Destacat

La Shubertíada a Vilajuïga

Un nou espai per la Shubertiada, l’Espai Miracle – Deu d’Aigua de Vilajuïga

A finals d’agost va finalitzar la Shubertíada del 2021. A hores d’ara, el comité organitzador deu estar fent balanç i treballant ja per la propera edició. Les diverses crítiques i comentaris que han anat sortint al llarg del mes, han posat de manifest l’altíssim nivell assolit i la categoria dels diferents concerts. És evident que sempre existeixen coses per millorar, però és de justícia reconèixer, que a pesar de ser una edició en unes condicions anòmales, el resultat ha sigut bo.

Una de les novetats d’aquesta edició passada, ha sigut la celebració en diversos espais i territoris: a Barcelona, al País Basc i l’Empordà. En els dos primers emplaçaments, en dates anteriors a les habituals de la Shubertiada. En el cas concret de l’Empordà, dels dinou concerts, dos es van fer a la Basílica de Santa Maria de Castelló d’Empúries i dos a l’Espai Misteri Deu d’Aigua de Vilajuïga.

Crec que ha sigut un gran encert aquesta obertura a altres poblacions. També ha sigut un encert la diversitat d’horaris. En el cas concret de l’Espai Misteri de Vilajuïga, un concert va ser al vespre, a les 8 i un altre al matí, a les 11:30.

L’Espai Misteri- Deu d’aigua de Vilajuïga, mereix un comentari especial. Aquest auditori es troba sota terra, on brolla l’aigua carbònica de Vilajuïga. La sensació no pot ser més especial. Les claraboies del sostre, deixen entrar el sol i la llum del dia, però al fer-ho a través de l’aigua, crea formes i dibuixos que es van movent i desplaçant. És un espai no gaire gran, de manera que els intèrprets els tens a una distància curta i pots apreciar els gestos, les expressions i la tècnica. Si es te en compte que en el concert del 29 d’agost, es van interpretar cançons relacionades amb l’aigua, el resultat final no podia ser millor.

Estic convençuda de que aquesta experiència tindrà continuïtat i podrem gaudir de molts altres concert

  • Espai Miracle. Rampa de baixada
  • Espai Miracle. Claraboies
  • Espai Miracle. Parets interiors
  • Espai Miracle. Auditori
Destacat

El circ

L’emoció i les ensenyances del circ

El circ és un espectacle que s’integra dins de les arts escèniques. No sempre ha estat prou valorat, o potser millor, s’ha infravalorat.

Crec que s’ha produït una evolució i transformació del mateix, modificant la seva orientació i deixant de ser un espectacle que es considerava exclusivament infantil (aquesta afirmació caldria matitzar-la) per ser un espectacle adreçat a tots els públics.

Tant si es tracta de números individuals com d’un grup, és en el circ on es pot veure de forma palpable el que és la cultura de l’esforç, de la superació i de la constància. Si es tracta d’una actuació individual, ha de poder mostrar alguna característica que el faci diferent a d’altres semblants. Si és un número col.lectiu, els egos personals han de quedar diluïts en favor del grup. Tots s’ajuden de cara a obtenir un éxit del conjunt. Si una persona destaca molt però la resta no va alhora, el resultat és un desastre.

El circ ha estat sempre una de les meves passions. Això si, no tots els he considerat iguals. El risc pel risc, buscant l’esglai de l’espectador, no m’ha interessat mai. He valorat la seguretat dels artistes perquè així permetia gaudir i valorar la dificultat, la coordinació i l’estética del número en si mateix. En aquest sentit, els circs provenients dels anomenats antigament països de l’est, eren els que actuaven garantint sempre la seguretat dels artistes (amb arnés els trapecistes i amb xarxa). Gràcies a ells, em vaig enamorar del circ.

Es poden diferenciar els circs familiars, on el més important és el treball col.lectiu. El que es persegueix és l’éxit del conjunt, encara que algun número sigui més fluixet que els altres. Però es pot parlar dels espectacles de circs de grans figures, consagrades i amb prestigi internacional. En aquest cas, han hagut d’aconseguir un grau d’excelència que els destaca per sobre de la resta.

El circ és un espectacle per a totes les edats. Cada persona el veurà amb els seus ulls i l’emocionaran coses diferents i fins i tot pot ser que aquestes vagin canviant al llarg de la vida, o no. Les persones que vam poder veure en directe les actuacions del mític Charlie Rivel, amb una simplicitat total, sense parlar, només amb el seu údol caràcterístic i la cadira, mantenia a tothom en suspens, amb la rialla als llavis i encara que savies que passaria, era igual, t’emocionava. El circ és un espectacle d’emocions.

Va haver uns anys de sequera, no es programaven gairebé espectacles circenses. Aquesta sitació va ser provocada en part, per la desaparició dels números amb animals i va haver una cerca de noves formes. M’arriscaria a dir, que es va deixar enrera el mer espectacle per entrar de ple en el món de les arts escèniques. En aquest període es va anar consolidant el Circ du Solei. És un gran espectacle, tècnicament perfecte, pensat per a ser representat en grans espais. Personalment crec, que li falta la màgia i la proximitat del circ.

Per sort, la situació va canviant poc a poc. Hi ha espais permanents, como el Circ cric, o itinerants com el Circ Històric Raluy, o el Circ Raluy Legacy, escola de circ per a professionals o escoles per a infants i fins i tot un museu de circ a Besalú, el primer d’Europa. Segur que m’en deixo molts, però com a exemple de l’interés per aquest art escènic, crec que ja val.

En aquesta breu pinzellada pel món del circ, cal recordar també, actuacions que en els darrers anys s’han pogut veure tant dins de la programació del Festival Grec de Barcelona com en les temporades teatrals, per exemple la companyia de pallassos Rhum, amb les seves actuacions en el Teatre Lliure o actualment en el Teatre Borrás de Barcelona.

El circ és un magnífic exemple per a la vida professional. El cap o la directora d’un grup, ha de saber quedar en segon terme, perquè destaquin les persones del seu equip. Si no és així, és que no ha triat les millors o no ha sabut potenciar les seves qualitats i no els ha donat els elements de superació necessaris. Ha de saber també barrejar les persones de cara a obtenir un resultat òptim, de la mateixa manera que en un circ familiar, es busca un equilibri entre tots els seus integrants. En la vida professional, ha d’haver un suport entre totes les persones de l’equip. Si un element destaca molt però la resta no segueix, el resultat final no serà correcte. Pot haver la punta de llança que esperona a la resta, però no oblidant mai que es forma part d’un conjunt. Dins d’un número d’equilibri o de trapezi, normalment hi ha qui fa de pal de paller del grup i sense ell no es podria fer res, però si volgués anar a la seva, deixaria de ser important i caldria buscar una nova persona que asumís el paper.

Aquesta reflexiò sobre el circ i la seva importància, és conseqüència d’haver assistit a una de les sessions programades de Nits de Circ. A part de ser a l’aire lliure, sense carpa, els artistes que van intervenir son tots considerats excepcionals en la seva especialitat. Les cares de les persones, tant petits com grans, durant les actuacions, parlaven per si mateixes. Va ser una nit realment màgica.

Si aquest estiu teniu oportunitat d’assistir a un espectacle de circ, no us ho perdeu.

Destacat

Margaret Hooks. Tina Modotti: fotógrafa y revolucionaria

Biografia de Tina Modotti. Una vida i una obra per a ser recordada


Aquest comentari vol ser un homenatge a Margaret Hooks, periodista i activista dels drets humans, que va morir el passat 7 de juny.

Tot just estava llegint la biografia de Tina Modotti de Margaret Hooks editada l’any 2017 per La Fábrica, quan en el suplement Culturals de La Vanguardia, del passat dia 7 d’agost, va aparèixer l’article de Jordi Amat. “Cuando la biografía es conocimiento“. Com citava un llibre d’Anna Caballé (El saber biográfico. Ed. Nobel), considerada una referent d’aquest gènere literari, vaig començar a estirar del fil i buscar altres articles i referències que m’ajudesin a valorar millor el llibre que tenia entre mans.

És interessant conèixer l’evolució de la biografia i els diferents tipus i mètodes emprats en la seva construcció. El que es va denominar nova biografia, representada bàsicament per Lytton Strachey, Emil Ludwig i Stefan Zweig, prioritzava el posar de manifest el caràcter del subjecte biografiat, allunyant-ho del mer estudi històric. La biografia de Maria Antonieta escrita per Zweig és un clar exemple de l’ús de la psicologia en la construcció de l’obra. La biografia s’acosta a la literatura en tant que incorpora eines emprades en les novel·les i no es limita a un relat històric.

És imprescindible que es donin a conèixer les fonts a partir de les que s’ha obtingut la informació del personatge, sinó pot quedar en una mera suposició o presentació subjectiva d’uns fets reals o transformats. Aquest és una de les crítiques que es fan a Zweig o Ludwig, en contraposició a Lytton Strachey que com a historiador que era, sempre incloïa les cites de les fonts emprades.

Anna Caballé parla de tres potes bàsiques a considerar: la psicologia, l’antropologia i la història, i com a punt de partida plantejar-se perquè aquesta persona va fer tal cosa o perquè va reaccionar de determinada manera. En base a una sospita es pot anar buscant el QUI és o va ser.

Margaret Hooks ha escrit diverses biografies d’artistes i aquesta, diguem-ni, especialització, es reflecteix en el treball riguròs i en els resultats.

Tina Modotti (1896-1942) va destacar sens dubte, en els dos aspectes que consten en el títol de la biografia: com a fotògrafa i com a revolucionària. En el llibre de Margaret Hooks es poden veure moltes fotografies realitzades per Tina Modotti o relacionades amb ella. Aquesta informaciò és molt valuosa perquè ajuda a seguir la trajectòria artística i vital de la fotògrafa, al mateix temps que el text ens endinsa en la seva vida i el seu pensament.

Nascuda a Itàlia, va emigrar de joveneta a EEUU. Aquest és ja un apartat important. Primer va marxar el pare, després la germana més gran, a continuació ells i al cap d’un temps la mare amb la resta de germans, excepte una que va quedar a Itàlia. Va ser un primer desarrelament i un enfrontar-se amb una situació absolutament diferent. Els anys que viu a NY la introdueixen en un ambient d’artistes i la relació que estableix amb Edward Weston la posa en contacte directe amb la fotografia, encara que ella sempre havia tingut aquesta afició. Posteriorment es traslladen a Mèxic, on viu durant set anys.

El període de Mèxic és el més ric en quant a creativitat, arrelament en una cultura i en un país, fins el punt de prendre una decisió que la va marcar per al resta de la seva vida, com va ser afiliar-se al Partit Comunista de Mèxic. Queda molt ben explicada la confrontació dins del Partit Comunista, entre els estalinistes i els trosquistes, amb l’escisiò que va comportar i amb l’allunyament d’amics com Diego Rivera o Frida Khalo, defensors del trotskisme. En aquest període finalitza la seva relació amb Weston.

Durant un temps és capaç de mantenir el treball fotogràfic de retrats amb reportatges de fotoperiodisme, al narrar aspectes socials. Però la seva tasca a Socorro Rojo, la va anar separant d’aquesta activitat.

Al ser deportada, va aconseguir arribar a Berlín i a partir d’aquí la seva dedicació complerta al Partit i a les tasques que aquest li encomana, fa que vagi deixant la fotografia. Des de Moscú és enviada a Espanya on viu la Guerra Civil i al final emigra de nou a Mèxic on va morir.

La complexitat de situacions i les reaccions i canvis que es van produint en Tina Modotti, estan exposats de manera clara i objectiva. Quan una informació no ha pogut ser contrastada, es diu clarament, deixant obertes les diferents possibilitats.

No es d’estranyar que Margaret Hooks obtingués premi i reconeixement per aquesta biografia. És ben bé que davant dels dubtes que podia tenir sobre perquè va prendre determinades decisions Tina Modotti, va anar buscant documentació, fins que la va portar a poder explicar qui va ser Tina Modotti.

Nota: vull fer esment a la tasca de traducció realitzada per Margarita Esther González i Susana de los Ángeles Moreno

Destacat

Tàpies als 30. Fundació Antoni Tàpies

30 anys de la Fundació Antoni Tàpies i l’obra de l’artista en els seus 30 anys.

La Fundació Antoni Tàpies celebra els seus 30 anys. Pels qui tenim una certa edat, recordem perfectament tot el procés d’obertura de la Fundació al carrer Aragó. Primer va aparèixer als diaris la noticia de la seva ubicació, després es van anar seguin les obres de restauració i remodelació de l’edifici modernista de l’arquitecte Domènech i Muntaner, fins que va ser inaugurat pel propi artista.

L’exposició que s’ha pogut visitar en motiu d’aquesta efemèride, va ser Tàpies als 30. És a dir, van voler mostrar les obres corresponents als anys 50 i començaments del 60. Aquesta dècada va ser molt important per a Tàpies, la seva obra i el seu posicionament en el mon de l’art. Segons constava en la mateixa exposició, una primera raó de la importància d’aquests anys, és que a partir del 1954, Tàpies va adoptar un llenguatge propi. La segona va ser la internacionalització i el reconeixement a nivell internacional, amb exposicions i premis tant a Europa com a Estats Units, i la darrera el seu posicionament clar en contra del règim franquista.

El viatge que va fer a Nova York a l’octubre de 1953, amb motiu d’assistir a la inauguració d’una exposició seva en una sala de Martha Jackson el va fer entrar en contacte amb artistes que formarien part del que es va anomenar expressionisme abstracte: Pollock, Tobey, De Kooning, etc. A més va sentir parlar de John Cage i va poder escoltar música de Varese, amb qui va mantenir una relació i a través del qual, va arribar a la música tibetana. Tot plegat li va fer percebre la influència que tenia el mon oriental, diferent de com es vivia a Europa. L’exposició no va ser un èxit, però en conjunt, les coneixences que va fer, el que va veure, sentir i el intercanvi d’idees i opinions, van deixa un pòsit molt important.

Continua llegint “Tàpies als 30. Fundació Antoni Tàpies”
Destacat

Línies d’acció per superar els biaixos de sexe i gènere en Ciència

La tecnologia és neutral. Les persones que la desenvolupen i apliquen, son les que introdueixen els biaixos de sexe i gènere.

Continuant amb el tema de la Intel·ligència Artificial i els biaixos de sexe i gènere, he seguit amb molta atenció el cicle de conferències, debats i taules rodones, que han conformat el Projecte organitzat per la Fundació La Caixa conjuntament amb Barcelona Supercomputing Center i el Programa BioInfo4Women. Les sessions van començar el 16 de març i la darrera va ser el passat 16 de juny. Estic a l’espera de la publicació de les conclusions finals i dels reptes i línies de treball futures, però m’ha semblat tan interessant, que crec val la pena fer una petita ressenya sobre aquest projecte.

