D’aquí que una temàtica que podria semblar fora de lloc i ja superada, esdevingui tan actual. La posta en escena recolzava en tot moment el sentit del drama que s’estava desenvolupant. La transformació dels elements feien percebre clarament l’ambient de destrucció que es produïa. La presència del acuari al començament, amb l’aigua neta, plena de peixos de colors vius, amb les plantes verdes i el canvi que es va produint fins a ser un espai mort, brut, de color marrò, aconseguia que es percebés aquest ambient de degradació. Fins i tot un detall que pot semblar mínim om va ser el canvi de cobrellit, passant d’un més ric i de color al començament, per canviar a un blanc, senzill, era tota una declaració d’intencions.

Continua llegint “Lessons in Love and Violence. Liceu Ópera Barcelona”

Concert de Cap d’Any per la Filarmònica de Viena

Poder seguir el Concert de Cap d’Any, va suposar per a moltes persones, retornar als hàbits i costums habituals del primer d’any. Però aquesta sensació, de seguida es va trencar al veure com la càmera ens anava passejant per la sala de concerts buida. En quan es va iniciar el concert, ràpidament, ens vam tornar a enganxar a la sensació inicial i la veritat, és que vam gaudir d’un concert d’una qualitat extraordinària.

Fins i tot, m’atreviria a dir, que en molts moments, el fet de que la producció no dediqués estona a mostrar-nos el públic, i es centrés més en els músics, ens va permetre seguir amb més intensitat el concert.

Les crítiques de tots els mitjans i alguns musicòlegs en els seus blogs, ja han opinat sobre el repertori seleccionat i la interpretació de cada una de les peces, així dons, no entraré en comentar-les.

Un capítol especial el mereix la direcció de Ricardo Mutti. Ja he escrit moltes vegades, que el paper del director/a d’orquestra em desperta molt d’interès. En els concerts, gairebé un 80% del temps, el dedico a seguir-lo. No cal dir dons, que ahir va ser un cas especial. Es feia realitat la dita que l’autoritat és guanya i que no calen gran gestos per aconseguir que tothom segueixi escrupolosament les instruccions. A vegades era una mirada adreçada a un music o fins i tot un moviment de cella, amb això n’hi havia prou. Però per sobre de tot, es notava una compenetració i un estar-ho passant bé. Quan enfocaven les cares, la majoria de les vegades es veien somriures i això no sempre és fàcil d’aconseguir.

Continua llegint “Concert de Cap d’Any per la Filarmònica de Viena”

La flauta màgica de Mozart. Amics de l’Òpera de Sabadell.

Un any més, l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell va obrir la temporada operística. Aquest cop, van posar en escena la darrera òpera de Mozart, La Flauta Màgica. És sabut que es tracta d’una de les òperes més representades i més reconegudes. Mozart la va compondre simultàniament amb la Clemenza di Tito. Es pot parlar de la gran diferència entre ambdues, ja que la primera, va ser una obra d’encàrrec, dedicada a la coronació de Leopold II d’Austria, i La Flauta Màgica, va ser una òpera còmica escrita en base a la idea del seu amic Emanuel Schikaneder. A més, es va pensar per a ser representada en un teatre popular i per tant, dirigida a un públic, a priori, menys exigent en els nivells musicals. La quantitat de recitatius que conté l’allunyen de l’òpera italiana i es considera la primera òpera alemanya.

No és la primera vegada que he assistit a una posada en escena d’aquesta òpera al Teatre de la Faràndula de Sabadell per part de l’AAOS, i un cop més cal destacar l’esforç d’innovació. A ningú s’ens escapa que en els moments actuals, no s’està per llençar la casa per la finestra, i és precisament per això, quan adquireix més valor la imaginació i la cerca de solucions creatives que contribueixin a destacar els trets més importants de l’obra. La tasca d’aproximació de l’òpera a tots els públics, allunyant-la del elitisme a la que sempre se l’ha volgut restringir, mereix el reconeixement i suport.

Darrerament s’ha parlat molt de la retirada de películ·les del fons d’algunes distribuïdores per la temàtica sexista o racista. Escoltant La Flauta Màgica, un pensa que podria ser considerada una gran candidata a ser retirada de la circulació. La nit que és la part negativa, l’obscuritat, està interpretada per una soprano (femení). Per contra, la saviesa i la justícia es reserva a un baix (masculí). I que dir de Monostatos: assetjador i negre. I tot el discurs relacionat amb les dones, no s’aguanta per enlloc, vist amb els criteris actuals. Per no parlar també de les diferències socials, etc. En tot cas, cal situar la temàtica en el seu moment històric i en el seu context i aprendre de la història per superar antics esquemes.

El que és innegable és la força de la música. No per ser-nos tan coneguda, deixes de trobar aspectes nous. En les representacions d’aquesta temporada, l’orquestra és més reduïda per poder garantir la separació entre els músics. És evident que repercuteix en el resultat final, però així i tot, l’orquestra va estar a un bon nivell.

Tant el tenor Marc Sala, com el baríton Carlos Pachón, van aconseguir un bon nivell musical i interpretatiu. No es pot oblidar que Marc Sala va debutar amb aquest paper. La soprano lírica Serena Sáez en el paper de Pamina, va demostrar una gran preparació i domini de la veu. Tal com he dit en altres ocasions, sempre cerco a Operabase per veure la trajectòria dels cantants: els papers que han interpretat, els teatres en els que han actuat, produccions, etc. Per això cal reconèixer la gran categoria de tots els cantants que van intervenir. Un resultat global més que positiu.

Ojalà es pugui veure tota la temporada.

Fundació Joan Miró Barcelona. Different trains

Sempre és positiu visitar la Fundació Joan Miró. Tornar a veure la col·lecció permanent, seleccionant les obres en les que et vols aturar perquè de cop et diuen alguna cosa diferent de les altres vegades que les havies vist o descobrint petits detalls en els que no havies posat esment, tot això ja és motiu suficient per dedicar-hi unes hores.

En aquests moments, al final del recorregut es troba una gran sorpresa: l’exposició temporal Different Trains. Es tracta d’un audiovisual de quasi 30 minuts, que és el resultat de la incorporació d’imatges per part de Beatriz Caravaggio a la composició realitzada l’any 1988 per Steve Reich i interpretada en aquest cas pel Kronos Quartet.

La composició està dividida en tres moviments diferents. En el primer moviment, el músic rememora els viatges que feia entre 1939 i 1942 de petit en tren, anant des de Nova York a Los Ángeles on es mostra la placidesa i comoditat d’aquests viatges. El segon moviment canvia de manera radical i ens fa pensar en com eren els viatges que feien els nens jueus quan eren portats als camps d’extermini. En el tercer i darrer moviment, després de la guerra es viu un canvi important en la societat, encara que queden interrogants per respondre i moltes ferides per tancar.

La divisió en tres pantalles, fa que el públic es vegi envoltat per les imatges, immers en elles, no es pot escapar. Les direccions en les que corren els trens, donen la sensació de que es venen a sobre de l’espectador. La veritat és que tens la sensació de que la música i les imatges es van fer l’una per l’altre.

La música, sobre tot en el primer moviment, em va recordar algunes composicions de Philip Glass. Va ser després que vaig recordar que   ambdós compositors formen part del grup de compositors nord-americans que van introduir la música minimalista.  Glass parla de la influència dels sons dels trens , com un ritme repetitiu i sincopat, que el va marcar de tal manera des de la seva infància i joventut que després el va introduir de forma constant en la seva música. El fet  que  tots dos van coincidir en  la Juilliard School i el descobriment del Jazz en la seva joventut, també son punts de confluència en les seves carreres.

És un obra impactant, val molt la pena. Acaba i tothom es queda quiet, amb la necessitat de pair el que s’ha vist i sentit per les oides i per les emocions que desperta, abans de poder sortir al món exterior.