Max Beckmann. 1884-1950

Fruit de la col·laboració entre la Fundació La Caixa i el Museo Nacional Thyssen-Bornemisza, va ser l’exposició sobre Max Beckmann que es va poder visitar a CaixaForum de Barcelona. L’exposició era molt amplia, fent un repàs per les etapes i principals temes que el van ocupar i preocupar al llarg de la seva vida. Com tota exposició, a més de contemplar les obres exposades, serveix per motivar al públic a cercar més informació sobre l’artista, la seva època i el seu entorn i aconseguir una visió més complerta del moment històric, polític i social en el que va viure. L’art alemany no sempre ha estat a l’abast del gran públic i ni tans sols ha estat presentat de forma entenedora. Aquesta exposició, des del meu punt de vista, va servir per a cobrir aquest buit.

Aquest apunt només vol fer una pinzellada sobre algunes de les obres de l’artista.

A finals del 2016 i en ocasió de l’exposició Un thyssen mai vist es va poder veure un autoretrat de Max Beckmann que ha tornat a estar present en aquesta exposició monogràfica.

Max Beckmann. Autoretrat amb mà alçada. 1950. Museu Thyssen-Bornemisza

Beckmann va ser relacionat amb dos moviments pictòrics: l’expressionisme i com a precursor de la Nova Objectivitat, a pesar de que ell va fugir sempre de les etiquetes i dels encasellaments. Les seves obres es poden considerar figuratives realistes, però no en el sentit de voler mostrar la realitat sinó en el sentit d’ensenyar com son les coses.

L’exposició estava dividida en dues parts. La primera dedicada a les obres anteriors a 1937 i la segona integrada per la seva producció en l’exili.

En el primer període es podien veure obres molt diferents, ja que les corresponents als anys de la Primera Guerra Mundial i posteriors a la mateixa, es desenvolupen principalment a Berlín. Donen molta informació sobre el que passava en cada moment, el tipus de vida que es feia, les preocupacions socials existents. Les obres del període posterior, realitzades als anys 20, es corresponen amb una època de millora econòmica del país i es detecta en la paleta i en les expressions dels personatges.

És difícil seleccionar només una obra, però a més de la tan coneguda Quappi amb jersei rosa 1932-1934, voldria destacar:

En el cas del Doble retrat, a pesar dels colors que semblen donar una sensació de tranquil·litat, el resultat és el contrari. La dona de rosa està en una posició hieràtica, d’espera tensa, amb la mirada una mica perduda, mentre la dona del vestit negre la mira amb cara de preocupació, expectant. El mateix passa amb el quadre de El peixet. Per un costat tenim el mar, com element fonamental en la pintura de Beckmann, així com el simbolisme. Es tracta d’ una obra de l’any 1933, quan comença a canviar la situació política i econòmica a Alemanya. Suggereix una al·legoria a la situació d’Alemanya, representada per la noia a la que tenen immobilitzada i que li ofereixen un peix que sembla una morena, per tant perillós. La seva cara queda a l’ombra i la posició de la mà i de les celles, denota preocupació i rebuig. Dos anys abans, el 1931 havia pintat:

Max Beckmann. Societat, París. 1931
Max Beckmann. Societat, París. 1931

Societat, París, un retrat de la societat i dels personatges del moment.

I és a partir del 1937 quan Beckmann emprèn l’exili. Passa de ser un artista reconegut, admirat, valorat, al que es convidava a donar classes en diverses universitats, a formar part de l’exposició Entartete Kunst (Art degenerat) inaugurada el 19 de juliol de 1937. L’endemà mateix marxa cap a París i Amsterdam anant deu anys després cap a Estats Units, on moriria a New York, l’any 1950.

L’exili el va fer prendre més consciencia de la mort i de la identitat. La mort va ser un tema que va estar present en la seva obra, de forma especial en Globus amb molí:

Max Beckmann. Globus i molí. Pintura relacionada amb la tortura del règim nazi.

La tortura exemplificada en les persones lligades a cada aspa del molí, sense possibilitat de fer res, o la persona encaixonada en la gàbia, trameten una idea rotunda de la situació. Si afegim els colors emprats, les dues diagonals que es creuen (la gàbia i les aspes), tot plegat contribueix a la sensació d’angoixa.

Max Beckmann. Los argonautas. 1950

La seva darrera pintura va ser Els argonautes, 1950, un tríptic dedicat a l’art en totes les vessants: pintura, música, poesia… Just l’endemà de finalitzar-la, va morir.

Un aspecte que em cridà l’atenció, van ser les mans: tenien força, destacaven sempre per la posició i el gest.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s