Des del 17 de novembre i fins el 21 de gener del 2017, la Galeria Senda de Barcelona celebra els seus 25 anys d’existència amb una exposició de Jaume Plensa, titulada El bosc blanc. No és un artista que es prodigui en les sales de la ciutat, així que un esdeveniment com aquest, no pot passar desapercebut. De forma positiva em va sorprendre la quantitat de persones que van entrar a veure l’exposició mentre jo gaudia de la mateixa i pel que vaig parlar amb una de les persones que treballen a la Galeria Senda, el flux de gent és molt considerable. Vol dir que poc a poc es va coneixent millor l’obra de Jaume Plensa? És inqüestionable que la presència de la seva Carmela enfront del Palau de la Música, actua com a reclam i que una exposició com la que comentem ara, ajuda a familiaritzar-se amb la seva obra i la seva trajectòria.
Les obres de Plensa no poden deixar indiferent a ningú. L’ espai és important i envolta les obres de manera que es pot passejar entre elles i apreciar tots els petits detalls. A l’accedir a la sala, ens trobem amb Isabella de basalt, la més alta de les escultures. La part posterior sembla l’escorça d’un arbre i ens posa en contacte ràpidament amb la natura i fa de porta d’entrada al bosc. És l’única que no te base, està recolzada directament al terra i pel material en que està feta, tramet l’idea de força i de permanència. Ja amb aquesta sensació un s’endinsa per trobar les tres escultures, fetes primer en fusta i passades al motlle de bronze, siguen al final recobertes amb una pàtina blanca. El que és important és veure les esquerdes en el material el que ens dóna la sensació de fusta que s’ha obert.
El fet de tenir una base fa que semblin més lleugeres. Aconsegueixen trametre la calma del bosc i el moviment pausat de les persones al seu voltant contribueix a la sensació de tranquil·litat. El que tinguin els ulls tancats encara afavoreix més la idea d’introspecció, de mirar dins d’un mateix.
Un cop has vist les escultures, prens consciència de que a les parets hi ha dibuixades unes cares, també amb els ulls tancats. És d’una gran bellesa. Haver passat a la paret els dibuixos fets amb grafit, contribueix a completar la sensació d’estar envoltat, d’estar realment en un bosc.
A la part superior de la sala es poden veure aquests dibuixos que corresponen també a noies, Sophia, Carlota, Isabella i Katherine
Per últim destacar l’obra El somni de Frida, de l’any 2016. M’ha recordat alguna de les peces que es van poder veure a l’exposició de fa un parell d’anys a Ceret i fins i tot a la dedicada a la música que va estar al Palau de la Música. Però en aquest cas es tracta d’una escultura de dimensions reduïdes, 75 x 51 x 62 cm. Ab aquest tipus de peces, al ser buides, et dóna la sensació de que pots encabir-te dins, que t’envolta i et protegeix, que et fa entrar en un món màgic i irresistible.
Estic d’acord amb les paraules de Jaume Plensa:
Es una exposición que pide estar solo. La escultura es un camino de ti, hacia ti, y contigo.
Des de Collserola 
A veure si tinc sort i quan torna a Barcelona encara hi és! Gràcies per la info! Enric
Sembla una obra molt senzilla però a mesura que la vas coneixent, t’adones que aquesta característica és el resultat d’algú que en sap molt, que coneix els materials, que vol connectar amb la gent, que tramet sensibilitat i que utilitza el llenguatge universal de l’art que arriba a tothom.
Pendent d’anar-la a veure. Gràcies Anna, m’agrada el Plensa.