Encara que el tema estava focalitzat en relació a la salud, moltes de les coses que es van dir, es poden aplicar a altres sectors de la vida econòmica i social. Alguns dels aspectes que m’han cridat més l’atenció han sigut la constatació dels biaixos que es generen en el disseny dels algoritmes. Es pot parlar des de la selecció d’una mostra incorrecte o de les dades d’entrenament que siguin també poc acurades o directament esbiaixades. Segons com es construeixi un algoritme, si el que es cerca és l’eficiència en la resolució de casos, i s’aplica per exemple en el registre de nous pacients en un hospital, es podria rebutjar els malalts més greus per aconseguir una ràtio d’eficiència més elevada. L’experiència també demostra que les dones triguen més en anar a l’hospital, per tant quan s’està acumulant coneixement en l’algoritme, pot haver una desproporció important de persones d’un sexe en relació a l’altre, deguda a aquest fet.

Continua llegint “Línies d’acció per superar els biaixos de sexe i gènere en Ciència”
Destacat

Antoni Llena: En veu baixa. Fundació Vila Casas. Espais Volart.

La força de la fragilitat

En una de les visites a la Fundació Miró, havia una sala amb obres d’Antoni Llena relacionades amb Miró. Al parlar d’Antoni Llena, sempre em ve al cap l’obra Bestiola que forma part de la col·lecció de la Fundació Vila Casas i que es pot veure a Can Framis.

Antoni Llena. Bestiola, 2012
Antoni Llena. Bestiola, 2012

Ara que es pot visitar aquesta exposició monogràfica fins el 25 de juliol als Espais Volart, no he volgut perdre l’ocasió i com sempre que m’és possible, he optat per la visita guiada. Ara bé, crec que és millor primer visitar-la un sol, parar-se davant de cada obra, veure el conjunt, percebre l’evolució i les diferents etapes creatives de l’artista, etc. Amb aquesta primera impressió, sentir les explicacions, ens ajuden a descobrir detalls que ens havien passat per alt, o aprendre coses que desconeixiem totalment.

Es tracta d’una exposició Comissariada pel propi Antoni Llena. No sempre això és possible o fins i tot aconsellable. Hi ha moments en que cal una visió externa, una mica allunyada, per poder trobar les relacions o la millor forma de presentar les obres. Però, en el cas actual, les obres forman tanta part del propi artista i del que vol mostrar, que el criteri triat és el més adient.

Els textos d’Àlex Susana emmarquen l’exposició i contribueixen a situarnos. És molt interessant la idea del concert de música integrat per diversos moviments en que el propi artista rellegeix les seves obres i les reinterpreta, donant-lis una nova tonalitat.

Les obres en tres dimensions, fan que moltes vegades no es pugui afirmar si ens trobem davant d’una escultura o d’un quadre. Si alguna cosa defineix a Antoni Llena és el desig d’expressió allunyat dels ismes i la imposibilitat de ser encasillat en un moviment concret. L’ús de materials reciclats o de baixa qualitat, el poden fer semblar com proper a l’art povera. Però ràpidament aquesta idea es difumina fins a trobar el sentit personal d’Antoni Llena. La manipulació del paper, de baixa qualitat, és molt interessant. Com explicava la guia de l’exposició, Llena havia comentat que de petit perquè s’estes quiet, l’enviaven a un racó i amb unes tisores i paper, començava a retallar. Deseguida es va adonar que el tall era irrevocable, no tenia retorn, cosa que no passava amb un dibuix que sempre el podies esborrar. Per això sempre ha considerat el paper com un objecte, que conté tots els atributs de la matèria i que es pot transformar. Aquesta idea em sembla molt interessant.

Continua llegint “Antoni Llena: En veu baixa. Fundació Vila Casas. Espais Volart.”
Destacat

Chema Madoz. Obra reciente 2019-2020. Galeria Elvira González

La relació que s’estableix amb les obres d’art i amb els seus creadors, abasta moltes parcel·les diferents. Ens toca directament a les emocions i al mateix temps ens provoca tot tipus de reflexions sobre el procés de creació i la seva relació amb el moment social. És cert que no sempre es produeix amb la mateixa intensitat, però quan has establert certa relació amb un o una artista en particular, totes aquestes sensacions s’expressen d’una forma més viva.

En el cas de Chema Madoz, aquest formigueig ja comença abans de veure una exposició seva. És el neguit del retrobament amb una obra que mai et deixa indiferent. Trobar-te envoltada de les seves obres, és com estar en un lloc acollidor, familiar, on saps amb certesa que et suggerirà un munt de idees i d’històries al mirar cada fotografia.

Perquè és això: cada obra et dona pautes per deixar que la teva imaginació voli lliurement. Es tracte de quedar-te mirant, amb la ment en blanc i escoltar el que l’obra et diu. Sempre m’ha agradat que Chema Madoz no posi títols a les seves obres, em sembla un acte de generositat amb les persones que les observen. Aquest diàleg i les idees que provoca, perduren en el temps. Recordo perfectament les primeres obres que vaig contemplar de Chema Madoz i el que em van suggerir.

Continua llegint “Chema Madoz. Obra reciente 2019-2020. Galeria Elvira González”
Destacat

Edatisme i sexisme en la publicitat digital

Com es perpetuen les discriminacions a través de la segmentació del marquèting digital

Buscava un accessori de cuina per obrir pots, i vaig cercar a Internet per veure quines alternatives existien. Gran sorpresa: en la resposta havia tot un seguit de productes que s’anunciaven com adreçats a persones grans, “dones” o en altres casos, mestresses de casa, o persones amb artritis:

Abrebotella para personas mayores, manos débiles, artritis, mujeres…

para personas mayores, personas con discapacidades o artritis y ama de casa…

Al veure aquests anuncis, vaig estar buscant i buscant, i puc assegurar que no en vaig trobar cap que poses: “para hombres”.

Aleshores en els cercadors preguntava directament: Accessoris cuina Dones o Accessoris Cuina Homes. Els resultats, no per esperats van deixar de ser significatius. En el cas dels productes adreçats a dones, hi havia olles, motlles per fer pastissos de diferents formes, i barrejats pel mig, joguets eròtics. El llistat de productes per homes era ben diferent: tot tipus d’estris per fer barbacoa, ganivets especials per tallar carn o pernil, davantals de cuina amb dibuixos que consideren divertits, estris diversos relacionats amb el vi, etc.

Res d’això és gratuït. Sabem que els algoritmes que estan al darrera dels cercadors d’Internet, han sigut construïts, en la majoria dels casos per persones que assumeixen el rol masculí i que han plasmat els criteris o els rols que les empreses els hi han explicitat com a propis de cada sexe. La intel·ligència artificial que s’aplica està construïda en base a un seguit de conceptes, situacions, paraules, criteris, en els que no es vigila la neutralitat dels mateixos, al contrari, es busca arribar a sectors de població determinada. El resultat és una base de dades absolutament esbiaixada, discriminatòria i perpetuadora d’aquests rols. Només cal parar una mica d’atenció en els resultats que s’obtenen per a confirmar-ho.

Continua llegint “Edatisme i sexisme en la publicitat digital”
Destacat

Rachel Ignotofsky. Mujeres en el arte

Un llibre il·lustrat de divulgació sobre les dones en l’Art.

Estem ja a Sant Jordi i he pensat en fer una proposta d’un llibre que reuneix diverses qualitats: és sobre art, presenta una selecció de 50 dones artistes, des del s.XXIII fins els nostres dies, te unes il·lustracions magnífiques i pot tenir interès per una públic molt ampli. A més es tracta d’un llibre escrit i il·lustrat per Rachel Ignotofsky, de la que ja tenim coneixement d’altres obres com Mujeres en la ciencia o Mujeres en el deporte.

Conté a més d’una fitxa per artista un apartat dedicat a les Fons que ha emprat l’escriptora. No es limita només a llibres publicats, sinò que incorpora publicacions on es poden consultar dades estadístiques, diverses pàgines web i material audiovisual: pel·lícules i videos.

Continua llegint “Rachel Ignotofsky. Mujeres en el arte”
Destacat

Tot el que és sòlid s’esvaeix. Fundació Suñol

“Optar per l’abstracció és optar per un camí entre l’anacrònic i l’heroic”. Valentín Rpma

Ja en diverses ocasions he anat manifestant les meves preferències en relació a l’art i això marca els espais que amb més freqüència visito. La gran sort de poder comptar amb uns referents concrets, és que mai et deceben. Així dons es pot dir que anar a la Fundació Suñol, suposava la garantia de trobar-me en terreny conegut. Accedeixes a l’exposició i vas localitzant artistes coneguts: Uslé, Fina Miralles, Carmen Calvo, Tàpies, Ràfols-Casamada, Robert Llimós, Susana Solano, etc. És difícil explicar el que es sent en aquests moments devant de totes aquestes obres.

Però anem poc a poc.

La primera sorpresa ja es te abans d’entrar. El frontal de la Fundació Suñol, és un gran vidre. Però ja es nota que no és un vidre normal. Es tracte de la primera obra d’art de la Fundació que surt a l’encontre dels visitants i de totes les persones que passen pel carrer. És una obra de Martín Vitaliti.

Crec que val la pena veure-la i descobrir-la. Una bona idea és seure una estona en el banc del carrer que just està davant de la Fundació Suñol.

Però si algú està interessat en saber-ne alguna cosa abans de contemplar-la, deixo l’enllaç al document que està disponible en la web de la Fundació: Martín Vitaliti. La idea d’una imatge.

Martí Vitaliti. La idea d'una imatge. Un projecte de Martín Vitaliti en diàleg amb l’obra de Joan Hernández Pijuan. Fundació Suñol
Martí Vitaliti. La idea d’una imatge. Un projecte de Martín Vitaliti en diàleg amb l’obra de Joan Hernández Pijuan. Fundació Suñol

Aquesta exposició forma part d’una trilogia pensada per a donar a conèixer una part de la col·lecció. La primera exposició va ser: Obres mestres conegudes i la segona és la que actualment es pot visitar: Tot el que és sòlid s’esvaeix

Amb el perill de repetir el que darrerament tantes vegades se sent a dir en relació al increment de la informació en línia, en el cas de la web de la Fundació Suñol, crec que el valor no està en la quantitat d’informació sinó sobre tot en la qualitat de la mateixa. I no em refereixo només al grau de resolució de les imatges que ofereix, sinó sobre tot pel contingut didàctic del mateix.

És molt enriquidor poder seguir una visita virtual de l’exposició de la ma del seu comisari Valentín Roma. Em va cridar l’atenció el moment en que parla que en els moments actuals es dóna tal sobrecarga d’imatges hiper-realistes, que crear art abstracte és quasi una heroïcitat. És sorprenent. Certament s’agraeix veure art abstracte per la llibertat de pensament que otorga i per les possibilitats que obre de reflexió.

En la presentació d’aquesta exposició es pot llegir:

Tendim a pensar l’abstracció com un revers depurat de la realitat, com aquella part del que és invisible que per fi podem «veure davant els nostres ulls». De la mateixa manera, apreciem del pintor o de l’escultor abstracte que s’hagi atrevit a sintetitzar en un gest, en una taca i en una torsió de la matèria aquelles pulsions que animen el món. Tot i així, també és possible la hipòtesi que sigui el temps allò que registren les obres no figuratives, que el que està documentat per qui practica l’abstracció sigui un instant fugaç, una mena de parpelleig en què fins i tot el que és sòlid també s’esvaneixi.

Anant una mica més enllà, les obres d’art que no tenen títol, sempre m’han semblat d’una gran generositat per part de l’artista: és un acte de lliurament de la seva obra al públic, sense posar cap condició.

Per a les persones que volen conèixer una mica més a fons algunes de les obres que es presenten, és molt recomanable fer la visita guiada. És una visita participativa, amb comentaris dels presents i respostes a les preguntes que la persona que dirigeix la visita va plantejant.

Donant per sentada la subjectivitat dels comentaris que podria fer de les obres, crec més interessant posar-ne algunes de les que es poden veure. I sobre tot, una recomanació: No se la perdin.

  • Fina Miralles. Sense títol, 1979. Fundació Suñol
  • Susana Solano. Ballarí / Ballarina, 1979. Fundació Suñol
  • Mireia Calafell. Cartel·la en diàleg amb l'obra de Susana Solano. Fundació Suñol
  • Juan Uslé. Sense títol, 1999. Fundació Suñol
  • Ràfols-Casamada.Dijous, 1979. Fundació Suñol
  • Eva Lootz. Sense títol, 1980. Fundació Suñol
  • Martí Sales. Cartel·la corresponent a l'obra d'Eva Lootz. Fundació Suñol
  • Virginia Costa. Sense títol, 1996-2000. Fundació Suñol
  • Joan Hernández Pijuan. Paisatge, 1978. Fundació Suñol
Destacat

Òpera de quatre notes de Tom Johnson

Òpera minimalista centrada en el propi món de l’òpera i les relacions entre els cantants.

El cap de setmana passat es va representar al Teatre de Sarrià, L’òpera de quatre notes de Tom Johnson, en una versió de Paco Mir.

De manera habitual el Teatre de Sarrià programa un cicle dedicat a l’òpera de cambra, on tenen cabuda aquest tipus d’obres musicals que no és fàcil veure. Però a més ho fan amb un nivell de qualitat altisim. En aquest sentit cal destacar també que és una gran oportunitat per conèixer veus encara no consolidades, però de gran bellesa i amb futur.

En aquesta ocasió es tracta d’un obra del compositor i crític, Tom Johnson. Es tracta d’un músic que com es defineix ell mateix és minimalista.

La idea del minimalismo es mucho más grande de lo que muchas personas creen. Incluye, por definición, cualquier música que funcione con materiales limitados o mínimos: piezas que usan solo unas pocas notas, piezas que usan solo unas pocas palabras de texto o piezas escritas para instrumentos muy limitados, como platillos antiguos, ruedas de bicicleta, o vasos de whisky. Incluye piezas que sostienen un ruido electrónico básico durante mucho tiempo. Incluye piezas hechas exclusivamente de grabaciones de ríos y arroyos. Incluye piezas que se mueven en círculos sin fin. Incluye piezas que configuran una pared inmóvil de sonido de saxofón. Incluye piezas que tardan mucho tiempo en pasar gradualmente de un tipo de música a otro. Incluye piezas que permiten todos los tonos posibles, siempre que se encuentren entre Do y Re. Incluye piezas que reducen el ritmo a dos o tres notas por minuto.

