La Shubertíada a Vilajuïga

Un nou espai per la Shubertiada, l’Espai Miracle – Deu d’Aigua de Vilajuïga

A finals d’agost va finalitzar la Shubertíada del 2021. A hores d’ara, el comité organitzador deu estar fent balanç i treballant ja per la propera edició. Les diverses crítiques i comentaris que han anat sortint al llarg del mes, han posat de manifest l’altíssim nivell assolit i la categoria dels diferents concerts. És evident que sempre existeixen coses per millorar, però és de justícia reconèixer, que a pesar de ser una edició en unes condicions anòmales, el resultat ha sigut bo.

Una de les novetats d’aquesta edició passada, ha sigut la celebració en diversos espais i territoris: a Barcelona, al País Basc i l’Empordà. En els dos primers emplaçaments, en dates anteriors a les habituals de la Shubertiada. En el cas concret de l’Empordà, dels dinou concerts, dos es van fer a la Basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries i dos a l’Espai Misteri Deu d’Aigua de Vilajuïga.

Crec que ha sigut un gran encert aquesta obertura a altres poblacions. També ha sigut un encert la diversitat d’horaris. En el cas concret de l’Espai Misteri de Vilajuïga, un concert va ser al vespre, a les 8 i un altre al matí, a les 11:30.

L’Espai Misteri- Deu d’aigua de Vilajuïga, mereix un comentari especial. Aquest auditori es troba sota terra, on brolla l’aigua carbònica de Vilajuïga. La sensació no pot ser més especial. Les claraboies del sostre, deixen entrar el sol i la llum del dia, però al fer-ho a través de l’aigua, crea formes i dibuixos que es van movent i desplaçant. És un espai no gaire gran, de manera que els intèrprets els tens a una distància curta i pots apreciar els gestos, les expressions i la tècnica. Si es te en compte que en el concert del 29 d’agost, es van interpretar cançons relacionades amb l’aigua, el resultat final no podia ser millor.

Estic convençuda de que aquesta experiència tindrà continuïtat i podrem gaudir de molts altres concert

  • Espai Miracle. Rampa de baixada
  • Espai Miracle. Claraboies
  • Espai Miracle. Parets interiors
  • Espai Miracle. Auditori

El circ

L’emoció i les ensenyances del circ

El circ és un espectacle que s’integra dins de les arts escèniques. No sempre ha estat prou valorat, o potser millor, s’ha infravalorat.

Crec que s’ha produït una evolució i transformació del mateix, modificant la seva orientació i deixant de ser un espectacle que es considerava exclusivament infantil (aquesta afirmació caldria matitzar-la) per ser un espectacle adreçat a tots els públics.

Tant si es tracta de números individuals com d’un grup, és en el circ on es pot veure de forma palpable el que és la cultura de l’esforç, de la superació i de la constància. Si es tracta d’una actuació individual, ha de poder mostrar alguna característica que el faci diferent a d’altres semblants. Si és un número col.lectiu, els egos personals han de quedar diluïts en favor del grup. Tots s’ajuden de cara a obtenir un éxit del conjunt. Si una persona destaca molt però la resta no va alhora, el resultat és un desastre.

El circ ha estat sempre una de les meves passions. Això si, no tots els he considerat iguals. El risc pel risc, buscant l’esglai de l’espectador, no m’ha interessat mai. He valorat la seguretat dels artistes perquè així permetia gaudir i valorar la dificultat, la coordinació i l’estética del número en si mateix. En aquest sentit, els circs provenients dels anomenats antigament països de l’est, eren els que actuaven garantint sempre la seguretat dels artistes (amb arnés els trapecistes i amb xarxa). Gràcies a ells, em vaig enamorar del circ.

Es poden diferenciar els circs familiars, on el més important és el treball col.lectiu. El que es persegueix és l’éxit del conjunt, encara que algun número sigui més fluixet que els altres. Però es pot parlar dels espectacles de circs de grans figures, consagrades i amb prestigi internacional. En aquest cas, han hagut d’aconseguir un grau d’excelència que els destaca per sobre de la resta.

El circ és un espectacle per a totes les edats. Cada persona el veurà amb els seus ulls i l’emocionaran coses diferents i fins i tot pot ser que aquestes vagin canviant al llarg de la vida, o no. Les persones que vam poder veure en directe les actuacions del mític Charlie Rivel, amb una simplicitat total, sense parlar, només amb el seu údol caràcterístic i la cadira, mantenia a tothom en suspens, amb la rialla als llavis i encara que savies que passaria, era igual, t’emocionava. El circ és un espectacle d’emocions.

