Jaume Plensa al MACBA

Exposició retrospectiva de Jaume Plensa al MACBA

Ben aviat finalitzarà l’exposició instal·lada al MACBA i dedicada a Jaume Plensa

Fa temps que la figura i l’obra de Plensa em semblen imprescindibles tant a nivell personal com a nivell artístic general. El fet de tenir molta obra pública arreu del món, l’ha fet molt conegut i que sigui fàcilment reconeixible. D’aquí una de les sorpreses d’aquesta exposició: la varietat de formats, de materials i d’idees amb les que es troba el visitant.

La idea que ha expressat sovint que l’escultura és la millor forma de plantejar preguntes, la trobo molt encertada. Si s’afegeix el concepte de l’art com a revolsiu, com a element de provocació, ens porta a adoptar una posició oberta, amb el cap, les emocions i el cos disposats a no quedar-se al marge de les obres presents a l’exposició.

Jaume Plensa. Firenze II, 1992
Jaume Plensa. Firenze II, 1992

La contundència d’algunes de les peces, pot semblar una contradicció amb el que aporten d’espiritualitat, d’ introspecció, de silenci. L’artista provoca constantment aquesta sensació de contradicció: matèria – buit, silenci – so, tancat – obert, exterior – interior, lleuger – feixuc.

Aquesta exposició fa un recorregut per quasi 30 anys del seu treball. Els criteris bàsics de l’artista es mantenen i es pot percebre la tasca d’investigació, de cerca de nous materials, de noves formes d’expressió , però no deixant mai de costat a les persones, les seves emocions i els seus pensaments i sobre tot, intentant sempre implicar-los en l’obra. És significatiu el fet que no hi hagi explicacions en les sales: directament la gent es troba amb les peces i ha de decidir que fer: acariciar-les, moure’s a través d’ells, escoltar-les, observar-les, deixar-se envoltar, etc. En aquest sentit, es pot afirmar que és una exposició participativa, no et pots quedar al marge.

Mémoires Jumelles del 1992, em va recordar a Lina Bo Bardi, per l’ús de tensors. En el cas de Plensa, els introdueix per aguantar de forma confrontada dos components i Lina Bo Bardi els va emprar com element de presentació i suport de les seves obres.

Jaume Plensa. Mémoires Jumelles. 1992
Jaume Plensa. Mémoires Jumelles. 1992
Fundació Joan Miró. Lina Bo Bardi
Fundació Joan Miró. Lina Bo Bardi

Sorprèn Dallas? … Caracas? (1997). Es tracta de dues centes fotografies de cuines de cases d’aquestes dues ciutats, que en un moment donat tenien les mateixes expectatives, i ens enfronta amb dues realitats que al final mostren les diferències i contraposicions entre ambdues. Un cop més la confrontació es fa present.

The Heart of Trees (2007) i The Heart of Rivers (2016) ocupen un espai exterior, visible des del carrer. Les figures abraçades als arbres son autoretrats de l’artista. Un cop més, tenen els ulls tancats, en actitud d’introspecció, de comunió amb la natura, sentint i participant de la transformació de la mateixa. Al mateix temps, els cosos es presenten com a memòria col.lectiva (al portar escrits els noms de compositors i artistes) i com a recordatori dels rius, tant en quant contenen l’aigua, principi fonamental de la vida.

Jaume Plensa. The Heart of Trees.
Jaume Plensa. The Heart of Trees

Es podrien fer comentaris de totes les obres, però és molt millor véure-les i gaudir-les directament.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s