Vikram Seth: Una música constante

F. Schubert

La lectura d’alguns llibres ens va  obrint  portes a mesura que ens submergim en,  ell de manera que arribem a llocs insospitats. Aquesta situació és la que s’ha produït al endinsar-me en la lectura de l’obra de Vikram Set: Una música constante. Ed. Anagrama.

Tracta del dia a dia d’un violinista que viu a Londres, encara que és d’un poble del nord d’Anglaterra. Tota la seva vida gira entorn de la música i per a la música. I una part fonamental és la relació que te amb el seu violí, un Tononi, que va rebre en préstec per part d’una dona del seu poble, amiga i mentora, gran amant de la música, amb la que van compartir moments entranyables i plens de poesia i saviesa musical.

Anem vivint el dia a dia d’en Michael i a través dels seus ulls ens introduim en el mon dels productors i organitzadors de concerts.  Simultàniament participem de la seva relació amb els altres integrants del quartet Maggiore (una viola, un violoncel i dos violins). I aquí entrem en un camí que en certs moments és planer i en altres trams és de difícil trànsit. Les diferents personalitats, pica-baralles entre instrumentistes, el paper assignat o que s’atribueix cada un d’ells dins del grup i com a pesar de tot això, la música preval i deixen de costat aquests problemes per  aconseguir el so i la interpretació millor.

Al cabo de un momento ya he olvidado todo resentimiento, todos los derechos y satisfacciones que me deben. ¡Qué poca importancia tiene todo ello una vez inmersos en esa deliciosa y vigorosa música!

El retrobament amb Júlia, pianista i amor de joventut de Michael altera el seu equilibri personal i del quartet. Júlia s’incorpora al grup per  interpretar La Trucha de F. Shubert (un altre passió de Michael)  introduint un element distorsionador i complex: s’està tornant sorda. Com viu ella aquesta situació i com ho resolen com a grup obliga al lector a obrir una nova porta que ens du a un nou camí i a la reflexió d’aquesta situació.

Pero, a la larga, ¿crees que los que lo sepan querrán tocar conmigo?

Los tres estamos de pie a un lado y comentamos cómo situarnos para que Julia nos vea y nos oiga lo mejor posible.

Però a part de la trama de la novel·la, hi ha un aspecte que cal destacar: el tema de l’afinació dels instruments de corda fregada. És un tema recurrent, fonamental al llarg de tot el llibre i que val la pena analitzar amb una mica més de profunditat per comprendre la importància del mateix.  L’afinació fa aprendre als estudiants de música les diferències entre els diversos tons i el fet de que hagin de ser ells els que manipulin les cordes, els fa ser més sensibles i els ajuda a percebre les petites o grans diferències que es poden obtenir en aquest procés.

Cal tenir present que no va ser fins l’any 1955 que l’Organització Internacional d’Estandardització  va acceptar que el la per sobre del do central, s’afinés a 440Hz passant a ser reconeguda com a norma ISO 16. Això implica que en èpoques anteriors, cada país i fins i tot cada ciutat i cada teatre o sala de concerts, emprés una mesura diferent. El que ens porta a entendre els problemes que es donaven quan un compositor escrivia una partitura segons els estàndards del seu lloc habitual d’interpretació i de cop havia de ser tocada per un altre orquestra o conjunt d’un altre indret amb un sistema diferent.

I la veritat és que a pesar d’existir aquesta norma ISO, que en teoria s’utilitza a tot el mon, a la pràctica encara segueix sent l’oboista el que dona l’afinació i si ell o ella no han afinat el seu instrument amb un afinador digital, pot haver alguna petita diferència. 

Encara que es parla de manera concreta de la guitarra, és interessant l’article  de Juan Menduiña Fernández: La afinación y los instrumentos musicales

Quan s’utilitzen instruments antics o peces del barroc amb instruments originals, és quan es poden percebre aquestes petites diferències en l’afinació i per tant en les freqüències de les ones vibratòries. La part dedicada a explicar la naturalesa del so en l’article de Manuel Lafarga Marqués titulat La música, el oído y el cerebro que va publicar a Música y educación: revista trimestral de pedagogía musical. Madrid 2002, v.XV, 2, n 50, junio; p 27-27, és molt clarificador per comprendre la importància del tema que estem tractant.

Retornant al llibre motiu d’aquest comentari, i per gaudir-lo plenament, és molt aconsellable seguir les peces musicals que es va parlant en cada moment. Això és factible perquè junt amb el llibre, s’inclou la llista de reproducció a Spotify. 

I sens dubte, al menys per a mi, una de les millors interpretacions de l’Art de la Fuga a càrrec de Glenn Gould.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s