Margaret Hooks. Tina Modotti: fotógrafa y revolucionaria

Biografia de Tina Modotti. Una vida i una obra per a ser recordada


Aquest comentari vol ser un homenatge a Margaret Hooks, periodista i activista dels drets humans, que va morir el passat 7 de juny.

Tot just estava llegint la biografia de Tina Modotti de Margaret Hooks editada l’any 2017 per La Fábrica, quan en el suplement Culturals de La Vanguardia, del passat dia 7 d’agost, va aparèixer l’article de Jordi Amat. “Cuando la biografía es conocimiento“. Com citava un llibre d’Anna Caballé (El saber biográfico. Ed. Nobel), considerada una referent d’aquest gènere literari, vaig començar a estirar del fil i buscar altres articles i referències que m’ajudesin a valorar millor el llibre que tenia entre mans.

És interessant conèixer l’evolució de la biografia i els diferents tipus i mètodes emprats en la seva construcció. El que es va denominar nova biografia, representada bàsicament per Lytton Strachey, Emil Ludwig i Stefan Zweig, prioritzava el posar de manifest el caràcter del subjecte biografiat, allunyant-ho del mer estudi històric. La biografia de Maria Antonieta escrita per Zweig és un clar exemple de l’ús de la psicologia en la construcció de l’obra. La biografia s’acosta a la literatura en tant que incorpora eines emprades en les novel·les i no es limita a un relat històric.

És imprescindible que es donin a conèixer les fonts a partir de les que s’ha obtingut la informació del personatge, sinó pot quedar en una mera suposició o presentació subjectiva d’uns fets reals o transformats. Aquest és una de les crítiques que es fan a Zweig o Ludwig, en contraposició a Lytton Strachey que com a historiador que era, sempre incloïa les cites de les fonts emprades.

Anna Caballé parla de tres potes bàsiques a considerar: la psicologia, l’antropologia i la història, i com a punt de partida plantejar-se perquè aquesta persona va fer tal cosa o perquè va reaccionar de determinada manera. En base a una sospita es pot anar buscant el QUI és o va ser.

Margaret Hooks ha escrit diverses biografies d’artistes i aquesta, diguem-ni, especialització, es reflecteix en el treball riguròs i en els resultats.

Tina Modotti (1896-1942) va destacar sens dubte, en els dos aspectes que consten en el títol de la biografia: com a fotògrafa i com a revolucionària. En el llibre de Margaret Hooks es poden veure moltes fotografies realitzades per Tina Modotti o relacionades amb ella. Aquesta informaciò és molt valuosa perquè ajuda a seguir la trajectòria artística i vital de la fotògrafa, al mateix temps que el text ens endinsa en la seva vida i el seu pensament.

Nascuda a Itàlia, va emigrar de joveneta a EEUU. Aquest és ja un apartat important. Primer va marxar el pare, després la germana més gran, a continuació ells i al cap d’un temps la mare amb la resta de germans, excepte una que va quedar a Itàlia. Va ser un primer desarrelament i un enfrontar-se amb una situació absolutament diferent. Els anys que viu a NY la introdueixen en un ambient d’artistes i la relació que estableix amb Edward Weston la posa en contacte directe amb la fotografia, encara que ella sempre havia tingut aquesta afició. Posteriorment es traslladen a Mèxic, on viu durant set anys.

El període de Mèxic és el més ric en quant a creativitat, arrelament en una cultura i en un país, fins el punt de prendre una decisió que la va marcar per al resta de la seva vida, com va ser afiliar-se al Partit Comunista de Mèxic. Queda molt ben explicada la confrontació dins del Partit Comunista, entre els estalinistes i els trosquistes, amb l’escisiò que va comportar i amb l’allunyament d’amics com Diego Rivera o Frida Khalo, defensors del trotskisme. En aquest període finalitza la seva relació amb Weston.

Durant un temps és capaç de mantenir el treball fotogràfic de retrats amb reportatges de fotoperiodisme, al narrar aspectes socials. Però la seva tasca a Socorro Rojo, la va anar separant d’aquesta activitat.

Al ser deportada, va aconseguir arribar a Berlín i a partir d’aquí la seva dedicació complerta al Partit i a les tasques que aquest li encomana, fa que vagi deixant la fotografia. Des de Moscú és enviada a Espanya on viu la Guerra Civil i al final emigra de nou a Mèxic on va morir.

La complexitat de situacions i les reaccions i canvis que es van produint en Tina Modotti, estan exposats de manera clara i objectiva. Quan una informació no ha pogut ser contrastada, es diu clarament, deixant obertes les diferents possibilitats.

No es d’estranyar que Margaret Hooks obtingués premi i reconeixement per aquesta biografia. És ben bé que davant dels dubtes que podia tenir sobre perquè va prendre determinades decisions Tina Modotti, va anar buscant documentació, fins que la va portar a poder explicar qui va ser Tina Modotti.

