William Klein Manifest. La Pedrera

La motivació per anar a veure una exposició, és molt variada. Pot ser que ja es conegui l’obra de l’artista i es vulgui ampliar el coneixement del mateix; pot ser que la institució o la sala on es dugui a terme ens inspiri; pot ser que alguna persona ens hagi fet algun comentari o que s’hagi vist informació en algun mitjà sobre ella o pot ser fruit de la casualitat. Sigui quina sigui la circumstància que ens porti a veure una exposició, el que és segur és que a la sortida, haurem aprés alguna cosa nova i haurem gaudit d’una bona estona.

Per pocs dies, encara es pot veure a La Pedrera, l’exposició que recull més de 200 obres de l’artista nord-americà, William Klein. La seva obra va comportar un trencament amb l’estètica de l’època, i una de les coses que més sorprèn, es constatar l’actualitat de la mateixa. Pel que és més conegut és per la seva tasca com a fotògraf, i en especial, com a fotògraf de carrer, encara que no va ser aquesta la primera faceta artística a la que es va dedicar. Després de l’etapa de formació a la Sorbona de París, va freqüentar durant un període curt de temps, el taller de Fernand Léger . Va ser en aquest període entre 1949 i 1951, quan va pintar algunes natures mortes

Still Life + scale on potato masher, 1949_©William Klein
Still Life + scale on potato masher, 1949_©William Klein. WK11808

Al seu retorn a Nova York, el 1954, és quan comença a treballar en les fotografies de carrer. La diferència amb altres fotógrafs, és que capta les imatges fent partíceps als personatges. No ho fa de manera anònima o volent passar desapercebut, no, busca la mirada directe de les persones, la seva complicitat.

“Si tus fotos no son lo bastante buenas es que no te has acercado lo suficiente”. A William Klein siempre le ha gustado esta famosa frase del fotógrafo Robert Capa. Tal vez sea esta máxima la que le ha impulsado a estar “lo bastante cerca” de sus sujetos desde el principio y sin reservas.

Informació de la Fundación Telefónica per l’exposició Willian Klein. Manifiesto, celebrada a Madrid els mesos de juny-setembre de 2019

Klein es va barrejar amb la gent per diferents barris de la ciutat. S’apropa a les persones, utilitza el gran angular de manera que obté imatges sovint deformades o desenfocades, i és precisament aquest resultat el que fa les seves fotografies tan originals i personals.

Volia publicar un llibre amb totes elles, com si fos un dietari de la ciutat, però moltes editorials americanes els hi van rebutjar, per considerar-les allunyades de la realitat de la ciutat. En aquest cas, podem parlar dels estereotips, de la manca d’aceptació de la realitat, de voler amagar una part de la quotidianitat. Però Klein, no va desistir. Ell mateix va fer la maquetació, va triar la tipografia i va redactar els textos que s’inclouen. Finalment, el llibre va ser publicat a França on va tenir étit d’immediat. Encara avui en dia se’l considera el llibre de fotografia més innovador del segle XX

Los editores estadounidenses no reconocen en las fotografías de Klein la imagen que ellos quieren proyectar de la alta sociedad neoyorkina, más blanca, aburrida y distante. No obstante, el libro se erigió como un monumento propio y las ediciones italiana, británica y japonesa siguieron de cerca a la francesa, recibió el premio francés de fotografía Nadar.

Para Klein, la calle se convierte en un escenario vasto y generoso, un circo al aire libre en blanco y negro. A través de su mirada bicultural, Klein nos mira, directamente, a los ojos.

Informació de la Fundación Telefónica per l’exposició Willian Klein. Manifiesto, celebrada a Madrid els mesos de juny-setembre de 2019

Posteriorment, va publicar els llibres dedicats a Roma, Moscou i Tokio. I és l’any 2002 quan presenta el seu darrer llibre: el dedicat a París, la ciutat que més havia fotografiat.

El seu treball com a fotògraf per la revista de moda Vogue, va ser també molt trencador. Val a dir que va disposar de mitjans i de total llibertat per a realitzar aquesta feina, deixant la seva empremta. Va treure a les models al carrer, i les va fotografiar envoltades de gent, en un contrast sorprenent.

La seva curiositat i ganes d’experimentar, el van portar l’any 1965 a abandonar la fotografia per passar al cinema. La primera pel·lícula Qui êtes-vous Polly Maggoo? del 1966 és una sàtira sobre el mon de la moda i de la televisió. Posteriorment a més de pel·lícules, va fer documentals i uns 250 anuncis publicitaris.

Com deia al començament, surts havent aprés moltes coses i amb la ment ben desperta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s