Tom Johnson. «Minimalist Music | Music 101»

Destacat

Lessons in Love and Violence. Liceu Ópera Barcelona

Una òpera que no deixa indiferent. Com diu George Benjamin, la idea d’explicar una història i no de representar-la que li va suggerir el llenguatge de Crimp, el va ajudar a trobar una forma nova d’expressió

Crec que puc començar dient que vaig tenir el privilegi de veure l’òpera Lessons in Love and Violence al Liceu de Barcelona.

Al tractar-se d’una obra nova, vaig voler preparar-me una mica i conèixer millor tant al compositor, George Benjamin, com la seva música. En paral·lel vaig cercar informació sobre el “llibretista” Martin Crimp, dramaturg britànic d’amplia trajectòria o sobre Katie Mitchel que signa la posta en escena. En aquesta línia, vaig seguir la conferència preparatòria que la Sra. Rosa Mesegué va fer pels Amics del Liceu, que em va semblar molt interessant i molt ben documentada. Evidentment no podia deixar d’escoltar les altres òperes i composicions de George Benjamin. Per sort, estan disponibles tant a Youtube musica com a Spotify i a medici.tv

A l’anar un parell de dies després de l’estrena, em va permetre llegir les crítiques i comentaris escrits en post, per persones especialitzades. Amb tota aquesta “motxilleta” plena vaig anar al Liceu.

La veritat és que vaig gaudir moltísim. Vaig tenir la sensació d’haver assistit a un espectacle complert: música, teatre, escenografia, bons texts, etc. Com moltes vegades s’ha dit, l’òpera és un gènere que no pot desaparèixer mai perquè ens presenta els sentiments i emocions humanes, i aquestes, poden presentar-se de formes diferents, però la realitat és que no han canviat gaire al llarg del temps. L’ambició, el poder, la passió, la violència, han estat sempre presents en totes les èpoques.

D’aquí que una temàtica que podria semblar fora de lloc i ja superada, esdevingui tan actual. La posta en escena recolzava en tot moment el sentit del drama que s’estava desenvolupant. La transformació dels elements feien percebre clarament l’ambient de destrucció que es produïa. La presència del acuari al començament, amb l’aigua neta, plena de peixos de colors vius, amb les plantes verdes i el canvi que es va produint fins a ser un espai mort, brut, de color marrò, aconseguia que es percebés aquest ambient de degradació. Fins i tot un detall que pot semblar mínim om va ser el canvi de cobrellit, passant d’un més ric i de color al començament, per canviar a un blanc, senzill, era tota una declaració d’intencions.

Continua llegint “Lessons in Love and Violence. Liceu Ópera Barcelona”
Destacat

Zapato de Chema Madoz: Imatge del confinament

El poder d’una fotografia de Chema Madoz, Zapato, per expressar les sensacions i sentiments del confinament per la pandèmia.

En el País Semanal del 13 de Març, havia un article titulat:”Coronavirus: Un año de confinamiento visto por Alberto Corazón, Blanca Li y otros cuatro creadores”.

Dins d’aquest article, es troba un fotomuntatge de Chema Madoz en el que es veu una sabata d’home, d’una talla gran, i a dins unes cames, des de els genolls als peus, nues. El títol és “Zapato”. Des de la primera obra que vaig veure de Chema Madoz, sempre m’impressiona la força que tenen i com és capaç de suggerir tantes coses amb una imatge senzilla. Immediatament es percep la sensació del confinament, d’estar tancats i sense saber si es veurà en algun moment la llum o no. El cap queda en la foscor, dins de la sabata, no sap que passa fora, si hi ha persones, i si hi ha vida o no. Tampoc es pot saber si aquesta situació durarà molt o poc i, a l’estar aïllat, no es te cap informació de com ho estan vivint les altres persones: és la incomunicació total.

Segur que moltes persones en el primer moment del confinament van tenir aquestes mateixes sensacions, de no saber que passaria, de quan temps duraria, de que feien les altres persones, etc. El poder resumir en una imatge totes les sensacions, pors i angoixes que les persones vam poder tenir al començament de la pandèmia, em sembla d’una lucidesa extraordinària.

Chema Madoz ha utilitzat una sabata, tan d’home com de dona, en altres obres seves. Només que es faci una cerca a Internet o millor, accedir al seu web, es poden contemplar les diferents propostes i gaudir d’elles.

Destacat

El Perceverance arriba a Mart. Qui hi ha al darrera?

Aquests dies ha estat notícia de capçalera de tots els mitjans, l’arribada amb èxit a Mart del Robot Perceverance. Gràcies a ell, s’han pogut veure algunes imatges del planeta anomenat roig.

De retruc, hem pogut saber que Diana Trujillo és la directora del vol Mart 2021. L’entrevista de la BBC News Mundo, apareguda el passat 18 de febrer i signada per Alejandra Martins:

Perceverance llega a Marte: Diana Trujillo, la colombiana detrás de la misión espacial de la NASA que busca vida en el planeta rojo

Ens mostra alguns aspectes molt interessants. En quant a la missió, voldria destacar la importància del treball en equip. Quan fa referència al fet que la posada en comú de les diverses idees dels diferents grups, és el que permet trobar solucions i tirar endavant, no deixa de fer-nos pensar en la importància del treball col·laboratiu. El tenir un objectiu comú, fa que cada persona, deixi de banda els seus afanys individuals, i posi a l’abast de tothom els seus coneixements. Les imatges de com totes les persones presents a la sala de control, celebraven de forma conjunta, l’èxit de la missió, va ser una bona prova d’aquest treball conjunt.

És eloqüent el comentari que fa Diana Trujillo en relació a la seva decisió d’anar a EEUU, perquè no estava d’acord amb les expectatives que s’esperaven d’ella:

Continua llegint “El Perceverance arriba a Mart. Qui hi ha al darrera?”
Destacat

Reflexions entorn al debat sobre estereotips en l’entorn de les dones i la ciència

El passat 11 de febrer, vaig seguir el debat organitzat per la Fundació La Caixa : Mujeres en la ciencia, superando estereotipos y desigualdades, que van organitzar en ocasió del Dia Internacional de la dona i la nena en la ciència.

Avui dia 22, és el Dia de la igualtat Salarial i m’ha fet venir al cap de nou, algunes de les idees que en va suggerir el debat abans esmentat.

Primer aspecte a destacar: totes les dones que van intervenir eren científiques i investigadores en el sector biosanitari i havien realitzat estudis de medecina, farmàcia o biologia, que com ellles mateixes van admetre, la població estudiantil és majoritàriament femenina. Cap del mon de l’enginyeria, física, tecnologia, matemàtica, etc. Davant d’aquesta realitat, una es planteja si la les pròpies entitats que consideren que estan fent accions en favor de la no discriminació, no son les primeres que presenten una panorama esbiaixat, que estan perpetuant els tòpics de les professions més aptes per a ser desenvolupades per dones.

En relació a aquest primer punt, va ser sorprenent que les dones més joves, consideraven que com en el seu sector eren majoritàries les dones, no havien sentit mai que haguessin estat discriminades. Va ser curiós com una dona de més experiència, va començar a posar exemples on ens constatava la discriminació real, encara que fos subtil i no barroera. Deia: quantes vegades en una reunió una persona es refereix al Dr. Fulanito i la Joana. Perquè s’avantposa el títol en el cas masculí i directament el nom per anomenar a una dona que és igualment doctora? Quina reacció tenen les dones presents a la reunió? Moltes vegades s’accepta i el més greu és que ni tans sols perceben aquesta discriminació.

Continua llegint “Reflexions entorn al debat sobre estereotips en l’entorn de les dones i la ciència”
Destacat

Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC

Fins al mes de novembre del 2021 es pot visitar al MNAC l’exposició Diàlegs intrusos. Tot és present.

Crec que es tracte d’una exposició molt atractiva i novedosa. Em sembla un repte important el enfrontar i/o confrontar obres d’èpoques i tècniques tant diferents. I no només això, sinó que establir canals de col·laboració entre entitats culturals diferents, és una forma d’d’eixamplar horitzons tan per a les persones que acostumen a visitar-les com per a les pròpies institucions.

Es tracte de la col·laboració entre el MNAC i la Fundació Suñol de manera que algunes peces d’art corresponents a les segones avantguardes d’aquesta entitat, s’ubiquen en diverses sales del MNAC buscant el diàleg o el contrast amb alguna de les peces habitualment allí exposades.

Em sembla una tasca increïble haver sabut seleccionar les 19 obres d’ambdues institucions. M’imagino la quantitat d’hores de treball i de diàleg cercant els llaços comuns o els conceptes que podien ajuntar les obres. M’hauria encantat assistir a aquesta feina prèvia. Quan ara et poses al davant, i llegeixes la informació que es facilita, ho veus molt fàcil, mol clar, però és evident que si a cada un dels visitants ens haguessin fent la pregunta de quines obres posaríem a dialogar, posiblement, ens hauriem quedat en blanc i sense saber que respondre. Crec que val la pena veure aquests video

Continua llegint “Diàlegs intrusos. Tot és present. MNAC”
Destacat

Vamos, Louison. Jean Frémon

Jean Frémon. Vamos, Louison. Barcelona, Ed Elba, 2019. 95 pàg.

L’obra de Louise Bourgeois moltes vegades és sorprenent i inquietant. La lectura d’aquests petit, gran llibre escrit per Jean Frémon, ajuda a endinsar-se en el pensament de l’artista. The Financial Times, el va considerar com un dels millors llibres publicats l’any 2018 i la seva lectura requereix del seu temps. No es tracta ni de lluny, d’una biografia de l’artista, sinó que fruit de les converses mantingudes al llarg del temps, entre l’escriptor i l’escultora, es recullen aquí els pensaments i la forma que tenia Louise Bourgeois de concebre i relacionar-se amb l’escultura i amb el seu entorn. Aquesta visió evidentment, no està deslligada de la seva pròpia història i es percep la importància que va tenir en la seva vida, el seu pare.

A mesura que es va llegint, es va comprenent el que significaven per a ella les aranyes. El seu esperit d’observació, de dedicar temps a entendre la forma de vida d’aquest insecte i conèixer diferents espècies, la va portar a construir unes escultures que tenen una gran força en si mateixes.

Continua llegint “Vamos, Louison. Jean Frémon”
Destacat

Concert de Cap d’Any per la Filarmònica de Viena

Poder seguir el Concert de Cap d’Any, va suposar per a moltes persones, retornar als hàbits i costums habituals del primer d’any. Però aquesta sensació, de seguida es va trencar al veure com la càmera ens anava passejant per la sala de concerts buida. En quan es va iniciar el concert, ràpidament, ens vam tornar a enganxar a la sensació inicial i la veritat, és que vam gaudir d’un concert d’una qualitat extraordinària.

Fins i tot, m’atreviria a dir, que en molts moments, el fet de que la producció no dediqués estona a mostrar-nos el públic, i es centrés més en els músics, ens va permetre seguir amb més intensitat el concert.

Les crítiques de tots els mitjans i alguns musicòlegs en els seus blogs, ja han opinat sobre el repertori seleccionat i la interpretació de cada una de les peces, així dons, no entraré en comentar-les.

Un capítol especial el mereix la direcció de Ricardo Mutti. Ja he escrit moltes vegades, que el paper del director/a d’orquestra em desperta molt d’interès. En els concerts, gairebé un 80% del temps, el dedico a seguir-lo. No cal dir dons, que ahir va ser un cas especial. Es feia realitat la dita que l’autoritat és guanya i que no calen gran gestos per aconseguir que tothom segueixi escrupolosament les instruccions. A vegades era una mirada adreçada a un music o fins i tot un moviment de cella, amb això n’hi havia prou. Però per sobre de tot, es notava una compenetració i un estar-ho passant bé. Quan enfocaven les cares, la majoria de les vegades es veien somriures i això no sempre és fàcil d’aconseguir.

Continua llegint “Concert de Cap d’Any per la Filarmònica de Viena”
Destacat

Fina Miralles: Soc totes les que he sigut. MACBA fins el 5 d’abril de 2021

Quanta més obra veus d’una artista i et vas endinsant en ella, descobreixes, no només aspectes de la vessant artística, sinó també detalls de la persona. Com he escrit alguna vegada, el retrobar-me amb antigues “conegudes” em provoca una sensació especial. De cop una obra que ja ha estat exposada en un altre lloc i que havia vist amb anterioritat, amb anterioritat, et surt al pas i sembla que et saluda i et pregunta, com em trobes avui? Perquè aquesta és la màgia de l’art, cada cop les obres son diferents. Tant pot ser perquè estan ubicades de forma diferent o perquè les altres peces que l’envolten li donen més o menys força. Per això acostumo a fer una primera ullada, per situar-me i a partir d’aquí, torno a començar el recorregut, llegint cada cartel.la i aturant-me tanta estona com la peça em reclami. Aquest és un altre fenomen curiós: no decideixes tu davant de quina obra t’atures, sinó que sense saber perquè, et trobes clavada al terra, sense poder treure els ulls d’ella.

En aquesta exposició de Fina Miralles2, es poden veure fotografies relacionades amb algunes de les seves accions, pintures i instal·lacions. No segueix un ordre cronològic, sinó tal com s’explica en la documentació que l’acompanya,

Es tracta de treballs que qüestionen conceptes com la pertinença, l’autoritat, el poder establert i també que és el que els atorga valor. Les nocions d’art, d’artista i d’espectador es capgiren constantment en aquestes obres.

Continua llegint “Fina Miralles: Soc totes les que he sigut. MACBA fins el 5 d’abril de 2021”
Destacat

Alfons Borrell

El passat 6 d’octubre va morir el pintor Alfons Borrell. Tot just en la visita a Can Framis, havia contemplat l’obra que forma part de la col·lecció i a partir d’aquí vaig revisar el llibre Temporada d’Òpera 2019-2020 dels Amics del Liceu, que va ser il·lustrat per aquest pintor. Aquestes obres van estar exposades al Foier del Teatre del Liceu, a començaments de la temporada operística. Ara tinc el llibre sempre a l’abast, per a poder mirar un i un altre cop, les obres que va fer pel llibre.

Hi ha prou informació i bibliografia sobre aquest pintor, fet que ajuda a entrar en la seva obra i sobre tot a comprendre el personatge. Crec que ajuden en gran manera, les entrevistes en les que Alfons Borrell exposa el seu pensament, la seva trajectòria, quins van ser els seus referents, etc. Era tan planer, tan senzill, reivindicava els seus orígens de treballador en un taller de rellotgeria, de manera que quan parlava, el senties com algú proper.

D’altres artistes admires l’obra al marge de la persona, però en aquest cas, és impossible: és un tot.

Arnau Capel i Clara Borrell. 2015
Continua llegint “Alfons Borrell”
Destacat

Can Framis. Pintura contemporànea catalana

Poc a poc es va re-emprenent l’activitat cultural de la ciutat, coincidint amb el començament del curs. És un bon moment per revisar algunes col·leccions permanents de museus i fundacions, abans de que s’obrin exposicions temporals.

L’espai Can Framis de la Fundació Vila Casas, és un bon lloc per començar aquesta re-entrada o retrobament amb el mon de l’art. La col·lecció permanent, és tan amplia i variada (unes 300 obres d’artistes nascuts o que viuen a Catalunya des dels anys seixanta fins l’actualitat), que segur que tothom troba obres que li agraden i emocionen.

Abans d’entrar, ens rep l’escultura de Jaume Plensa Dell’Arte del 1990, que Antoni Vila Casas va regalar a la ciutat. Es tracta d’una obra de ferro, al·legoria de l’Infern de Dante. Cada bola porta escrit el nom d’un dels pecats

Jaume Plensa. Dell'Arte. 1990.
Jaume Plensa. Dell’Arte. 1990.

Visito aquesta col·lecció amb una certa regularitat i a força de mirar-la vas coneixent millor els estils i tècniques dels diferents artistes. Exigeix temps, no tenir presa, poder mirar, comparar, buscar analogies o contraposicions, retrobar els artistes coneguts i relacionar l’obra que es te al davant amb d’altres que s’han vist en altres museus i exposicions. Cal a vegades tirar enrere per tornar a veure una obra, perquè la que estaves veient t’ha suggerit alguna idea. I com les persones mai som les mateixes, cada cop que vas a Can Framis et criden l’atenció unes obres i potser la següent vegada passis quasi de llarg sense mirar-les. Si s’afegeix l’espai, l’edifici del museu, la llum, etc. surts amb les piles totalment recarregades.

Continua llegint “Can Framis. Pintura contemporànea catalana”
Destacat

William Klein Manifest. La Pedrera

La motivació per anar a veure una exposició, és molt variada. Pot ser que ja es conegui l’obra de l’artista i es vulgui ampliar el coneixement del mateix; pot ser que la institució o la sala on es dugui a terme ens inspiri; pot ser que alguna persona ens hagi fet algun comentari o que s’hagi vist informació en algun mitjà sobre ella o pot ser fruit de la casualitat. Sigui quina sigui la circumstància que ens porti a veure una exposició, el que és segur és que a la sortida, haurem aprés alguna cosa nova i haurem gaudit d’una bona estona.

Per pocs dies, encara es pot veure a La Pedrera, l’exposició que recull més de 200 obres de l’artista nord-americà, William Klein. La seva obra va comportar un trencament amb l’estètica de l’època, i una de les coses que més sorprèn, es constatar l’actualitat de la mateixa. Pel que és més conegut és per la seva tasca com a fotògraf, i en especial, com a fotògraf de carrer, encara que no va ser aquesta la primera faceta artística a la que es va dedicar. Després de l’etapa de formació a la Sorbona de París, va freqüentar durant un període curt de temps, el taller de Fernand Léger . Va ser en aquest període entre 1949 i 1951, quan va pintar algunes natures mortes

Still Life + scale on potato masher, 1949_©William Klein
Still Life + scale on potato masher, 1949_©William Klein. WK11808

Al seu retorn a Nova York, el 1954, és quan comença a treballar en les fotografies de carrer. La diferència amb altres fotógrafs, és que capta les imatges fent partíceps als personatges. No ho fa de manera anònima o volent passar desapercebut, no, busca la mirada directe de les persones, la seva complicitat.

Continua llegint “William Klein Manifest. La Pedrera”
Destacat

Pablo Serrano, una visita al IACCA de Saragossa

El Instituto Aragonés de Arte y Cultura Contemporáneos, està ubicat en un edifici singular de Saragossa, i el seu fons més important és el de Pablo Serrano. Aquesta col·lecció es va constituir a partir del llegat del propi artista i en una segona fase, per la donació que va fer Juana Francés, pintora i esposa de Pablo Serrano. Sense aquesta aportació, el fons seria més limitat. A la seva mort, Juana Francés també va deixar al IAACC, part de la seva obra i ara consta com un dels fons del museu.

Donada la importància de Juana Francés, no només per la seva obra, sinó perquè va ser ella la que va ajudar a introduir a Serrano en el món artístic al seu retorn d’Argentina, perquè van formar part conjuntament del grup El Paso, perquè van compartir taller i formes creatives, etc., per tot això, és una mica sorprenent que no hi hagi exposada de forma permanent, algunes de les seves obres.

Pablo Serrano. Interpretación al retrato de Juana Francés. 1957
Interpretación al retrato de Juana Francés 1957

Un dels objectius d’aquest Museu, és ser un espai expositiu obert. Per això hi ha dues plantes que es dediquen a exposicions temporals d’artistes novells o a mostrar projectes considerats innovadors i atractius. Crec que aquest objectiu afavoreix la presència contínua de persones amb interessos i gustos diferents, el que dona vida a aquest espai museístic.

L’obra de Pablo Serrano ocupa de forma permanent dues de les plantes del edifici, contribuint a l’estudi i coneixement d’aquest escultor. Va néixer a Crivillén (Terol) l’any 1908 i va morir a Madrid l’any 1985. Va passar molts anys a l’Argentina, abans de tornar a Espanya l’any 1955. Allà ja era un artista reconegut, havent participat en en diversos certàmens internacionals i amb obra seva pública.

El retorn va marcar un canvi important en la seva obra. En primer lloc es percep la influència de Julio González i on es detecta amb més nitidesa és en les peces que conformen la sèrie Ferros. Son escultures formades per claus, pedres volcàniques, xapes de ferro, i la interrelació de les mateixes i la seva ordenació, expressen clarament la voluntat de l’artista d’organitzar tots aquests elements, que a priori semblen no tenir cap relació entre si.

Per apropar-se a l’obra d’aquest escultor, cal tenir sempre present el seu pensament humanista, sent sempre un autor políticament compromès amb les persones més vulnerables (a nivell polític i/o econòmic i social).

Planteja les seves obres en Sèries, presentant totes una certa unitat temàtica i estètica. És molt interessant veure l’ús que en fa dels diferents materials: ferro, bronze, marbre i tot el treball previ que quedava recollit en dibuixos. Tot això ajuda a entendre el seu pensament i aconsegueix un dels seus objectius: comunicar-se amb el visitant. Es comprèn el que intentava expressar en cada obra: el buit, la inexistència, la complementarietat o la incorporeïtat. Així al veure les peces de les Sèries Ocupación desocupación del espacio o Objetos quemados, o Bóvedas para el hombre 1962-1971 o Unidades-Yunta 1967-1973, entre d’altres, es veu la seva evolució i la cerca constant de noves formes d’expressió a través del treball amb materials i tècniques diferents.

  • Pablo Serrano. El perro del hortelano
  • Pablo Serrano. Quema el objeto
  • Pablo Serrano. Bóveda para el hombre n 21
  • Pablo Serrano. Unidad-Yunta.
  • Pablo Serrano. Del hombre con puerta a la unidad 1978
  • Pablo Serrano. Quemando objetos
  • Pablo Serrano. Dos figuras. ca.1958-60

No es pot acabar aquest apunt sense fer esment a Interpretación al retrato de Antonio Machado 1960. Pertany a la Sèrie Cabezas. Hi ha diverses peces, l’original està a Baeza però també ni ha un altre a Sòria

Pablo Serrano. interpretacic3b3n-al-retrato-de-antonio-machado-1984.-1
Pablo Serrano. interpretación al retrato de antonio machado 1984.-1

Destacat

Nalini Malani. No em sents. Fundació Joan Miró Barcelona

Tornar a visitar la Fundació Joan Miró de Barcelona, sempre és un plaer i un estímul. Saps que trobaràs una proposta interessant i motivadora, a més de poder contemplar algunes de les obres de la col·lecció permanent de la Fundació ( i qui es resisteix a donar un cop d’ull a les obres de Miró?).

El passat mes de març s’havia d’inaugurar l’exposició de l’artista Nalini Malani, No em sents. La pandèmia del coronavirua no ho va permetre i per fí, ara amb la reobertura de la Fundació, ha estat possible. Nalini Malini va ser l’artista guardonada amb el Premi Joan Miró 2019 i amb aquesta exposició, es te la possibilitat de conèixer algunes de les seves obres.

Cal dir d’entrada, que quan es finalitza la visita, et sents tocada, impressionada per la magnitud de l’obra, per la diversitat de tècniques emprades, pels diferents mitjans i suports, pel que tramet aquesta artista de cerca contínua, de curiositat immensa dels diferents camins que li permeten expressar les seves idees i conviccions. Perquè Nalini Malani, és una persona compromesa amb les persones i amb l’entorn, de manera especial amb les dones. Tal com es pot llegir en el full de sala o en el dossier de premsa:

Pionera a introduir la qüestió feminista a l’art del seu país als anys setanta del segle passat, Malani posa un èmfasi especial en els arquetips femenins amb l’objectiu de recuperar i amplificar la veu de les dones de tots els temps. No debades, en la seva faceta com a comissària, Malani va organitzar la primera exposició col·lectiva d’artistes índies l’any 1985 a Delhi. Per ella, «entendre el món des d’una perspectiva feminista és una via essencial per atènyer un futur més esperançador, si volem assolir alguna cosa semblant al progrés humà

Les obres no es presenten de forma cronològica, sinó agrupades per temes o per suports. Una de les característiques de les seves darreres exposicions, son els murals pintats amb carbonet, específics per cada lloc, i que, abans de finalitzar l’exhibició s’esborra, com a símbol de la vulnerabilitat de l’art i com a crida per a la dotació de mitjans econòmics que garanteixin la preservació de obres clàssiques.

Sens dubte, aquesta artista contribueix a apropar-nos a totes les cultures, tan asiàtiques com occidentals i a partir del passat i del seu coneixement, ens porta a reconèixer el present i a plantejar-nos quin pot ser el futur.

Amb aquesta idea de l’art com element de pensament, son molt interessants els textos que estan escrits a les parets, tant seus com d’altres persones, en diferents punts del recorregut. i que serveixen d’introducció i/o de reflexió sobre el que es veu a continuació. Ja en la primera sala, i en un d’aquests murals efímers, es pot llegir:

Estar vius vol dir viure en un mon que ja existia abans de la nostra arribada i que sobreviurà després de la nostra sortida

Aquest frase és en si mateixa tota una declaració de principis.

Cal tenir present que Nalina Malani va ser una pionera en el cinema experimental a l’Índia. En aquesta mostra es poden veure tant pel·lícules on reflectia el somni d’una generació per construir unes ciutats més pensades per la gent, com curts que va fer relacionats amb la discriminació i exclusió que patien les dones a l’Índia.

Una de les sales conté 31 obres, disposades com si fossin el guió gràfic d’una pel·lícula. En elles es fa referència a la història tràgica de Cassandra, princesa de Troia. La tècnica utilitzada és anar disposant la pintura en capes, sobre una superfície transparent, de manera que la darrera, sigui el fons del quadre. Aquest tècnica, dona relleu a les obres i la superposició de pintures genera unes tonalitats de colors molt singulars. El dibuix és part essencial en aquestes obres. A títol d’exemple:

Nalini Malani

Però no s’ha limitat al cine, sinó que ha experimentat amb l’animació tant en gran format com obres per tauletes, ja que vol que la seva obra sigui assequible per a tothom. Només a tall d’exemple:

Animació de Nalini Malani
Nalini Malani. Fundació Miró

Les mesures sanitàries actuals, no permeten disposar de material imprès per seguir l’exposició. Recomano vivament, haver llegit el dossier de premsa abans de la visita. A més, la Fundació Miró posa a disposició dels visitants, a través de l’aplicació QR, l’accés a la Guia de la sala, a través del telèfon. Molt útil: una bona decisió.

Destacat

Joana Francés. Galería Mayoral Barcelona

Joana Francés. Época Informalisme. Exposició Galeria Mayoral.

La Sala Mayoral de Barcelona, com moltes d’altres, van haver de tancar les portes amb exposicions en marxa. Ara amb la reobertura, es pot veure encara la mostra dedicada a Joana Francés, pintora que va formar part del grup El Paso, conjuntament amb d’altres artistes com Carlos Saura, Miralles, Feito, Jorge Oteiza, Chillida, seguint la pauta de Antoni Tàpies. Com s’ha reconegut en diversos articles, Joana Francés és la pintora menys coneguda de tot el grup i de la que menys vegades s’han fet exposicions. En relació a aquest tema, hi ha un article de Laura Fernández Orgaz. “Acerca de Juana Francés“. A: Espacio, Tiempo y Forma, Serie VII, Hª del Arte, t.16, 2003, pàg.. 233-252.

És molt interessant l’article de Tomás Llorens inclòs a Mayoral Magazine: Joana Francés: 1957-1962, ja que situa l’estat de la qüestió de l’art després de la Primera Guerra Mundial fins finals de la dècada dels 50 a nivell internacional i comparant-ho amb la situació dels artistes espanyols. És en aquest context on cal emmarcar la figura de Joana Francés.

A diferència d’altres artistes, ella va tenir una formació acadèmica important, adquirida a la Real Academia de San Fernando a Madrid, on va entrar el 1945. Posteriorment va aconseguir una beca del govern francés, que li va permetre completar la seva formació a París.

En relació a la seva obra, es parla de quatre etapes diferents. La primera, entre 1953-1956, és figurativa, però amb una personatges que semblen tancats en ella mateixos

La segona correspon al període 1956-1963. Hi ha una evolució important tant en la temàtica com en la tècnica que utilitza.

La tercera etapa va del 1963 al 1980, destacant la temàtica sobre Home i ciutat. La darrera etapa correspont als deu darrers anys de la seva vida i es pot subdividir en dos. Els primers cinc anys es caracteritzen per l’ús de formes circulars i brillants que donen peu a les seves obres cometes en el cel o fons submarins. El 1985 va morir Pablo Serrano i això vva provocar que els darrers anys tornés a una época més fosca.

L’exposició de la Galeria Mayoral es centra en l’obra de la segona etapa 1956-1990.

Com he comentat anteriorment, aquesta etapa suposa un trencament tant en la temàtica com en la tècnica. Abandona la pintura a l’oli i opta per l’abstració dins de les corrents informalistes. Treballa amb les teles al terra i utilitza el goteig com a tècnica (dripping: tècnica emprada Jackson Pollock i que es relacionava amb l’escriptura automàtica surrealista). Incorpora diversos materials (sorra, metall, vidres, etc.) i utilitza l’espàtula o pincells gruixuts. Un altre característica d’aquesta etapa és que canvia el suport, passant a utilitzar lli, arpilleres o sacs.

Crida molt l’atenció la lluminositat de les obres. Aquest efecte l’aconseguia superposant taques de colors i jugant amb els diferents tons de les sorres. Son obres absolutament equilibrades, atractives. Evidentment venen al cap obres de Saura o Millares i es relacionen entre si, però hi ha diferència en els materials i en el tractament dels mateixos.

Després de veure l’exposició, venen moltes ganes d’anar a visitar el Museo de Arte Contemporáneo de Alicante i l’Instituto Aragonés de Arte y Cultura Contemporáneo Pablo Serrano, llocs on hi ha la major part de la seva obra, a més del Museu Reina Sofia i el IVAM de València.

Un cop més cal destacar la tasca d’aquesta galeria en la recuperació i visibilització de grans artistes dones, que fin ara havien quedat relegades a un segon terme.

Veure també: Dones Surrealistes i la seva connexió amb Catalunya. Galeria Majoral

Destacat

Chema Madoz. Galeria Joan Prats

L’exposició de la Galeria Joan Prats dedicada a Chema Madoz, havia d’acabar el 28 de març d’enguany. La declaració de l’estat d’alarma deguda a la pandèmia provocada per covid-19, va fer que es quedés molta gent sense poder visitar-la, i davant de les peticions que van rebre, han decidit prolongar-la fins a finals d’aquest mes. Decisió que els he agraït profundament.

Fa set anys ja vaig escriure un comentari sobre aquest artista i he d’admetre que segueix impactant-me. Aquesta exposició recull obres recents, totes en blanc i negre i fetes amb llum natural. Sempre m’ha agradat que no portin títol. Això permet que cada persona es posicioni davant de les obres, sense cap idea preconcebuda, només amb una actitud oberta i amb la mirada neta disposada a captar el que la imatge li vol trametre. Son muntatges amb elements quotidians, que fàcilment tothom pot tenir, i que un cop feta la fotografia desapareixen. És curiós perquè per un costat es pot considerar art efímer, però que gràcies a la fotografia prenen entitat i perdurabilitat.

Son imatges netes, plenes de simbolismes i de suggerències: equilibrades i amb profunditat. La imatge destacada que he triat, et convida a llegir, a no quedar-te en la superfície. Però les escales son tan d’entrada com de sortida… així que cadascú pot interpretar el que vulgui.

I així podriem anar parlant de cad una d’elles. Recomano mirar-les totes elles amb detall.

Destacat

Joanna Moorhead. Leonora Carrington. Una vida surrealista

Aquests dies de confinament a casa, son un bon moment per dedicar estones a la lectura de llibres que requereixen una certa reflexió, a mesura que es passen les pàgines. El llibre de Joanna Moorhead. Leonora Carrington. Una vida surrealista. Ed. Turner Noema, 2017, és un dels que compleixen aquesta condició.

És una biografia sobre Leonora Carrington, però amb un tractament especial. L’autora, Joanna Moorhead era familiar directe d’ella. Degut a la relació de la pintora i escriptora amb la seva família, de cop va descobrir que per a ella era una perfecta desconeguda i es va sorprendre al constatar la importància que se li concedia a la seva cosina en el món de l’art. Així dons, va poder posar-se en contacte amb ella i a partir d’aquest moment, es van succeir diverses estades a Mèxic i es va establir una relació molt particular entre elles.

A Leonora mai li va agradar estar a primera línia i les seves relacions amb els mitjans de comunicació o persones del món de l’art, van ser sempre escases i tibans. Crec que és important recordar qye ella sempre va fer el que creia, al marge de les opinions o tendències. Aquesta actitud seva va contribuir sens dubte, a que la seva obra no fos massa coneguda, i a més aquesta es troba principalment, en mans privades. És interessant la informació que apareix en el llibre on indica en quins museus es pot veure obra de Leonora.

La vida i vicissituds per les que va passar Leonora, son bastant conegudes. El que m’ha interessat més son els aspectes relacionats amb la seva obra, tant pictòrica i escultòrica, com la escrita.

És ben sabut que Leonora Carrington és considerada una artista surrealista. Coincideix l’aparició d’aquest moviment, o millor dit la utilització per primer cop d’aquest nom per part de Guillaume Apollinaire, l’any del naixement de l’artista 1917. Ella el definia com:

El surrealimo es un estado del espíritu y nada más, un estado que no puede explicarse

Leonora Carrignton

Leonora Carrington. Transferences, 1963. Tate Modern
Leonora Carrington. 1917-2011. Transference, 1963. Tate Modern Londres
Destacat

Pablo Picasso i Paul Eluard

L’exposició sobre l’amistat entre Pablo Picasso i Paul Eluard que es pot visitar actualment en el Museu Picasso de Barcelona, te com a principal objectiu, aprofundir en la relació entre ambdós artistes i mostrar les influències mútues. Es podria dir que la majoria de la gent coneix l’obra de Picasso, però per a poder aprofundir  i anar una mica més enllà de la mera contemplació d’elles, cal conèixer el mon que l’envoltava, les seves relacions , les circumstàncies polítiques que li van tocar viure, el seu posicionament personal i els seus pensaments i actuacions en front de totes elles. Com totes les persones, Picasso va ser polièdric, amb moltes facetes diverses. Anar coneixent cada una d’aquestes cares, contribueix a tenir una visió més complerta. Aquests descobriment pot provocar a vegades, una certa incomoditat, en el sentit d’apreciar plenament la faceta artística i al mateix temps, estar absolutament en desacord amb altres aspectes de la persona.

Els anys de relació profunda entre Picasso i Eluard van del 1935, fins a la mort d’aquest darrer el 1952. Certament va ser un període convuls. Primer la Guerra Civil espanyola i posteriorment l’ocupació de França per part de l’Alemanya nazi. Paul Eluard va tenir sempre una posició política molt destacada. Va estar un temps al Partit Comunista que va deixar per desacords amb l’estalinisme i posteriorment es va tornar a afiliar el que li va comportar el pas a la clandestinitat. Després de l’alliberament de París, Picasso també es va adherir al Partit Comunista.

Només un any més tard de conèixer a Eluard, 1936, entra en la vida de Picasso Dora Maar, amb la que va mantenir una relació fins el 1944. Es pot veure dons que coincideix amb els anys de la guerra civil espanyola i l’ocupació de França. No amago el gran interés que em desperta aquesta artista, tant a nivell personal com a nivell artístic i crec que el seu posicionament polític va marcar l’actuació de Picasso.

La coincidència en el posicionament polític de Dora Maar i Paul Eluard, crec que els va fer tenir una relació molt propera. Cal recordar el que ja vaig escriure en un altre comentari, com a ser Eluard el que va retreure a Picasso els problemes mentals que va partir Dora després de la separació i com va ser ell mateix qui la va ajudar a sortir de la institució en la que estava ingressada. Per això m’agrada posar els seus dos retrats junts i sobre tot, el de Paul Eluard fet per la pròpia Dora.

Destacat

Peggy Guggenheim

Aprofundint de mica en mica en l’època del Surrealisme, he llegit el llibre de Francine Prose: Peggy Guggenheim. El escándalo de la modernidad. Turner Ediciones, 2016. Es tracta d’una biografia de Peggy Guggenheim (1898-1979) que ajuda a conèixer una mica més a aquesta dona, col·leccionista d’art i mecenes.

S’ha de partir de la base que va ser una dona rica i que va crèixer en un entorn culte. Evidentment, aquesta no és una condició sine qua non per dedicar-se al mon de l’art, però és evident que li va permetre obrir galeries d’art amb obres de la seva col·lecció, encara que les hagués de tancar per les pèrdues que li comportaven. El que tothom ha posat de manifest i ha reconegut, és la capacitat de descobrir artistes, i de tenir amb ells tractes que fins aquell moment no s’havien practicat mai. Un exemple és la relació que va establir amb Pollock, al qui passava una quantitat fixa perquè pogués dedicar-se a pintar.

La participació en la vida cultural de París en els anys 30, li va permetre entrar en contacte amb el mon artistic i relacionar-se amb representants de les diverses corrents que convivien en la ciutat, com el dadaisme o el surrealisme. Va ser en aquesta època quan va decidir que la seva activitat artística conformaria també la seva forma de viure. No era un pasatemps, sinò que si va dedicar amb cos i ànima. Al mateix temps, va ser capaç de trobar el seu camí, diferenciant-se decididament de la col·lecció del seu oncle Salomon Guggenheim, que considerava desfasada i anticuada.

És apasionant anar descobrint la seva trajectòria i evolució. La Jeune Guggenheim oberta a Londres va ser la primera galeria on es van exposar quadres de Kandinsky. Una cosa que va caracteritzar a Peggy Guggenheim, és que va saber buscar ajuda i confiar en persones preparades i expertes. Ella admetia que desconeixia tot el que feia referència a l’art modern, i per això es va recolzar totalment en Marcel Duchamp i en el crític d’art Herbert Read, que la va introduir entre molts artistes joves. L’any 1939 va haver de tancar la galeria i va pensar en obrir un museu. L’ambient de guerra no va facilitar aquest opció a curt termini. Va voler crear una residència per joves creador, però las baralles i enfrontaments dels egos, no ho va fer possible tampoc.

Sempre havia pensat en tornar a Europa i buscar un lloc per fer el seu museu. L’any 1947 va decidir tancar la galeria i va dedicar-se a la cerca d’aquest espai tant important per ella. El fet d’exposar alguna de les seves obres a la primera Bienal de Venècia, va contribuir a que triés aquesta ciutat. Com en anteriors ocasions, l’adequació de l’espai no va ser un tema senzill, però al final va aconseguir el seu propòsit.

El trasllat de tota la seva col.lecció a Nova York en vaixell, li va permetre obrir una nova galeria en aquesta ciutat a finals del 1942. Un cop més aconsellada per Duchamp, va encarregar el projecte de Art of this Century, a un interiorista que va adaptar els espais a la idea que tenia Peggy Guggenheim. Un d’ells estava dedicat al surrealisme, un altre al cubisme i un tercer a l’impressionisme. A més havia un espai per exposicions temporals. No cal dir que va ser tot un éxit. La relació dels artistes que van exposar al llarg dels cinc anys de vida de la galeria, així ho demostra. En aquest període va ser la descoberta de Jackson Pollok.

Aconsello a qui tingui interés en veure la col.lecció de Peggy Guggenheim, que dediqui una bona estona a moure’s per la web del Museu Guggenheim de Venècia . Està molt ben documentada.

Com l’objectiu d’aquest apunt és motivar a llegir aquesta biografía, només s’ha fet una pinzellada sobre algunes de les facetes més rellevants de la seva activitat artística, sense entrar en cap moment en aspectes més personals, encara que estan íntimament lligats

Veure aquest documental, serveix per a posar el punt final a aquest comentari.

Peggy Guggenheim, adicta al arte

Destacat

Dora Maar. Tate Modern 20 nov 2019 – 15 març 2020

Hi han exposicions que penses que no les pots deixar de veure i que d’una manera o un altre fan que el dia anterior ja estiguis una mica neguitosa i hagis revisat les obres de l’artista que vas a veure. I això passa sobretot quan és una artista de les que anomeno “velles conegudes”. Comporta tornar-te a trobar cara a cara, recordar el que coneixes de la seva vida i de la seva obra, emmarcar-la en un moment històric i polític concret, relacionar-la amb moviments artístics i els seus integrants, etc. Haver vist l’exposició sobre Lee Miller o haver llegit recentment l’Autobiografia de Gertrude Stein, relacionades ambdues amb Dora Maar, ha contribuït a refrescar tots aquests aspectes dels que he parlat anteriorment.

L’amplia exposició que dedica la Tate Modern a Dora Maar està estructurada en nou sales diferents, el que ja dona una idea de la magnitud de la mateixa.

Dora Maar va pertanya a una generació de fotògrafes, professió en la que les dones tenien més possibilitats de trobar feina en el món de la moda i la publicitat i que van aconseguir una gran notorietat. Al contrari d’altres, Dora Maar no tenia dificultats econòmiques per mantenir-se i per tant no va haver d’exercir la seva professió per necessitat.

Crida molt l’atenció la cerca constant de noves formes d’expressió, de noves tècniques fotogràfiques, de nous recursos. Des de ben aviat utilitza el collage i el foto-muntatge. En els anys 30, en un moment de greu crisi econòmica mundial, documenta la realitat de les persones més desfavorides, emprant la seva càmera. Les fotografies que fa a la Costa Brava, o posteriorment a Londres i en particular a l’àrea denominada “la Zone” de París, ens mostren la seva sensibilitat i compromís polític. Conseqüent amb les seves idees va signar el Manifest d’André Breton: Appel à la lutte i també va participar en el moviment anti-facista Contre-Attaque liderat pel filòsof i crític Georges Bataille.

En la sala dedicada al Surrealisme, es constata el que podia semblar una contradicció entre aquest moviment que reivindicava la espontaneïtat i el subjectivisme, en front a la fotografia considerada com una eina per enregistrar una realitat puntual. Dora Maar, amb els seus fotomuntatges, ràpidament va tirar per terra tots aquests apriorismes i va esdevenir una de les poques fotògrafes que va ser inclosa en les més importants exposicions surrealistes que es van dur a terme durant els anys 30, en diferents ciutats i països del món. En aquesta època

A Dora Maar, moltes vegades se l’ha conegut més per la seva relació amb Picasso, que no pas per la seva vàlua professional. La realitat però, és que quan es van conèixer l’hivern del 35, ella estava en el punt culminant de la seva carrera i a ella se li deu el reportatge que va fer del procés de creació del Guernica. I no només això, sinò que el seu compromís personal, va contribuir en gran mesura a que Picasso abordés aquesta obra. Es diu que Picasso la va animar a que retornés a la pintura (a la que s’havia dedicat en els inicis de la seva carrera artística), però la meva opinió personal és que no resistia el tenir al costat una persona que destaqués en una disciplina que ell no coneixia. La ruptura l’any 1945 va ser un cop molt dur per ella i la va abocar a un període d’inestabilitat emocional pel que va ser internada en un hospital. Paul Eluard, gran amic d’ella va retreure a Picasso el sofriment que li havia fet passar.

És en aquests anys i posteriors, que es produeix un canvi de tècnica degut a la col·laboració amb el poeta André Du Bouchet (1924-2001). Quatre dels poemes d’aquest autor, que van aparèixer sota el nom de Sol de la montagne anaven acompanyats d’uns aigua-forts que va fer Dora Maar. A partir d’aquesta experiència, va començar a fer impressions gestuals de la natura i dels elements naturals amb tinta, oli i aquarel·la. Va trobar una línia d’experimentació que va mantenir el seu interès, durant les següents dècades.

Va morir l’any 1997. L’abast de l’experimentació sense càmera durant aquest període només es va revelar després de la seva mort. En aquest moment es van localitzar un seguit de negatius i gravats de contacte que mostraven com havia estat experimentant posant objectes domèstics o objectes personals sobre paper sensible a la foto o traçant llum per la seva superfície.

Això demostra que a pesar d’estar retirada seguí mantenint la curiositat i la necessitat de cercar noves vies d’expressió. Les imatges exposades en la darrera sala, a partir d’aquests negatius, son impactants.

Dora Maar. c. 1980. Centre Pompidou. París. Negatiu ftogràfic pintat.

Destacat

Bill Viola. Miralls de l’invisible. La Pedrera

Encara queden uns dies per a poder visitar l’exposició Miralls de l’invisible a la Fundació Catalunya La Pedrera. Val la pena. Per diferents raons:

  • Veure l’obra de Bill Viola i l’evolució de la mateixa
  • Conèixer el mon del videoart i el que aporta.
  • Copsar el paper de la tecnologia i la interacció amb l’art.

Poques vegades una exposició pot generar uns sentiments tan profunds i intensos en els visitants. Bill Viola reflecteix el pas del temps, la mort, la solitud… tot emmarcat en l’espai i basat en la reflexió personal i en el coneixement de la pròpia persona i el seu entorn. En les situacions que poden semblar més límits, aconsegueix trametre una sensació d’acceptació i de pau. La presència constant en les obres exposades dels quatre elements: aigua, foc, terra i aire, fa comprendre la importància dels elements bàsics en el desenvolupament de les persones i sobre tot, en l’obra d’aquest artista. Com sempre, recomano fer una visita guiada, el que permet introduir-se en l’artista i en la seva obra.

Recomano veure el programa La Sala de rtve2, passat el 23 de setembre de 2017 i dedicat a Bill Viola i l’exposició que es va presentar al Museu Guggenheim de Bilbao. Dura quasi 30 minuts i ajuda a entendre els paràmetres pels quals es desenvolupa l’obra d’aquest artista. És molt interessant.

Observar el paper de la tecnologia i com l’artista ha sigut capaç d’anar, a vegades més enllà dels recursos que aquesta li proporcionava, denota la capacitat de buscar les formes d’expressió més adients per cada ocasió. Tal com explica Kira Perov, comissària d’aquesta exposició, Viola va créixer amb l’evolució del vídeo. Això li ha permès experimentar amb aquest recurs, analitzar-lo, detectar totes les seves potencialitats. Ha viscut els canvis en els suports, en la transformació de les pantalles, en les càmeres de gravació. La variació en el nombre d’imatges per segon que poden capturar les càmeres, ha passat dels habituals 24 fps del cine a l’alta definició en el vídeo que arriba a 23.976 p en el cas de HDTV, superats ja per l’estàndard UHDTV.

Algunes de les obres de Bill Viola han estat gravades amb càmeres de HFR (Alt Rati d’imatges per segon) arribant als 3.000 fps i que desprès es reprodueixen a una velocitat normal per permetre veure als nostres ells, el que passa a temps real.

La combinació entre introspecció, expressió de sentiments i emocions en un espai i temps determinat, amb la utilització de la tècnica de vídeo més avançada, dona com a resultat unes obres suggerents i motivadores.

M’he acabat adonant que el lloc més important on la meva obra cobra vida no és en una galeria de museu, ni en una sala de projecció, ni en un televisor, ni tan sols a la pantalla de vídeo mateix, sinó en la ment de l’espectador que l’ha vist. De fet, només és aquí on pot existir.

Bill Viola, 1989

Destacat

Gertrude Stein. Autobiografia d’ Alice B. Toklas

Un cop més, l’apunt d’avui gira entorn d’un llibre que pot ser d’interès per aquelles persones que segueixen la història política, social i cultural de la primera mitat del s.XX.

Gertrude Stein és coneguda per diferents facetes de la seva vida: col·leccionista d’art, escriptora i també com a protectora i mecenes d’artistes i escriptors. Afincada a París des de que tenia 28 anys, va començar a comprar art i sobre tot a relacionar-se amb pintors, escriptors, músics, i en general amb el món de l’art. Això li va permetre conèixer de primera mà, les tendències, enfrontaments i discrepàncies i també les afinitats entre els diferents personatges. La seva capacitat de diàleg i obertura d’idees, va facilitar que tothom passés per casa seva.

Tenia un gran domini de l’escriptura i sobre tot, li preocupava la utilització incorrecte de les paraules el que comportava una transmissió deficient del sentit de les mateixes.

El llibre motiu d’aquest escrit, és de fet la seva pròpia biografia, encara que utilitza el subterfugi de titular-la com si fos la d’Alice B. Toklas. És una biografia que es centra bàsicament en descriure les persones que va conèixer al llarg de la seva vida i preserva la vessant personal de la que manifesta ben poques coses.

Una cosa queda ben clara, va actuar sempre segons els seus propis criteris i llibertat. Va viure una vida plena d’activitat intel·lectual, propiciant el debat i la discussió.

Aquest és un d’aquells llibres que cal llegir amb calma. És interessant anar cercant informació sobre les diferents persones que apareixen en ell. Com tota descripció subjectiva, posa de manifest les seves afinitats personals i les seves antipaties i mensypreus. No tots els personatges surten ben parats de la seva descripció, però queda en mans del lector, treure les seves pròpies conclusions.

La forma d’escriure és ben peculiar i interessant. Val la pena estudiar la construcció de les frases i l’estructura de les mateixes. Es te la sensació de que cada paraula és necessària i que no es pot prescindir de cap d’elles.

Deixo l’enllaç d’un post escrit per Sofia Viramontes en el blog Gatopardo, titolat: Los vínculos de Gestrude Stein, el passat 5 de febrer de 2019.

Alice B. Toklas, després de la mort de Gertrude Stein, va escriure diversos llibres i articles. No va tenir un final fàcil, donat que els familiars de Gertrude es van quedar amb els quadres que aquesta li havia deixat, el que li va provocar seriosos problemes econòmics.

Destacat

Maillol Horvat. Fundació Vila Casas. Espais Volart

L’exposició que es pot visitar als Espais Volart de la Fundació Vila Casas, recull obres de l’escultor Arístides Maillol i la visió de les mateixes del fotògraf Frank Horvat. Amb anterioritat ja s’havien vist obres d’aquest fotògraf, corresponents a l’etapa que es va dedicar a realitzar fotografies relacionades amb la moda.

Frank Horvat (1928-…) és una persona inquieta, sempre cercant formes d’expressió que li permetin mostrar tot allò que l’interessa. Si es revisa una mica la seva biografia, ens adonem que en una primera etapa i sota l’influència de Cartier-Bresson i de Capra, es va dedicar al mon de la moda.

A mitjans dels 50 va començar a utilitzar el teleobjectiu per capturar imatges de la vida real i que no es podien capturar amb les lents normals. D’aquesta manera s’allunyava de les imatges més ensucrades o romàntiques que es publicaven. Quasi immediatament va començar a utilitzar una càmera Leica per produir fotografies de moda, el que va facilitar molt la tasca en aquest sector. Posteriorment, els anys 60-70 retorna al foto-periodisme, viatjant arreu del mon i experimentant amb el cine i el vídeo. A partir dels 90 fa un altre canvi, treballant amb la fotocomposició, tant a nivell analògic com digital.

Tots aquests canvis, no son només a nivell tècnic, sinó en el temes de les seves fotografies. (Recomano molt visitar el seu web per veure les fotografies dels diferents períodes)

He volgut fer aquesta introducció sobre Horvat per ajudar a entendre quin tipus d’imatges ens trobem en l’exposició. Tal com s’explica en la web de la Fundació Vila Casas

El 2015 es va publicar un llibre amb el títol de Maillol Horvat (Gallimard – Galerie Dina Vierny) que mostrava fotografies fetes per Frank Horvat (Abbazia, 1928) de terracotes de l’escultor Aristide Maillol (Banyuls de la Marenda, 1861-1944), acompanyades per pensaments del fotògraf.

Ara es poden veure 18 terracotes de Maillol, envoltades per 59 fotografies de Horvat. El contrast és gran. Les figures de mida reduïda, es veuen re-dimensionades per les gran fotografies que les acompanyen, ajudant a l’espectador a descobrir punts de vista, facetes especials, que ens poden passar desapercebudes.

Impressiona la tasca realitzada pel fotògraf d’anàlisi de cada peça, però no en un sentit només tècnic, sinó que es percep la mirada profunda, de voler extreure tot el sentit a cada peça. A vegades, tendim a observar les escultures només des d’un costat, i en aquesta ocasió, s’ens presenten de manera absoluta, visualitzem la perfecció de les peces, podem contrastar les dues propostes: la terracota i la fotografia.

Circumstàncies personals semblants (problemes en la vista) i preferències temàtiques comunes (la dona), contribueixen a crear la sensació de complicitat i compenetració entre ambdós artistes.

Les obres que fins ara havia vist de Maillol, eren de bronze o pedra i de grans dimensions, normalment situades en espais públics o en museus. El veure aquestes terracotes, de mides petites, ajuda a apreciar la habilitat i destresa que tenia l’artista, que era capaç de treballar amb materials tan diversos i sobre tot, que requerien tractaments també molt diversos.

Absolutament recomanable.

Destacat

Juan Uslé: Unsettled. Galeria Joan Prats

Fins a finals de desembre d’aquest any, a la Galeria Joan Prats de Barcelona, és possible veure l’exposició de Juan Uslé, titulada Unsettled, “que significa variable, inquiet, alguna cosa que inclou a contraris, o una paradoxa” (De la nota de premsa facilitada per la pròpia galeria).

Vaig tenir la gran sort de poder participar d’una visita en la que el pintor hi era present i ens va parlar de la seva obra, però sobre tot del fet creatiu i del llenguatge pictòric. Parteix de la idea de que l’art és interrogació i reflexió interna per part del artista. Aquesta tasca d’introspecció, de pensar que es vol expressar, si realment val la pena, etc., ocupa una bona part del seu temps. Parlava del seu taller com del confessionari, un lloc on es replanteja dia a dia la seva obra. També es va referir a l’art com a mitjà per empatitzar amb la gent. Em va semblar que tenia molt clar el seu paper i que buscava d’una manera o un altre el reconeixement del públic. Feia moltes referències a característiques dels artistes, com si fossin diferents. Aquí l’ego treia el cap.

Em va semblar interessant la idea de que cal llegir els quadres a través dels sentits. Cada quadre és diferent, fuig de la idea de ser reconegut només per un tipus de pintura, no vol repetir-se, pretén fer coses diferents.

M’imagino que aquesta és una pretensió universal de tots els artistes, però és impossible no identificar una obra d’Uslé, amb ell mateix. Explica que ell pinta seguint el ritme del seu pols, que marca el pas del temps i al mateix temps porta a crear espais i silencis. Per això les ratlles o marques, no son sempre iguals, ni estan disposades de forma idèntica.

En obres d’art abstracte, les possibles interpretacions i les idees que suggereixen, son diverses. En la primera passejada per l’exposició, sense l’artista, en treies unes idees i tenies una percepció que després de la seva explicació, es va modificar.

De les dues fotografies presents en l’exposició, em va agradar de forma especial la titulada Decisión, de 2019. Em va recordar algunes imatges dels quadres d’Edward Hopper: la disposició de la persona, el color del vestit, l’expressió de la cara, etc. Ens va explicar que la va fer al pati del Museu Reina Sofia de Madrid, es va acostar poc a poc i just en el moment de disparar la màquina, va ser quan la noia va decidir des-precintar el llibre que havia comprat. Però no només és maca la fotografia, sinó que la impressió em va semblar extraordinària, semblava que havia relleu

Juan Uslé. Decisión, 2019. Fotografia en color

Destacat

Fundació Joan Miró Barcelona. Different trains

Sempre és positiu visitar la Fundació Joan Miró. Tornar a veure la col·lecció permanent, seleccionant les obres en les que et vols aturar perquè de cop et diuen alguna cosa diferent de les altres vegades que les havies vist o descobrint petits detalls en els que no havies posat esment, tot això ja és motiu suficient per dedicar-hi unes hores.

En aquests moments, al final del recorregut es troba una gran sorpresa: l’exposició temporal Different Trains. Es tracta d’un audiovisual de quasi 30 minuts, que és el resultat de la incorporació d’imatges per part de Beatriz Caravaggio a la composició realitzada l’any 1988 per Steve Reich i interpretada en aquest cas pel Kronos Quartet.

La composició està dividida en tres moviments diferents. En el primer moviment, el músic rememora els viatges que feia entre 1939 i 1942 de petit en tren, anant des de Nova York a Los Ángeles on es mostra la placidesa i comoditat d’aquests viatges. El segon moviment canvia de manera radical i ens fa pensar en com eren els viatges que feien els nens jueus quan eren portats als camps d’extermini. En el tercer i darrer moviment, després de la guerra es viu un canvi important en la societat, encara que queden interrogants per respondre i moltes ferides per tancar.

La divisió en tres pantalles, fa que el públic es vegi envoltat per les imatges, immers en elles, no es pot escapar. Les direccions en les que corren els trens, donen la sensació de que es venen a sobre de l’espectador. La veritat és que tens la sensació de que la música i les imatges es van fer l’una per l’altre.

La música, sobre tot en el primer moviment, em va recordar algunes composicions de Philip Glass. Va ser després que vaig recordar que   ambdós compositors formen part del grup de compositors nord-americans que van introduir la música minimalista.  Glass parla de la influència dels sons dels trens , com un ritme repetitiu i sincopat, que el va marcar de tal manera des de la seva infància i joventut que després el va introduir de forma constant en la seva música. El fet  que  tots dos van coincidir en  la Juilliard School i el descobriment del Jazz en la seva joventut, també son punts de confluència en les seves carreres.

És un obra impactant, val molt la pena. Acaba i tothom es queda quiet, amb la necessitat de pair el que s’ha vist i sentit per les oides i per les emocions que desperta, abans de poder sortir al món exterior.  

Destacat

Òpera. Passió, poder i política. Caixa Forum

L’exposició que actualment es pot visitar al CaixaForum de Barcelona, va ser presentada per primer cop al V&A de Londres al setembre de 2017. En Col·laboració amb el King’s College de Londres, i a través de la plataforma FutureLearn, es va programar un curs entorn al tema de l’òpera (Putting on an opera today vs. 200 years ago). Va ser molt interessant perquè es va poder revisar tots els elements que conformen una òpera, des de perquè es tria una òpera i una producció i no un altre o el paper que juguen els dissenyadors del vestuari, el director o directora artística, la direcció musical, la coreografia, les llums, elements audiovisuals, etc. A més de les diferents veus i l’orquestra. S’estudiava l’evolució de l’òpera des de la seva aparició, visionant diferents òperes per analitzar cada un d’aquests aspectes. I no només això, sinó que es plantejaven qüestions importants relacionats amb l’evolució i els espais i formes actuals de representació (per exemple aspectes que abans definien una òpera i que actualment han variat: representació en un teatre tancat o absència de micròfons, etc.)

No és d’estranyar, que tingués un gran interès en veure aquesta exposició.

Tal com s’explica en el fulletó de mà, es tracta d’un viatge que s’inicia el 1642 a Venècia, amb Monteverdi i que conclou el 1934 a Leningrad amb Xostakóvitx, passant per Londres (1711, Händel), Viena (1786 Mozart), Milà (1842 Verdi), París (1861 Wagner), Barcelona (1896 Albéniz) i Dresden (1905 Strauss), mentre es repassen les estrenes de òpera en qüestió que es va produir en aquesta ciutat. Aquest viatge permet, no només conèixer les vicissitud de cada òpera, sinó situar-la en el context polític, econòmic i social de la ciutat i del país. I tot això mentre en cada sala, es pot escoltar pels auriculars fragments de l’òpera que es presenta.

Es tracta d’una exposició que requereix temps (un parell d’hores com a mínim per veure-la amb calma). Hi ha molta documentació, objectes i sobre tot, fragments d’òpera que val la pena visionar i escoltar. En la primera sala, en una pantalla d’alta resolució, es succeeixen fragments d’altres òperes en un recorregut força complert. És molt interessant la relació de cada una d’elles, amb els temes i les emocions que aborden: llibertat, sensibilitat, terrorisme, identitat, poder, amor, et.

Destacat

André Masson.Une mythologie de l’être et de la nature. Museu de Céret

No havia tingut ocasió de veure tanta obra junta d’ André Masson. En moltes exposicions i en llibres entorn al surrealisme, apareixen referències a la seva participació en aquest moviment, amb alts i baixos i amb enfrontaments importants amb André Breton (quasi es podria dir que l’excepció seria trobar qui no les va tenir), així que poder veure l’evolució de la seva obra al llarg del temps, ajuda a comprendre la seva importància i l’emprempta deixada en l’art del s.XX.

En el centenari de l’arribada d’André Masson a Céret, el Museu d’Art Modern de Céret presenta una exposició que té la natura i la mitologia com a fils conductors.

En l’exposició es poden apreciar les diferents manifestacions artístiques a través de les quals es va expressar Masson: pintura, escultura, dibuixos, poemes i escrits. A més, s’aprecia les diferències en cada una de les etapes. Cal tenir present que quan va anar a viure a Céret, ja havia passat la Primera Guerra Mundial i ell havia estat greument ferit. Aquesta experiència traumàtica, queda perfectament reflectida en la seva obra, a través de les figures d’esquelets, sang, colors, etc.

Les primeres obres van ser considerades tradicionals, amb influències cubistes, però va seguir les lleis de construcció de l’espai marcades per Cézanne, que ell considerava el seu mestre.

També es pot destacar que la paleta de colors d’aquests anys son més els colors de la natura i es veurà l’evolució posterior.

Retorna a París i entre 1920-1922 pinta un seguit de quadres relacionats amb els boscos i la natura. Remarco aquest període perquè a partir d’aquí es produeix un canvi important, degut en part a la seva incorporació al moviment surrealista.

És en el 1924 quan coneix a André Breton en ocasió de la seva primera exposició individual, i fins el 1929 participa d’aquest moviment. Cap al 1937 fa les paus amb Breton i es reincorpora a aquest moviment. El dibuixos automàtics o espontanis, em van recordar ràpidament a Remedios Varo, Oscar Domínguez i Esteban Francés i els seus Cadàvers exquisits que dibuixaven conjuntament a partir d’una paraula.

És important recordar que va ser en aquest mateix any 1927, quan va conèixer a Giacometti que el va introduir en el món de l’escultura.

  • A. Masson. Animaux accouplés. 1927 fondue 1987
  • A. Masson. Amazone. 1938 fondue 1986-87
  • A. Masson. Extase. 1938, fondue  1987
  • A. Masson. Amoroso. 1939 fondue 1986-87
  • A. Masson. Duo amorosso. 1939 fondue 1987.
  • A. Masson. Musicienne. 1942

Els anys que va passar a Tossa de Mar van ser molt enriquidors per la seva obra. Va poder compartir amb altres artistes com Chagall, Olga Sacharoff, George Kars, Oskar Zügel, Georges Bataille, Oscar Zügel, Otho Lloyd o Dora Maar, per citar-ne només us quants. La seva paleta va canviar radicalment, orientant-se als colors vius, calents, sanguinis com a resultat de la llum que va trobar en els diferents indrets d’Espanya que va visitar.

La situació política de França i Alemanya, junt amb els esdeveniments que s’anaven gestant i produint a Catalunya, el van portar a emprar les lluites d’insectes i en particular l’amantis religiosa, com a imatge de l’amor i de l’odi. Les “corridas” van ser també un altre motiu recollit en les seves obres dels anys 30. El fet de coincidir amb Georges Bataille, gran amic , els va permetre treballar en el projecte de la revista Acéphale. Va tornar a París l’any 36.

Com molts d’altres artistes, va emigrar cap EEUU, fent estada abans a Martinica

  • A. Masson. Antillaise. 1941
  • A. Masson. Léonard da Vinci et Isabella d'Este. 1942
  • A. Masson. La Pythie. 1943
  • A. Masson. Torse aux taches de soleil. 1943
  • A. Masson. Nu au soleil. 1944

A la tornada a França l’any 1945 desenvolupa les obres elaborades amb goma aràbiga i sorra, el que l’apropa a l’expressionisme abstracte. Cal recordar la gran amistat que el va unir a Jackson Pollock, referent d’aquest moviment a EEUU.

És molt interessant el documental que es passa a l’auditori del Museu, perquè permet veure en acció a Masson: com va posant la goma sobre les teles, com la fa corre per donar-li formes, com deixa caure la pintura des dels pinzells, com va posant la sorra per damunt, com elimina la que sobra, i els retocs finals fins donar per acabada l’obra. Es viu tot l’acte de creació, el gest, les mirades, els moments de reflexió, tot plegat et mantenen en suspens fins poder apreciar el resultat final. En altres casos, després de pintar la tela, posa un paper a sobre, per absorbir la pintura sobrant. L’expressió de la seva cara mentre apreta el paper i el va aixecant poc a poc, et mostra la seva espectació per veure si el resultat final és el que ell realment esperava.

Em va cridar l’atenció el que en la majoria de teles, la pintura no cobria els extrems, es podia veure la tela original. Dona la sensació de capes molt fines de pintura i quasi no es diferencien les pinzellades entre si.

Clarament quan tenia una idea al cap, l’anava madurant poc a poc o fins i tot la repetia amb expressions ben diferents. A tall d’exemple, l’obra Chevaux attaqués par des poissons, ni ha una del 1927 i un altre del 1932 o Bison del 1944 que està fet amb tempera i sorra i un altre que és un dibuix de tinta sobre paper.

En conjunt, és una exposició extraordinària, molt rica, molt documentada i amb peces representatives de les diferents etapes i estils que va cultivar André Masson. Està oberta fins el 27 d’octubre.

Destacat

Van Gogh and Britain

Fins fa pocs dies, es podia veure a la Tate Britain de Londres, una exposició dedicada a Van Gogh i la seva relació amb Gran Bretanya.

Van Gogh va arribar a Londres quan tenia 20 anys i hi va romandre fins els 23 (1873-1876). Es tracta d’un període de formació, d’aprenentatge, encara no havia esdevingut l’artista que va arribar a ser, ni tenia un estil definit. En aquesta exposició és interessant veure les influències de la cultura i dels artistes anglesos, que el van acompanyar al llarg de tota la seva vida. Cal destacar el fet que Van Gogh parlés quatre llengües diferents, entre elles l’anglès, el que el va ajudar a entrar de ple a conèixer la literatura i la cultura anglesa. És prou coneguda la influència que Dickens va tenir sobre ell:

tota la meva vida està dirigida a fer les coses que feia cada dia Dickens, tal com ell les descriu.

Va treballar durant dos anys a les oficines del comerciant d’art Goupil, a Covent Garden, i vivia a Stockwell. Això li permetia utilitzar diferents mitjans de transport i conèixer molts racons de la ciutat. Dedicava moltes hores a visitar museus, exposicions i oficines de comerciants d’art. Comprava reproduccions que després li van servir de font d’inspiració per fer les seves pròpies interpretacions. Els gravadores i il·lustradors anglesos tenien una gran capacitat per mostrar situacions reals, en un estil més avançat que el que havia aprés Van Gogh. Però a base d’estudiar-los, va trobar noves composicions i va desenvolupar l’estil que seria tan característic d’ell. Era la manera d’aprendre: en base a l’obra d’un altre artista, fer una versió diferent. En cap moment es considerava copiar, sinó que era un recurs habitual de l’època. Al cap de quatre anys, havia col·leccionat més de 2.000 reproduccions.

Amb tot el bagatge adquirit, va fer molts dibuixos en els anys posteriors quan va viure a Holanda i després a París.

Son obres que sorprenen perquè son molt diferents de les que associem normalment amb Van Gogh. Només en poso algunes a títol d’exemple:

Deia que volia dibuixar gent del carrer per a la gent del carrer. Tot aquests dibuixos estan clarament lligats a situacions que apareixien en gravats anglesos o relacionats amb els personatges de Dickens. En varies ocasions feia servir a veterans de la guerra, com a models dels seus dibuixos.

Un altre grup d’obres corresponents a l’etapa parisenca, serveixen per entendre la cerca del seu estil i aquesta necessitat de reflexar el que veia dia a dia

Tota un altre part de l’exposició estava dedicada a reflectir la influència de Van Gogh en pintors anglesos. No va ser fàcil perquè en diverses ocasions, es relacionava la seva malaltia mental amb la seva obra, menys tenint-la o fins i tot, despreciant-la.

Va ser a començaments del passat segle, quan alguns pintors anglesos, van començar a valorar als artistes post-impressionistes. Alguns havien tingut ocasió de veure les seves obres a París o reproduïdes en llibres. Van adaptar els seus colors per crear versions angleses. Donada la meva implicació amb el grup de Bloomsbury, em va fer especial il·lusió veure obres de Roger Fry i de Vanessa Bell

Em va sorprendre la cita de Roger Fry a la sala on s’exposava el quadre Els girasols:

Cita de Roger Fry, entorn a les flors a la pintura
Cita de Roger Fry, entorn a les flors a la pintura

Només vull destacar aquells aspectes que em van interessar de forma particular. Deixo l’enllaç a la documentació facilitada per la pròpia Tate, per si algú vol aprofundir:

Guia de l’exposició Tate Britain

Destacat

Entorn a Lee Miller

A la temporada 2018-2019 es va poder veure una interessant mostra dedicada a Lee Miller a la Fundació Joan Miró de Barcelona. El paper que va jugar dins del surrealisme i en particular el next d’unió que va comportar entre diversos artistes i el món anglosaxó, va quedar magníficament plasmat en aquella exposició. En el seu moment ja vaig escriure un apunt dedicat a l’exposició, així que em remeto al mateix: Lee Miller.

Aquests dies he tingut ocasió de llegir el llibre de Whitney Scharer: La edad de la Luz. Ed. Salamandra, 2019. Es tracta d’una història novel.lada entorn a la relació professional i personal que va viure Miller amb Man Ray. Al marge de la ficció, l’autora ha mantingut el temps cronogràfic i els aconteixements reals que es van produir en el període dels anys 20 a París, el que dona peu a l’aparició d’alguns dels integrants del moviment dadaista i del moviment surrealista, així com de veracitat del relat per les situacions que planteja.

Voldria destacar diferents aspectes pels que m’ha interessat del llibre: per un costat l’evolució de Lee Miller. La vida d’una jove americana arribada a París amb l’experiència de model, disposada a trobar el seu camí, no es presenta fàcil. I per molt que semblava que el paper de la dona estava canviant, la realitat amb la que es va haver d’enfrontar Lee Miller, va ser molt dura. En aquesta línia l’aparició d’altres fotògrafes com Claude Cahun o Ilse Bing aporten visibilitat a les artistes dones.

Un altre aspecte son les reflexions que es fan sobre el món de l’art. I al parlar d’art, es fa en un sentit ampli: pintura, fotografia, performance, el debat sobre art i negoci, etc. M’ha semblat molt ben documentat i inspirador. Cal aturar-se de tant en tant i reflexionar sobre el que s’acava de llegir abans de poder continuar.

Per últim, voldria destacar el paper de la fotografia. La investigació, la cerca constant de noves formes d’expressió i de plasmació de la realitat, ens fan adonar del seu potencial creatiu. En la història que presenta el llibre, es van intercalant capítols dedicats a la tasca de corresponsal de guerra i de fotoperiodiste que va exercir Miller. I una cosa sembla certa, un cop finalitzada, Lee va quedar atrapada en la realitat que va viure, sentint-se responsable de continuar captant les desfetes sense ser capaç de retornar a Londres. Les imatges, situacions, misèries humanes que va registrar, van quedar marcades en la seva ment a foc.

El llibre fa un salt fins al final de la seva vida, 1974. Sabem com va ser de rica i fructífera, però en aquest cas, convé seguir el consell de l’autora i consultar altres publicacions, per exemple: Anthony Penrose. The Lives of Lee Miller, Thames and Hudson, Londres, 1992.

Destacat

Edmund de Vaal. La llebre amb ulls d’ambre.

L’estiu és un moment apropiat per gaudir d’una bona lectura de forma relaxada. Per això recomano el llibre escrit per Edmund de Vaal: La llebre amb ulls d’ambra, publicat l’any 2010. Aquest ceramista anglès ens explica l’història dels seus avant-passats jueus, agafant com a pretext l’herència d’una col·lecció de “netsukes” (miniatures japoneses del segle XVII).

Amb aquest argument ens fa viatjar des d’Odessa, població d’on era originària la família Ephrussi,  a París, seguint la vida de Charles  E. durant el període 1871-1899. Va ser ell qui va adquirir els netsukes immers com estava en el món de l’art i la influència del japonisme entre els seus amics pintors: Entre els artistes que es van veure influïts per l’art japonès van estar ManetPierre BonnardHenri de Toulouse-LautrecMary CassattDegasRenoirJames McNeill WhistlerMonetVan GoghCamille PissarroPaul Gauguin, i Klimt.