Nota: vull fer esment a la tasca de traducció realitzada per Margarita Esther González i Susana de los Ángeles Moreno

Chema Madoz. Obra reciente 2019-2020. Galeria Elvira González

La relació que s’estableix amb les obres d’art i amb els seus creadors, abasta moltes parcel·les diferents. Ens toca directament a les emocions i al mateix temps ens provoca tot tipus de reflexions sobre el procés de creació i la seva relació amb el moment social. És cert que no sempre es produeix amb la mateixa intensitat, però quan has establert certa relació amb un o una artista en particular, totes aquestes sensacions s’expressen d’una forma més viva.

En el cas de Chema Madoz, aquest formigueig ja comença abans de veure una exposició seva. És el neguit del retrobament amb una obra que mai et deixa indiferent. Trobar-te envoltada de les seves obres, és com estar en un lloc acollidor, familiar, on saps amb certesa que et suggerirà un munt de idees i d’històries al mirar cada fotografia.

Perquè és això: cada obra et dona pautes per deixar que la teva imaginació voli lliurement. Es tracte de quedar-te mirant, amb la ment en blanc i escoltar el que l’obra et diu. Sempre m’ha agradat que Chema Madoz no posi títols a les seves obres, em sembla un acte de generositat amb les persones que les observen. Aquest diàleg i les idees que provoca, perduren en el temps. Recordo perfectament les primeres obres que vaig contemplar de Chema Madoz i el que em van suggerir.

Continua llegint “Chema Madoz. Obra reciente 2019-2020. Galeria Elvira González”

Zapato de Chema Madoz: Imatge del confinament

El poder d’una fotografia de Chema Madoz, Zapato, per expressar les sensacions i sentiments del confinament per la pandèmia.

En el País Semanal del 13 de Març, havia un article titulat:”Coronavirus: Un año de confinamiento visto por Alberto Corazón, Blanca Li y otros cuatro creadores”.

Dins d’aquest article, es troba un fotomuntatge de Chema Madoz en el que es veu una sabata d’home, d’una talla gran, i a dins unes cames, des de els genolls als peus, nues. El títol és “Zapato”. Des de la primera obra que vaig veure de Chema Madoz, sempre m’impressiona la força que tenen i com és capaç de suggerir tantes coses amb una imatge senzilla. Immediatament es percep la sensació del confinament, d’estar tancats i sense saber si es veurà en algun moment la llum o no. El cap queda en la foscor, dins de la sabata, no sap que passa fora, si hi ha persones, i si hi ha vida o no. Tampoc es pot saber si aquesta situació durarà molt o poc i, a l’estar aïllat, no es te cap informació de com ho estan vivint les altres persones: és la incomunicació total.

Segur que moltes persones en el primer moment del confinament van tenir aquestes mateixes sensacions, de no saber que passaria, de quan temps duraria, de que feien les altres persones, etc. El poder resumir en una imatge totes les sensacions, pors i angoixes que les persones vam poder tenir al començament de la pandèmia, em sembla d’una lucidesa extraordinària.

Chema Madoz ha utilitzat una sabata, tan d’home com de dona, en altres obres seves. Només que es faci una cerca a Internet o millor, accedir al seu web, es poden contemplar les diferents propostes i gaudir d’elles.

Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC

Fins al mes de novembre del 2021 es pot visitar al MNAC l’exposició Diàlegs intrusos. Tot és present.

Crec que es tracte d’una exposició molt atractiva i novedosa. Em sembla un repte important el enfrontar i/o confrontar obres d’èpoques i tècniques tant diferents. I no només això, sinó que establir canals de col·laboració entre entitats culturals diferents, és una forma d’d’eixamplar horitzons tan per a les persones que acostumen a visitar-les com per a les pròpies institucions.

Es tracte de la col·laboració entre el MNAC i la Fundació Suñol de manera que algunes peces d’art corresponents a les segones avantguardes d’aquesta entitat, s’ubiquen en diverses sales del MNAC buscant el diàleg o el contrast amb alguna de les peces habitualment allí exposades.

Em sembla una tasca increïble haver sabut seleccionar les 19 obres d’ambdues institucions. M’imagino la quantitat d’hores de treball i de diàleg cercant els llaços comuns o els conceptes que podien ajuntar les obres. M’hauria encantat assistir a aquesta feina prèvia. Quan ara et poses al davant, i llegeixes la informació que es facilita, ho veus molt fàcil, mol clar, però és evident que si a cada un dels visitants ens haguessin fent la pregunta de quines obres posaríem a dialogar, posiblement, ens hauriem quedat en blanc i sense saber que respondre. Crec que val la pena veure aquests video

Continua llegint “Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC”