Rachel Ignotofsky. Mujeres en el arte

Un llibre il·lustrat de divulgació sobre les dones en l’Art.

Estem ja a Sant Jordi i he pensat en fer una proposta d’un llibre que reuneix diverses qualitats: és sobre art, presenta una selecció de 50 dones artistes, des del s.XXIII fins els nostres dies, te unes il·lustracions magnífiques i pot tenir interès per una públic molt ampli. A més es tracta d’un llibre escrit i il·lustrat per Rachel Ignotofsky, de la que ja tenim coneixement d’altres obres com Mujeres en la ciencia o Mujeres en el deporte.

Conté a més d’una fitxa per artista un apartat dedicat a les Fons que ha emprat l’escriptora. No es limita només a llibres publicats, sinò que incorpora publicacions on es poden consultar dades estadístiques, diverses pàgines web i material audiovisual: pel·lícules i videos.

Continua llegint “Rachel Ignotofsky. Mujeres en el arte”

Tot el que és sòlid s’esvaeix. Fundació Suñol

“Optar per l’abstracció és optar per un camí entre l’anacrònic i l’heroic”. Valentín Rpma

Ja en diverses ocasions he anat manifestant les meves preferències en relació a l’art i això marca els espais que amb més freqüència visito. La gran sort de poder comptar amb uns referents concrets, és que mai et deceben. Així dons es pot dir que anar a la Fundació Suñol, suposava la garantia de trobar-me en terreny conegut. Accedeixes a l’exposició i vas localitzant artistes coneguts: Uslé, Fina Miralles, Carmen Calvo, Tàpies, Ràfols-Casamada, Robert Llimós, Susana Solano, etc. És difícil explicar el que es sent en aquests moments devant de totes aquestes obres.

Però anem poc a poc.

La primera sorpresa ja es te abans d’entrar. El frontal de la Fundació Suñol, és un gran vidre. Però ja es nota que no és un vidre normal. Es tracte de la primera obra d’art de la Fundació que surt a l’encontre dels visitants i de totes les persones que passen pel carrer. És una obra de Martín Vitaliti.

Crec que val la pena veure-la i descobrir-la. Una bona idea és seure una estona en el banc del carrer que just està davant de la Fundació Suñol.

Però si algú està interessat en saber-ne alguna cosa abans de contemplar-la, deixo l’enllaç al document que està disponible en la web de la Fundació: Martín Vitaliti. La idea d’una imatge.

Martí Vitaliti. La idea d'una imatge. Un projecte de Martín Vitaliti en diàleg amb l’obra de Joan Hernández Pijuan. Fundació Suñol
Martí Vitaliti. La idea d’una imatge. Un projecte de Martín Vitaliti en diàleg amb l’obra de Joan Hernández Pijuan. Fundació Suñol

Aquesta exposició forma part d’una trilogia pensada per a donar a conèixer una part de la col·lecció. La primera exposició va ser: Obres mestres conegudes i la segona és la que actualment es pot visitar: Tot el que és sòlid s’esvaeix

Amb el perill de repetir el que darrerament tantes vegades se sent a dir en relació al increment de la informació en línia, en el cas de la web de la Fundació Suñol, crec que el valor no està en la quantitat d’informació sinó sobre tot en la qualitat de la mateixa. I no em refereixo només al grau de resolució de les imatges que ofereix, sinó sobre tot pel contingut didàctic del mateix.

És molt enriquidor poder seguir una visita virtual de l’exposició de la ma del seu comisari Valentín Roma. Em va cridar l’atenció el moment en que parla que en els moments actuals es dóna tal sobrecarga d’imatges hiper-realistes, que crear art abstracte és quasi una heroïcitat. És sorprenent. Certament s’agraeix veure art abstracte per la llibertat de pensament que otorga i per les possibilitats que obre de reflexió.