Va haver uns anys de sequera, no es programaven gairebé espectacles circenses. Aquesta sitació va ser provocada en part, per la desaparició dels números amb animals i va haver una cerca de noves formes. M’arriscaria a dir, que es va deixar enrera el mer espectacle per entrar de ple en el món de les arts escèniques. En aquest període es va anar consolidant el Circ du Solei. És un gran espectacle, tècnicament perfecte, pensat per a ser representat en grans espais. Personalment crec, que li falta la màgia i la proximitat del circ.

Per sort, la situació va canviant poc a poc. Hi ha espais permanents, como el Circ cric, o itinerants com el Circ Històric Raluy, o el Circ Raluy Legacy, escola de circ per a professionals o escoles per a infants i fins i tot un museu de circ a Besalú, el primer d’Europa. Segur que m’en deixo molts, però com a exemple de l’interés per aquest art escènic, crec que ja val.

En aquesta breu pinzellada pel món del circ, cal recordar també, actuacions que en els darrers anys s’han pogut veure tant dins de la programació del Festival Grec de Barcelona com en les temporades teatrals, per exemple la companyia de pallassos Rhum, amb les seves actuacions en el Teatre Lliure o actualment en el Teatre Borrás de Barcelona.

El circ és un magnífic exemple per a la vida professional. El cap o la directora d’un grup, ha de saber quedar en segon terme, perquè destaquin les persones del seu equip. Si no és així, és que no ha triat les millors o no ha sabut potenciar les seves qualitats i no els ha donat els elements de superació necessaris. Ha de saber també barrejar les persones de cara a obtenir un resultat òptim, de la mateixa manera que en un circ familiar, es busca un equilibri entre tots els seus integrants. En la vida professional, ha d’haver un suport entre totes les persones de l’equip. Si un element destaca molt però la resta no segueix, el resultat final no serà correcte. Pot haver la punta de llança que esperona a la resta, però no oblidant mai que es forma part d’un conjunt. Dins d’un número d’equilibri o de trapezi, normalment hi ha qui fa de pal de paller del grup i sense ell no es podria fer res, però si volgués anar a la seva, deixaria de ser important i caldria buscar una nova persona que asumís el paper.

Aquesta reflexiò sobre el circ i la seva importància, és conseqüència d’haver assistit a una de les sessions programades de Nits de Circ. A part de ser a l’aire lliure, sense carpa, els artistes que van intervenir son tots considerats excepcionals en la seva especialitat. Les cares de les persones, tant petits com grans, durant les actuacions, parlaven per si mateixes. Va ser una nit realment màgica.

Si aquest estiu teniu oportunitat d’assistir a un espectacle de circ, no us ho perdeu.

Margaret Hooks. Tina Modotti: fotógrafa y revolucionaria

Biografia de Tina Modotti. Una vida i una obra per a ser recordada


Aquest comentari vol ser un homenatge a Margaret Hooks, periodista i activista dels drets humans, que va morir el passat 7 de juny.

Tot just estava llegint la biografia de Tina Modotti de Margaret Hooks editada l’any 2017 per La Fábrica, quan en el suplement Culturals de La Vanguardia, del passat dia 7 d’agost, va aparèixer l’article de Jordi Amat. “Cuando la biografía es conocimiento“. Com citava un llibre d’Anna Caballé (El saber biográfico. Ed. Nobel), considerada una referent d’aquest gènere literari, vaig començar a estirar del fil i buscar altres articles i referències que m’ajudesin a valorar millor el llibre que tenia entre mans.

És interessant conèixer l’evolució de la biografia i els diferents tipus i mètodes emprats en la seva construcció. El que es va denominar nova biografia, representada bàsicament per Lytton Strachey, Emil Ludwig i Stefan Zweig, prioritzava el posar de manifest el caràcter del subjecte biografiat, allunyant-ho del mer estudi històric. La biografia de Maria Antonieta escrita per Zweig és un clar exemple de l’ús de la psicologia en la construcció de l’obra. La biografia s’acosta a la literatura en tant que incorpora eines emprades en les novel·les i no es limita a un relat històric.

És imprescindible que es donin a conèixer les fonts a partir de les que s’ha obtingut la informació del personatge, sinó pot quedar en una mera suposició o presentació subjectiva d’uns fets reals o transformats. Aquest és una de les crítiques que es fan a Zweig o Ludwig, en contraposició a Lytton Strachey que com a historiador que era, sempre incloïa les cites de les fonts emprades.

Anna Caballé parla de tres potes bàsiques a considerar: la psicologia, l’antropologia i la història, i com a punt de partida plantejar-se perquè aquesta persona va fer tal cosa o perquè va reaccionar de determinada manera. En base a una sospita es pot anar buscant el QUI és o va ser.

