Martha Argerich al Palau de la Música de Barcelona

Martha Argerich. Foto Adriano Heitman

He de començar manifestant que és un autèntic privilegi poder assistir a un concert de Martha Argerich. Des de fa un cert temps Martha Argerich acostuma a donar concerts acompanyada d’altres intèrprets i aquest cop ho ha fet  amb Gabriele Baldocci. Aquest jove pianista participa en el Projecte Martha Argerich, promogut pel Festival de Lugano, RSI Rete Due i BSI Bank, que reuneix a cinquanta músics al voltant d’un gran pianista, propiciant la cerca i innovació musical. Gabriele Baldocci  forma duet amb la pianista des de fa anys  i es perceb deseguida per la complicitat i compenetració  que existeix entre ambdós pianistes.

El contrast és curiós: quaranta anys els separen en edat, però no és això o no és el més important. Veure la relació de Martha Argerich amb el piano ja és tota una ensenyança. Sembla que li parli, en moments l’acaricia i passa tot seguit a tocar-lo amb força. Aconsegueix extreure uns sons que sorprenen.  Te tan interioritzada cada peça, que sap trobar la cadència i el tempus adient a cada moment. Crida l’atenció el nivell de concentració,  d’estar aliena a tot el que l’envolta. Sembla inexpressiva, però es nota el diáleg que està tenint amb el piano. En molts moments se li dibuixa un somriure als llavis que demostra com està gaudint amb la música. I això arriba al públic i fa que també gaudeixi del moment.  Quan acaba dóna la sensació de dificultat per tornar a la realitat, com si les ovacions no li afectessin, però en el fons el que pssa és que ella segueix immersa en el mon de la música que acaba d’interpretar.

En un moment donat em va venir al cap la figura de Von Karajan, del costum que tenia de dirigir amb els ulls tancats, perque la música la tenia dins. Però l’expressivitat i la forma de dirigir en els primers anys de la seva carrera no tenia res a veure amb com dirigia en les darreries. A més del problemes físics que el van obligar a haver de dirigir sentat, els moviments es van fer més pausats, més lents, més seleccionats, només els imprescindibles per destacar una cosa o un altre. Veure interpretar a Martha Argerich per a mi representava la saviesa de la madures i Baldocci era en Von Karajan de jove.

El programa que van interpretar va ser:

Liszt-Mozart: Reminiscències de Don Joan, S. 418, transcripció per a dos pianos (Argerich-Baldocci)

Verdi:  I Lombardi alla prima croaciata. Salve Maria de Jerusalem, S. 431 (Baldocci)

Liszt-Wagner:Isoldes Liebestod (Baldocci)

Shostakovich:Concertino per a dos pianos en La menor, op. 94 (Argerich-Baldocci)

Schumann: Escenes d’infants, op. 15 (Argerich). En el comentari de David Puertas Esteve que pareix en el programa de mà, cita aquestes paraules de Schumann adreçades a la seva dona Clara:

T’agradarà tocar aquestes petites peces, però hauràs d’oblidar que ets una virtuosa i deixar de banda els efectes. deixa’t dur per la seva gràcia i simplicitat, per la seva naturalitat sense pressió

Rachmaninov: Suite núm.1, op.5 (Argerich-Baldocci)
Ravel: La Valse (Argerich-Baldocci)

Els duets de músics, sigui l’instrument que sigui, sempre m’han maravellat. Un solista, com indica el nom, toca sol amb el que això implica: l’orquestra l’envolta, està per donar relleu a la seva interpretació. Compartir aquests moments amb un altre intèrpret ha de comportar un nivell de compenetració molt alt, d’adaptació, d’estar pendent de l’altre, d’entendre que és una interpretació conjunta i que per tant, ningú ha de voler destacar per sobre del altre.  I no tothom te la capacitat per actuar d’aquesta manera, Martha Argerich i Gabriele Baldocci, si. Al final d’alguna peça sorprenia com tos dos alhora feien exactament el mateix gest amb la mà.

El Palau va viure una nit de les que un recorda sempre. Fins i tot només en una o dues ocasions es va sentir un estosec suau. Quina diferència amb el concert de Baremboim en el que es va veure obligat a aturar-se i demanar al públic respecte per la seva interpretació!

Ja fora de programa van interpretar ‘Gemini’ de Anthony Phillips, dedicada a Martha Argerich i la suite per a dos pianos de  Darius Milhaud, ‘Scaramouche’.

Per sort existeix una amplia discografia i enregistraments de concerts, per seguir gaudint de la marevella d’interpretació d’aquests grans pianistes.

NOTA: Vegeu també l’apunt Martha Argerich Documental

One thought on “Martha Argerich al Palau de la Música de Barcelona”

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s