Antoni Llena: En veu baixa. Fundació Vila Casas. Espais Volart.

La força de la fragilitat

En una de les visites a la Fundació Miró, havia una sala amb obres d’Antoni Llena relacionades amb Miró. Al parlar d’Antoni Llena, sempre em ve al cap l’obra Bestiola que forma part de la col·lecció de la Fundació Vila Casas i que es pot veure a Can Framis.

Antoni Llena. Bestiola, 2012
Antoni Llena. Bestiola, 2012

Ara que es pot visitar aquesta exposició monogràfica fins el 25 de juliol als Espais Volart, no he volgut perdre l’ocasió i com sempre que m’és possible, he optat per la visita guiada. Ara bé, crec que és millor primer visitar-la un sol, parar-se davant de cada obra, veure el conjunt, percebre l’evolució i les diferents etapes creatives de l’artista, etc. Amb aquesta primera impressió, sentir les explicacions, ens ajuden a descobrir detalls que ens havien passat per alt, o aprendre coses que desconeixiem totalment.

Es tracta d’una exposició Comissariada pel propi Antoni Llena. No sempre això és possible o fins i tot aconsellable. Hi ha moments en que cal una visió externa, una mica allunyada, per poder trobar les relacions o la millor forma de presentar les obres. Però, en el cas actual, les obres forman tanta part del propi artista i del que vol mostrar, que el criteri triat és el més adient.

Els textos d’Àlex Susana emmarquen l’exposició i contribueixen a situarnos. És molt interessant la idea del concert de música integrat per diversos moviments en que el propi artista rellegeix les seves obres i les reinterpreta, donant-lis una nova tonalitat.

Les obres en tres dimensions, fan que moltes vegades no es pugui afirmar si ens trobem davant d’una escultura o d’un quadre. Si alguna cosa defineix a Antoni Llena és el desig d’expressió allunyat dels ismes i la imposibilitat de ser encasillat en un moviment concret. L’ús de materials reciclats o de baixa qualitat, el poden fer semblar com proper a l’art povera. Però ràpidament aquesta idea es difumina fins a trobar el sentit personal d’Antoni Llena. La manipulació del paper, de baixa qualitat, és molt interessant. Com explicava la guia de l’exposició, Llena havia comentat que de petit perquè s’estes quiet, l’enviaven a un racó i amb unes tisores i paper, començava a retallar. Deseguida es va adonar que el tall era irrevocable, no tenia retorn, cosa que no passava amb un dibuix que sempre el podies esborrar. Per això sempre ha considerat el paper com un objecte, que conté tots els atributs de la matèria i que es pot transformar. Aquesta idea em sembla molt interessant.

Continua llegint “Antoni Llena: En veu baixa. Fundació Vila Casas. Espais Volart.”