Margaret Hooks ha escrit diverses biografies d’artistes i aquesta, diguem-ni, especialització, es reflecteix en el treball riguròs i en els resultats.

Tina Modotti (1896-1942) va destacar sens dubte, en els dos aspectes que consten en el títol de la biografia: com a fotògrafa i com a revolucionària. En el llibre de Margaret Hooks es poden veure moltes fotografies realitzades per Tina Modotti o relacionades amb ella. Aquesta informaciò és molt valuosa perquè ajuda a seguir la trajectòria artística i vital de la fotògrafa, al mateix temps que el text ens endinsa en la seva vida i el seu pensament.

Nascuda a Itàlia, va emigrar de joveneta a EEUU. Aquest és ja un apartat important. Primer va marxar el pare, després la germana més gran, a continuació ells i al cap d’un temps la mare amb la resta de germans, excepte una que va quedar a Itàlia. Va ser un primer desarrelament i un enfrontar-se amb una situació absolutament diferent. Els anys que viu a NY la introdueixen en un ambient d’artistes i la relació que estableix amb Edward Weston la posa en contacte directe amb la fotografia, encara que ella sempre havia tingut aquesta afició. Posteriorment es traslladen a Mèxic, on viu durant set anys.

El període de Mèxic és el més ric en quant a creativitat, arrelament en una cultura i en un país, fins el punt de prendre una decisió que la va marcar per al resta de la seva vida, com va ser afiliar-se al Partit Comunista de Mèxic. Queda molt ben explicada la confrontació dins del Partit Comunista, entre els estalinistes i els trosquistes, amb l’escisiò que va comportar i amb l’allunyament d’amics com Diego Rivera o Frida Khalo, defensors del trotskisme. En aquest període finalitza la seva relació amb Weston.

Durant un temps és capaç de mantenir el treball fotogràfic de retrats amb reportatges de fotoperiodisme, al narrar aspectes socials. Però la seva tasca a Socorro Rojo, la va anar separant d’aquesta activitat.

Al ser deportada, va aconseguir arribar a Berlín i a partir d’aquí la seva dedicació complerta al Partit i a les tasques que aquest li encomana, fa que vagi deixant la fotografia. Des de Moscú és enviada a Espanya on viu la Guerra Civil i al final emigra de nou a Mèxic on va morir.

La complexitat de situacions i les reaccions i canvis que es van produint en Tina Modotti, estan exposats de manera clara i objectiva. Quan una informació no ha pogut ser contrastada, es diu clarament, deixant obertes les diferents possibilitats.

No es d’estranyar que Margaret Hooks obtingués premi i reconeixement per aquesta biografia. És ben bé que davant dels dubtes que podia tenir sobre perquè va prendre determinades decisions Tina Modotti, va anar buscant documentació, fins que la va portar a poder explicar qui va ser Tina Modotti.

Nota: vull fer esment a la tasca de traducció realitzada per Margarita Esther González i Susana de los Ángeles Moreno

Tàpies als 30. Fundació Antoni Tàpies

30 anys de la Fundació Antoni Tàpies i l’obra de l’artista en els seus 30 anys.

La Fundació Antoni Tàpies celebra els seus 30 anys. Pels qui tenim una certa edat, recordem perfectament tot el procés d’obertura de la Fundació al carrer Aragó. Primer va aparèixer als diaris la noticia de la seva ubicació, després es van anar seguin les obres de restauració i remodelació de l’edifici modernista de l’arquitecte Domènech i Muntaner, fins que va ser inaugurat pel propi artista.

L’exposició que s’ha pogut visitar en motiu d’aquesta efemèride, va ser Tàpies als 30. És a dir, van voler mostrar les obres corresponents als anys 50 i començaments del 60. Aquesta dècada va ser molt important per a Tàpies, la seva obra i el seu posicionament en el mon de l’art. Segons constava en la mateixa exposició, una primera raó de la importància d’aquests anys, és que a partir del 1954, Tàpies va adoptar un llenguatge propi. La segona va ser la internacionalització i el reconeixement a nivell internacional, amb exposicions i premis tant a Europa com a Estats Units, i la darrera el seu posicionament clar en contra del règim franquista.