En la presentació d’aquesta exposició es pot llegir:

Tendim a pensar l’abstracció com un revers depurat de la realitat, com aquella part del que és invisible que per fi podem «veure davant els nostres ulls». De la mateixa manera, apreciem del pintor o de l’escultor abstracte que s’hagi atrevit a sintetitzar en un gest, en una taca i en una torsió de la matèria aquelles pulsions que animen el món. Tot i així, també és possible la hipòtesi que sigui el temps allò que registren les obres no figuratives, que el que està documentat per qui practica l’abstracció sigui un instant fugaç, una mena de parpelleig en què fins i tot el que és sòlid també s’esvaneixi.

Anant una mica més enllà, les obres d’art que no tenen títol, sempre m’han semblat d’una gran generositat per part de l’artista: és un acte de lliurament de la seva obra al públic, sense posar cap condició.

Per a les persones que volen conèixer una mica més a fons algunes de les obres que es presenten, és molt recomanable fer la visita guiada. És una visita participativa, amb comentaris dels presents i respostes a les preguntes que la persona que dirigeix la visita va plantejant.

Donant per sentada la subjectivitat dels comentaris que podria fer de les obres, crec més interessant posar-ne algunes de les que es poden veure. I sobre tot, una recomanació: No se la perdin.

  • Fina Miralles. Sense títol, 1979. Fundació Suñol
  • Susana Solano. Ballarí / Ballarina, 1979. Fundació Suñol
  • Mireia Calafell. Cartel·la en diàleg amb l'obra de Susana Solano. Fundació Suñol
  • Juan Uslé. Sense títol, 1999. Fundació Suñol
  • Ràfols-Casamada.Dijous, 1979. Fundació Suñol
  • Eva Lootz. Sense títol, 1980. Fundació Suñol
  • Martí Sales. Cartel·la corresponent a l'obra d'Eva Lootz. Fundació Suñol
  • Virginia Costa. Sense títol, 1996-2000. Fundació Suñol
  • Joan Hernández Pijuan. Paisatge, 1978. Fundació Suñol

Zapato de Chema Madoz: Imatge del confinament

El poder d’una fotografia de Chema Madoz, Zapato, per expressar les sensacions i sentiments del confinament per la pandèmia.

En el País Semanal del 13 de Març, havia un article titulat:”Coronavirus: Un año de confinamiento visto por Alberto Corazón, Blanca Li y otros cuatro creadores”.

Dins d’aquest article, es troba un fotomuntatge de Chema Madoz en el que es veu una sabata d’home, d’una talla gran, i a dins unes cames, des de els genolls als peus, nues. El títol és “Zapato”. Des de la primera obra que vaig veure de Chema Madoz, sempre m’impressiona la força que tenen i com és capaç de suggerir tantes coses amb una imatge senzilla. Immediatament es percep la sensació del confinament, d’estar tancats i sense saber si es veurà en algun moment la llum o no. El cap queda en la foscor, dins de la sabata, no sap que passa fora, si hi ha persones, i si hi ha vida o no. Tampoc es pot saber si aquesta situació durarà molt o poc i, a l’estar aïllat, no es te cap informació de com ho estan vivint les altres persones: és la incomunicació total.

Segur que moltes persones en el primer moment del confinament van tenir aquestes mateixes sensacions, de no saber que passaria, de quan temps duraria, de que feien les altres persones, etc. El poder resumir en una imatge totes les sensacions, pors i angoixes que les persones vam poder tenir al començament de la pandèmia, em sembla d’una lucidesa extraordinària.

Chema Madoz ha utilitzat una sabata, tan d’home com de dona, en altres obres seves. Només que es faci una cerca a Internet o millor, accedir al seu web, es poden contemplar les diferents propostes i gaudir d’elles.

Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC

Fins al mes de novembre del 2021 es pot visitar al MNAC l’exposició Diàlegs intrusos. Tot és present.

Crec que es tracte d’una exposició molt atractiva i novedosa. Em sembla un repte important el enfrontar i/o confrontar obres d’èpoques i tècniques tant diferents. I no només això, sinó que establir canals de col·laboració entre entitats culturals diferents, és una forma d’d’eixamplar horitzons tan per a les persones que acostumen a visitar-les com per a les pròpies institucions.

Es tracte de la col·laboració entre el MNAC i la Fundació Suñol de manera que algunes peces d’art corresponents a les segones avantguardes d’aquesta entitat, s’ubiquen en diverses sales del MNAC buscant el diàleg o el contrast amb alguna de les peces habitualment allí exposades.

Em sembla una tasca increïble haver sabut seleccionar les 19 obres d’ambdues institucions. M’imagino la quantitat d’hores de treball i de diàleg cercant els llaços comuns o els conceptes que podien ajuntar les obres. M’hauria encantat assistir a aquesta feina prèvia. Quan ara et poses al davant, i llegeixes la informació que es facilita, ho veus molt fàcil, mol clar, però és evident que si a cada un dels visitants ens haguessin fent la pregunta de quines obres posaríem a dialogar, posiblement, ens hauriem quedat en blanc i sense saber que respondre. Crec que val la pena veure aquests video

Continua llegint “Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC”

Vamos, Louison. Jean Frémon

Jean Frémon. Vamos, Louison. Barcelona, Ed Elba, 2019. 95 pàg.

L’obra de Louise Bourgeois moltes vegades és sorprenent i inquietant. La lectura d’aquests petit, gran llibre escrit per Jean Frémon, ajuda a endinsar-se en el pensament de l’artista. The Financial Times, el va considerar com un dels millors llibres publicats l’any 2018 i la seva lectura requereix del seu temps. No es tracta ni de lluny, d’una biografia de l’artista, sinó que fruit de les converses mantingudes al llarg del temps, entre l’escriptor i l’escultora, es recullen aquí els pensaments i la forma que tenia Louise Bourgeois de concebre i relacionar-se amb l’escultura i amb el seu entorn. Aquesta visió evidentment, no està deslligada de la seva pròpia història i es percep la importància que va tenir en la seva vida, el seu pare.

A mesura que es va llegint, es va comprenent el que significaven per a ella les aranyes. El seu esperit d’observació, de dedicar temps a entendre la forma de vida d’aquest insecte i conèixer diferents espècies, la va portar a construir unes escultures que tenen una gran força en si mateixes.

Continua llegint “Vamos, Louison. Jean Frémon”

Fina Miralles: Soc totes les que he sigut. MACBA fins el 5 d’abril de 2021

Quanta més obra veus d’una artista i et vas endinsant en ella, descobreixes, no només aspectes de la vessant artística, sinó també detalls de la persona. Com he escrit alguna vegada, el retrobar-me amb antigues “conegudes” em provoca una sensació especial. De cop una obra que ja ha estat exposada en un altre lloc i que havia vist amb anterioritat, amb anterioritat, et surt al pas i sembla que et saluda i et pregunta, com em trobes avui? Perquè aquesta és la màgia de l’art, cada cop les obres son diferents. Tant pot ser perquè estan ubicades de forma diferent o perquè les altres peces que l’envolten li donen més o menys força. Per això acostumo a fer una primera ullada, per situar-me i a partir d’aquí, torno a començar el recorregut, llegint cada cartel.la i aturant-me tanta estona com la peça em reclami. Aquest és un altre fenomen curiós: no decideixes tu davant de quina obra t’atures, sinó que sense saber perquè, et trobes clavada al terra, sense poder treure els ulls d’ella.

En aquesta exposició de Fina Miralles2, es poden veure fotografies relacionades amb algunes de les seves accions, pintures i instal·lacions. No segueix un ordre cronològic, sinó tal com s’explica en la documentació que l’acompanya,

Es tracta de treballs que qüestionen conceptes com la pertinença, l’autoritat, el poder establert i també que és el que els atorga valor. Les nocions d’art, d’artista i d’espectador es capgiren constantment en aquestes obres.

Continua llegint “Fina Miralles: Soc totes les que he sigut. MACBA fins el 5 d’abril de 2021”