Antoni Llena: En veu baixa. Fundació Vila Casas. Espais Volart.

La força de la fragilitat

Antoni Llena. Sense espai per les ferides (Sèrie Velletque videre), 2000

En una de les visites a la Fundació Miró, havia una sala amb obres d’Antoni Llena relacionades amb Miró. Al parlar d’Antoni Llena, sempre em ve al cap l’obra Bestiola que forma part de la col·lecció de la Fundació Vila Casas i que es pot veure a Can Framis.

Antoni Llena. Bestiola, 2012
Antoni Llena. Bestiola, 2012

Ara que es pot visitar aquesta exposició monogràfica fins el 25 de juliol als Espais Volart, no he volgut perdre l’ocasió i com sempre que m’és possible, he optat per la visita guiada. Ara bé, crec que és millor primer visitar-la un sol, parar-se davant de cada obra, veure el conjunt, percebre l’evolució i les diferents etapes creatives de l’artista, etc. Amb aquesta primera impressió, sentir les explicacions, ens ajuden a descobrir detalls que ens havien passat per alt, o aprendre coses que desconeixiem totalment.

Es tracta d’una exposició Comissariada pel propi Antoni Llena. No sempre això és possible o fins i tot aconsellable. Hi ha moments en que cal una visió externa, una mica allunyada, per poder trobar les relacions o la millor forma de presentar les obres. Però, en el cas actual, les obres forman tanta part del propi artista i del que vol mostrar, que el criteri triat és el més adient.

Els textos d’Àlex Susana emmarquen l’exposició i contribueixen a situarnos. És molt interessant la idea del concert de música integrat per diversos moviments en que el propi artista rellegeix les seves obres i les reinterpreta, donant-lis una nova tonalitat.

Les obres en tres dimensions, fan que moltes vegades no es pugui afirmar si ens trobem davant d’una escultura o d’un quadre. Si alguna cosa defineix a Antoni Llena és el desig d’expressió allunyat dels ismes i la imposibilitat de ser encasillat en un moviment concret. L’ús de materials reciclats o de baixa qualitat, el poden fer semblar com proper a l’art povera. Però ràpidament aquesta idea es difumina fins a trobar el sentit personal d’Antoni Llena. La manipulació del paper, de baixa qualitat, és molt interessant. Com explicava la guia de l’exposició, Llena havia comentat que de petit perquè s’estes quiet, l’enviaven a un racó i amb unes tisores i paper, començava a retallar. Deseguida es va adonar que el tall era irrevocable, no tenia retorn, cosa que no passava amb un dibuix que sempre el podies esborrar. Per això sempre ha considerat el paper com un objecte, que conté tots els atributs de la matèria i que es pot transformar. Aquesta idea em sembla molt interessant.

Un altre aspecte que voldria destacar és l’ús dels tons pastels i sense emprar fixador. Si a això s’afegeix la baixa qualitat del paper utilitzat, ens porta a la idea d’obra d’efimer. No es pot oblidar com prop dels mil dibuixos que van integrar l’exposició SOS: Senyals de fum d’un subsol de l’any 2011, després del recorregut per diverses sales, van acabar en una paperera, tal com va voler el propi artista. Això ens porta a un aspecte central de la seva obra: la fragilitat. I és veritat que a primer cop d’ull en donen aquesta sensació, però al final arribes a la conclusió que aquesta aparent feblesa, és la seva força.

Un exemple el podem trobar en l’obra que encapçala aquest comentari: Sense espai per les ferides (Sèrie Velletque videre), 2000. En el mateix títol porta implícit que encara que hi hagi fragilitat (ferides, trencadisses…), no hi ha temps per quedar-se en aquest estadi, si cal s’uneixen els trossos de fusta trencada i torna a semblar sensera. Em va semblar d’una força increïble.

Hi ha molts materials que son recurrents en la seva obra. Per exemple les cintes de màquines d’escriure usades. Ens porta al món del llenguatge, de la importància de les paraules escrites, però torna a ser una referència a la fragilitat, a les coses desaparegudes, però que han deixat emprempta. El diàleg que s’estableix entre els diferents materials: fusta, paper, cautxú, pintura, etc. i com es presenten i distribueixen dins d’un díptic o un tríptic, es fa molt eloqüent.

Es podrien dir moltes més coses. La sèrie de dibuixos creats durant el confinament (prop de 500) emprant de nou els tons pastel, donarien ja per si sols per fer un comentari. O la sèrie Hivern…

M’agradaria despartar el cuc de la curiositat per que altres persones visitin aquesta exposició. No deixa en absolut indiferent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s