Charles, regala al seu nebot Viktor els netsukes que van a parar així a Viena, on estaran fins el 1938. Els retrobem a Anglaterra per anar a Tòquio el 1947 i on restaran fins el 2001 per retornar de forma definitiva a Londres. En l’enllaç que hi ha en el títol del llibre, es pot llegir més sobre el contingut. Però el que voldria destacar és el treball de documentació que hi ha al darrera. La descripció dels ambients, de les formes de vida i de la situació política, a més de la cultura, son molt enriquidors. Els anys a París, seguint al crític d’art i escriptor Charles E., ens mostra no només l’ambient artístic, sinó també la societat i les relacions i influències que es donaven. Només per aquesta part del llibre, ja val la pena llegir-ho.

Exactament el mateix es pot dir de l’època de Viena. En aquest cas, la descripció dels canvis polítics, la pujada del nazisme i les repercussions que tenen en la composició d’Europa, ens aporten una informació que ens ajuden a comprendre la situació actual.

Endinsar-nos en la cultura japonesa, en els seus rituals i formes d’expressió , acaba arrodonint aquest viatge particular al llarg de l’últim quart del segle XIX fins arribar a l’actualitat. El retorn al punt inicial de l’història familiar, Odessa, aporta un nou punt de reflexió: la necessitat que te l’ésser humà de sentir que pertany a un lloc al que sempre pot tornar.

Tot això fa que em pregunti què significa ser d’un lloc. En Charles va morir a París sense deixar de ser rus. En Viktor va tenir mala sort i va ser un rus a Viena durant cinquanta anys, després austríac, després ciutadà del Reich i després apàtrida. L’Elisabeth va conservar la ciutadania holandesa durant els cinquanta anys que va viure a Anglaterra. I l’Iggie va ser primer austrìac, després nor-americà i, al final, un austríac que vivia al Japó.

T’assimiles, però necessites un lloc on anar.

És un llibre que demana temps. Hi ha tanta informació que t’exigeix anar a cercar, llegir i relacionar dades, llocs i circumstàncies.

(La majoria dels enllaços porten a informació en anglès, degut a que és la més completa i amplia)

Destacat

Risc de pobresa a Catalunya, per sexe i edat.

Les dades publicades a l’Idescat: Enquesta de condicions de vida, posa en evidència un cop més, una realitat, que a pesar de ser prou coneguda, no pot deixar indiferent. Es tracta del risc de pobresa de la població de Catalunya per sexe i trams d’edat.

Taxa de risc de pobresa a Catalunya per sexe
Taxa de risc de pobresa. Per sexe.
  • Aquest gràfic posa en evidència dues coses importants:
    • Les xifres de la taxa de risc de pobresa sempre son més elevades en el cas de les dones
    • La tendència en ambdós casos és inversa: la de la població masculina és descendent i la de la població femenina és ascendent.
Taxa de risc de pobresa per sexe i per edat a Catalunya

On totes les alarmes es disparen és en analitzar la taxa de risc de pobresa en el tram d’edat de 65 o més anys.

Les causes d’aquestes diferències son fàcils d’enumerar:

  1. Mestresses de casa que no han cotitzat mai, amb pensió no contributiva.
  2. Dones que han treballat en negocis familiars o en el sector primari i que no han cotitzat mai, amb pensió no contributiva..
  3. Dones que han treballat en el servei domèstic, sense cotització, per tant amb pensió no contributiva.
  4. Autònomes amb cotitzacions molt baixes amb pensions contributives també molt baixes.
  5. Diferències salarials per sexe que s’ha traduït amb cotitzacions inferiors i per tant en pensions contributives més baixes.
  6. Familiars al seu càrrec com a conseqüència de la situació econòmica actual.
Persones que viuen soles per trams d’edat. Catalunya 2018
Persones que vien soles a Catalunya l'any 2018 a partir dels 65 anys
Nota: Percentatge respecte al total de persones de cada grup d’edat.
Font: Idescat, a partir de les dades de l’Enquesta contínua de llars de l’INE
Diferència en punts entre les taxes de risc de pobresa per sexes i de 65 anys o més
El·laboració pròpia a partir de les dades de l’Idescat. Enquesta de condicions de vida

Val la pena observar aquest nou gràfic. Gairebé no cal afegir res. Amb aquest percentatge de dones que viuen soles, i en base als punts exposats amb anterioritat, es pot deduir que les possibilitats de risc de pobresa entre aquest sector de la població, és molt elevat.

Però el que és més preocupant és el salt que s’ha produït el darrer any amb un increment d’un 3,4 quan la diferència entre el 2016 al 2017 havia sigut de 0,7.

A les persones que l’any 2018 van fer els 65 anys es va calcular la seva pensió en base als darrers 15 anys cotitzats, és a dir a partir del 2003. Aquí entra de ple la crisi econòmica que va fer fora del mercat laboral de forma prioritària a les dones. Aquest fet queda reflectit en el gràfic que representa l’evolució de les diferències de la taxa de risc de pobresa entre els anys 2014 al 2018.

La població masculina de 65 anys o més, també han vist incrementar-se la taxa en 0,8 punts, el que indica que les conseqüències de la crisi van ser generals. Aquestes repercussions es fan més paleses si veiem que tot just es venia d’una millora l’any 2017.

Cal denunciar aquesta situació i sobre tot, cal posar-hi remei amb mesures positives, sense fer demagògia ni escarafalls.

Destacat

Giacomo Puccini. La Bohème. AAO de Sabadell

En record d’en Josep M. T.

En els darrers deu anys, l’òpera que més cops s’ha representat en el conjunt de teatres d’Òpera d’Espanya, ha estat La Bohème de Puccini, per davant de La Traviata de Verdi (198 front a 175, segons Operabase). Aquesta xifra dóna una idea de la seva popularitat i al mateix temps indica l’elevada probabilitat de que en aquest període, una mateixa persona, hagi assistit diverses vegades a la posta en escena d’aquesta obra. Si a les representacions afegim les vegades que es poden haver escoltat total o parcialment alguns enregistraments de la mateixa, ens porta a deduir que tothom la te absolutament incorporada a la seva memòria musical.

D’aquesta manera, i de forma inevitable, tendim a comparar la producció, l’orquestra, els intèrprets, etc. Però no sempre es pot, ni es deu fer, aquesta comparaciò. Un primer exercici, per poder gaudir realment de cada representació i valorar-la en la seva justa mesura, és assistir amb la ment oberta, amb ganes de descobrir tonalitats, matitzos, aspectes que ens havien passat per alt. I com els cantants acostumen a ser uns altres, sempre es produeix aquest miracle.

La Bohème va suposar la consagració definitiva de Giacomo Puccini. Anteriorment havia estrenat Manon Lescaut que va proporcionar-li un primer reconeixement important. La Bohème es situa com a òpera verista, estrenada el 1896 i dirigida en la seva primera representació, per Arturo Toscanini. En les òperes veristes, l’acció transcorre normalment en el s. XVIII i en aquest cas, es situa al París de 1830, fet que ja marca una mica la seva singularitat. (El verisme es situa en la darrera dècada del s. XIX i primera dècada del s. XX)

Puccini sempre va imposar els llibretistes, i això fa que a diferència d’ altres compositors, no tingués un de fix ni que tans sol, el que la iniciava, l’acavés. En La Bohème van participar dos: Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, que es van compenetrar i complementar perfectament. Potser per això, van escriure també els llibrets de Tosca i Madame Butterfly per a Puccini.

En aquesta obra Puccini ens presenta el perfil de l’heroina, com d’una dona dolça. Aquest clixè el repeteix en d’altres òperes, amb exepció de Tosca. Un altre característica de Puccini, és que gairebé totes les seves obres tenen com a títol el nom de la figura femenina: Manon Lescaut, Tosca, Turandot, etc.

L’argument és de sobres conegut: la vida bohèmia d’un grup de joves a París. S’especula que era un reflex de les situacions que va viure el mateix Puccini quan estudiava al Conservatori de Milà i malvivia amb els diners d’una beca que no li donava per gaire.

Entrant ara en l’estrena que es va poder veure al Teatre de La Faràndula de Sabadell el passat dia 1 de maig, i si es jutja pels aplaudiments del públic, l’èxit va ser rotund. En la temporada 2013-2014 ja es va posar en escena, però el repartiment, llevat de Mimí que ja va ser interpretat per Maite Alberola (juntament amb Montserrat Martí), és tot nou. La seva interpretació va ser acollida amb grans aplaudiments i ovacions, que la van emocionar. Fet a destacar és la incorporació de nous intèrprets, que no vol dir, cantants sense experiència, al contari. Cal apuntar que la soprano Maria Miró que fa el paper de Musetta es podrà veure la propera temporada del Liceu, en el paper de Michaela dins de l’òpera Carmen. I que es pot afegir del baríton Enric Martínez-Castignani que no hagi quedat ja dit en altres ocasions. Canta amb rotunditat, força i la veu omple l’escenari, el que no exclou els matitzos. Rodolfo, Enrique Ferrer, va utilitzar molts vibrators, recurs que personalment, no m’acava d’agradar. Però va destacar en l’ària ” Che gelida manina”, cosa que era difícil, ja que com s’ha apuntat amb anterioritat, al ser una de les àries més conegudes, tothom te referents en els que s’emmiralla.

El treball d’actors va ser molt bo. Una interpretació dels personatges dinàmica que els feia molt reals, reconeixibles i adaptats a la situació i fets que descrivien. Cal destacar i aplaudir la producció. A vegades la manca de recursos estimula la creativitat, i es troben alternatives brillants.

El punt més feble va ser per a mi, l’orquestra. Segur que la sonoritat del Teatre de la Faràndula, no és extraordinària. Segur que les dimensions del fosar de l’orquestra, no son les dimensions òptimes. Però precisament per tot això i donada l’experiència de l’Orquestra Simfònica del Vallès i del seu director, es podia esperar alguna cosa més. En molts moments tapaven les veus. Era un so sense polir, amb gran potència, però sense modular ni reforçar als intèrprets. Es tenia la sensació de desdoblament: els cantants amb una gran expressivitat i l’orquestra, pel seu costat, com es diu moltes vegades, jugant en un altre lliga. Dissortadament, no és el primer ni el segon cop que tinc aquesta impressió, després d’uns quants anys d’abonament i d’estar col·locada en llocs diferents del teatre. I aquesta no és només una opinió aïllada, sinò que va ser compartida per altres persones.

Un cop més, lloar la tasca que du a terme l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell i la seva presidenta, Mirna Lacambra, en favor de l’Òpera, a través de l’Escola i de les representacions per l’Òpera a Catalunya.

Ja es disposa de la programació de la propera temporada: La Cenerentola de Gioacchino Rossini, La Traviata de Giuseppe Verdi i del mateix Verdi, Macbeth. Ara toca esperar.

Destacat

Estrella de Diego. Maruja Mallo.

Estrella de Diego. Maruja Mallo. Fundación MAPFREAl veure a la Fundació Miró, el quadre de Maruja Mallo, Grajo y excrementos, 1931, que formava part de l’exposició dedicada a Lee Miller, no vaig poder resistir la temptació de rellegir el llibre escrit per Estrella de Diego i editat per la Fundación Mapfre l’any 2008, dedicat a aquesta artista.

Com en altres ocasions he comentat, Estrella de Diego em mereix molt de respecte tan en la vessant de crític d’art, com de comissària d’exposicions (recordar l’exposició dedicada a Gala en el MNAC) o escriptora. El llibre dedicat a Maruja Mallo està ple de referències bibliogràfiques i de cites, de manera que en tot moment et sents esperonada a buscar i llegir aquestes referències. Motiva a conèixer millor a l’artista, el seu entorn i les circumstàncies sociològiques i polítiques que li van tocar viure. No pots estar-te de relacionar personatges, per exemple el cas de Gómez de la Serna. Coneixent la seva amistat amb Sònia Delaunay i amb la pròpia Maruja, ràpidament penses en la relació que podia haver entre elles dues.

Cal destacar la qualitat de l’edició i de les imatges el que permet observar els detalls de les obres, algunes d’elles contemplades a la Galeria Guillermo de Osma o al Museu Reina Sofia.

L’enfoc és interessant. Com explica molt bé l’autora, comença pel final, pel retorn de Maruja a Espanya l’any 1962 després dels anys d’exili.

De hecho, el final del exilio de Mallo se parece bastante al final de un exilio colectivo, exilios de todos aquellos negados por la historia oficial y rescatados después como parte fundamental de esta historia.

El període comprès entre el 1922 i el 1937 el va viure a Madrid, entrant en contacte amb Dalí, Garcia Lorca els altres residents de la Residencia de Estudiantes. Molt important en la seva trajectòria va ser la relació amb Ortega i Gasset i Torres Garcia. Com d’altres artistes, va estar compromesa amb la República espanyola i l’inici de la Guerra Civil, la va sorprendre viatjant amb les Misiones Pedagógicas , marxant cap a Buenos Aires.

A Maruja Mallo se la considera integrant de la corrent surrealista, en part degut a que Andre Breton li va comprar l’oli Espantapájaros, de l’any 1929. A partir d’aquí, Estrella de Diego ens va presentant i analitzant tota la seva obra: la relació i observació de la natura, els fonaments matemàtics que aplicava en les seves obres,

Todo está sujeto a medidas. Toda armonía depende de una proporción, de una relación numérica

Font: Maruja Mallo. Una sala cinematográfica. A: Arquitectura. Març de 1946.

(aquí em ve al cap relacionar-la amb Remedios Baro que va emprar el càlcul i els fonaments d’enginyeria que li va trametre el seu pare en tota la seva obra), i sempre uns trets d’afirmació, de donar veu a través de les seves obres a actituds no habituals en les dones de la seva època. Un exemple d’aquest tret és l’obra Ciclista, de l’any 1927 com a model de les dones lliures.

És interessant veure com en aquest llibre, s’ens van posant davant dels ulls, diferents elements que ens porten a replantejar-nos les etiquetes que sovint s’apliquen a artistes i que no deixen de ser una cuirassa, una manifestació de la voluntat d’etiquetar i constrenyir tota l’obra de Maruja Mallo. Precisament ella, que sempre va estar lluny dels estereotips. No cal dir que el retrobament amb aquesta obra, just en un moment en que es parla de les dones de la generació del 27 i en general de les artistes integrants del moviment surrealista, ajuda a la reflexió i a la cerca de noves cares d’aquesta artista tan polifacètica com va ser Maruja Mallo.

Estic convençuda que tornaré més vegades a fullejar aquesta obra.