La flauta màgica de Mozart. Amics de l’Òpera de Sabadell.

Un any més, l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell va obrir la temporada operística. Aquest cop, van posar en escena la darrera òpera de Mozart, La Flauta Màgica. És sabut que es tracta d’una de les òperes més representades i més reconegudes. Mozart la va compondre simultàniament amb la Clemenza di Tito. Es pot parlar de la gran diferència entre ambdues, ja que la primera, va ser una obra d’encàrrec, dedicada a la coronació de Leopold II d’Austria, i La Flauta Màgica, va ser una òpera còmica escrita en base a la idea del seu amic Emanuel Schikaneder. A més, es va pensar per a ser representada en un teatre popular i per tant, dirigida a un públic, a priori, menys exigent en els nivells musicals. La quantitat de recitatius que conté l’allunyen de l’òpera italiana i es considera la primera òpera alemanya.

No és la primera vegada que he assistit a una posada en escena d’aquesta òpera al Teatre de la Faràndula de Sabadell per part de l’AAOS, i un cop més cal destacar l’esforç d’innovació. A ningú s’ens escapa que en els moments actuals, no s’està per llençar la casa per la finestra, i és precisament per això, quan adquireix més valor la imaginació i la cerca de solucions creatives que contribueixin a destacar els trets més importants de l’obra. La tasca d’aproximació de l’òpera a tots els públics, allunyant-la del elitisme a la que sempre se l’ha volgut restringir, mereix el reconeixement i suport.

Darrerament s’ha parlat molt de la retirada de películ·les del fons d’algunes distribuïdores per la temàtica sexista o racista. Escoltant La Flauta Màgica, un pensa que podria ser considerada una gran candidata a ser retirada de la circulació. La nit que és la part negativa, l’obscuritat, està interpretada per una soprano (femení). Per contra, la saviesa i la justícia es reserva a un baix (masculí). I que dir de Monostatos: assetjador i negre. I tot el discurs relacionat amb les dones, no s’aguanta per enlloc, vist amb els criteris actuals. Per no parlar també de les diferències socials, etc. En tot cas, cal situar la temàtica en el seu moment històric i en el seu context i aprendre de la història per superar antics esquemes.

El que és innegable és la força de la música. No per ser-nos tan coneguda, deixes de trobar aspectes nous. En les representacions d’aquesta temporada, l’orquestra és més reduïda per poder garantir la separació entre els músics. És evident que repercuteix en el resultat final, però així i tot, l’orquestra va estar a un bon nivell.

Tant el tenor Marc Sala, com el baríton Carlos Pachón, van aconseguir un bon nivell musical i interpretatiu. No es pot oblidar que Marc Sala va debutar amb aquest paper. La soprano lírica Serena Sáez en el paper de Pamina, va demostrar una gran preparació i domini de la veu. Tal com he dit en altres ocasions, sempre cerco a Operabase per veure la trajectòria dels cantants: els papers que han interpretat, els teatres en els que han actuat, produccions, etc. Per això cal reconèixer la gran categoria de tots els cantants que van intervenir. Un resultat global més que positiu.

Ojalà es pugui veure tota la temporada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s