El viatge que va fer a Nova York a l’octubre de 1953, amb motiu d’assistir a la inauguració d’una exposició seva en una sala de Martha Jackson el va fer entrar en contacte amb artistes que formarien part del que es va anomenar expressionisme abstracte: Pollock, Tobey, De Kooning, etc. A més va sentir parlar de John Cage i va poder escoltar música de Varese, amb qui va mantenir una relació i a través del qual, va arribar a la música tibetana. Tot plegat li va fer percebre la influència que tenia el mon oriental, diferent de com es vivia a Europa. L’exposició no va ser un èxit, però en conjunt, les coneixences que va fer, el que va veure, sentir i el intercanvi d’idees i opinions, van deixa un pòsit molt important.

Continua llegint “Tàpies als 30. Fundació Antoni Tàpies”

Antoni Llena: En veu baixa. Fundació Vila Casas. Espais Volart.

La força de la fragilitat

En una de les visites a la Fundació Miró, havia una sala amb obres d’Antoni Llena relacionades amb Miró. Al parlar d’Antoni Llena, sempre em ve al cap l’obra Bestiola que forma part de la col·lecció de la Fundació Vila Casas i que es pot veure a Can Framis.

Antoni Llena. Bestiola, 2012
Antoni Llena. Bestiola, 2012

Ara que es pot visitar aquesta exposició monogràfica fins el 25 de juliol als Espais Volart, no he volgut perdre l’ocasió i com sempre que m’és possible, he optat per la visita guiada. Ara bé, crec que és millor primer visitar-la un sol, parar-se davant de cada obra, veure el conjunt, percebre l’evolució i les diferents etapes creatives de l’artista, etc. Amb aquesta primera impressió, sentir les explicacions, ens ajuden a descobrir detalls que ens havien passat per alt, o aprendre coses que desconeixiem totalment.

Es tracta d’una exposició Comissariada pel propi Antoni Llena. No sempre això és possible o fins i tot aconsellable. Hi ha moments en que cal una visió externa, una mica allunyada, per poder trobar les relacions o la millor forma de presentar les obres. Però, en el cas actual, les obres forman tanta part del propi artista i del que vol mostrar, que el criteri triat és el més adient.

Els textos d’Àlex Susana emmarquen l’exposició i contribueixen a situarnos. És molt interessant la idea del concert de música integrat per diversos moviments en que el propi artista rellegeix les seves obres i les reinterpreta, donant-lis una nova tonalitat.

Les obres en tres dimensions, fan que moltes vegades no es pugui afirmar si ens trobem davant d’una escultura o d’un quadre. Si alguna cosa defineix a Antoni Llena és el desig d’expressió allunyat dels ismes i la imposibilitat de ser encasillat en un moviment concret. L’ús de materials reciclats o de baixa qualitat, el poden fer semblar com proper a l’art povera. Però ràpidament aquesta idea es difumina fins a trobar el sentit personal d’Antoni Llena. La manipulació del paper, de baixa qualitat, és molt interessant. Com explicava la guia de l’exposició, Llena havia comentat que de petit perquè s’estes quiet, l’enviaven a un racó i amb unes tisores i paper, començava a retallar. Deseguida es va adonar que el tall era irrevocable, no tenia retorn, cosa que no passava amb un dibuix que sempre el podies esborrar. Per això sempre ha considerat el paper com un objecte, que conté tots els atributs de la matèria i que es pot transformar. Aquesta idea em sembla molt interessant.

Continua llegint “Antoni Llena: En veu baixa. Fundació Vila Casas. Espais Volart.”

Chema Madoz. Obra reciente 2019-2020. Galeria Elvira González

La relació que s’estableix amb les obres d’art i amb els seus creadors, abasta moltes parcel·les diferents. Ens toca directament a les emocions i al mateix temps ens provoca tot tipus de reflexions sobre el procés de creació i la seva relació amb el moment social. És cert que no sempre es produeix amb la mateixa intensitat, però quan has establert certa relació amb un o una artista en particular, totes aquestes sensacions s’expressen d’una forma més viva.

En el cas de Chema Madoz, aquest formigueig ja comença abans de veure una exposició seva. És el neguit del retrobament amb una obra que mai et deixa indiferent. Trobar-te envoltada de les seves obres, és com estar en un lloc acollidor, familiar, on saps amb certesa que et suggerirà un munt de idees i d’històries al mirar cada fotografia.

Perquè és això: cada obra et dona pautes per deixar que la teva imaginació voli lliurement. Es tracte de quedar-te mirant, amb la ment en blanc i escoltar el que l’obra et diu. Sempre m’ha agradat que Chema Madoz no posi títols a les seves obres, em sembla un acte de generositat amb les persones que les observen. Aquest diàleg i les idees que provoca, perduren en el temps. Recordo perfectament les primeres obres que vaig contemplar de Chema Madoz i el que em van suggerir.

Continua llegint “Chema Madoz. Obra reciente 2019-2020. Galeria Elvira González”